Fail again. Fail epic

Un nen que ha caigut a la neu. Øvresetertjern, 1967 | Paul Andreas Røstad, Norsk Teknisk Museum | CC BY-SA

«To be an artist is to fail, as no other dare fail».
Samuel Beckett

Un punt de trobada entre l’art performatiu històric i l’art performatiu salvatge dels nostres dies el trobem en les obres que versen sobre el concepte del fracàs. A la xarxa, de fet, el fail és un tema omnipresent, que s’explora tant des de la faceta més lleugera i lúdica com des d’un àmbit profundament existencial. El terme a seques i la variant reforçada –epic fail– es fan servir per definir una situació visiblement desastrosa o una errada especialment ridícula o tan cridanera que acaba convertida en alguna cosa espectacular i es transforma en una mena de victòria al revés.

Això és el que va passar amb l’epic fail més famós d’internet: la maldestra restauració de l’Ecce Homo de Borja feta per una anciana de la parròquia, Cecilia Giménez, que va cridar l’atenció dels titulars de premsa el 2012. L’abisme entre l’expectativa i el resultat –el rostre de Crist va acabar convertit en una mena de simi– mena a la idea de l’error en un altre nivell: la incapacitat era tan flagrant, la imatge final era tan profundament ridícula, que el cas i qui el protagonitzava van acabar convertits en una mena d’icona del fail a escala internacional. L’escarni i la vergonya acaben sublimant-se en una santificació de la incompetència, que aquí s’expressa d’una manera tan patent que es torna paradigmàtica.

Pablo Picasso i l’Ecce Homo de Borja (imatge trobada)

A internet, els fails són caigudes, ensopegades i destrosses, però també n’hi ha que fan ús d’un humor més refinat, en el qual l’error i l’execució tergiversada d’una tasca es converteixen en una tècnica per exorcitzar l’estudiada perfecció de la producció cultural mainstream i l’obsessió típica de les xarxes socials per la cura de la imatge. No és casualitat que un dels models més utilitzats per als mems sigui el que confronta expectatives i realitat i, així, subratlla la diferència entre una versió «retocada» de la vida i una altra de més genuïna, autèntica i imperfecta.

El fracàs també arriba a considerar-se un símptoma d’humanitat, i algun cop ens pot menar a fer alguna descoberta. Com ens ha ensenyat la història, la innovació i l’originalitat solen ser filles de l’error: per arribar a territoris inexplorats cal recórrer el camí equivocat. Els artistes ho saben molt bé i han fet servir conscientment l’error, l’ús fortuït i la casualitat com a eines per a la recerca i la producció. «L’art neix de l’error. Heu de provar les coses. No podeu quedar-vos de braços plegats, aterrits per la idea d’equivocar-vos, dient: “No faré res fins que no em surti una obra mestra”»: aquest és el consell de John Baldessani als seus estudiants.

Aquest tema s’entrecreua amb el de la subversió anàrquica de l’acció, amb l’alegria alliberadora inherent a l’enderrocament de jerarquies, regles i convencions. L’error també es pot calcular i, per tant, pot esperar-se com a conseqüència inevitable d’una acció massa difícil o impossible, com passa en moltes obres de Bruce Naumann, de Gino Dominicis o de Francis Alÿs. El comportament es repeteix un cop rere l’altre, com si es tractés d’un experiment científic, i els fracassos inevitables es documenten rigorosament. L’acte d’equivocar-se també pot posar-se en escena literalment, com passa en la performance de Bas Jan Ander de la sèrie Fall. L’artista holandès, que va fer del motiu del fracàs un element central de la seva obra, va gravar-se mentre saltava a un canal amb bicicleta, patinava per una teulada amb una cadira o queia en un rierol després d’haver-se penjat de la branca d’un arbre. La fragilitat i la vulnerabilitat de l’ésser humà es mostren a través del simple fet de sucumbir a la gravetat, una amenaça trivial i quotidiana que pot resultar fatal; l’execució, però, adquireix un to tragicòmic pel fet de moure’s per territoris limítrofs entre l’humor i la ironia incorrecta de la slapstick comedy.

El falling, un mem que va tenir molta difusió el 2011, es basa en aquestes mateixes premisses: aquí també es busca i s’exagera la caiguda. Com que s’esdevé en un lloc públic –el carrer, el supermercat– i sota la mirada d’espectadors casuals, es transforma en un esdeveniment que, en teatralitzar l’entrebancada, interromp la quotidianitat.

La posada en escena del fracàs assumeix una funció exorcitzant en les obres de Mauricio Cattelan, que utilitza objectes, instal·lacions i performances per deixar anar lliurement l’afany de prestació: s’encarna en els objectes híbrids de Fischili & Weiss, veritables monuments a la disfuncionalitat; es torna terror tecnològic en les pàgines web de Jodi, en les quals l’exploració del col·lapse del codi es converteix en una metàfora de la relació cada cop més problemàtica entre l’humà i la màquina.

A internet, l’error tecnològic és una entitat molt present. Ja sigui en la versió totalment accidental, és a dir, quan l’equivocació pot adjudicar-se per complet a la màquina, ja sigui en la versió que implica un ús inadequat per part de persones. Pertanyen a la primera categoria, per exemple, els glitches, les distorsions casuals d’imatges nascudes per un error del programa que han creat un gènere propi, l’anomenat glitch art; així com el panorama fail, que el web You Know Your Meme defineix com «una seqüència de fotos mal embastades, feta amb el programari per a la creació d’imatges panoràmiques, el resultat de la qual sol ser una imatge extravagant, artística o còmica». Per fer una fotografia panoràmica cal moure el telèfon intel·ligent d’una manera determinada, mantenint la velocitat i la distància, i també és important que tots els elements presents en l’enquadrament estiguin immòbils. Quan s’ignora alguna d’aquestes condicions, la imatge final es veu distorsionada, i aquestes distorsions creen visions surrealistes, criatures deformades i paisatges futuristes.

En són cosins germans els Photoshop fails, exemples d’ús fallit dels programes de retoc fotogràfic que acaben produint involuntàriament imatges absurdes o ridícules. En aquest cas, com en el cas de l’Ecce Homo de Borja, el que provoca hilaritat també és la distància vertiginosa que separa l’objectiu que es persegueix del resultat final: parts del cos que desapareixen o s’allarguen de forma antinatural, collages en què els fragments no coincideixen, deformacions involuntàries d’objectes i de persones… El fet d’intentar oferir una imatge d’un mateix més ajustada als cànons estètics dominants –que és el motor de bona part d’aquesta mena de fails– acaba produint com a efecte col·lateral una sèrie infinita d’aparicions monstruoses.

Half Cat (imatge trobada)

Una de les moltes criatures mitològiques que han sorgit d’aquestes manipulacions és el Half Cat, un gat que només té cap, cua i les dues potes posteriors, i que va ser immortalitzat mentre passejava pel carrer. Al principi es va apuntar que devia ser un panorama fail fotografiat pels objectius de Google Street View, però després, gràcies a una investigació que el 2013 van dur a terme els usuaris Imgur i Reddit, va revelar-se que la imatge era fruit d’una alteració voluntària feta amb la unió de dues imatges. La foto original, que es va localitzar i es va publicar al diari britànic The Independent, mostra un gat blanc normal i corrent passejant pels carrers d’Ottawa, al Canadà. Així i tot, la versió «reduïda a la meitat» del gat ja és un clàssic del gènere surreal memes, i s’ha fet tan famosa que fins i tot s’ha creat una empresa en línia japonesa que produeix una versió tridimensional del Half Cat en forma de clauer, un gadget inquietant que va esgotar-se en poques setmanes i que també va fer-se viral en milers de blogs i a les xarxes socials. Un parent proper del Half Cat és el Long Cat, un altre animal impossible, aquest cop de vuit potes.

El gust per aquesta mena d’imatges surrealistes que s’obtenen amb simples retocs fotogràfics té una llarga tradició. Al contrari del que se sol pensar, des dels inicis, la fotografia ha fet de tot menys ancorar-se en un realisme antiquat: els muntatges, les fotografies acolorides, la unió de negatius i altres efectes ja es duien a terme des de la segona meitat del segle XIX, i van continuar-se difonent amb l’arribada d’eines més avançades i més fàcils d’usar. El gènere de la trick photography, en concret, es va fer extremament popular a l’entorn del 1890, no només entre els fotògrafs professionals, sinó també en el món amateur.

El llibre de László Moholy-Nagy Painting, Photography, Film (‘Pintura, fotografia, cinema’), publicat el 1925, en recull uns quants exemples, com ara la imatge d’«El cavall en moviment», la foto d’un home rient la imatge del qual es triplica gràcies a un mirall deformador i «Superman o l’arbre d’ulls». L’artista hongarès, un dels grans defensors de la flexibilitat del mitjà, n’assenyala com una de les possibilitats la transformació en vehicle d’«utopia i humor», i erigeix aquestes fotografies en exemples del potencial surrealista i genuïnament còmic de la imatge fotogràfica.

Tom Selleck fractal (imatge trobada)

A les deformacions accidentals s’hi uneixen les projectades, que s’acabaran convertint en un contenidor gegant d’imatges que mereixeria un estudi a part per la quantitat i la diversitat de gèneres, subgèneres, tradicions i tendències que acull. Durant el segle XIX, el gust per la manipulació era una afició del sector en concret, però avui –entre altres coses, gràcies a la difusió d’aplicacions que simplifiquen el procés o, en alguns casos, fins i tot l’automatitzen parcialment–, la pràctica ha adquirit les característiques del fenomen de masses.