Fahrenheit 212. La societat gasosa

Excursionistes per la muntanya, 1974 | Fortepan / Kereki Sándor | Domini públic

Sòlid

Fa un quart de segle, en el clàssic La modernitat líquida, Zygmunt Bauman va proposar la metàfora de la fluïdesa com a model per comprendre l’esdevenidor del món contemporani i una fase determinada de la modernitat. A Bauman li interessava la transició de la societat sòlida (la «modernitat pesant») a la líquida (la «modernitat lleugera»), un canvi que entre altres coses va modificar la manera de veure el món i de fer front a la vida mateixa. Un dels efectes més importants que ha tingut «ha estat la dissolució de les forces que podrien mantenir el tema de l’ordre i del sistema dins de l’agenda política. Els sòlids que han estat sotmesos a dissolució i que es fonen just en aquest moment, el moment de la modernitat fluida, són els vincles individuals i les accions i els projectes col·lectius». Aquesta pèrdua de solidesa ja era present en la reflexió postmoderna, per exemple en un altre clàssic, titulat All That Is Solid Melts into Air (‘Tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire’), publicat per Marshall Berman el 1982 i inspirat en una frase inoblidable d’El manifest comunista.

«El model fordista era un espai de construcció epistemològica sobre el qual es dreçava tota la visió del món, s’alçava majestuosament i dominava la totalitat de l’experiència vital.» (Zygmunt Bauman, Modernitat líquida)

Bauman

Zygmunt Bauman va fer servir la metàfora del que és líquid per interpretar tot tipus de relació o procés social, des de les relacions amoroses fins a la crisi dels quaranta, la política o l’educació. La transició a la liquiditat s’expressava en múltiples àmbits: en els objectes, en els relacions, en l’art i fins i tot en la manera que tenim de veure’ns a nosaltres mateixos. «La idea d’un estat fix, immòbil, final, permanent —escriu Bauman a Art líquid— ens sembla tan estranya i absurda com la imatge d’un vent que no bufa, un riu que no flueix o una pluja que no cau.» En l’art líquid, els artistes «se centren en esdeveniments viatgers» que, des del principi, se sap que «seran efímers».

La metàfora líquida va inundar també la concepció de l’Estat i el funcionament del capitalisme. Quan alguns estats —com, en el seu moment, el Regne Unit— o les empreses demanen a la gent que sigui flexible, el que volen és «que no estiguis compromès amb res per sempre, sinó que estiguis a punt per canviar la sintonia, la ment, en el moment que t’ho requereixin. Això crea una situació líquida. Com un líquid en un got, que canvia de forma al més mínim cop. I això es troba tot arreu», explicava Bauman el 2017 al periodista de La Vanguardia Justo Barranco.

«El que es trenca ja no pot enganxar-se de nou. Abandoneu tota esperança d’unitat, tant futura com passada, vosaltres, els que ingresseu al món de la modernitat fluida.» (Zygmunt Bauman, Modernitat líquida)

Metàfores

Les metàfores ens ajuden a pensar. Pensar la societat com una cosa líquida va servir per descriure una modernitat que, sense abandonar la idea d’ingrés, adoptava formes més flexibles i fluides. La metàfora líquida és mòbil, dinàmica i, si hi juguem, també pot incloure sobreeiximents i turbulències. Això no obstant, la mateixa idea d’un flux líquid comporta una noció de linealitat, d’«anar cap a algun lloc», de la mateixa manera que els rius discorren de les muntanyes al mar. Però, ¿això és així, al segle XXI?

La metàfora líquida de Zygmunt Bauman s’inspirava en fluxos que corrien per cabals previsibles, que es desplaçaven d’un lloc a un altre seguint l’orografia i, de vegades, sobreeixien per les vores. L’esdevenidor d’aquell riu temporal era la modernitat. Estic convençut que la cultura contemporània es representa més bé a través d’una metàfora gasosa, un entorn en moviment constant en què milions de molècules abrivades xoquen i reboten les unes contra les altres. La metàfora líquida, amb tot el respecte pel plantejament de Zygmunt Bauman, ja no basta.

«Els productors mediàtics ja no poden controlar què fa el públic amb els continguts un cop els deixen anar.» (Henry Jenkins, Sam Ford i Joshua Green, Cultura Transmedia)

Cultura Snack

En el món actual, els nanocontinguts mediàtics (i, amb ells, nosaltres) surten disparats com molècules en estat gasós, xoquen entre si i formen una interminable carambola textual. L’explosió de la cultura snack, un entorn marcat per la brevetat, la fugacitat, la fragmentació, la remixabilitat i una gran velocitat de circulació textual, és el caldo de cultiu d’una forma cultural que emergeix de la nova ecologia mediàtica i impregna totes les dimensions de la vida social. La fragmentació i la velocitat del videoclip, que tant sorprenia els analistes i intel·lectuals de les últimes dècades del segle XX, era només l’avantsala d’una textualitat que duu el culte a la brevetat i la fugacitat fins a les últimes conseqüències. La cultura Snack es presenta com un espai encara més embogit, recombinatori i accelerat que deixa enrere l’època daurada de la neotelevisió d’Umberto Eco i anuncia una nova configuració social. Els vídeos frenètics de TikTok, aquests esquerdills mediàtics que reboten per les parets, fan que els breus videoclips dels vuitanta semblin una interminable pel·lícula soviètica muda i en blanc i negre.

«També podríem dir-ho així: els bàrbars treballen amb esquerdills del passat convertits en sistemes de pas.» (Alessandro Baricco, Els bàrbars)

Oposicions

En la modernitat líquida, les oposicions que havien donat sentit a la vida —com el binomi públic/privat— començaven a mostrar fissures. Com va indicar Bauman a Modernitat líquida, en aquell moment s’estava produint una «colonització de l’esfera pública per part de temes que abans eren considerats privats i inadequats d’exposar en públic». Des del moment que milions de persones han començat a compartir la intimitat a les xarxes socials, l’oposició públic/privat ha perdut el sentit. ¿On acaba el que és privat? ¿On comença el que és públic? La laboriosa selfie que circula per la mediaesfera digital ha dissolt la frontera. Aquesta oposició —junt amb d’altres, com les de natural/artificial o real/virtual— és cada cop menys efectiva a l’hora de donar sentit al món que ens envolta.

Black Mirror

La transformació de l’ecosistema mediàtic i cultural, anticipada o revisada en diversos capítols de la sèrie Black Mirror, com «The Waldo Moment», «Nosedive» o «Hang the DJ», afecta tots els àmbits de la vida, des de l’efímera constitució de parelles (¿qui ha dit Tinder?) fins a les noves maneres de fer política o d’encarar la jornada laboral. Ras i curt: la societat líquida de Bauman s’ha evaporat. Com el planeta, la societat s’ha reescalfat i ja ha superat el 212 graus Fahrenheit, el llindar en què l’aigua es converteix en vapor.

Caos

En la societat gasosa, tot es torna més impredictible i el caos domina per sobre de l’ordre. Quan el filòsof flamenc Jan Baptista van Helmont (1580-1644) va descobrir que les reaccions químiques podien produir substàncies que no eren ni sòlides ni líquides, va encunyar el terme gas (del llatí chaos, derivat al seu torn del grec Χάος) per descriure-les. Bona part del malestar en la (ciber)cultura contemporània prové de la nostra incapacitat per trobar un punt d’ancoratge que permeti dotar de significat una realitat caòtica i desconcertant.

Cerco un centro di gravità permanente.
Che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente.
Over and over again.
(Cerco un centro di gravità permanente, Franco Battiato)

Amazon

La vida en la modernitat líquida es desenvolupava en no-llocs de pas com els shoppings, aquells «temples del consum» que oferien el que cap altre espai era capaç de brindar: un «equilibri perfecte entre llibertat i seguretat». La crisi dels malls, aquelles immenses basíliques dreçades al suburbis estatunidencs que (no només) les noves generacions han deixat de visitar perquè ara ja satisfan les necessitats en línia, és potser la millor prova del canvi de paradigma. La compra a través de plataformes, ràpida i fugaç, ens garanteix que les mercaderies es lliurin de franc (?) a casa nostra, al capdavall el lloc més «lliure i segur» de tots. Sempre hi haurà un conductor o rider necessitat disposat a aportar el seu granet de sorra per a l’enterrament del mall.

«És com un joc. És a dir, vas, apuntes amb la pistola i això em sembla el més entretingut, sí. Però no ho és, no: són vuit hores. Però fer-ho una estoneta et pot entretenir.» (Treballador d’Amazon).

Esclavertat

Cada dia que passa la gasificació afecta més dimensions de la vida social. El món de la feina no és cap excepció. O potser hauríem de dir el món de la «no feina». M’explico. Si la modernitat líquida s’expressava en formes laborals flexibles, en què un obrer o empleat difícilment treballaria tota la vida a la mateixa línia de producció, ara aquest escenari s’ha exasperat i s’ha dut fins a les últimes conseqüències. El sector del delivery és potser el més representatiu d’aquestes noves formes laborals.

Segons les troballes del projecte PLATCOM, una investigació que va incloure treballadors i treballadores del sector del repartiment a domicili, l’atenció a ancians, la neteja i la conducció de vehicles, molta gent que treballava en/per les plataformes no considerava que allò fos «una feina». La feina sempre és a l’altra banda, en una altra activitat actual o futura, més formal, amb horaris fixos i contractes.

Sovint les feines a l’«última milla» de les plataformes es consideren un passatemps per fer diners i arribar a final de mes. Alhora, alguns d’aquests no-treballadors també van expressar descontentament per les condicions pròximes a l’esclavitud amb què han de dur a terme les tasques. Preneu nota: en la societat gasosa hi ha una altra oposició que s’ha volatilitzat, la que oposava la feina a l’oci. En l’entorn laboral de les plataformes, no només de delivery, solen conviure-hi discursos que reivindiquen la llibertat (no tenir cap i disposar d’una gran flexibilitat horària) amb altres que subratllen l’esclavitud (la hiperexplotació que instaura el nou taylorisme digital i geolocalitzat centrat en les aplicacions). Benvinguts al món de l’esclavertat.

«El fundador de Glovo recorre Europa amb bicicleta per repartir els dividends als seus accionistes.» (El Mundo Today)

Home nou

Si la societat líquida davallava com un riu a partir de la fosa de la rocosa modernitat sòlida, la gasosa emergeix de l’evaporació d’aquest curs d’aigua. Més que no pas identificar escrupolosament les diferents fases històriques (sòlida, líquida, gasosa) i marcar-ne els límits, potser el que convé és pensar aquests models com a simultanis i sobreposats, però sempre amb un d’hegemònic per sobre dels altres.

Podríem dir que a l’inici del segle XXI és la metàfora gasosa la que representa més bé les dinàmiques socials i culturals, sense que això comporti la completa desaparició de les formes sòlides o líquides. Encara avui, la modernitat sòlida sobreviu en les velles línies de producció fordista o en les pulsions dirigistes dels estats o corporacions que pretenen ordenar la societat des de dalt. Així mateix, la modernitat líquida està activa en els debats sobre la reducció de la jornada laboral en les feines formals. Però les formes gasoses tendeixen a fer-se dominants en els mitjans, la feina, l’aprenentatge o la política. Aquest canvi de paradigma ¿és una conseqüència del pas del broadcasting al networking, la difusió massiva de dispositius mòbils i l’explosió de TikTok?

Tant de bo la resposta fos senzilla.

«El nou home no és el que ha produït el telèfon intel·ligent: és qui el va inventar, qui el necessitava, qui el va dissenyar per a ús i consum propi, qui el va fabricar per escapar-se d’una presó, o per respondre a una pregunta, o per fer callar una por.» (Alessandro Baricco, The Game)