Escriptures conceptuals: un panorama

Dibuixem un panorama d’escriptura experimental d’avui, amb una atenció especial al conceptualisme i els processos d’apropiació i desapropiació a Amèrica.

Professora. N/D.

Professora. N/D. Font: Flickr.

Dibuixem un panorama de l’escriptura experimental d’avui, amb una atenció especial al conceptualisme i els processos d’apropiació i desapropiació a Amèrica, tant del nord com del sud.

«Solo cité citas»
Pablo Katchadjian
La cadena del desánimo (Blatt & Ríos, 2013)

En termes nacionals, segurament és en la literatura mexicana on trobem els exemples de poesia documental política més intensos dels últims anys. Tres d’ells es podrien fins i tot ordenar segons l’època històrica a la qual es refereixen –en lloc de segons l’any de publicació– per generar una lectura de la història de Mèxic connectada amb els imperis successius i, a través d’ells, amb les xarxes de la violència i del capitalisme globals. Així, La sodomía en la Nueva España (Pre-textos, 2010), de Luis Felipe Fabre, parla de la política repressiva de la Santa Inquisició contra els homosexuals a través de la contraposició de versos propis amb extractes d’actes de tortura i execució, cosa que crea un complex diàleg entre la poesia del Segle d’Or i l’actual, en què reverbera la polisèmia del concepte gènere. A-H. Anti-Humboldt: Una Lectura del Tratado de Libre Comercio de América del Norte, firmado por Canadá, Estados Unidos y México (2014), d’Hugo García Manríquez, per la seva banda, deixa en segon pla el text oficial del tractat (1992-1994), mentre que subratlla algunes de les seves paraules o frases i crea amb elles un poema que s’oposa al document institucional, que es conserva al fons, una mica borrós, fantasmal, desapropiat. Finalment, Antígona González. Instrucciones para contar muertos (Surplus, 2012), de Sara Uribe, també treballa en dos plans: d’una banda, la història universal de les antígones que busquen els seus germans; de l’altra, els testimonis dels supervivents de la narcoviolència extrema dels últims anys: el Mèxic del segle XXI.

Una mirada hispanoamericana de la literatura conceptual d’aquest canvi de segle podria trobar el seu punt de partida a Leyendo agujeros. Ensayos sobre (des)escritura, antiescritura y no escritura (Tierra Adentro, 2005), del mateix Fabre, que dibuixa un mapa que connecta les obres de Ramón López Velarde, Néstor Perlongher, Ulises Carrión, Nicanor Parra i Roberto Bolaño. Els mestres. «Leer agujeros es entender que los huecos que llagan un texto son también una escritura: el braille de lo desaparecido», hi llegim; «los textos que aquí abordo pueden entenderse como “post-poemas”, en cuanto que textos resultantes de la desaparición de una palabra, un verso, una estrofa, o erigidos a partir de la ausencia de otro poema». O de persones absents. La línia del poema «Hay Cadáveres», de Perlongher, sobre els desapareguts argentins, podria conduir a El material humano (Anagrama, 2009), de Rodrigo Rey Rosa, que investiga en els milers de víctimes de la guerra civil guatemalenca a partir de material d’arxiu; per després connectar amb Antígona González.

Documents intervinguts, cossos violentats. Quines podrien ser les tensions més fortes a les quals s’està sotmetent la literatura d’aquest canvi de segle? Jo diria que les que tenen en un pol la ficció i, en l’altre, la crònica, la crítica, l’autobiografia i el cos. La ficció i el documental? La polarització és impossible: s’hi imposen l’espectre, el matís, el vaivé. Són tensions travessades per la pantalla i per la política. És molt difícil pensar-les sense les maneres en què sobre aquestes mateixes qüestions han intervingut en les últimes dècades les arts contemporànies. No és casual que García Manríquez emfatitzi en el seu poema la paraula «ús», que en una de les pàgines es repeteix en negreta, amb la qual cosa crea un núvol d’insectes sobre el fons de la prosa del tractat. Ni que en el text teòric que acompanya la seva intervenció poètica escrigui: «Inestabilitat és una altra paraula per a lectura».

Aquest passat mes d’abril Jean-Yves Jouannais ha enllestit el projecte L’Encyclopédie des guerres, una sèrie de conferències al museu Pompidou de París, una mena d’escriptura en directe d’una obra enciclopèdica, possible performance de set anys consagrada a la producció de literatura en el cor de l’art contemporani. En el seu recomanable assaig Artistas sin obra (Acantilado, 2014), Jouannais va recórrer un dels marges de la literatura a través de personatges genials que haguessin estat grans escriptors si s’haguessin dedicat a l’escriptura de llibres i no a les cartes, els diaris íntims, la conversa, el passeig, la simple mirada. Genis de la idea, no de la seva traducció en textos escrits. Artistes del concepte. El llibre és del 1997, les acaballes del segle XX. La sèrie de conferències és d’ara mateix. Entre aquestes dues dates ha proliferat, sobretot a Amèrica, una nova consciència, postmoderna, hereva inconscient d’aquests autors sense obra: hi ha una escriptura conceptual que, des de la literatura, es projecta cap a les arts. El revers de la moneda que, si més no des d’Art & Language, s’ha projectat des de la institució art cap a l’àmbit de la literatura.

La gran majoria dels exemples que recull el llibre de Jouannais són francesos (l’excepció més rotunda, com gairebé sempre, és Borges). En altres projectes antològics o erudits de la literatura conceptual trobem la mateixa inclinació local. «Escritura experimental en España, 1963-1983», exposició fa poc comissariada per Javier Maderuelo al Círculo de Bellas Artes, comptava amb poetes i artistes com Juan Eduardo Cirlot, Isidoro Valcárcel Medina, Concha Jerez, José-Miguel Ullán o Jorge Oteiza. Malgrat el títol, Escrituras objeto. Antología de literatura experimental (Interzona, 2014), compilació de Tomás Vera Barros, inclou exclusivament autors argentins (Arturo Carrera, Leónidas Lamborghini, Alejandro López, Mauro Césari, Belén Gache, Ezequiel Alemian, Pablo Katchadjian, charly.gr i Luis Espinosa). Per la seva banda, Kenneth Goldsmith i Craig Dworkin, a Against Expression. An Anthology of Conceptual Writing (Northwestern University Press, 2011), malgrat significatives excepcions, sobretot franceses (Diderot, Roussel, Perec, Cendrars…), seleccionen principalment autors anglosaxons. I Marjorie Perloff, en el seu imprescindible assaig Unoriginal Genius: Poetry by other Means in the New Century (Chicago University Press, 2010), segueix la mateixa estratègia: Walter Benjamin o la Poesia Concreta Brasilera hi són estudiats principalment com a baules clau d’una genealogia que condueix a les poètiques d’autors nord-americans com Susan Howe, Charles Bernstein o el mateix Goldsmith.

Encara que tinguin en comú l’absència d’autors o artistes hispànics, en totes dues propostes trobem, no obstant això, vies d’obertura cap a la literatura comparada i una consciència que la poesia conceptual és en l’actualitat un fenomen global. Perloff, per la seva banda, para una gran atenció a l’obra de Caroline Bergvall, artista de l’escriptura de nacionalitat franconoruega, que viu a Anglaterra i l’obra de la qual creua tant llengües com mitjans. I darrere de l’antologia d’escriptura conceptual hi ha Ubu Web, sens dubte el projecte més ambiciós i important vinculat amb l’estudi i la difusió globals de projectes d’avantguarda literaris, artístics i cinematogràfics, dirigit pel mateix Goldsmith des del 1996. Està clar quin és el cercle d’interlocutors, perquè Bernstein i Perloff estan en el consell de direcció d’Ubu Web. I la mateixa autora epiloga Inquieto (La Uña Rota, 2014), aquest exercici beckettià extrem que Goldsmith porta a terme despullant-lo tant com és possible de ficció, mitjançant una descripció exhaustiva i documental de tots els moviments del seu cos durant un 16 de juny, Bloomsday.

A l’interior del mateix país, els Estats Units, trobem, en canvi, dos agents dobles, dos escriptors d’origen hispanoamericà que creen ponts entre les literatures conceptuals de tots dos idiomes. Em refereixo, d’una banda, a Cristina Rivera Garza –mexicana establerta a San Diego–, que obre el camp d’estudi i de reflexió, partint de la violència extrema a Mèxic i de les seves interpretacions en clau de poesia documental, per incloure a Los muertos indóciles. Necroescrituras y desapropiación (Tusquets, México, 2013) també els poetes documentals nord-americans, els processos creatius de l’espanyol Agustín Fernández Mallo o el postexotisme del francès i inclassificable Antoine Volodine. I, de l’altra, em refereixo també a Reinaldo Laddaga –argentí resident a Nova York–, que, en el seu últim llibre, Things That a Mutant Needs To Know: More Short and Amazing Stories (Unsounds, 2013), treballa les interseccions entre l’anglès i l’espanyol, entre la literatura i la música (convidant uns quants músics a interpretar les peces d’una continuació imaginària de Cuentos breves y extraordinarios de Bioy i Borges) i entre els diversos formats en què emmagatzemem i difonem la cultura (el llibre de disseny exquisit, els CD, l’e-book). Laddaga prologa la traducció a l’espanyol de l’assaig de Goldsmith Escritura no creativa (que pròximament publicarà Caja Negra), i Rivera Garza va traduir Notas sobre conceptualismos (Conaculta, 2013), de Robert Fitterman i Vanessa Place. Tots dos, al capdavall, són escriptors de frontera, traductors entre cultures, una figura absolutament necessària per entendre aquest repertori internacional d’estratègies transartístiques que anomenem apropiació i desapropiació.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Escriptures conceptuals: un panorama