Escriptures al laboratori

Kosmopolis. CCCB © Albert Uriach, 2011.

Si partim de la hipòtesi que avui en dia és més pertinent parlar d’escriptures que de literatura, perquè el primer concepte és abraçador i el segon -en canvi- limitador, podríem categoritzar algunes de les més interessants tendències de les escriptures hispàniques en les següents categories: mímesi i reelaboració dels nous llenguatges tecnològics, escriptura en directe, recuperació de formats artesanals, performance, autoria col.lectiva i complexa, i sampleig i remake. A continuació descric breument algunes d’aquestes tendències i poso alguns exemples hispànics d’elles. No és la meva intenció ser exhaustiu, sinó donar algunes pistes perquè a partir d’elles el lector interessat pugui trobar les seves pròpies lectures i, sobretot, establir el seu propi índex de línies de desenvolupament de la literatura actual.

Mimesi i reelaboració dels nous llenguatges tecnològics

El 2009, l’editorial Penguin va publicar Twitterature, una compilació de resums de les grans obres de la literatura universal en vint o menys tweets. L’any passat, la Royal Shakespeare Company va estrenar un Romeu i Julieta reescrit en 4000 tweets. Es parla de “story hacking” per englobar aquest tipus d’intervencions i reescriptures (Jay Bushman, per exemple, que es defineix com “story hacker” i “productor de teatre Twitter”, ha adaptat Benito Centeno, de Herman Melville). En aquesta línia, l’agrupació mexicana La Cámara Verde va fer una convocatòria pública de reescriptura del conte Es que somos muy pobres, de Juan Rulfo, en una sèrie de no més de vint missatges de 140 caràcters. A les bases es deia que eren possibles “totes les formes de re-escriptura: apropiació, reciclatge, copiat, transcripció, détournements, testereig”. El guanyador va ser publicat a l’espai de La Cámara Verde al Diari de Poesia de la UNAM. Darrere de la iniciativa es trobava l’escriptora Cristina Rivera Garza, que va publicar en la secció de cultura del diari mexicà Milenio la següent columna. La limitació aforística de Twitter o l’informe de cerques que han conduït al teu propi bloc, per tant, són dues de les formes que Internet proporciona per investigar en noves estratègies narratives. Rivera Garza és una de les autores que amb major tenacitat estan treballant en l’àmbit de la ciberliteratura al seu bloc No hay tal lugar. U-tópicos contemporáneos. Seu és el concepte “blogsívela”. I, entre altres línies de creació, trobem al seu bloc els enllaços als lliuraments de Las aventuras de la increíblemente pequeña, una fotonovel.la de caràcter líric que investiga en diferents formes de disseny i d’escriptura, entre elles la del power point.

Per descomptat, són molts els narradors que estan creant en l’àmbit de les narratives digitals i multimèdia i que, per tant, reflexionen sobre aquests nous tipus d’estructures i recursos. Entre d’altres: Doménico Chiappe, Jaime Alejandro Rodríguez, Blas Valdez, Diego Bonilla, Antonio Rodríguez de las Heras o Belén Gache. A Alba Cromm (2010), Vicente Luis Mora va treballar en paral.lel en una narració d’estirp cervantina i en dos blocs on es creaven la veu i la psicologia d’ambdós personatges. A Diario de las especies (2010), de Claudia Apablaza, i a Las teorías salvajes (2008), de Pola Oloixarac, l’estructura de la xarxa o el contingut d’un disc dur emigren a les pàgines en paper. És imparable la incorporació, conscient o inconscient, de les formes de recerca d’informació, del concepte d’hipervincle o de les formes de convivència entre text i imatge, integrats en la textualitat literària. També és imparable, a jutjar per la seva importància en els projectes d’escriptors nascuts en la dècada dels 80 i 90, de les pàgines web personals, els blocs o els perfils de xarxes socials en obres-en-marxa: com exemple, el veneçolà Willy Mackey i l’espanyola Luna Miguel.

Escriptura en directe

A principis de la dècada passada, Eugenio Tisselli va programar Midpoet, un software per manipular text i imatge en temps real utilitzant instruments musicals o altres interfícies. El resultat s’anava projectant en una pantalla. Durant els últims tres anys s’ha estès en l’àmbit hispànic l’actuació en directe de l’escriptor. A les tradicions ja clàssiques de l’spoken word, la performance i la teatralització (la més estesa: la taula rodona, la conferència, l’entrevista pública, etc.), se li ha afegit la translació de l’escriptori i l’ordinador a un espai públic, perquè els assistents puguin llegir en una pantalla el que l’autor està produint en aquest moment. Segons la codificació de la Jam d’Escriptura impulsada per Adrián Haidukowski a Buenos Aires, la pantalla i el teclat es completen amb la presència d’un DJ que punxa també en directe. Aquest format, amb múltiples variacions, ha estat exportat amb èxit a Barcelona, Mèxic DF i Caracas. Són desenes d’escriptors que han dut a terme aquesta experiència, que s’inscriu en el context de espectacularització actual de les arts i pràctiques professionals, però que posseeix una llarga sèrie de precedents, sobretot d’escriptors o d’artistes plàstics vinculats amb l’escriptura que van portar el seu estudi a una galeria d’art.

Recuperació de formats artesans

La lenta transició entre el llibre en paper i l’e-book, en el marc de la crisi econòmica global, està provocant reaccions de rebuig (relatiu) d’allò tecnològic i un retorn (parcial) a l’artesanal. A Barcelona, l’emergència de fanzines literaris en els últims mesos es pot interpretar des d’aquestes coordenades: Mapache Press, 5000 Negros. Un fanzine pulp, Huerfanos Fanzine o Un juguete rabioso. Altres propostes, en altres localitzacions, més professionals (formal, literària o artísticament), són les de Fuego Fanzine (art contemporani), Elefante Rosa Fanzine (poesia experimental), La Fanzine (amb versió completa en línia: lafanzine.blogspot.com), Vinalia (pulp), La lengua fanzine (poesia) i un llarg etcètera.

L’últim projecte de Mario Bellatin també s’inscriu en aquest panorama. Amb el títol de Los cien mil libros de Mario Bellatin, suposa la recuperació simbòlica dels drets d’autor sobre els llibres que ha escrit i publicat fins al moment, mitjançant la reimpressió artesanal i la distribució directa d’aquests títols. Entre la literatura i l’art contemporani, Bellatin ha reconfigurat la seva pròpia casa per allotjar-hi els prestatges que li permetin conviure a partir d’ara amb les autoedicions de la seva pròpia obra. L’objectiu és escriure i publicar cent llibres, en tirades de mil exemplars, que actuin com a termòmetre o compte enrere de la seva pròpia vida. I recuperar la relació directa amb la pròpia obra i amb els lectors propis. Amb una maleta fabricada expressament, que es converteix en un escriptori portàtil, Bellatin circula pels congressos literaris i la vida quotidiana transportant sempre exemplars dels Los cien mil libros…, a la recerca de lectors que vulguin adquirir-los directament del seu autor. Cada venda per tant, és una performance.

Performance

A principis de segle, la crisi econòmica que va afectar l’Argentina va provocar, directa o indirectament, la recerca de noves relacions entre els productors i els receptors de cultura. Juntament amb la popularització dels recitals de joves poetes, en què es duia a terme la venda directa dels llibres que es presentaven, o el naixement deljam d’escriptura (amb el patrocini de Random House Mondadori), es poden observar altres fenòmens en què es relaciona la literatura i el teatre o la performance. Des de la reflexió teatral, Vivi Tellas, que va començar el 1995 a treballar en les interseccions entre espais i arts diferents amb el projecte Museos (obres que sorgeixen del contacte entre directors dramàtics i museus), va donar a llum la dècada passada el concepte de Biodrama, sobre la base que tots els éssers humans tenen una història per explicar. El 2003, el projecte Archivos-Documentales en Vivo, a través de la idea de crear un teatre a Lindar Mínimo de Ficción, va iniciar una línia de treball que va conduir a col.laboracions com Cozarinsky y su médico, amb l’escriptor Edgardo Cozarinsky. De manera que un autor de prestigi treballava estretament amb una directora de teatre per explicar en un escenari, en directe, la seva experiència real de superació d’una greu malaltia. L’autor, més enllà de la tradicional escriptura d’una obra teatral o d’un guió cinematogràfic, esdevé actor autobiogràfic, performer de no-ficció. A Espanya, Sonia Gómez (amb espectacles com Mi madre y yo, 2004) o Ignasi Duarte (amb el seu concepte de “teatre automàtic”, que vehicula a través de converses en directe amb escriptors) serien exemples d’un treball afí al generat per Tellas a Argentina.

Constitueix una tendència important dels nostres dies l’activitat performàtica dels escriptors. El mexicà Mario Bellatin, els argentins Gabriela Bejerman i Washington Cucurto, els peruans Gabriela Wiener i Jaime Rodríguez Z. o els espanyols Javier Calvo, El Cangrejo Pistolero, Agustín Fernández Mallo i Eloy Fernández Porta són alguns dels escriptors hispànics actuals que estan treballant, en paral.lel a la seva producció escrita, en l’escenificació d’espectacles. La tendència en si no és nova, encara que ho sigui la seva proliferació i, sobretot, la seva aparent despolitització. Durant els anys 80 i 90, autors com els xilens Diamela Eltit, Raúl Zurita i Pedro Lemebel, per exemple, vinculaven les seves pràctiques performàtiques amb la denúncia de la violència institucional. En el context post-postmodern, en canvi, la protesta no és òbvia ni prioritària. Sí que ho és, en general, l’espectacularitat.

Autoria col.lectiva i complexa

És innegable l’espectacularitat dels dos projectes on-line que, fins ara, ha signat el col.lectiu Hotel postmoderno. El primer va ser la narració digital Suicídame (2010), que va ser seguida l’any següent per la “fan fiction creada en directe” o el “reality show hispanoargentí” Los siete vampiros. Abans d’aquestes incursions en el món digital, Hotel postmoderno va publicar dos llibres col.lectius, Hotel postmoderno (2008) i De la Habana un barco (2010). L’estructura que sosté aquests projectes és la de la xarxa oberta. No es tracta d’un col.lectiu artístic tancat, sinó d’un nombre variable d’escriptors, en col.laboració amb actors, músics, dissenyadors gràfics, programadors informàtics, etc. La hipernovel.la està donant fruits interessants. Per exemple, el relat pioner d’anticipació Condiciones extremas (1998), escrit per Juan B. Gutiérrez, Alberto Rodríguez, Tamara Peña i Giovanni Castro, amb quatre-cents enllaços que asseguren diversos itineraris de lectura. La complexitat de l’autoria és encara més gran quan entrem en l’àmbit de la literatura ergòdica: l’autoria no és només múltiple, sinó que a més no està controlada. Com la WikiAventura, relat obert i impredecible, escrit en segona persona i, per tant, dirigit directament a un lector que, perquè la narració progressi, deu en algun moment implicar-se, seguir creant.

Sampleig i remake

L’escriptor hispano-peruà Fernando Iwasaki és autor d’un microrelat titulat Remake i d’un altre titulat Caperucita reloaded. Aquest mateix 2011 s’ha publicat El Hacedor (de Borges), remake, d’Agustín Fernández Mallo. Aquest tipus d’operacions, que també tenen molts precedents en la història de la literatura, s’han estès en els últims anys, mitjançant girs post-conceptuals, i ha portat també a una sèrie de best sellers construïts mitjançant l’expansió d’obres clàssiques. Per exemple, arrel de Pride and Prejudice and Zombies, fruit de la intervenció de Seth Grahame-Smith a partir de l’original de Jane Austen, trobem: Android Karenina, Robin Hood and Friar Tuck: Zombie Killers o Romeo & Juliet & Vampires, entre moltíssims altres títols. Lluny de la voluntat comercial i a prop de l’art conceptual, l’escriptor argentí Pablo Katchadjian publicar el 2009 El Aleph engordado, una expansió del conte original de Borges (abans havia dut a terme un altre remake, El Martín Fierro ordenat alfabèticament, un exercici sense reescriptura, a través de l’opció d’ordenació alfabètica de Word, amb un resultat poètic brillant, en la línia de la poesia combinatòria i sense intervenció humana, com la que porta a terme Eugenio Tisselli).

Marina Zerbarini ha reelaborat dos relats de Joyce a Eveline, fragmentos de una respuesta. Molts d’aquests treballs són difosos a través de blocs personals, pàgines webs i revistes digitals, o en tirades limitades, sovint artesanals, o en revistes atentes a l’experimentació literària, com Quimera o Bostezo. En el darrer número d’aquesta trobem Snuff sampler, on Eloy Fernández Porta es transforma en seleccionador, muntador i traductor, i crea una escena a partir de deu fragments literaris (d’obres de Juan Francisco Ferré, R.M. Barry, Vicente Muñoz Álvarez, Hubert Selby, Violeta C. Rangel, Miquel de Palol, Dennis Cooper, Bret Easton Ellis, Benjamin Weissman i el mateix autor).

Vegeu comentaris1

  • Ferran Cerdans Serra | 31 maig 2011

Deixa un comentari

Escriptures al laboratori