El passat mes de maig, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va acollir una edició de MuseumNext, una trobada professional dedicada al futur dels museus, les noves formes de participació i exposició i les innovacions tecnològiques que s’estan desenvolupant en el camp museístic. El passat 3 d’octubre, Londres va celebrar una trobada similar anomenada MuseumIdeas, en la qual es va discutir sobre la cultura de la participació.
La trobada va comptar amb set intervencions de diferents experts del món dels museus de l’àmbit anglosaxó. Tots ells van presentar les darreres propostes i van oferir una visió actual del futur dels museus. Aquest text resumeix algunes de les idees que es van plantejar.
“Quin és el paper del museu en la nostra societat?”. Amb aquesta premissa, Sharon Ament, directora del Museum of London, va plantejar la seva intervenció, Museums in the era of participatory culture . En la seva opinió, cal que hi hagi un compromís amb la societat per a que el museu recuperi la seva importància i centralitat. Per aconseguir això, el que s’ha de tenir sempre clar és a qui va dirigit el museu, amb qui es vol connectar. El perill: l’autisme de les institucions. Ament va posar com a exemple quatre casos:
- Bibliotheca Alexandrina, Alexandria, Egipte. Davant dels disturbis ocasionats durant la primavera àrab, voluntaris i gent de la ciutat es van col·locar a l’entrada de la biblioteca per a protegir el seu fons i es van escriure milers de tweets en la seva defensa. La Biblioteca ara està intentant guardar els prop de 2,5 milions de tweets generats durant aquells mesos.
- Fine Citizens Olympics, un altre projecte per col·leccionar els tweets bescanviats. El repte ara és com “exposar-los” i com donar-los a conèixer.
- The Peace Labyrinth, Jerusalem. Un lloc de diàleg entre israelians i palestins.
- Library of San Francisco, USA. A part de biblioteca és també un centre social per a gent sense recursos. Un espai per a la participació activa.
Robert Stein, director del Dallas Museum of Art, i Seb Chan, Director de mitjans digitals i emergents del Smithsonian, Cooper-Hewitt-National Design Museum de Nova York, van centrar la seva intervenció (Bootstrapping Innovation in Museums) en aquesta pregunta: “Innovació és sinònim de més tecnologia?”. En la seva opinió, innovació és sinònim de canvi social i noves aspiracions culturals, mentre que tecnologia no sempre implica canvi. I ho van explicar amb l’exemple de les institucions on treballen: el primer que van intentar va ser posar la informació sobre la col•lecció a l’abast de tothom, de totes les audiències. Des de l’inici van entendre les exposicions com a camp d’experimentació amb les noves tecnologies, i van anar provant experiències. Per a ells, “les innovacions s’han de fer des del mateix staff, des de baix”. És difícil que hi hagi un veritable canvi i innovació en el museu si és un encàrrec que només es fa des de direcció. A més, no funciona un departament d’innovació separat de l’estructura general, per això, a Dallas van incentivar que l’staff proposés accions i després organitzaven reunions periòdiques per intercanviar idees i experiències.
La tercera intervenció va anar a càrrec de Jane Burton, directora del departament creatiu i de continguts de la Tate Gallery de Londres, qui va exposar algunes de les iniciatives del seu departament, Tate Media. Per exemple, els Tate Shots: material fet per peces per a televisió, el metro, YouTube, etc. No són continguts formatius, sinó que serveixen per generar espectatives i interès en la programació. Molts d’ells també el pengen a iTunes, i tenen una audiència enorme. Un altre exemple són els documentals sobre artistes, el procés de creació de les seves obres, o altres temes d’actualitat, que es guarden en un arxiu que es pot consultar gratuïtament. És el cas de Gaza. Norfolk & John Burke. Una altra proposta que fan a la Tate és el projecte This is Britain, en què conviden gent coneguda (artistes, comediants, músics) a veure la col•lecció, triar una obra i comentar-la. Per exemple, un músic es posa a tocar davant el quadre que més li agrada; un còmic descriu amb clau actual i irònica un oli del XVIII, etc. Burton també va mencionar les accions performatives del projecte BMW Tate Live; els programes d’animació per a nens (Tate movie project) i The Gallery of lost art, dirigit a una audiència especialitzada d’artistes i historiadors que comenten les exposicions in situ. Les propostes tenen molt bona acollida per part del públic, però des de la institució es plantegen dos reptes: com parlar de cultura davant audiències molt diferents (sempre es parteix dels debats i les expectatives occidentals; què passa amb el públic asiàtic o indi?), i fins a quin punt es pot seguir penjant material i contingut gratuïts, la que els programes depenen cada vegada més dels patrocinadors.
En el torn de Louise Shannon, directora del departament de programes del V&A, es va parlar de les estratègies per atraure el públic que es realitzen en aquest museu. Des de 1999, el V&A té un programa anomenat Contemporary programme, que té per objectiu connectar amb el públic jove, tenir un punt de vista global (en front a l’organització per departaments de V&A) i captar noves audiències. En aquest sentit, va mencionar quatre projectes: Volume (2004), que pretenia dinamitzar espais poc utilitzats, com el pati i el jardí; Decode (2009), un concurs d’idees online sobre el títol de l’exposició, que va ser molt eficaç a l’hora de vendre la marca V&A; The power of making (2011), un seguit de tallers sobre robòtica amb motiu de l’exposició sobre aquest tema, que va ser una de les més visitades del museu; i Friday Late, que consisteix en trobades mensuals dirigides a un públic universitari o de postgraduats que participen en els projectes de la casa debatre amb l’staff sobre els programes.
Francesca Rosenberg, directora de comunitats del MoMa, va parlar de com tractar amb el públic de la tercera edat: la població dels països occidentals es va envellint. Els museus han de dirigir-se també als més grans (més de 65 anys) que són els qui tenen temps, diners (i poden acabar patrocinant), experiència i interès. En opinió de Rosenberg, també s’ha de replantejar el concepte de família: ja no es tracta només de pensar en programació per a pares i fills, sinó també en els avis i néts. Un exemple és el programa Meet me, on es fa referència a l’Alzhèimer i en gent que visita sola les exposicions i pot trobar en els tallers i les activitats una manera de socialitzar.
La participació d’Adam Rozan, director del departament de públics de l’Oakland Museum of California, va servir per comparar el futur dels museus amb els de les grans companyies privades. “Per què Starbucks atrau més que els petits cafès, per què Barnes prospera mentre tanquen llibreries, per què EdX. The new online education guanya adeptes mentre hi ha universitats que els costa atraure estudiants? En la seva opinió, cal entendre el museu com un lloc d’espais viscuts, com un centre creador i educatiu. Però sobretot com un lloc on s’hi puguin tenir experiències globals, per això, a les exposicions cal sumar-hi cafeteries, llibreries i espais per a activitats diverses.
Finalment, Lisa Junkin, coordinadora d’educació del Jane Addams Hull-House Museum de Chicago, van fer una darrera i interessant aportació, en què parlaven de “ser perillosos” i atrevir-se: el museu ha de connectar amb el barri, sortir de la institució i colonitzar altres espais, per a que els públics se n’adonin que el museu està connectat amb els problemes actuals i amb la seva realitat.
Vegeu comentaris0