Els moviments socials en temps de pandèmia

La COVID-19 ha desafiat la creativitat d’una ciutadania confinada, que ha respost a la crisi amb múltiples expressions de solidaritat, tant en línia com fora de línia.

Un grup de persones amb màscares, 1918

Un grup de persones amb màscares, 1918 | Raymond Coyne, Annual Dipsea Race | Domini públic

Totes les crisis, siguin de la naturalesa que siguin, coincideixen a provocar inestabilitat política, econòmica i social als llocs on s’esdevenen. Per aquesta mateixa raó, però, solen convertir-se en revulsius i potencien mobilitzacions socials que pretenen, entre altres coses, millorar la vida diària dels que les pateixen. En els darrers mesos, els «moviments en la pandèmia», tal com els designa Raúl Zibechi, han actuat com a alerta sanitària per fer front a les necessitats més urgents de la població i han generat noves pràctiques i sabers les conseqüències –a curt, mitjà i llarg termini– dels quals encara s’han d’estudiar.

A final de març, Donatella della Porta llançava un pronòstic lluminós a un món que ja començava a notar els efectes de la pandèmia global: la crisi disposaria un nou escenari per a la creativitat social. La politòloga advertia que els moviments socials es veurien empesos a respondre a les necessitats idiosincràtiques del moment mentre s’adaptaven a unes circumstàncies determinades per la impossibilitat de reunir-se i trobar-se en espais físics. Efectivament, l’inici de l’estat d’alarma a l’Estat espanyol (14 de març), i el pic de la pandèmia posterior (el dia 26 del mateix mes), van trobar una resposta individual i organitzada en els aplaudiments de les vuit del vespre al personal sanitari, la condonació del lloguer als llogaters sense ingressos, les classes particulars, els concerts gratuïts de professorat i artistes i l’escriptura de cartes per acompanyar els ingressats en hospitals, entre altres mostres.

De totes aquestes expressions de solidaritat, espontànies i diverses, s’infereix la visió d’un problema compartit del qual la ciutadania és responsable, i que pot resoldre’s des de la comunitat. Si bé és cert que aquestes accions van repetir-se també en altres llocs en què el dia a dia de la població va veure’s amenaçat per la crisi sanitària, a l’Estat espanyol van ser impulsades per una llarga tradició en mobilitzacions socials des de la Transició. Cal recordar que el 2008 el país va veure’s greument afectat per la crisi econòmica i per l’explosió de la bombolla immobiliària, fets que van menar al sorgiment de xarxes dedicades a mitigar-ne l’impacte social. Com han documentat diverses investigacions socials, el 15-M va concebre’s com un espai per a l’experimentació de models basats en el feminisme, el pro-comú, el DIY (Do It Yourself, ‘fes-t’ho tu mateix’), l’antiassistencialisme i l’anticaritat, que procuraven de satisfer les necessitats materials de les persones i, alhora, respectar-les, fer-les comprometre i empoderar-les.

L'aplaudiment de les 8. Madrid, 2020

L’aplaudiment de les 8. Madrid, 2020 | Jose Javier Martin Espartosa | CC BY-NC-SA 2.0

El llegat del 15-M va fer-se notar en tot d’iniciatives orientades a assuaujar els efectes de la COVID-19, a vegades de manera políticament conscient, com va passar amb l’inici de Frena la corba, una plataforma ciutadana que va mapejar els punts de necessitat, d’ajuda o de mediació per organitzar la col·laboració entre persones. Una de les seves impulsores, Patricia Horrillo, reconeixia que les experiències del procés del 2011 havien estat essencials per poder-hi respondre amb urgència, però de forma comuna i solidària: «D’aquell 15-M que moltes vam viure i que va canviar-nos per sempre la manera de pensar i de funcionar». Aquestes maneres de fer i d’imaginar van ser travessades, tant aleshores com ara, el 2020, per l’apropiació solidària de les tecnologies, que en aquesta crisi es presenten, a la pràctica, com una condició de possibilitat per a la participació d’una ciutadania que ha estat mesos confinada.

Aquest imaginari tecnològic no ha de confondre’s amb un desplaçament de les pràctiques exclusivament al terreny en línia. Al contrari: hi ha hagut formes més complexes de participació, perquè s’han desenvolupat estratègies híbrides i dirigides cap a l’entorn més proper, sense perdre la connectivitat de l’espai en xarxa. En el cas de Frena la corba, aquesta hibridació va concretar-se en la figura del mediador, que era qui documentava les necessitats dels que no tenien accés a Internet o no tenien prou perícia en l’ús de la tecnologia i els aconseguia el que els calia. N’hi va haver d’altres que van penjar cartells amb oferiments d’ajuda a l’ascensor o al portal de l’edifici, perquè els veïns els veiessin. I, en altres casos, el personal sanitari ajudava els pacients aïllats perquè es poguessin connectar amb els seus familiars, mitjançant les tauletes i els telèfons mòbils de les donacions organitzades per Dret a connectar-se.

Alhora, l’apropiació creativa de les tecnologies va trobar un lloc essencial en la producció de material sanitari per abastar els hospitals desbordats pels ingressos. Les màscares de busseig comercialitzades per Decathlon van deixar de ser un article d’oci i van convertir-se en respiradors per mitjà d’una peça 3D el disseny de la qual va difondre’s entre la comunitat de fabricació digital organitzada a Coronavirus Makers. En aquesta xarxa van confluir-hi especialistes en enginyeria, medicina i impressió 3D per crear diversos tipus de materials (també viseres, protectors d’orelles i mascaretes), el disseny i el procediment d’elaboració dels quals circulava de manera lliure i es distribuïa a través de nodes locals organitzats en grups de Telegram. Així, més enllà de la creació de material sanitari, aquestes pràctiques van encarnar models no hegemònics d’aprenentatge, investigació i manufactura.

Impressió 3D de protectors facials

Impressió 3D de protectors facials | tudedude | BY-NC-SA 2.0

Per tant, de les accions de Coronavirus Makers i altres moviments socials no només se’n derivava, implícitament, una proposta de canvi social, sinó que, a més, se’n va desprendre una interpretació de la mateixa crisi viscuda fins al moment. Parafrasejant la investigadora social Anastasia Kavada, per a aquests grups la COVID-19 no era un problema abstracte, sinó que tenia un impacte directe en la realitat de les persones més properes. El cas del moviment maker, en concret, va posar de manifest la necessitat de blindar uns serveis públics que garantissin la protecció de la població en possibles situacions similars futures.

Aquesta voluntat d’enquadrar la pandèmia com un problema social va resulta encara més explícita en altres grups com el Comitè d’Emergència Antiracista, una xarxa composta de diferents organitzacions que volia identificar situacions de vulnerabilitat en col·lectius com el migrant, l’asiàtic, el gitano, l’afrodescendent o el musulmà, i donar-hi resposta. Buscaven recursos per proporcionar-los medicaments, aliments i allotjament, i alhora s’esforçaven a denunciar els discursos d’odi generats principalment contra la comunitat xinesa. Així, si bé el coronavirus va convertir-se en un problema d’abast estatal amb mesures de bloqueig fixades pel govern central, aquesta iniciativa va assumir i explicitar que les circumstàncies i conseqüències d’aquest escenari afectaven de manera desigual els diferents sectors de la població, i va lluitar per fer visible aquesta discriminació.

És en aquest sentit que els «moviments en la pandèmia» van demostrar l’impacte social que tenien, més enllà dels resultats materials de les seves accions. Van ser prefiguratius, perquè van contribuir a replantejar l’ús i el significat de les tecnologies, però també perquè van incloure en el debat públic sobre la pandèmia qüestions com la necessitat de recuperar la solidaritat col·lectiva, la consciència sobre les desigualtats socials, la construcció de solucions comunes i la defensa dels serveis públics. Les pràctiques que van dur a terme durant el pic de la pandèmia, igual que les que han continuat de forma posterior, han d’identificar-se i incloure’s en qualsevol intent de comprensió de la societat post-COVID-19, no només perquè influeixen en la interpretació que fem d’aquesta nova societat, sinó també perquè col·laboren en la construcció dels futurs possibles que sorgeixen de la reflexió sobre les causes i les conseqüències de la crisi global actual.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Els moviments socials en temps de pandèmia