Els mems com a manualitat digital

Font democràtica de creativitat col·lectiva, els mems defineixen la nostra cultura digital a través de pràctiques transformadores.

Un grup de dones fent manualitats de Nadal. Stadskällaren, 1962

Un grup de dones fent manualitats de Nadal. Stadskällaren, 1962 | Reinhold Carlsson, Arboga kommuns Fotoarkiv | Domini públic

El confinament ens ha permès fer moltes coses amb les mans: hem buscat a la desesperada passatemps que ens permetessin trobar una mica de pau enmig de tanta incertesa. I allà teníem els mems, el menjar i les manualitats. La cuina gaudeix de respecte intel·lectual, però els mems i les manualitats són considerats passatemps fútils que no poden ser el suport de cap pràctica transformadora. Però i si els mems són manualitats digitals que estan configurant la cultura popular i el folklore de demà?

Cada cop que algú m’ha preguntat com havia passat el confinament m’he vist obligat a fer servir una metàfora futbolística: som a la meitat de la taula. Per sort, encara que tinguem una vida precària i que el nostre propietari hagi decidit apujar-nos el lloguer durant la pandèmia (hell yeah), els ingressos de la nostra unitat familiar no s’han vist compromesos a curt termini i tenim certa tranquil·litat assegurada fins a finals d’any. A més, el teletreball va ser una opció factible des del primer moment. Excepte per dos petits detalls: els dos éssers vius de tres i sis anys que viuen a casa. Les nostres filles.

Qualsevol persona que hagi fet front al confinament havent de compaginar la criança, el teletreball i la intendència domèstica deu haver-se adonat del repte que suposa mantenir la salut física i mental de tots els membres de la llar. Menjar a casa millora notablement la salut, però augmenta el nombre de productes que cal netejar minuciosament amb un drap amb aigua i lleixiu, els plats que s’han de rentar i els maldecaps per configurar un menú saludable i nutricionalment lliure de culpes. A més, a aquestes edats, a les nenes els costa mantenir l’atenció (ni tan sols fixant-la en les pantalles) prou temps perquè pugui abraçar-se tot-el-que-s’havia-de-fer.

Les primeres setmanes, vaig passar-les obsessionat amb la idea que no seria capaç de mantenir el ritme de treball. I tenia motius per pensar-ho. No érem capaços d’estar-nos més de quinze hores per setmana davant l’ordinador. Això, sumat a l’ansietat que em generava la situació sanitària, feia que quan em tocava fer-me càrrec de les meves filles no acabés de ser el pare més imaginatiu del món. Per sort, en les unitats familiars, com en els equips, sempre hi ha qui et fa la cobertura –per dir-ho amb una altra metàfora futbolística. La Sofía, companya de vida i mare de les nostres dues filles, va començar a transformar les tardes en una desfilada d’activitats centrades en les nenes.

Jo no els liderava, però intentava col·laborar en tots els esdeveniments, que anaven des de perfilar els nostres cossos a mida real per després vestir i personalitzar les siluetes amb textures i formes diferents, com una manera de treballar la identitat (lluentons, purpurina, trossos de llana, plastilina), fins a produir missatges a favor de la sanitat pública sobre un llençol blanc vell –que va assumir el nou rol que li assignàvem amb prou dignitat. També hi havia experiments gastronòmics a la cuina: massa per a pizzes, galetes, pa o coques. Tot això, a més, en un forn portàtil, d’aquells amb què és un autèntic repte aconseguir el punt de cocció exacte per a tots els aliments. N’hi va haver d’altres, d’experiments, de caràcter científic, patrocinats pel colorant alimentari, un must de la nostra vida confinada. I així passaven els dies, i les nenes tenien una ocupació diària que servia de sintonitzador emocional en una situació en què als adults ens costava mantenir les bones formes tota l’estona. Dit així semblen propostes pedagògiques molt elaborades, però a casa senzillament en dèiem manualitats.

Mentre participava en les manualitats, em refugiava també en la memètica. Amb l’excusa que havia d’escriure sobre el tema per a eldiario.es, o que n’havia d’aprendre per poder-la importar als tallers de ZEMOS98, consumia i distribuïa diàriament molts mems. Vaig dedicar-me a intentar documentar com es feien servir les xarxes per fer front al que passava: l’humor a l’inici i amb la pandèmia ja avançada, els mems sobre la suposada falta de paper higiènic, les cançons, l’ús creatiu dels balcons, l’aplaudiment com a mem… De totes les fonts de «desconnexió», sens dubte la més poderosa era TikTok.

Ja coneixia l’eina i, de fet, l’havia ressenyada abans. Però va ser durant la quarantena que vaig començar a usar-la intensament. I va ser perquè tenia alguna cosa que connectava amb el que passava en el nostre entorn domèstic: els reptes. TikTok és una màquina de fabricar mems audiovisuals. Té una configuració pensada perquè, a partir d’una cançó o d’un so, milers de persones reprodueixin i copiïn una coreografia o un joc. Així, amb un control editorial ferri, la meva contribució a l’estabilitat emocional de la família passava per compartir a diari els vídeos que, o bé trobava graciosos i pensava que ens podien fer riure, o bé activaven un joc que consistia a intentar copiar una coreografia que era tendència a TikTok. Després els enviàvem a la resta de la família en grups de Whatsapp i passàvem els dies intercanviant reptes relacionats amb l’aspiració de certa dignitat coreogràfica (seguint balls de moda) i amb la voluntat de fer ximpleries (enfonsant la cara en un plat de farina o emulant vídeos graciosos).

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Felipe G. Gil (@abrelatas) on

Una broma que va ser tendència a TikTok i que vaig intentar imitar.

La Sofía també intentava articular tot el que ens passava a casa amb el buit escolar mentre preparava, junt amb altres sòcies de projecte, el llançament de PLANEA, una xarxa estatal sobre art i escola. En un moment en què el model tradicional d’ensenyament de l’escola quedava en evidència, les pràctiques artístiques, especialment les que poden considerar-se ciutadanes o comunitàries, semblava que ho tenien tot a favor per assolir alguna cosa més que cinc minutets de glòria. Potser per fi s’havia obert una escletxa en la qual podia germinar una escola que inclogués unes altres metodologies, unes altres estètiques i uns altres agents. Ara bé: quines metodologies, quines pràctiques i quines estètiques reproduïen, totes aquelles manualitats fetes a les llars confinades? I què ens poden dir sobre les certeses, si és que n’hi ha cap, del que poden fer les pràctiques artístiques per a l’escola?

Enmig de tota aquella situació, en què costava articular reflexions que anessin més enllà dels pegats diaris per als diferents estats emocionals pels quals transitàvem, va aterrar un text a les xarxes que va provocar un intercanvi d’opinions molt interessant entre els companys de feina i a casa. El text, titulat «Manualidades y apagones» i publicat el 24 d’abril del 2020, recollia un debat interessant que a priori pot semblar molt específic de l’àmbit de l’educació artística, però que potser sigui una qüestió molt més àmplia i transversal. A l’article, Rafael SM Paniagua exposava la situació de molta gent en relació amb la cultura i el confinament:

Saturats de consumir simplement el que se’ns ofereix, i enfrontats amb el propi avorriment, amb la tristesa o amb les poques expectatives de futur, hi ha, per tot arreu, persones confinades, de qualsevol condició econòmica, recuperant el temps propi, experimentant, creant i compartint. Assedegades per la hiperexcitació o l’avorriment, les masses s’han posat a fer massa de pa. La gent ha posat fil a l’agulla. Les creacions amateur inunden les xarxes. Moltes persones que no pateixen la bretxa digital retransmeten les seves fantasies i propòsits, o assisteixen a cursos virtuals. Cosim, dibuixem, cantem, toquem instruments per la finestra o escoltem els que les altres persones toquen.

I, després, descriu el moll de l’os del debat dient: «És irònic que molts dels que treballen per a la democratització de l’art i la cultura no puguin suportar que una experiència en aquest sentit tingui lloc sense ajustar-se a les seves pròpies receptes.»

Paniagua es referia a les crítiques que provenen dels que fa anys que intenten convèncer els estaments institucionals que l’educació artística no consisteix només a fer manualitats. Aquesta lluita ha tingut sentit, i en té, encara, per als que neguen la transversalitat política i social que poden tenir la cultura i les pràctiques artístiques en general, però sobretot en el currículum educatiu. Però, tal com apunta Paniagua:

Potser les manualitats no són l’anacronisme metodològic de l’educació artística que cal criticar, sinó que el que cal és redescobrir la pràctica material que inspira una ètica del treball joiós (…). L’educació artística o el treball cultural serien processos complexos i elevats per als quals les masses no estarien preparades, perquè sempre van amb les mans brutes, embrutades pels mems que elles mateixes produeixen.

El text activava una conversa en la qual s’entremesclaven la nostra comprensió per defensa de l’art com una cosa que ha de generar pensament crític amb la intuïció que rere les activitats aparentment banals fetes amb les mans hi ha molta reflexió possible.

La Sofía m’explicava que entenia que el discurs antimanualitats es basava en el fet que aquesta mena d’activitats han ocupat l’espai d’altres pràctiques artístiques en l’àmbit escolar, un espai que ja de per si és escàs i tendeix a l’extinció. A més, la mala praxi de les manualitats ha permès identificar les pràctiques artístiques amb una sèrie d’atributs que no tenen res a veure amb el poder transformador de l’art. D’altra banda, la negació d’aquest fenomen, en ple confinament, com a potència col·lectiva i simbòlica ens generava una incomoditat de la qual no érem capaços de desprendre’ns. I, enmig d’aquesta conversa, en la qual digeríem la nostra realitat a través del text de Paniagua, la Sofía va enunciar de manera visceral i espontània aquesta analogia, que d’alguna manera feia convergir el que sentíem: «És que els mems són manualitats digitals».

Manualitats dutes a terme durant el confinament a cals Coca-González.

Manualitats dutes a terme durant el confinament a cals Coca-González.

Els mems com a manualitats digitals

La potència de l’analogia va ressonar-me pel cap automàticament, i m’ocupava el pensament cada cop que obria TikTok, o cada cop que fèiem una manualitat nova amb les nenes. Vaig compartir-la amb el meu amic Fran, que em va dir això:

L’analogia em sembla audaç, però em costa fer el salt de les manualitats als mems. Hi ha una cosa de les manualitats que a mi m’agrada molt, i que és destinar temps a fer alguna cosa meticulosament, amb molta cura. Potser el mem és més ràpid, més reproductiu. Del mem, n’admiro la immediatesa i, alhora, la capacitat que de vegades té d’arrossegar un pensament més profund, una intel·ligència i una velocitat al·lucinants. Però el que té la manualitat en si és que és útil en la mesura que és una tasca àrdua que ens focalitza l’atenció, encara que no sempre tingui un significat important ni una intenció comunicativa, com sí que passa amb el mem.

També en vaig parlar amb la meva amiga Maka, que em va dir això altre:

Quan vaig començar a estudiar la influència dels mems i les cultures d’Internet en les protestes del 8M vaig comprovar de manera pràctica que els mems són manualitats. Manualitats adaptades a l’entorn digital. No només és que pouessin dels collages que es feien (i penso en Adbusters, i en altres intervencions sobre la publicitat), sinó que alguns mems tornaven a convertir-se en collages enganxats sobre un cartró en les pancartes que la gent lluïa el 8 de març. Aquests «mems analògics» posen de manifest que entre el procés de fer un collage i el de fer un mem no hi ha gaire diferències. Els mems adapten a l’entorn digital la filosofia del punk DIY, les tecnologies obertes perquè quasi (encara que sigui un quasi molt ample) tothom hi pugui accedir. L’ús d’elements de la cultura de masses sovint funciona com una mena de codi obert del qual es prenen elements que siguin fàcilment intel·ligibles per a la majoria.

Al seu torn, la Sofía avui completa la seva reflexió prèvia afegint-hi dues variables més, que creuen la criança i la classe social:

Entenc el debat que hi ha en el context de l’educació artística, però si analitzem el que ha passat amb les manualitats durant el confinament podem veure que hi ha hagut poques activitats al servei de les criatures. Han respost a la necessitat de fer alguna cosa constructiva en un moment en què tot era incertesa, però crec que també eren una manera d’assajar la normalitat que havia quedat suspesa. Com va passar durant el 15M, si pensem les places com a llars confinades, allà va intentar-se emular una societat que d’alguna manera recollís les mancances que els governs ignoraven, i tot tenia una estètica de pancarta, de maqueta, de plastilina. I ningú qüestiona per aquesta raó el potencial polític del que s’hi va gestar. Em sembla perillós que, com que no podem revestir les activitats manuals fetes a casa amb un relat intel·lectual, automàticament les descartem. Això seria caure en una anàlisi profundament elitista i classista. El discurs també pot ser un privilegi. Quan sento crítiques a les manualitats, no puc evitar fer l’analogia amb els mems: l’autoria no és clara, hi ha una arqueologia poc sofisticada però que permet resignificar la quotidianitat, són efímers i tant les unes com els altres es basen en la còpia. És probable que el que fèiem a casa no hagi servit sinó per salvaguardar la salut mental i emocional de les nostres filles en un moment en què no hi havia cap altra institució en què recolzar-se. Les manualitats ens han mantingut entenimentades, connectades i sanes. Enmig d’una pandèmia i una crisi sanitària, això és tot el que podem demanar a l’art.

Paniagua acabava el text apel·lant a la cultura com a bé comú per defensar que «els mems i les manualitats» en formen part:

La cultura és un bé comú, i no pas perquè expertes en Història de l’Art com Estrella de Diego s’hi obstinin. Per entendre més bé el que ens passa en un moment en què se’ns obliga a estar confinats, potser podem recordar el que ens passava quan estàvem emplaçats de debò. El pensament col·lectiu de les places ocupades –on tot era sospitosament manual i artesanal–, sintetitzat en declaracions com la de la Comissió de Cultura de l’AcampadaBCN, plantejava de forma clara i concisa que «la política cultural no és la cultura», i que «les institucions públiques no fan cultura, sinó que gestionen els recursos públics destinats a la cultura (…). La cultura ha de ser lliure i plural, i les polítiques culturals han de reflectir, fomentar i assegurar aquesta llibertat i aquesta pluralitat», perquè hi participem tots, amb el nostre petit folklore quotidià.

Els mems com a folklore digital

Mems i manualitats comparteixen processos de producció, tal com apuntava la Maka. Però la puntualització d’en Fran és correcta: tot i que es puguin compartir a Instagram, les manualitats neixen per ser un passatemps domèstic, mentre que els mems són, en ells mateixos, dispositius narratius que poques vegades s’entenen si no és en un context social en el qual tenen una funció comunicativa. Sí que és cert que comparteixen amb les manualitats un cert esperit de producte d’un sol ús. I, malgrat la fugacitat evident, hi ha institucions que s’han plantejat què suposen per a la cultura. La Biblioteca Nacional d’Espanya fa uns quants anys que guarda mems, pel valor documental que tindran en el futur, per exemple.

El col·lectiu Sal Viral (format per Regina Rivas i Alicia Adarve) va publicar, l’any passat, un llibre titulat Folclore digital y política en España. Hi feien una selecció de més de 3.000 mems que havien guardat, principalment sobre l’onzena legislatura. En el text inicial, defensen la idea que el mem és part del patrimoni:

El mem d’Internet ha esdevingut un element molt usat, que ha format part de converses fins a arribar a convertir-se en un llenguatge emprat per la cibersocietat de manera habitual, un llenguatge més enllà de la normativa, que és capaç d’«explicar moments de la història d’Espanya del segle xxi i, per tant, de la societat», parafrasejant Beatriz Barrio a «¿Son los memes patrimonio cultural?».

Salomé Cuesta, professora de la Universitat Politècnica de València, també col·labora en el llibre de Sal Viral amb un text, en el qual reforça la idea que els mems són folklore digital:

La investigació que el col·lectiu Sal Viral ha dut a terme sobre folklore digital s’inscriu en la manera d’actuar de la cultura digital contemporània com a «cultura participativa», en la qual productors i consumidors de mems contribueixen a fomentar l’autorepetició d’objectes digitals, cosa que condensa noves narratives (…). Els mems recopilats contribueixen a definir els trets i les particularitats de la nostra cultura digital: la creació de significats a partir de noves estructures visuals/textuals, en les quals les persones construeixen al seu entorn, quasi de manera orgànica, comunitats-xarxa, empeses per la necessitat de crear sentit a partir dels esdeveniments. Els mems formen part del teixit de l’esfera pública, en la qual es propaguen i flueixen de manera anònima i imparable, de manera que constitueixen un fenomen de naturalesa social que contribueix al desenvolupament de noves tradicions i sensibilitats culturals (…). Segons Limor Shifman, hem d’entendre «els mems d’Internet com a folklore postmodern; els valors i les normes compartides es construeixen a través d’artefactes culturals com ara imatges retocades o llegendes urbanes». Ja no podem pensar el «folklore» només com allò vell, allò amateur, allò rústic: és necessari considerar les manifestacions culturals que es deriven de la relació entre les pràctiques de les experiències quotidianes i la connexió amb la tecnologia (gifs animats, etiquetes, imatges retocades amb efecte de purpurina, etc.) (…). Així, el proper cop que rebis un mem i dubtis si reenviar-lo als teus grups, modificar-lo, etc., pensa que, mentre continuï mutant i circulant, contribuirem a difondre i crear noves formes de folklore digital.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Before The Blue (@beforetheblue) on

Un mem-pancarta en una manifestació feminista del 8M del 2020.

Els mems (i la memètica com a fenomen) són realment una font incontrolable i multidireccional de creativitat popular. A través de la imitació, la paròdia o la sàtira dels altres conformen una eina contestatària i, a la vegada, suposen un repte a l’hora de deconstruir-los. Aparentment succints, i fins i tot si inclouen molt de text (picada d’ull-cop de colze per a insiders), solen ser unitats visuals complexes que contenen diverses capes, diferents codis de lectura i fins i tot interpretacions en disputa. Els mems no són bons o dolents per se, són camps de batalla on es lliuren debats d’un calat social i polític profund. N’hi ha que funcionen en el context d’un poble i n’hi ha que són mundialment comprensibles, n’hi ha per a determinats contextos acadèmics o activistes i n’hi ha per a masclistes i racistes. Els mems són mutants i mutables i hem de prestar-los atenció, analitzar-los i entendre que formen part del nostre patrimoni cultural.

I així és com es relliguen, en la meva experiència (però també en el meu cabal teòric), els mems com a manualitats digitals i la raó per la qual conformen una part essencial del folklore contemporani i de la cultura entesa com un lligam social. O, dit d’una altra manera, versionant la Sofía: les manualitats, els mems i les pizzes casolanes ens han mantingut entenimentades, connectades, sanes.

Les persones que menciono sense el cognom consten així en el text per la familiaritat que tenim, i per l’absurditat que seria tractar-les amb distància periodística essent-me tan properes com són. Això no obstant, considero que són persones autoritzades per parlar del tema, i per això desplego aquí qui són des d’un punt de vista més formal:

La Sofía és Sofía Coca Gamito, membre de ZEMOS98 des del 2005 i coordinadora regional de PLANEA a Andalusia, la xarxa d’art i escola que promou la Fundació Carasso.

En Fran és Fran MM Cabeza de Vaca, artista sonor, professor de secundària en instituts públics durant divuit anys i actualment responsable del projecte comunitari del Departament d’Educació del Museu Reina Sofía.

La Maka és Macarena Hernández, activista, experta en comunicació política digital i autora del Treball de Fi de Màster «Ni michismi ni fiminismi. La influencia de los memes y la remezcla en el discuro contrahegemónico de los feminismos en el 8M».

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris1

  • Amalio Rey | 16 setembre 2020

Deixa un comentari

Els mems com a manualitat digital