Els altars de la Terra

El Cerví, 1927 | Fortepan / Schermann Ákos | Domini públic

No hi ha res més trist que un déu mort.
Julia Kristeva

Un subjecte de la societat secular, educat en la ignorància del que és invisible, ¿com pot tornar-ho a reconèixer
Roberto Calasso

Si encara fóssim pagans conrearíem la veneració a aquell nan groc que fa possible totes les formes de vida al planeta Terra. L’adoració ancestral del Sol, present en totes les cultures des de l’antiguitat, s’ha convertit en una anàlisi científica cada cop més rigorosa, desencantada i hegemònica.

Durant el Renaixement, Nicolau Copèrnic desmitifica el lloc que ocupem al cosmos. Com ja sabia Aristarc de Samos des de feia segles, girem al voltant del Sol. No som el centre, no ho hem estat mai. Amb Galileu Galilei i la seva mirada telescòpica comença l’estudi de les taques solars: aquells períodes de màxima activitat que alteren intensament els camps electromagnètics de la Terra i deixen una delicada petja cronològica en els anells circulars dels arbres. Al segle XIX, Joseph Fraunhofer descobreix línies fosques en l’espectre de llum solar, cosa que mena a l’estudi de l’espectroscòpia i a un enteniment més aprofundit de com funciona aquesta estrella en la qual cada instant detonen milions de bombes atòmiques que converteixen l’hidrogen en heli, de manera que escampa llum i calor per tot el sistema solar.

El cert és que a pesar de tot el que sabem sobre el Sol, hem oblidat l’íntima gratitud que li devem. Amb el pas dels segles, vam deixar de de veure’l com una deïtat i vam començar a entendre’l com el resultat d’una nebulosa de gasos que van col·lapsar i van crear una estrella fa 4.600 milions d’anys. Som capaços d’explicar-ne l’origen, però se’ns ha erosionat la capacitat de celebrar-ne l’existència.

¿Qui agraeix cada dia que a la nostra llar sideral hi hagi llum?

Si el Sol parlés en primera persona, tal com fa en una novel·la de Kim Stanley Robinson, ens recordaria que «és i no és un déu».[1] D’una banda, ens manté vius, de l’altra, però, no hem pogut mirar-lo mai directament als ulls; som les seves criatures. Algun dia ens devorarà; de moment, ens alimenta. Tot i que podem estar tranquils: li queden cinc mil milions d’anys abans de convertir-se en un gegant vermell, engolir Venus i Mercuri i continuar la metamorfosi fins a esdevenir «una velleta bufona i bondadosa, que recorda batalletes i viatges bonics mentre surfeja per la milky way».[2]

Pantopies, dol i resiliència

No sabem si en un futur més o menys proper les ecotopies, les pantopies, les utopies i altres variacions d’un futur esperançador podran convertir-se en una massa crítica, capaç d’influir en cultures globalitzades. El que és cert és que, indetectable o evident, subtil o obstinada, hi ha una tendència arborescent que s’obre camí en l’hivern del nostre desconcert. No és fàcil definir-la ni emmarcar-la, perquè hi ha prou mestres, escoles, cultes, profecies, gurus, llibres d’autoajuda, assessors espirituals i venedors de fum per discórrer amb naturalitat sobre una hipotètica «sacralitat laica»,[3] la qual cosa sembla un contrasentit, llevat que siguem capaços de concebre-la entre tots i arribar a un acord sobre el que la mateixa ciència moderna –en els vessants més ètics, crítics i evolucionats– ens diu que el que, sense idolatria ni submissió, podem admetre com a «sagrat».

La pantopia que proposa Michel Serres a la seva autobiografia[4] és un dels múltiples camins possibles: cal recuperar la dimensió miticopoètica i intentar reconciliar-la amb el nostre coneixement científic més avançat; tornar a pensar i reinventar vincles que sempre hi han estat. No cal cap credo ni devoció cega: el mateix progrés de les ciències terrícoles ho confirma. Se’ns diu que estem preparats per a «relats multiespècie», que la distinció entre cultura i naturalesa ja no té sentit, que el pensament ecològic profund resulta imprescindible, que els sabers de les cultures aborígens són un recurs inestimable, i que fins els científics cognitius més heterodoxos especulen sobre «un nou animisme».

La veritat és que no podem conrear una esperança lúcida sense fer front a l’absència d’un «contracte natural»[5] que, a diferència del contracte social, tot just ara comencem a entendre. La interdependència radical de totes les espècies (la humana inclosa) és una evidència que encara no ha assolit el consens necessari per ser efectiva. I a això hi podríem afegir la nostra vulnerabilitat davant del «dol ecològic»: la necessitat d’assumir-lo i alhora els dubtes que poden sorgir sobre la capacitat de resiliència de la natura mateixa.[6]

El salar d’Uyuni

Entre els múltiples paisatges que podrien sintetitzar aquest tríptic sobre el planeta Terra concebut com a Casa, Laboratori i Altar, seguint la cita de Michel Serres, trio el salar d’Uyuni. Descobrir-lo va ser una casualitat. Els estímuls per a l’evolució del coneixement són innombrables, però n’hi ha que ens atrapen, se’ns instal·len amb insistència a la ment i reclamen una atenció privilegiada.

El salar d’Uyuni, al sud-oest de Bolívia, és el desert de sal continu més gran i alt del món, amb una superfície de més de deu mil quilòmetres quadrats. Observar-ne amb atenció les fotografies disponibles a internet causa, primer, admiració, per la condició de mirall humit que reflecteix els núvols i les muntanyes i inspira escenaris de literatura fantàstica; un lloc idoni per a una saga terrícola i alienígena. ¿Com es va formar? ¿Quants anys té? ¿Com el concebem? ¿Quines reserves crucials hi ha en joc? ¿Per a què es fa servir? ¿Quins factors l’amenacen? Aquest desert andí fascinant és una síntesi de les raons, els obstacles i les contradiccions que intervenen en la nostra concepció dels ecosistemes terrestres, els «altars» d’una sacralitat laica.

Cactus gegants, arbustos, vuitanta illes petites, flamencs, guineus, conills, ocells, pilars de sal que sumen vint-i-cinc mil tones anuals… A més, és la reserva de liti més gran del món; cada any el visiten milers de turistes i resulta essencial per calibrar el sistema de posicionament global que coneixem com a GPS. Fa temps que és un candidat clar a ser declarat Patrimoni Universal de la Humanitat, però la decisió oficial triga a arribar. Mentrestant fa de mirall de la nostra situació: crucialment tensats entre la pulsió extractivista, l’explotació sense límits i totes les iniciatives que intenten plasmar escenaris menys catastròfics. Massa meravelles, recursos i solucions per desentendre’ns dels altars de la Terra. Quan el Sol exerceix el poder i esquerda el salar d’Uyuni, aplica una geometria eficaç i el desert de sal es converteix en un tapís d’hexàgons d’una bellesa estranya, però també en una solució natural i eficaç per organitzar l’espai i estalviar energia. ¿Com no hem de meravellar-nos davant la saviesa d’aquest ordre estètic que incorpora patrons geomètrics magistrals?

Coda optimista

Si ens pensem com a planeta, tal com suggeria Kim Stanley Robinson, tots els ecosistemes terrestres podrien concebre’s com els altars d’una sacralitat laica, encara que els obstacles siguin majúsculs. Si considerem els gradients de l’escepticisme i el negacionisme, aquestes reflexions poden resultar utòpiques, ingènues o extravagants, però descartar-les sense pensar-ne la urgència farà que amb el temps només quedin predicadors al desert. Predicar al desert pot suggerir que ja és massa tard. «El desert creix»,[7] però el pessimisme, el cinisme i la indiferència són luxes que no ens podem permetre. Els que neguen o ignoren la dimensió de la ferida que estem infligint al planeta Terra no acaben d’assumir que encara és la nostra única casa possible, el gran laboratori de la humanitat pacificada, l’altar major per venerar la vida i la intel·ligència de totes les espècies terrícoles (humanes i no humanes). No hi ha planeta B. Ens cal un consens transversal i global. Encara hi som a temps? No hauríem de generar més distopies: gairebé totes ja s’han acomplert.