El vertigen acceleracionista

I si per generar canvi social no cal aturar-ho tot? I si, en comptes d’anar en direcció contrària al mercat, anem en la mateixa direcció i l’accelerem?

Cotxe de carreres a vapor, 1903.

Cotxe de carreres a vapor, 1903. Font: Wikipedia.

Imaginar el futur i predir cap a on es podria dirigir la societat o el sistema s’ha convertit en un exercici quotidià practicat per tothom. La idea d’esbossar el que vindrà, quan s’aborda des de la ciència-ficció, permet dibuixar un futur distòpic, exagerat, il·limitat però sovint aterridorament real. El profetisme de la ficció apocalíptica respon a una fórmula que descansa sota el paraigua de la futuritat, allò susceptible que pugui passar en algun moment, i, de sobte, la distància que separa les nostres prediccions i la ciència-ficció és cada vegada més estreta. Les teories sobre el canvi social i la superació del sistema capitalista a partir de la protesta, la desacceleració o la crítica moral sovint queden invalidades pel mateix sistema, però… i si per generar el canvi no cal aturar-ho tot? I si, en comptes d’anar en direcció contrària al mercat, anem en la mateixa direcció i l’accelerem?

Monster Assault, una de les varietats de la marca de begudes energètiques propietat de Coca-Cola, té com a eslògan «Viva la Revolution!». Al seu web diuen que han decorat la llauna amb un patró de camuflatge «simplement perquè ens sembla que queda guai. A més, ens anima en la lluita contra les grans empreses multinacionals que dominen el negoci dels refrescos». La ironia del text, que frega la mala intenció, és un exemple de manual del màrqueting orwelià que penetra de manera transparent en cada racó d’allò que Mark Fisher anomena realisme capitalista (un sistema injust però sense alternativa imaginable). Un spiel tan visible que deixa de ser-ho, una capa d’informació viscosa perversament assimilada pel sistema i per un imaginari col·lectiu immune als dobles i triples sentits. Quan George Orwell descriu a 1984 el departament del Ministeri de la Veritat encarregat de generar «la literatura, la música, el teatre i, en general, de tots els entreteniments per als proletaris», explica que allí «s’hi produïen diaris que no contenien res més que informacions esportives, successos i astrologia, novel·letes sensacionalistes, pel·lícules plenes de sexe i cançons sentimentals escrites per mitjans exclusivament mecànics en una mena de calidoscopi anomenat versificador». Salvant les distàncies (el versificador encara no ha arribat, per desgràcia), es fa difícil no reconèixer la genialitat profètica d’algunes de les seves projeccions de futur distòpic, seixanta-cinc anys enrere.

«És més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme.»
Fredric Jameson i Slavoj Žižek

Reflexionant sobre el caràcter predictiu de la ciència-ficció, l’escriptor i crític cultural nord-americà Steven Shaviro parla de la idea de potencialitat, segons la qual l’objectiu del gènere no és tant anticipar-se al futur, com esbossar un retrat exagerat del que podria arribar a esdevenir real, ateses les condicions actuals. «La ciència-ficció extrapola elements del present, i porta algunes condicions veritablement existents fins a les conseqüències més extremes. És a dir que no tracta sobre el futur real, sinó la futuritat, si és que puc fer servir aquest mot com un substantiu abstracte… La ciència-ficció fa visible allò que el filòsof Gilles Deleuze anomena el virtual, o el que Karl Marx de vegades anomena processos tendencials. Les tendències no són coses que han de succeir necessàriament, però sovint podem observar un camí que hi condueix. La ciència-ficció picoteja en determinades tendències implícites, incrustades a la nostra situació tecnològica i social actual, elements d’un futur que existeixen en el present, però que no són presents perquè encara no estan tenint lloc. Coses i fets que representen una mena de futuritat, tant si en el futur acaben succeint com si no».

L'edat d'or, pintura de Lucas Cranach el Vell, 1530.

L’edat d’or, pintura de Lucas Cranach el Vell, 1530. Font: Wikipedia.

On the Beach, de Stanley Kramer, és un drama postapocalíptic del 1959 que retrata el terror quotidià dels supervivents de la Tercera Guerra Mundial a l’hemisferi sud: l’únic lloc habitable al planeta després de la contaminació per radiació. La pel·lícula és una barreja curiosa de trama romàntica i èpica militar, que sintetitza l’estat d’alienació de la població en la seva lluita desesperada per transformar el pànic en normalitat. En una escena cabdal, Julian Osborn, un científic australià interpretat per Fred Astaire (!) trenca la bombolla de la cordialitat en una festa per fer entendre als convidats que el futur que imaginen i projecten no existeix. «Estem condemnats! Condemnats pel mateix aire que estem a punt de respirar! No hi ha res a fer!». El que Osborn mira de transmetre és que, malgrat que Austràlia encara és habitable després de la catàstrofe, la radiació provinent de les detonacions atòmiques a l’hemisferi nord no és un fenomen estàtic, sinó que avança perillosament, inexorablement. En altres paraules, la radiació no és un objecte discret i autocontingut. El filòsof Timothy Morton utilitza el terme hiperobjecte per descriure aquesta mena d’entitats, tan massivament distribuïdes en el temps i l’espai que resulten impossibles de localitzar amb precisió. Els hiperobjectes de Morton són viscosos i no-locals, com l’escalfament global, el capital o la radiació nuclear. En podem observar reaccions i efectes col·laterals, però és impossible veure’ls directament precisament perquè «estem fenomenològicament adherits a ells. Com més intentes desfer-te’n, més s’enganxen a tu», diu Morton. El que Osborn intenta comunicar desesperadament a l’escena de la festa recorda força la teoria de Morton: la simple però aterridora idea que la fi del món no és una amenaça distant a l’horitzó, sinó una realitat que ens envolta, un estat estrany i al·lucinatori de present distorsionat. «Els hiperobjectes són directament responsables per allò que jo anomeno la fi del món, que fa obsolets tant el negacionisme com l’ecologisme apocalíptic». Per a Morton, des d’un punt de vista ecològic, la fi del món arrenca amb la Revolució Industrial i les primeres deposicions de carboni a l’escorça terrestre. I en aquest sentit, el present, l’antropocè, és un escenari postapocalíptic amb tots els ets i uts. Un dels punts clau de la teoria de Morton és el rebuig taxatiu de l’ecologisme tradicional armat amb eslògans i retòrica xocant sobre el perill del futur, més que del passat/present. Morton reivindica una forma de geofilosofia que va més enllà de l’humà, un canvi d’escala temporal per poder entendre de veritat la magnitud de la tragèdia. A Hyperobjects (2013) ressalta que «la distància cínica, el mode ideològic dominant de l’esquerra, es troba en molt mal estat i no podrà fer front a l’era dels hiperobjectes». I Morton no és un exemple aïllat en el seu escepticisme respecte als mètodes de resistència tradicionals. A Capitalist Realism. Is There No Alternative? Mark Fisher es preguntava: «Si el realisme capitalista és tan perfecte, i si les actuals formes de resistència resulten tan desesperades i impotents, d’on pot venir un desafiament veritablement efectiu? Una crítica moral del capitalisme, fent èmfasi en les formes en les quals condueix al sofriment, només reforça el realisme capitalista».

En els darrers anys, nombrosos autors de diverses disciplines, de la filosofia al cinema, la música o la teoria política, han reivindicat la figura del britànic Nick Land com a influència, com a generador d’idees i com a força disruptiva a tenir molt en compte. Land, que sovint utilitzava la frase «The Collapse of Western Civilisation Studies» per delimitar la seva àrea d’investigació acadèmica, ha estat durant molt de temps una figura desconeguda i subterrània, però no per això menys prolífica. Durant la seva estada a la Universitat de Warwick, entre el 1987 i el 1999, Land va engegar amb Sadie Plant el Cybernetic Culture Research Unit (CCRU) i va generar nombrosos textos que avui es consideren un puntal important de diverses tendències recents del pensament contemporani, com el realisme especulatiu. La prosa de Land és una mescla barroca d’anàlisi política, cultura popular, antihumanisme, iconografia rave, distòpia salvatge i herència kantiana, articulada sota una òptica lissèrgica sovint més propera a l’estètica cibergòtica de H. R. Giger, al ciberespai contaminat de William Gibson o a la ficció transgressiva de Ballard, que al cànon acadèmic.

Malgrat que la seva obra no és estrictament encasellable dins del gènere de la ficció, Land evoca constantment paisatges postapocalíptics, angoixa lovecraftiana i atmosferes opressives a l’estil del mateix cinema d’horror que inspirava incomptables produccions de jungle a la Gran Bretanya de mitjan anys noranta. La visió fosca del futur de Terminator 2: Judgement Day (1991) donava peu al Terminator de Metalheads (1992), un dels himnes de l’època, alhora que es deixava veure/llegir als assajos de Land, xops d’allò que els futuristes italians anomenaven «splendore geometrico e sensibilità numerica». Xops de deliri polític. I xops de nihilisme: «L’optimisme és la forma general de la disculpa (…) El monoteisme, amb la seva descripció del món com la creació d’un Déu benvolent, o almenys, d’un Déu que defineix la més alta concepció del bé, justifica un marc general optimista per al qual l’existència és digna de protecció. Per a la revolta optimista, la crítica, i qualsevol forma de negativitat, han d’estar condicionades per una positivitat projectada; un critica per tal de consolidar un major edifici del coneixement, un es revolta amb la finalitat d’establir una societat més estable i còmoda (…) Tot això retarda inevitablement les coses, perquè, si no es té un pla convincent del futur, la negativitat és deslegitimada per un dogma de disculpa previ. I sempre s’acaba amb allò de “almenys això és millor que res”, un eslògan que algun dimoni leibnizià probablement ha guixat sobre de les portes de l’infern», escrivia Land a The Thirst for Annihilation. Georges Bataille and Virulent Nihilism (an Essay in Atheistic Religion), del 1992. Els escrits de Land són terriblement crítics amb el sistema capitalista, però destaquen per una pràctica de la crítica radicalment diferent, en la línia de la màxima atribuïda a Bertolt Brecht: «no comencis per les antigues coses bones, sinó per les dolentes i noves». A Meltdown, un dels textos recollits al compendi Fanged Noumena publicat per Urbanomic el 2011, l’autor cita una pregunta punyent de Deleuze i Guattari, sobre quin era el veritable camí revolucionari: «Distanciar-se del mercat mundial? (…) O potser anar en la direcció contrària? Anar encara més enllà, és a dir, en la mateixa direcció del mercat? (…) No separar-se del procés sinó “accelerar el procés”.»

Deixalles marines a Kamilo Beach, Hawaii.

Deixalles marines a Kamilo Beach, Hawaii. Font: Wikipedia.

Nick Land no és el responsable d’encunyar el terme acceleracionisme (això ho va fer Benjamin Noys, amb connotacions negatives), però la seva obra ha servit de catalitzador i font d’inspiració per al conjunt de teories que avui s’agrupen sota aquest polèmic paraigua, que ha circulat amb força des de la publicació, el 2013, del text d’Alex Williams i Nick Srnicek, «#Accelerate: Manifesto for an Accelerationist Politics». Els diferents corrents de l’acceleracionisme mantenen que per tal d’arribar a un nou paradigma social, econòmic i polític, per tal d’eradicar completament el sistema actual, no és viable l’estratègia de la protesta, la desacceleració quasiluddita, la democràcia directa, ni la reclusió. La seva solució és l’acceleració de les mateixes tendències destructives del sistema. Una alternativa política al carreró sense sortida del realisme capitalista, basada en una idea totalment landiana i pràcticament sacrilègica per a l’esquerra, la creença que per tal de generar un canvi radical cal empènyer i afavorir el creixement del capital. Marx ja parlava de les tendències creatives-destructives del capitalisme, no només com un fenomen cíclic de creixement, sinó com un tret característic del sistema que en última instància podia conduir a la seva autoanihilació. És a dir que la idea no és totalment nova. Com demostra #ACCELERATE, el recull de textos publicat (també) per Urbanomic fa uns mesos, la noció del col·lapse orquestrat no és totalment nova, sinó que agrupa diverses influències polítiques i filosòfiques dels darrers segles. El llibre recull assajos actuals però també clàssics que des de diversos fronts i punts de vista han impulsat idees semblants.

Fins i tot en la història de l’economia més oficial del segle XX es troben casos que semblen preparar el terreny al manifest de Williams i Srnicek, com la relativament famosa estratègia Cloward-Piven, una teoria política elaborada pels sociòlegs, professors de la Columbia University School i activistes Richard Cloward i Frances Fox Piven. El seu pla, esbossat a l’article «The Weight of the Poor: A Strategy to End Poverty» al maig del 1966, consistia a provocar una sobrecàrrega intencional en el sistema de benestar social nord-americà fins al punt de precipitar una crisi nacional que dugués a una reforma dràstica per suplantar el mateix sistema de benestar social per un sistema que garantís uns ingressos mínims per a tothom, acabant així amb la pobresa. «Molts posaran en dubte l’objectiu d’aquesta estratègia», vaticinaven Cloward i Piven al mateix article. «L’ideal de la mobilitat social i econòmica individual té arrels profundes, i fins i tot molts activistes semblen reticents a reclamar programes nacionals per eliminar la pobresa mitjançant la redistribució directa dels ingressos». Irònicament la facció més conservadora de la dreta i del liberalisme llibertari nord-americà actual ha fet servir constantment l’estratègia Cloward-Piven com una arma de terror antiimmigració durant els darrers anys (argumentant que les onades massives d’immigrants són el primer pas d’aquest col·lapse planejat del sistema).

De nou, el manifest acceleracionista de Williams i Srnicek subratlla un desencant total amb la tradició de la resistència d’esquerres. Al text, que des de la seva aparició ha generat polseguera tant en positiu com en negatiu, Williams i Srnicek diuen: «El fet que les forces de poder de la dreta governamental, no governamental i corporativa hagin pogut tirar endavant la neoliberalització és, almenys en part, conseqüència de la paràlisi continuada i de la naturalesa ineficaç de bona part del que queda de l’esquerra. Trenta anys de neoliberalisme han deixat la majoria de partits polítics d’esquerres mancats de pensament radical, buits, i sense poder popular. En el millor dels casos han respost a les nostres crisis actuals suggerint un retorn a una economia keynesiana, tot i l’evidència que les condicions que van permetre l’existència de la socialdemocràcia de postguerra ja no existeixen.»

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

El vertigen acceleracionista