El sentit quàntic

«Strange Children» de Margaret Barr (ballet). 1955 | State Library of New South Wales | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

K. Chesterton considerava la literatura de l’absurd un d’aquells elements primitius que apareixen de tant en tant en el món per renovar-lo, i que fa que ens puguem sentir no només «hereus de totes les èpoques», sinó també «ancestres d’antiguitat primordial». I com a mostra va comparar l’originalitat d’El Dong amb el nas lluminós d’Edward Lear amb la del primer vaixell o la primera arada. Si a més l’hem de comptar dins de les grans, ens cal mostrar que la literatura de l’absurd ve equipada amb la seva pròpia visió admissible del món. «La Ilíada només és gran perquè tota vida és una lluita, L’Odissea ho és perquè tota vida és un viatge, el Llibre de Job perquè tota vida és un enigma». Si Alícia al País de les Meravelles ha de ser una de les grans, «el món no ha de ser solament un lloc tràgic, romàntic o misteriós, ha de ser també un lloc absurd».

Acceptar que el món és un lloc absurd necessita una certa dosi d’humilitat. Per sort tenim molt bones raons per ser humils. La humilitat ha estat sovint identificada com l’essència de bona part del sentit de l’humor. En una entrevista sobre l’origen de l’humor, el filòsof de l’art Noël Carroll va agrair a l’evolució el fet d’haver-nos distingit amb la capacitat de trobar agradable el reconeixement d’errors en el nostre sistema cognitiu. Aprenem mitjançant la generalització de fets particulars, extraient normes d’observacions sistemàtiques i mitjançant assaig i error. I funciona més o menys bé la majoria de les vegades, però per força acaba produint errors. I evidenciar errors en les normes ens sembla graciós. La nostra «fragilitat cognitiva» és per a nosaltres un objecte de burla amable. No ens deprimim en equivocar-nos, si ho féssim no hauríem arribat fins aquí com a espècie.

«Alícia al país de les meravelles». Il·lustració de John Tenniel, 1865 | Wikimedia Commons | Domini públic

El sentit de l’humor es basa en la humilitat, en la capacitat de reconèixer que estem al límit, que el que el nostre cap diu del món xoca o bé amb el nostre cap o bé amb el món. I és en aquest límit que viu el científic, o qualsevol que tregui el cap al món i es pregunti com funciona. El sentit de l’humor es revela com un sentit extra per entendre el món quan ens presenta un aspecte nou. Especialment a partir del segle XX, testimoni de l’aparició de diversos elements primitius que van renovar el món radicalment, entre ells la física quàntica, buscar el riure és una manera d’acostar-se a la veritat, més ben dit, a la següent explicació disponible.

Llavors, el sentit de l’humor és l’única via per conèixer el món? Ja m’he atrevit bastant fent aquesta pregunta, així que no arribaré tan lluny com per intentar contestar-la, però si més no puc suggerir una prova a favor. En la meva humil opinió, ja que estem insistint en el terme, ningú ha descrit millor la creixent sospita que mai arribarem a entendre el món (o alternativament, la màxima perplexitat que experimentem en considerar per quina raó hauríem d’arribar a entendre’l) com Douglas Adams quan va escriure que «hi ha una teoria que diu que si mai algú descobrís exactament què és l’Univers i per què és aquí, aquest desapareixeria instantàniament i seria reemplaçat per una cosa encara més estranya i inexplicable.»

Per seure a escoltar el que la física quàntica diu sobre el món es necessita aquest tipus de sentit de l’humor basat en una humilitat que ens ha de permetre qüestionar bona part de tot allò que considerem inamovible: cada cosa que passa té una causa; l’habitació que m’envolta roman igual si tanco els ulls. La física quàntica qüestiona aquestes intuïcions en considerar el món un conjunt enorme de possibilitats que esdevenen fets només després de l’observació. I el mecanisme que dicta quina de totes aquestes possibilitats es convertirà en fet és l’atzar. En aquesta part del món que roman aliena a l’observació cal informació fora de perill de la perícia del millor espia, que declinarà qualsevol intent d’assabentar-se dels nostres secrets, conscient que si ho fa l’atzar li donarà les mateixes possibilitats de trobar el missatge que hem amagat que una secció del Quixot o una absurda recepta de cargols amb tofu. El que entra en aquesta part del món no necessàriament conserva la seva forma, tot i que estrictament no hagi sofert cap procés de canvi. Emergeix, sense més, convertit en una altra cosa. En aquesta part del món preobservació també hi ha ordinadors que operen simultàniament en més estats que àtoms hi ha a l’univers. És una part del món sobredimensionada, que no es preocupa de mantenir l’etiqueta més elemental i que permet que qualsevol habitant pugui estar en diversos llocs diferents fent diverses coses diferents alhora.

«A través del mirall». Il·lustració de John Tenniel, 1871 | Wikimedia Commons | Domini públic

Chesterton podria trobar en les paradoxes de la física quàntica la visió del món admissible per demostrar que l’absurd és una de les grans tendències de la literatura, en convidar-nos a qüestionar la rigidesa de les conviccions adquirides en el tracte rutinari amb els objectes de la nostra mida. Per què hauria de respectar la física quàntica, que explica el món microscòpic, les intuïcions creades per la nostra experiència macroscòpica? Els personatges amb bigotis canviants d’Edward Lear són grans perquè el món és intrínsecament aleatori. A través del mirall és gran perquè allà on no arriba la llum ni l’ull hi ha el món de les possibilitats, on la mateixa oca neda alhora en mil estanys diferents i Tweedledee i Tweedledum poden jugar a pedra, paper i tisora coincidint en cada tirada, encara que estiguin incomunicats en racons oposats de l’Univers.

Algú hi podria objectar que, al cap i a la fi, el món de les possibilitats que es fan realitat a l’atzar és només una proposta teòrica, que no és una visió del món i que hauríem de lluitar per trobar una teoria científica que respectés el sentit comú. I a això es van dedicar grans esforços durant bona part del segle XX, fins que el 1964 John Stewart Bell va trobar la manera de demostrar que l’atzar és en efecte una visió admissible del món (gràcies a això, l’encriptació i la computació quàntiques que descrivim més amunt són tecnologies reals). El teorema de Bell, que en realitat és un metateorema, permet demostrar que el món és fonamentalment aleatori i que les propietats de les coses no estan definides fins que algú o alguna cosa hi intervé per descobrir-les. És un teorema que funciona de manera fascinant, que tindrem temps d’analitzar en profunditat, i que s’inscriu dins de la sèrie de desenganys de les grans revolucions científiques.

Després de Copèrnic ja no ens podem considerar el centre de l’Univers, ni després de Hutton l’origen del temps. Darwin ens va desproveir d’un lloc privilegiat entre les espècies i, parlant de «fragilitat cognitiva», Gödel va trobar la falla de San Andrés en els fonaments de la lògica, la nostra gran creació intel·lectual. Bell entra a la llista de desmitificadors del gènere humà demostrant que el nostre sentit comú és inútil com a guia per entendre el món.

Esmolem, doncs, el nostre sentit quàntic per accedir a la següent explicació disponible, assistits en aquest tràngol per la cosmovisió de l’absurd. Després de cada desengany hem estat capaços de reivindicar-nos. Evolucionem de nou perquè som capaços de burlar-nos-en. Seguim doncs, guiats per la ciència, a la recerca de la broma següent.