El règim d’internet

Internet funciona com una estructura global de governança i control que influeix en la política, la cultura, l’economia i l’organització espacial.

Ordinador de la NASA, Washington D.C.

Ordinador de la NASA, Washington D.C. | NASA | Domini públic

Internet ha reconfigurat les relacions de poder en el terreny polític, econòmic i cultural. Concebre la xarxa com un règim ens permet entendre millor les seves dinàmiques internes, que, a la vegada, tenen efecte més enllà de les seves fronteres.

Les polítiques d’internet es poden concebre d’infinites maneres. Una aproximació sociològica habitual consisteix a veure internet com un «camp social», on les empreses, els governs, els activistes i altres parts interessades competeixen pel poder i la influència. Es tracta d’un prisma útil per interpretar la capacitat d’acció i la pugna d’aquests actors respecte a certes funcions socials d’internet. Ens permet, per exemple, entendre la compra de Twitter per part d’Elon Musk com un moviment per guanyar l’hegemonia en l’esfera pública, i les onades de migracions d’usuaris a plataformes alternatives com Bluesky i Mastodon com una fugida motivada ideològicament des d’un espai digital en el qual han perdut la confiança.

Amb tot, concebent internet com un camp social el reduïm a una esfera limitada d’interacció, i en conseqüència deixem de banda les seves bases materials. Aquesta omissió és crucial, perquè les bases materials defineixen el paper d’internet com a agent modelador de la governança, les normes i les relacions de poder en molts terrenys diferents.

Una perspectiva alternativa seria imaginar internet com un règim. A diferència d’un camp, que és restringit i modelat per les seves pròpies dinàmiques internes, un règim opera com una estructura dominant de governança i control, i estableix les normes i disposicions que regulen diversos camps a la vegada. Com a règim, internet integra el poder estatal i l’empresarial en una lògica específica, que no tan sols determina les seves pròpies operacions sinó que també influencia la política, la cultura, l’economia i l’organització de l’espai a escala global. Es tracta d’un sistema de sobiranies superposades, en què els actors com els estats i les empreses negocien el control sobre els materials, la infraestructura, la informació i els usuaris, com a reflex d’unes lluites territorials i geopolítiques més àmplies.

Per entendre internet com un règim cal mirar més enllà de la competició restringida característica dels camps socials i examinar de quines maneres es regulen i afaiçonen diversos camps alhora. Aquesta operació recorda l’aproximació de Reza Negarestani al petroli en l’obra cabdal de la investigació especulativa Cyclonopedia: Complicity with Anonymous Materials. En aquest llibre extraordinari, el filòsof iranià posa al descobert les forces subterrànies que dominen la geopolítica mundial a través d’una visió inquietant del petroli com a material però també com a entitat metafísica que conforma l’existència humana. Igual que el petroli a Cyclonopedia, internet es pot concebre com un agent còmplice de la sobirania distribuïda —descentralitzat, omnipresent i quasi lovecraftià en la seva indiferència pels sistemes humans.

Des d’aquesta perspectiva, internet no «pertany» a cap entitat en particular. Més aviat desestabilitza les nocions humanes de control i sobirania, infectant el panorama geopolític i forçant les nacions, les economies i les forces militars a participar en la seva expansió. Com a règim, internet opera a través de tres dinàmiques interconnectades: la contestació de l’hegemonia cultural, la intensificació de la classificació social i la influència organitzadora del poder espacial i territorial. Aquestes dinàmiques no són inconnexes sinó que es constitueixen les unes a les altres, en una espiral de dimensions ciclòpies susceptible d’ampliar la desigualtat i la dominació a nivell global.

La IA, la desigualtat i la intensificació de la crisi democràtica

Com a intel·ligència computacional inscrita al si d’aquest règim, la intel·ligència artificial (IA) és tant una conseqüència com un motor de les dinàmiques descrites més amunt, i desperta motius de preocupació sobre la llibertat humana, les institucions democràtiques i les implicacions ontològiques de la capacitat d’acció de les màquines. Amb els seus biaixos inherents, la seva lògica estructural i el seu alineament amb els imperatius estatals i corporatius, l’IA opera a la vegada com un mirall i com un amplificador de les desigualtats presents. Al cor de l’impacte de la IA en la democràcia hi ha la parcialitat dels algoritmes i la classificació social. Els sistemes d’IA, entrenats a partir de conjunts de dades històrics i programats per lògiques imperfectes, insereixen els prejudicis del sistema en la seves decisions automatitzades. Sigui a través del sistema de qualificació de crèdits, de l’anàlisi policial predictiva o del reconeixement facial, aquestes tecnologies reprodueixen i intensifiquen les jerarquies presents, tornant opaques les desigualtats però fent-les també escalables.

En aquest sentit, més que no pas representar una oportunitat de democratització, la IA està programada per afermar l’exclusió, soscavant els principis d’equitat i representació bàsics per als ideals democràtics. Amb tot, l’amenaça no és estructural i prou. La manipulació de l’opinió publica per mitjà de la IA, particularment a través de les xarxes socials, converteix els algoritmes en armes d’amplificació de les ideologies dominants i de supressió de les veus discordants. La influència a nivell discursiu de la IA en favor dels interessos empresarials i estatals distorsiona el lliure intercanvi d’idees, agreuja la polarització i soscava els processos de deliberació que són vitals per a la democràcia.

Aquestes dinàmiques es veuen agreujades per la centralització del poder en mans d’uns pocs actors dominants —els gegants tecnològics i els estats autoritaris— que prioritzen el benefici, el control i l’eficiència per damunt de la transparència i la responsabilitat. La naturalesa monopolística del desenvolupament de la IA assegura que els seus beneficis quedin restringits, mentre que els riscos s’externalitzen al gran públic. Alhora, la vigilància i el control basats en la IA depassen els actors estatals i empresarials i envaeixen l’àmbit de la vida privada. Presentats com a eines de seguretat o de confort, els sistemes de vigilància de la IA controlen, prediuen i manipulen el comportament, restringint les llibertats d’expressió, associació i privacitat, pedres de toc ineludibles de qualsevol democràcia funcional.

L’erosió de l’autonomia i l’auge de l’exclusió digital

Les amenaces de la IA per a la llibertat humana són igual de profundes. L’erosió de l’autonomia és potser la més perniciosa, en la mesura que els sistemes d’IA actuen com a mitjancers en tots els àmbits, de les tries comercials a la recerca de parella, i, per extensió, la reproducció humana. La lògica de les recomanacions algorítmiques determina subtilment els comportaments i restringeix les opcions, substituint la capacitat d’acció per una acurada simulació de la lliure elecció. Al costat de tot això hi ha la mercantilització i l’explotació generalitzades de les dades personals, en què les persones queden reduïdes a repositoris d’informació i són utilitzades i monetitzades sense el seu consentiment real. No es tracta simplement d’una invasió de la privacitat, sinó d’una supressió, en la mesura que es fragmenten vides humanes per encabir-les en bases de dades optimitzades per al profit empresarial.

Per acabar, la IA agreuja l’exclusió digital, ampliant la bretxa entre aquells que poden accedir i beneficiar-se d’aquestes tecnologies i aquells que queden enrere. La bretxa digital, que en si mateixa ja depèn de la classe, la ubicació geogràfica i l’educació, es converteix en un espai de marginalització estructural, i tanca encara més portes a aquells que no disposen de la capacitat o els recursos per participar en l’economia digital. Per a molts, quedar exclosos dels sistemes basats en la IA vol dir quedar exclosos de la vida política, econòmica i social.

L’impacte de la IA, doncs, no es pot reduir a un determinisme tecnològic o a un ús inadequat puntual. Reflecteix i amplifica lògiques més profundes de gestió neoliberal, mercantilització i vigilància, i representa una amenaça existencial per als ideals democràtics i les bases de la llibertat. La seva trajectòria no és inevitable, però per qüestionar-la cal plantar cara frontalment a aquestes lògiques: cal reinventar-ne el desenvolupament i la governança, no com a eina de dominació sinó com a sistema al servei de la igualtat, la transparència i l’autonomia.

La màquina sobirana de la governamentalitat algorítmica

Internet i la intel·ligència artificial es concreten en el que Mezzadra i Neilson han anomenat «la màquina sobirana de la governamentalitat», un mecanisme que reforça les divisions i controla la població. Es tracta d’un dispositiu dinàmic que s’amalgama amb el poder sobirà per traçar excepcions i exclusions, amb el mandat de controlar la vida mateixa. Però no es tracta d’un procés ordenat. És un terreny dispers i accidentat, en disputa permanent, en què el poder opera a través de les infraestructures del capitalisme digital, i on la resistència, per bé que fragmentada, persisteix.

Al cor d’aquesta màquina hi ha la capacitat de la sobirania d’imposar divisions —fronteres que són menys territorials que algorítmiques, però no menys reals que el mur de Donald Trump. Les plataformes basades en la IA dirigeixen els fluxos de visibilitat, accés i inclusió. Els algoritmes decideixen qui apareix a les nostres pantalles i qui desapareix en l’obscuritat, practicant exclusions que semblen naturals però que no són neutrals en absolut. La moderació de contingut, l’anàlisi policial predictiva i el biaix algorítmic demostren que aquest procés és una forma de sobirania digital, això és, que té el poder de declarar qui pot participar, qui pot ser vist i qui és marginat. En aquest sentit, la sobirania té fonamentalment la capacitat d’excloure, de decidir qui queda fora del marc normatiu i quines conseqüències té hi quedi. Sigui a través d’algoritmes de contractació tendenciosos, d’eines de reconeixement facial que no saben «veure» certes persones o de règims de censura opacs, la IA reprodueix constantment les divisions de les jerarquies socials existents. I no es tracta d’errors tècnics: aquestes exclusions són la base mateixa del funcionament del sistema.

Si la sobirania imposa divisions socials, la governamentalitat hi opera a dins, controlant la població i els processos de vida de forma cada cop més minuciosa, automatitzada i extractiva. En aquest sentit, la IA no tan sols processa informació: dirigeix el comportament. Cada clic, cada visita, cada cerca es torna mesurable, predictible i utilitzable. Les plataformes fan servir aquest coneixement per incrementar l’atenció, condicionar les tries i extreure’n valor, creant una forma de governança basada en les dades que conforma les subjectivitats de les persones tant com en sanciona les accions.

Aquest és el punt on el biopoder foucaultià respon a les necessitats del capitalisme digital. Internet, com a espai de llibertat i alhora de vigilància, converteix la vida mateixa en matèria primera a punt per ser explotada. La proliferació de sistemes d’IA en els àmbits més diversos, des de la publicitat fins als serveis públics, facilita la gestió, la segmentació i la mercantilització de la conducta humana. Les persones no són tot just usuaris o ciutadans: són punts de dades, mercaderies i, en última instància, treballadors que generen beneficis amb la seva activitat sense que els sigui reconegut.

Com a maquinària extractiva, internet i la IA eixamplen el que Mezzadra i Neilson han anomenat les fronteres del capital. El valor ja no està restringit als espais de producció tradicionals sinó que s’extreu del mateix teixit de la vida quotidiana. Els missatges a les xarxes socials, els microtreballs, els historials de cerca: tot es converteix en material útil per al capitalisme digital. En aquest context, la sobirania és tant econòmica com política: les plataformes gestionen la circulació i imposen jerarquies a la vegada, traient profit del treball no remunerat i assegurant-se que els fluxos de capital i informació travessen sense entrebancs les fronteres que elles mateixes s’encarreguen de controlar.

Però la sobirania mai no és absoluta. Al contrari, es negocia constantment. La resistència, fragmentada i tot, planta cara a les divisions que la sobirania imposa, sigui a través de l’acció directa, d’intervencions estatals o dels moviments populars. Pot semblar que el règim d’internet s’alimenta de la desigualtat, però la seva més gran feblesa és justament la seva asimetria. Quan cartografiem els punts crítics d’aquest règim —els monopolis que el conformen, les exclusions algorítmiques que practica, les vulnerabilitats geopolítiques a què s’exposa— anem entenent on es concentra el poder i on poden ser les oportunitats de transformació. Per il·lustrar aquesta observació, analitzarem breument una estructura central de la màquina sobirana de la governamentalitat algorítmica: la cadena de subministrament de la companyia tecnològica Nvidia.

Punts crítics i vulnerabilitats geopolítiques en la cadena de subministrament de Nvidia

Nvidia té un paper decisiu en la geopolítica mundial gràcies a la seva preponderància dins la indústria de semiconductors, especialment en la producció d’unitats de processament gràfic avançat (GPU), que són imprescindibles per a la IA, els videojocs i l’automatització. Amb tot, la cadena de subministrament de la companyia, altament complexa, posa al descobert un sistema econòmic global infestat de desigualtats, colls d’ampolla i tensions creixents. Les cadenes de subministrament de semiconductors ens permeten fer-nos una idea força detallada de qui paga el preu del progrés tecnològic, on es concentra el poder i com aquest sistema produeix vulnerabilitats estructurals.

Si poguéssim veure la cadena de subministrament de Nvidia com un mapa urbà transnacional —una xarxa de nòduls connectats per fluxos de béns, capital i treball—, els punts crítics serien les vies de pas estretes on la pressió augmenta i els moviments estan constrenyits. El més important, però, és que aquests punts crítics no són accidentals, sinó que són elements estructurals del sistema. Com a tals, serveixen certs interessos i n’exclouen uns altres.

La característica més destacable de la cadena de subministrament de Nvidia és l’altíssim nivell d’interdependència global que requereix. Des de l’extracció de matèries primeres fins al disseny, la producció i el muntatge, els productes de Nvidia es mouen en un espai geopolític tremendament fragmentat. Com altres gegants tecnològics, la companyia ha adoptat sistemes de producció i subcontractació «just-in-time» (en què els temps i les quantitats estan ajustats al màxim), models d’eficiència celebrats pels accionistes però que integren nivells considerables de precarietat al sistema mateix, com es va poder veure, malauradament, durant la pandèmia de la covid-19.

Aquesta fragilitat no és cap accident. És producte de la interdependència instrumentalitzada, que Beaumier i Cartwright (2023) defineixen com la capacitat dels Estats Units de «constrènyer les xarxes de producció mundials» gràcies al control que tenen sobre les tecnologies de disseny (sobretot a través de les regulacions de la propietat intel·lectual), que els permet interrompre les cadenes de subministrament per contenir estratègicament el desenvolupament tecnològic de la Xina. Per Nvidia, aquest joc d’escacs geopolític crea incertesa econòmica, en la mesura que mercats com la Xina representen a la vegada una demanda de consum ingent i un espai d’exclusió imposat per les restriccions nord-americanes.

Tot i així, el punt crític més conegut de Nvidia és el seu soci de fabricació, la Taiwan Semiconductor Manufacturing Company (TSMC). La TSMC produeix més del 90 % dels xips de lògica avançada del món. La dependència de Nvidia respecte d’aquest nòdul és un exemple perfecte dels riscos asimètrics que hi ha arrelats a les xarxes de producció mundials. La posició de Taiwan a cavall entre els Estats Units i la Xina ha transformat l’illa en un territori en disputa on les lluites de poder es lliuren a través de controls d’exportació, sancions i polítiques industrials nacionalistes. Mentre la Xina redobla els esforços per aconseguir una indústria de semiconductors autosuficient, els controls d’exportació dels Estats Units contra Huawei i la llei de xips del 2022 reflecteixen el gir de les superpotències occidentals en declivi cap al tecnonacionalisme. Efectivament, tant Trump com Biden han mirat de prioritzar la seguretat de la indústria tecnològica del país durant els seus mandats, invertint milers de milions a «repatriar» la producció de semiconductors.

Esquerdes en el règim

Internet ha reconfigurat les relacions de poder en el terreny polític, econòmic i cultural. En tant que infraestructures d’extracció i control, internet i la intel·ligència artificial amalgamen la lògica del capital amb la governamentalitat algorítmica, convertint així la vida humana en matèria primera de la qual obtenir benefici. Des del biaix algorítmic que agreuja les desigualtats socials fins a la monopolització de la IA per part de les grans corporacions i els estats, aquestes tecnologies amplifiquen les jerarquies existents i consoliden diferents formes d’exclusió —digital, econòmica i política.

Però aquests sistemes no són invencibles. Les seves vulnerabilitats estructurals es posen de manifest en els punts crítics de les cadenes de subministrament, en les fallades algorítmiques, les tensions geopolítiques i els conflictes laborals. La dependència que la indústria de xips té d’una sola companyia, Nvidia, i la dependència que aquesta companyia té d’un sol productor il·lustren clarament aquesta fragilitat. El poder que ostenten certs nòduls individuals en la cadena de subministrament de semiconductors posa de relleu fins a quin punt la interdependència instrumentalitzada incrementa la disputa geopolítica, de tal manera que internet i la IA són camps de batalla claus en la lluita per la sobirania tecnològica i territorial.

De les xarxes de producció a les plataformes, de les cadenes de subministrament als sistemes de vigilància, el règim d’internet opera a partir de la desigualtat, obrint fissures a múltiples nivells. Identificar aquestes fissures i entendre les lògiques espacials, infrastructurals i polítiques en què es fonamenten és crucial per reconèixer les vies de contestació i transformació. Reapropiar-se d’internet i de la IA no passa tant per desmantellar la tecnologia mateixa com per confrontar els sistemes de poder que la conformen, i per construir infraestructures basades no en l’extracció i el control sinó en la igualtat, l’autonomia i la democràcia.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

El règim d’internet