El preu de la utopia digital

Recollida de contenidors d’escombraries dels campaments mòbils de la FSA (Administració de Seguretat Agrària), 1941 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic

La mentida en què es fonamenta la utopia del tecnocapitalisme és que només hi ha una manera de fer “dades massives” o “intel·ligència artificial” o “informàtica al núvol”, i que aquesta manera ja ha s’ha descobert i perfeccionat a Silicon Valley. Els beneficis són massa grans i evidents com per ni tan sols parlar-ne explícitament; sovint n’hi ha prou a esmentar una regularitat com la de la Llei de Moore. Les xifres augmenten i això és sinònim de “progrés”. Pel que fa als costos, es podrien justificar amb molta cura i, amb una mica de sort, mitigar.

Però què passaria si el preu de creure’s la premissa “no hi ha alternativa” del tecnocapitalisme fos sensiblement més alt del que havíem previst? Què passaria si en realitat desconeguéssim aquest preu? ¿Pot ser que el progrés implícit en la Llei de Moore –que relaciona la velocitat, la mida i el cost dels microprocessadors– sigui unidimensional perquè el tecnocapitalisme l’ha fet així, i que en realitat existeixin altres paràmetres i mesures, relacionades sobretot però no només amb la biodiversitat, que, un cop presentades, farien trontollar de manera significativa la nostra fe cega en la idea que més “tecnocapitalisme” significa més “progrés”?

Un dels secrets de la immensa resiliència i permanència del sistema capitalista sempre ha estat l’habilitat per desvincular-se dels costos de les seves operacions, desplaçant-los cap a tercers i/o plantejant-los de manera que els paguessin les generacions futures. Alguns dels primers crítics del sistema (per exemple William Kapp, un dels pares de l’economia ambiental) parlaven de “desplaçament de costos” i ho consideraven una de les principals forces motrius del capitalisme. Si els costos reals del seu funcionament es manipulen per ser desplaçats, per tal que recaigui en altres o en moments molt posteriors, no ens ha d’estranyar que el capitalisme es presenti com un sistema benèvol.

La seva darrera versió, el tecnocapitalisme, ha perfeccionat aquests mètodes fins al punt que molts de nosaltres estem convençuts que aquest nou sistema socioeconòmic és veritablement tan il·limitat com els seus defensors propugnen. La seva legitimitat es basa en l’habilitat de les grans plataformes per convertir les dades dels usuaris en subsidis implícits que responen als costos gens menyspreables de l’ús que fem dels seus serveis. Sembla, doncs, un sistema que funciona per art de màgia: sense saber ben bé com, podem fer servir els serveis Facebook i Google sense pagar ni un cèntim. No hi ha desplaçament de costos, assegura Silicon Valley, perquè no hi ha costos.

Quan el debat ideològic es planteja d’aquesta manera, no és estrany que una cosa com la Llei de Moore sembli del tot creïble. Se’ns ha ensinistrat per fer-nos creure que només podem esperar beneficis –i progrés! – de les tecnologies digitals. No és gens sorprenent que la nostra capacitat per pensar alternatives a aquest sistema estigui en gran part reprimida; si se suposa que els costos són inexistents, per què molestar-s’hi? Això és el que hi ha en joc a l’hora de fer visibilitzar els costos del postcapitalisme: és el prerequisit de qualsevol força tecnopolítica legítima que aspiri a redirigir les tecnologies digitals cap a usos més emancipadors.

Espècies inanimades, una instal·lació de Joana Moll | © Ona Bros

La principal paradoxa de les últimes dècades ha estat que mentre les nostres vides s’han tornat cada cop més transparents i visibles, el tecnocapitalisme ha fet tots els possibles per no mostrar-nos la seva manera de funcionar. Es fa palès un desequilibri epistemològic molt important: mentre s’espera que tots nosaltres, com a individus, ens tornem objectivament “cognoscibles”, el tecnocapitalisme juga amb les seves pròpies regles, de manera que grans àrees d’informació relacionades amb els seus mètodes, processos i infraestructures són inescrutables. La gran majoria també són invisibles, doncs.

Com podem recuperar la capacitat de veure-les i, amb sort, parlar dels seus efectes? La resposta habitual és que ho podríem fer si perfeccionéssim les nostres teories. Al cap i a la fi, el tecnocapitalisme no deixa de ser capitalisme, i la nostra incapacitat per analitzar amb deteniment l’economia política de les dades i les seves infraestructures associades és la que ha deixat el nostre ull analític fora de combat. En aquest diagnòstic hi ha una gran part de veritat. Han passat unes quantes dècades i encara no sabem ni tan sols com parlar de les “dades”; això és el resultat de la pràctica individual o només la part residual d’una activitat social? Mentre no puguem respondre preguntes com aquesta, no tindrem gaires probabilitats de treure l’entrellat conceptual –i menys encara visual– en les nostres aproximacions a l’economia política.

Això ens porta a fer servir unes formes del discurs que van més enllà de l’anàlisi formal de l’economia política, i potser justament per això posen de manifest certes mancances en l’habitual relat del progrés associat al tecnocapitalisme. Correlació no implica causalitat, és clar, però en el nostre actual entorn intel·lectual, en què els principis del debat s’han soscavat a causa de la nostra incapacitat per pensar més enllà del tecnocapitalisme, la correlació també pot servir; pensar en termes de causalitat és una espècie de luxe intel·lectual que requereix una maduresa analítica que encara no tenim, malauradament.

A tot el que podem aspirar, en aquests moments, és a copsar les limitacions de les nostres actuals categories i conceptes; serà una tasca titànica desenvolupar un nou lèxic conceptual completament diferent per donar sentit al nou entorn –i per construir una política que ens permeti transcendir la tecnopolítica i totes les seves limitacions. Però per tal de dur a terme aquesta tasca de reconèixer i treballar les nostres pròpies limitacions, les correlacions no només són adients, sinó que són l’eina ideal per despertar-nos de la passivitat intel·lectual i juxtaposar processos i activitats que d’una altra manera no percebríem conjuntament.

Espècies inanimades, una instal·lació de Joana Moll | © Ona Bros

En aquest sentit, l’agosarat intent de Joana Moll a la instal·lació “Espècies inanimades” de contraposar l’augment dels microprocessadors al descens en el nombre i la diversitat d’insectes és un gran pas i molt necessari. Només si acceptem que les nostres idees sobre el progrés tecnològic són insuficients i reconeixem que la seva ceguesa artificial i la manca de criteri no tenen cap valor pel que fa al tecnocapitalisme, podrem recuperar el nostre tarannà intel·lectual i polític i, amb sort, evitar que el projecte del tecnocapitalisme destrueixi tota forma de vida terrestre (encara que aconseguís fer-ho de la manera més intel·ligent possible).

La paradoxa de la Llei de Moore, que molta gent a Silicon Valley considera un dogma, és que il·lustra una cosa molt diferent del que creuen els seus defensors. No hi ha un testimoni que il·lustri més bé la realitat de la competitivitat capitalista –amb empreses que competeixen entre si i malgasten diners per deixar en evidència els seus contrincants– que el de la història del microxip: allò que molts tecnòlegs consideren trets “naturals” d’una tecnologia determinada (per exemple el microxip, en constant reducció) no són més que els efectes de la competitivitat capitalista. Però què és el que impulsa la demanda de tots aquests augments de velocitat que les empreses competidores s’afanyen per oferir? És racional, aquesta obsessió constant per la velocitat?

Tenint en compte que serveixen per donar suport a projectes socials i polítics de dubtosa utilitat, aquests guanys en velocitat són molt poc emancipadors. Només en la darrera dècada, per exemple, hem pogut veure com es dedicava una quantitat ingent d’energia computacional –acompanyat pels processadors totpoderosos–  a minar criptomonedes com el Bitcoin. Els augments de velocitat –el material del “progrés” de què tant presumeix el tecnocapitalisme– que sens dubte sustenten aquesta mena d’”avenços” tenen molt poc valor social: l’energia que es consumeix en solucionar trencaclosques criptogràfics (que és en el que consisteix la “mineria” al cap i a la fi) és només el preu que s’ha de pagar per no confiar en l’estat i necessitar un sistema de comptabilitat paral·lel i autogestionat.

Però podria molt bé ser que aquest no fos l’únic preu a pagar. I en canvi, com en tots els altres casos de desplaçament de costos dels règims capitalistes anteriors, encara no n’hem vist la factura. No hauríem d’estar fent alguna cosa per anticipar-la? No hauríem d’exigir al tecnocapitalisme la mateixa transparència que ens exigeix a nosaltres? No hi ha cap dubte que ho hauríem de fer, i en aquest espai de juxtaposició conjectural i correlacionisme crític és on els intents de la Joana per explicar l’augment dels microprocessadors i la davallada dels insectes aporten una gran contribució a llarg termini. Esperem que ens desperti d’aquest estat letàrgic i ens faci reflexionar no només sobre el preu del progrés sinó també sobre els possibles camins alternatius que aquest pugui prendre. Ser cada cop més bo, més ràpid i més eficient a l’hora de deixar obsoleta la civilització humana (i la no humana) no hauria de considerar-se “progrés”, encara que, sota el règim capitalista, sovint s’hi considera.