El present dels passats queer

Excavació arqueològica. Sopron, Hongria, 1983 | Fortepan / Kádas Tibor | Domini públic

El 1964, a la necròpolis egípcia de Saqqara, l’equip de l’arqueòleg Ahmed Moussa va trobar una tomba amb una decoració inusual. Les parets de la cambra principal estaven recobertes de baixos relleus que representaven dos homes abraçats, agafats de la mà i fins i tot fregant els nassos. L’estudi de l’enterrament va revelar que tots dos compartien càrrec a la cort del faraó: eren «supervisors de la manicura reial». A pesar que les evidències apuntaven a una relació amorosa entre ells dos, les primeres interpretacions arqueològiques van afirmar que els gestos d’afecte entre ells es devien al fet que havien estat «amics propers» o «bessons». En els seus articles, l’egiptòleg Greg Reeder denuncia que la hipòtesi que fossin amants no va plantejar-se fins dècades més tard.

Hi ha més casos com el de la tomba de Saqqara. El 2019, un nou mètode d’estimació del sexe biològic va permetre afirmar a un equip de la Universitat de Bolonya que «els amants de Mòdena» en realitat eren dos homes. La premsa havia batejat així les restes humanes de dues persones trobades el 2009, que havien estat enterrades amb les mans entrellaçades i mirant-se l’una a l’altra. La disposició dels cossos i la lleugera diferència de mida van fer que els i les periodistes donessin per descomptat que es tractava d’un home i una dona que havien mantingut una relació amorosa en vida. L’equip arqueològic que va dur a terme l’excavació va assumir el relat, potser perquè funcionava com un atractiu ganxo publicitari per captar finançament. Quan, una dècada després, es va provar que molt probablement les persones inhumades eren de sexe masculí, alguns arqueòlegs i arqueòlogues van argumentar que, en aquest cas, els difunts devien ser familiars o soldats que havien mort plegats, més que no pas amants. Sostenien que una llei de l’emperador Justinià havia criminalitzat les trobades sexuals entre persones del mateix sexe i que, per tant, ningú no hauria pogut enterrar mai dos homes que havien mantingut una relació amorosa en aquella postura.

Els enterraments de Saqqara i Mòdena indiquen que en l’arqueologia ha operat (i encara opera) la presumpció d’heterosexualitat: tothom és heterosexual fins que es demostri el contrari. Quan en una excavació apareixen les restes de dues persones d’edat similar exhibint algun gest afectuós, sovint s’assumeix que es tracta d’un home i una dona que, a més, havien mantingut un vincle sexoafectiu. Si les anàlisis posteriors proven que les restes pertanyien a dues persones del mateix sexe biològic, com en el cas dels amants de Mòdena, llavors la presumpció d’heterosexualitat actua negant la possibilitat que haguessin mantingut qualsevol relació amorosa. Aquesta presumpció d’heterosexualitat s’anomena «heteronormativitat» o «heteronorma» en la teoria queer, i està relacionada amb els prejudicis amb què els equips d’investigació del present miren cap al passat.

Paul B. Preciado va dir un cop, en una xerrada a Buenos Aires, que «un pot acabar sent, no ho sé, doctor en Arqueologia, i no haver sentit a parlar mai ni de feminisme, ni de moviments anticolonials, ni de la història de la sida […]; pot acabar sent un absolut analfabet de les històries polítiques de la resistència». No és casualitat que, d’entre totes les ciències humanes i socials, Preciado escollís l’arqueologia com a exemple de disciplina aliena a la història de les lluites socials del present. Des dels inicis, l’arqueologia ha estat una ciència molt masculinitzada, situació que s’ha perpetuat durant dècades i ha donat lloc a estereotips de masculinitat tòxica (o, més ben dit, violenta) com l’arxiconegut Indiana Jones. De fet, un estudi recent revela que, si bé la pràctica de l’arqueologia cada cop s’acosta més a la paritat de gènere, les revistes i les editorials més prestigioses encara estan copades d’homes blancs, heterosexuals i cisgènere. No és estrany, doncs, que l’heteronormativitat hagi estat la pauta d’aquests equips arqueològics a l’hora de reconstruir les societats del passat, perquè les persones que ens dediquem a l’arqueologia no som «globus d’heli suspesos en els llimbs socials» (agafant en préstec la metàfora d’Itziar Ziga). Al contrari, tal com les filòsofes feministes fa dècades que adverteixen, el coneixement es produeix sempre de manera situada i la posició socioeconòmica que ostenten les persones que en el present es dediquen a la ciència té un gran impacte en les seves investigacions.

La història de l’arqueologia reflecteix molt bé aquesta producció situada del coneixement. Per exemple, al principi del segle XX, quan qui es dedicava a aquesta professió eren principalment homes blancs aristòcrates i burgesos, els objectes que es recuperaven i s’estudiaven en les excavacions eren els més excepcionals i luxosos. Així, els primers arqueòlegs van produir imatges i discursos protagonitzats per altres homes que també ostentaven el poder en les seves societats, i d’aquesta manera van legitimar la seva posició socioeconòmica en el present. Més enllà de la classe, passa el mateix amb el gènere i la sexualitat. La incorporació generalitzada de dones a la investigació arqueològica durant la dècada dels vuitanta va comportar el sorgiment d’una arqueologia feminista i del gènere que va visibilitzar les dones de la (pre)història. Aquestes feministes pioneres van denunciar l’existència de biaixos sexistes en els discursos produïts per l’arqueologia hegemònica. Van indicar que, de manera conscient o inconscient, els arqueòlegs projectaven en els grups humans del passat els prejudicis sobre el sexe i el gènere propis de la seva societat. Com que se’ls assignava un marc temporal tan extens, aquests prejudicis es naturalitzaven i donaven peu a la idea que els homes sempre han estat forts, agressius i dominants, mentre que les dones són dèbils, passives i dòcils —a més de ser tots dos, per defecte, heterosexuals (un cop més, l’heteronorma).

Les arqueologies queer van sorgir a la dècada dels 2000 per aprofundir en la problematització d’aquestes idees essencialistes sobre el gènere, el sexe i la sexualitat. No es tracta, com algunes persones han afirmat, de «l’esborrament de les dones amb efecte retroactiu»; ni tampoc de limitar-se a resseguir els homosexuals del passat, per més raó que tingui Paquita Salas quan diu que «de marietes n’hi ha hagut tota la història de la humanitat!». Al contrari: les arqueologies queer proposen qüestionar el binarisme de gènere mostrant, per exemple, que no hi ha un únic sistema patriarcal, sinó que en el passat hi havia grups humans més igualitaris i patriarcats organitzats a l’entorn d’identitats i expressions de gènere que no sempre coincideixen amb les de la nostra societat. Alhora, lis arqueòloguis queer suggereixen que l’ordenació del desig sexual no sempre s’ha articulat al voltant de les categories modernes d’homosexual/heterosexual, raó per la qual cal fer servir aquests termes amb precaució, per no caure en anacronismes i extrapolar als grups humans del passat nocions que només són presents en les societats actuals.

Per últim, l’encreuament entre arqueologia i teoria queer no es limita a l’estudi del sexe, el gènere i la sexualitat. Com suggereix Thomas Downson en un dels primers textos sobre arqueologia queer (publicat, per cert, a la revista catalana Cota Zero), l’objectiu d’aquest enfocament és anar en contra de la naturalesa normativa de qualsevol discurs arqueològic. Per exemple, hi ha arqueòlegs i arqueòlogues que han utilitzat metodologies queer per desessencialitzar categories lligades a la classe social, com ara «plebeu». N’hi ha d’altres que les han fetes servir per qüestionar la universalitat del model actual de família nuclear. Amb vint-i-cinc anys de trajectòria, aquesta versatilitat de les arqueologies queer demostra que tenen potencial per continuar qüestionant i subvertint els discursos normatius de la disciplina. En un present com l’actual, en què experimentem un nou apogeu de l’extrema dreta, un augment de les agressions contra les persones LGBTIQ+ i un qüestionament de les persones trans fins i tot des de postures que es declaren feministes, els passats queer són més pertinents que mai per entendre la diversitat dels sistemes de sexe-gènere de les societats passades i desnaturalitzar, així, les idees desfasades sobre el gènere, el sexe i la sexualitat amb què aquests moviments reaccionaris intenten oprimir-nos i discriminar-nos.