El poder de l’astorament

Il·lustració de Julio Fuentes | Tots els drets reservats

«La filosofia comença amb l’astorament. I, al final, quan el pensament filosòfic ha fet tot el que ha pogut, l’astorament roman.»

Alfred North Whitehead

«La paraula astorament prové del llatí admiratio, que significa ‘admiració’ o ‘meravella’. La paraula admiratio es compon de dues parts: ad-, que significa ‘cap a’, ‘en direcció a’, i miratio, que vol dir ‘mirar’, ‘observar’. Juntes, aquestes dues partícules formen una paraula que fa referència a l’acció de mirar amb admiració o meravella.»

El Chat GPT ens revela en un instant una etimologia possible de la paraula astorament. ¿Com podríem no astorar-nos davant d’això? I, tanmateix, la pèrdua progressiva d’aquesta facultat humana primigènia podria ser la pedra de toc d’altres pèrdues més greus; tot el que a poc a poc oblidem per la fascinació que ens provoca el braç llargarut de la tecnologia. Omnipresent en el dia a dia, la critiquem amb fervor, però alhora cadascuna de les nostres accions quotidianes està condicionada per les meravelles de la ciència aplicada que governs i grans corporacions es disputen per poder dominar el món.

En aquesta fugida cap endavant en què confiem que les eines que ens han permès doblegar la naturalesa puguin salvar-nos, també, d’una possible extinció, es perd alguna cosa profunda. La nostra supèrbia antropocèntrica, induïda per aquesta inefable tendència a explicar la «realitat» des d’un intel·lecte mutilat, hauria d’astorar-nos. Potser hem deixat de sorprendre’ns davant les coses essencials: el sentiment de meravella i d’admiració submergit en el més profund del nostre ésser davant del portent de tot el que existeix, la innocència estupefacta que abraça la vida i el món, el seu misteri immens i la seva diversitat immaculada.

El descobriment del cel

«L’astorament és una actitud d’humilitat davant la grandesa del que ens envolta.»

William James

Potser va passar durant la infantesa, quan la contaminació lumínica de pobles i ciutats encara no era un vel que no para d’espesseir-se. O potser va ser una descoberta més tardana. Es fa difícil pensar quina criatura vivent va ser la primera de quedar-se bocabadada davant la magnificència del cel nocturn. Heus aquí l’astorament primigeni que comparteix tota la humanitat en contemplar la volta del cel, i que amb el pas dels segles s’ha convertit en una sèrie successiva d’astoraments sempre abismals, per la mida i la magnitud de l’univers conegut i per conèixer.

El que és invisible és bell

«El món està ple de coses màgiques que esperen pacientment que esmolem els sentits.»

W. B. Yeats

En una partícula de gel, un hexàgon que prefigura una biblioteca infinita; a les ales d’un insecte, el somni tornassolat que perdura any rere any fins a convertir-se en un patró que l’art dibuixa i la ciència explica; en una llavor solitària i recòndita, un arbre que pujarà a buscar el cel. En el que és petit, i cada cop més petit, fins i tot el tresor dels mons invisibles, que tot just comencem a entrellucar, malgrat el descobriment portentós d’aquest espectre que és elèctric i magnètic, ens atrau i ens commou per ensenyar-nos tot el que no hem vist i que tenim als peus, mentre la «realitat» s’esmuny entre cometes.

El primer llibre

«Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, és un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora.»

Proverbi hindú

El vam observar detingudament sense obrir-lo. Era el primer de molts altres. El vam acaronar amb una incandescència suau, ben aviat oblidada. Però l’embruix seria perdurable. Encara no gosàvem obrir-lo, o ens reteníem de fer-ho, moguts per un plaer estrany que prefigurava el més secret dels erotismes. El teníem a les mans, la coberta era enigmàtica, ignoràvem que aquell instant seria l’inici d’una exploració que no s’acabaria mai més. No va passar amb el papir, ni amb el còdex, ni a la galàxia Gutenberg, ni amb els successius suports electrònics que no ens acaben de corprendre. És l’únic llibre que importa, i conté tots els altres llibres. És el teu propi llibre, i el de tots.

Il·lustració de Julio Fuentes | Tots els drets reservats

Consciència de la/les consciència/es

«El descobriment més important de la meva generació és que un ésser humà pot canviar de vida si canvia d’actitud mental.»

William James

Els astoraments són tan nombrosos com les consciències humanes i no humanes que poblen el planeta. Però n’hi ha un de singular, que potser és la font de tot l’astorament que ens condueix fins a l’instant que vam prendre consciència per primer cop del nostre potencial com a éssers astorats. És el descobriment de la consciència, glossada com a subjecte que pensa, sent i experimenta per si mateix, que entreveu tot el que podria ser i fer, en aquest món que no és mai ben bé el que sembla. El dubte metòdic ens protegeix de les creences falses, però creure’ns separats del món mineral, vegetal i animal és obstinar-se en un cisma.

La fascinació matemàtica

«Les matemàtiques són un camp en què el descobriment, la invenció i la creativitat són possibles.»

Freeman Dyson

¿Com pot ser que hi hagi un coneixement tan precís en què números i signes són sempre inefables? ¿Quan vas intuir per primer cop que hi havia un ordre profund en el qual ressonaven la música de les esferes i les esferes d’una música que suma, resta, multiplica, divideix, permet pesos i mesures, equacions de tots els graus i fórmules coronades per una simplicitat excelsa? ¿Quina enigmàtica intel·ligència va poder imaginar el vast imperi de les matemàtiques amb tota la complexitat i l’esplendor? ¿O potser les ombres també en formen part? ¿O és, més aviat, que el seu ordre infinit és el far imprescindible que il·lumina els dubtes més persistents?

Riure a cor què vols

«El riure és la música de l’ànima.»

Lailah Gifty Akita

S’oculta sota múltiples capes, des del somriure forçat de les convencions socials fins a la rialleta curta dels acudits dolents. Tothom intueix que rere el secret sempre sorprenent de l’alegria i les seves curioses manifestacions hi ha alguna cosa més. Trobar l’origen d’aquest riure que ressona i inaugura una melodia que ens afina, fins i tot si desafinem, no és fàcil. La por de fer el ridícul és un dels grans enemics de la riallada a cor què vols. Riure fins que ens salten les llàgrimes ens recorda que en alguna ocasió hem sentit la gran riallada que cadascú assumeix com pot. Saber riure és un joc seriós i astorador.

Il·lustració de Julio Fuentes | Tots els drets reservats

Ars longa, vita brevis

«L’art és una manera d’explorar l’astorament i la meravella de la vida, i de compartir aquesta exploració amb nosaltres.»

David Hockney

La matèria és indecisa. Sempre espera que la potència esdevingui acte. Espera en els materials més inversemblants. Anhela cedir, li agraden les metamorfosis, desitja el que a la teva ànima li cal. En una caverna llunyana, sobre fang o sobre marbre, en pàgines en blanc, en pentagrames intactes, en escenaris buits, en pantalles mudes, en una bota rovellada que la marea arrossega. Cada criatura posseeix el secret de l’art, que, com la vida, pot ser breu o perdurable. La matèria és misteriosa, com la inspiració, les epifanies, els visques o la perseverança de la bellesa a través del temps.

La foscor de l’astorament

«La depressió pot ser una invitació a explorar el nostre món interior i a trobar l’astorament en la complexitat i la bellesa de la nostra psique.»

Carl G. Jung

Noche oscura del alma, núvol negre, caiguda fonda, malestar intens, por, malsons, secrets inconfessables, desil·lusions, ansietat, desesperació. Innombrables teràpies de totes les èpoques i escoles es congrien per assenyalar-nos la sortida, l’àrdua tasca de travessar el camí de les ombres i renéixer un cop més com a éssers astorats. Mentrestant, consumim distopies, futurs sense horitzó, profecies autoacomplertes, la gran ombra d’una espècie que es creia la mesura de totes les coses. Un cop més, intuïm que la vida veritable no hi és i, alhora, sabem que tot podria ser d’una altra manera. Les coses impossibles només triguen una mica més de temps, encara que tot s’acceleri i el Gran Rellotge no s’aturi.

Una íntima simfonia

«El sentiment oceànic és una connexió profunda amb la vida, una sensació d’astorament i humilitat davant la grandesa de l’univers.»

Romain Rolland

Naixem constrets per arquetips, condicionats, com a tabula rasa, naixem un cop o bé molts. Ens diuen que durant els primers anys de vida romanem en uns llimbs maternals que a poc a poc ens guien cap al descobriment del món. Aleshores ens diferenciem, comencem a construir un ego que ens permet assumir la complexa i fascinant tasca d’existir. Totes les emocions s’acumulen. Patim l’adolescència, estimem la joventut, ens tornem adults responsables, o no, però en algun moment o altre arriba l’«alenada»… Sempre hi ha hagut alguna cosa més; és el que no té edat, els cims que vam conèixer i hem oblidat. El misteri, però, roman intacte: una simfonia íntima vinculada a l’escolta profunda, a mirar per primer cop, a sentir el batec més estrany i alhora més familiar de tots. ¿És l’Amor? ¿És un nou despertar? ¿És l’autoengany? ¿O és el que ens salva?