El nou ecosistema productiu: fabricació personal, distribuïda i oberta

Quin serà el pròxim gran catalitzador per fer un pas més en la nostra set d’anar cap a algun lloc o estat que no coneixem?

Plataforma Smart Citizen. El ciutadà actiu en la producció d’informació i objectes. Un projecte del Fab Lab Barcelona. Disseny: Leonardo Arrata per al projecte Smart Citizen.

Plataforma Smart Citizen. El ciutadà actiu en la producció d’informació i objectes. Un projecte del Fab Lab Barcelona. Disseny: Leonardo Arrata per al projecte Smart Citizen.

La impremta, la indústria del petroli, els ordinadors o Internet han estat només algunes de les tecnologies que han canviat dràsticament la nostra manera de viure en diferents èpoques de la història humana. Quin serà aquell pròxim gran catalitzador per fer un pas més en la nostra set d’anar cap a algun lloc o estat que no coneixem? La recent era de la informació ha establert les bases de l’economia del coneixement, i avui més que mai hi ha més accés a l’aprenentatge, noves eines digitals i no digitals a través d’Internet i les comunitats no jeràrquiques. Els moviments Do It Yourself, Makers, Fabbers, Do-ers, entre d’altres, estan revolucionant la manera en què produïm tecnologia, innovem i compartim nous invents; aparells, objectes i dispositius insòlits apareixen cada dia en plataformes com Thingiverse, Instructables o Makezine, cosa que permet a qualsevol persona en qualsevol indret del món descarregar-ne les instruccions, modificar i adaptar-los, i produir-los de manera local a Fab Labs, HackerSpaces o MakerSpaces. Ja és conegut en els diferents mitjans de comunicació massiva en tecnologia el poder que podria tenir aquest moviment si arribés a superar l’estat de Hobbyist activitiy, per convertir-se en una forma de vida, que fins i tot permeti a qualsevol persona poder tenir-lo com a activitat primària de subsistència, ja no sols per la seva explotació econòmica, sinó com a manera de resoldre les seves necessitats bàsiques, i com ser part d’una comunitat local, amb influència global.

Tanmateix, des del principi del segle xx i fins avui, la nostra societat està basada en el consum, i la nostra activitat primordial és generar diners, per tenir accés a béns i aliments processats milers de quilòmetres lluny de nosaltres, per així subsistir i sobreviure. Tot i que, des de la invenció dels primers ordinadors i màquines controlades per aquests a mitjan segle xx fins a la irrupció dels telèfons intel·ligents, podem dir que estem entrant en un dels moments més fascinants de la història recent. Estem tenint accés com mai a eines que ens poden convertir de nou en productors, però sobretot el món digital: pugem imatges, escrivim articles en blogs personals, denunciem injustícies a Twitter, editem vídeos i els pengem a YouTube; avui dia estem portant aquest mateix procés de convertir-nos en productors al món físic, amb la irrupció de noves eines de fabricació distribuïda, vinculades a aquells mateixos ordinadors que ens «desconnecten» del món «real» per introduir-nos en el món «virtual». Aquests ordinadors es connecten a màquines de fabricació «digital», les quals poden transformar models digitals en físics en qüestió de minuts o hores, i per tant es converteixen en l’eina més poderosa per canviar la nostra realitat immediata, amb l’ésser humà al bell mig de la qüestió, no com a consumidors sinó com a prosumidors. Benvinguts al món dels nous artesans digitals de la nostra era.

Tecnologia i humanitat

Al segle xv, Gutenberg va inventar la impremta, alhora que Europa descobria un nou continent: Amèrica. La conquesta (prevalença de l’un sobre l’altre) no hauria estat possible sense la capacitat tecnològica que diferenciava totes dues cultures, però, encara més, no hauria estat possible difondre el coneixement i la religió en llunyans paratges del nou món sense la impremta. Eren els anys anteriors al Renaixement, el qual va ser accelerat per la capacitat de reproduir i intercanviar informació molt més ràpid que amb manuscrits, amb la possibilitat d’arribar a més llocs gairebé de manera simultània. Els grans mestres de l’edat mitjana criticaven els acabats d’aquella màquina anomenada impremta, la qual degrada l’art de l’escriptura a mà en cada nova reproducció feta. Cada canvi històric requereix un sacrifici, cada nova invenció deixa en entredit una antiga pràctica, o fa obsoleta una tecnologia vàlida fins aquell moment. El Renaixement va obrir les portes a la revolució de la màquina de vapor, o la primera revolució industrial (Rifkin, The third industrial revolution), a finals del segle xvii, canviant de manera dràstica la forma en què es produïa a les ciutats medievals, obrint les portes a la urbanització massiva d’aquestes, i la localització de nous pols de producció, substituint les cases tallers en els centres de les ciutats medievals. Al cap de dos-cents anys, a finals del segle xix i principis del segle xx, el model de producció es reinventa de nou amb l’anomenada segona revolució industrial (J.Rifkin), el Ford T es converteix en la icona de l’estandardització, o producció en sèrie. Passem de la indústria local a la indústria global, principalment impulsada pel món militar i tecnològic. A principis del segle xx tornen a coincidir fenòmens interessants com la primera connexió de ràdio inalàmbrica entre Amèrica i Europa (G. Marconi), que va donar pas a la televisió i, per tant, a les noves maneres de difondre la «cultura»; en el mateix període, el naixement de la Bauhaus dóna pas a la unió de la indústria amb el disseny i les arts, i el descobriment del petroli ens obria una nova font d’energia i primeres matèries derivades del seu processament. Tanmateix, els fenòmens que van donar lloc al gran canvi tecnològic a principis del segle xx van ser més tràgics: la Primera i Segona Guerres Mundials.

La segona meitat del segle xx

La indústria militar ha accelerat, com gairebé cap altra indústria, la innovació en les telecomunicacions, el desenvolupament de materials i modes de producció, el processament d’aliments, el disseny de medicines, i així fins a arribar a gairebé totes les coses de les quals depenen les nostres vides. Peter Novak, a Sex, Bombs and Burguers, desglossa com els grans invents han vingut donats per la cursa militar durant les dues grans guerres del segle xx, però que esdevenen veritablement transformadores en el moment en què passen al món de les corporacions privades, en acabar els conflictes bèl·lics; a més, explica com la indústria de la pornografia o els videojocs perfeccionen les tecnologies militars com Internet o el vídeo personal, o com la indústria del menjar ràpid desenvolupa nous polímers per a empaquetats o compostos químics i tecnologies per garantir la durabilitat dels aliments i accelerar-ne la producció (tot i que assegura que el primer aliment envasat al buit el van consumir les tropes napoleòniques). Al mateix temps, l’accés a aliments de manera ràpida ha reestructurat el funcionament de la vida humana, ja que se’n redueixen els temps d’adquisició i processat, els quals ens donen energia. Per tant, queda molt més temps lliure per a l’entreteniment i l’esbarjo, i la invenció de tota una indústria per a això.

El món que tenim avui és dependent del petroli, i és industrial i inalàmbric. La producció en sèrie ha creat una manera de pensar, d’organitzar-nos com a societat, i una manera de distribuir els recursos, d’acord amb l’oferta i la demanda, en un joc constant de domini entre l’una i l’altra, i de l’explotació màxima dels recursos que ens doten de primeres matèries, l’energia que els mou i la força laboral que els processa. Tanmateix, és a mitjan segle xx que es produeix el naixement de les tecnologies que comencen a aportar canvis fonamentals a un món amb una antiguitat de cent anys. La digitalització de la computació i les comunicacions es converteixen en dues de les tecnologies més influents en les nostres vides avui dia: els ordinadors i Internet. A la mateixa època del segle passat es connecta la primera màquina de producció a un ordinador, coneguda posteriorment com a CNC (computer numerically controlled machine). Més endavant els ordinadors es van popularitzar als anys setanta i vuitanta, fent-se més petits i personals, sobretot gràcies a la innovació sorgida dels garatges de Palo Alto (Califòrnia), però que no hauria estat res sense l’acompanyament d’indústries com IBM o Hewlett Packard. Allò donaria lloc al naixement d’altres de noves com Texas Instruments, Apple, Oracle, les quals es van convertir en el múscul impulsor de la massificació i els avenços de la computació digital. Internet va deixar de ser Arpanet als vuitanta, obrint-se al món civil, d’una manera oberta gràcies a la filosofia de Vint Cerf i col·legues a fer un framework que pogués «parlar» amb els diferents sistemes operatius existents en aquell moment i, sobretot, que fos capaç d’evolucionar amb el temps. L’Internet d’avui va tenir les seves arrels en el món militar, durant els temps de la guerra freda, per garantir la connexió entre ciutats nord-americanes en cas d’atac nuclear. Cada tecnologia s’ha fet transformadora quan ha esdevingut accessible. Si citem Buckminster Fuller: «Es triga aproximadament cinquanta anys perquè una tecnologia inventada sigui veritablement transformacional». Sembla que estem en aquest moment de transcendència i transformació a fi que aquelles tecnologies siguin definitivament agents de canvis substancials a escala global.

Fabbers, makers, do-ers

A finals de la dècada dels seixanta del segle xx, Stewart Brand publica el primer número de The Whole Earth Catalogue, una revista de contracultura en la qual es publicaven articles amb instruccions de fabricació de forns solars, màquines de fabricació analògiques, ràdios a baix cost, entre molts altres invents i productes «oberts» per ser compartits amb la comunitat maker local, i que després es va popularitzar a escala internacional. Es va deixar de publicar a finals de la dècada dels noranta. El catàleg és una de les publicacions més influents en la contracultura nord-americana i podria ser considerat l’iniciador del moviment Do It Yourself (DIY), o inspirador de plataformes com MakeMagazine o Instructables, totes dues enfocades en la documentació i publicació de projectes i productes en codi obert. A Instructables (fa poc adquirida per Autodesk) és possible descarregar projectes basats en Arduino, instruccions per construir una impressora 3d, i fins i tot receptes culinàries, i alhora és possible pujar instruccions per a qualsevol projecte o producte que es vulgui compartir amb qualsevol persona amb accés a Internet. Els gremis a les ciutats medievals intercanviaven informació a través dels mitjans de l’època, construint conjuntament coneixement i noves pràctiques. No és gaire diferent descarregar-se un projecte des d’una d’aquestes plataformes actuals per reproduir-lo o adaptar-lo a una necessitat específica, i alhora oferir feedback al creador per a la seva millora.

Exemple de pàgina de The Whole Earth Catalogue.

Exemple de pàgina de The Whole Earth Catalogue.

Jeremy Rifkin anomena «la tercera revolució industrial» l’actual moment de transició producte de la crisi general en l’economia i els recursos del planeta, i que donaria pas a formes de producció distribuïda d’aliments, energia i objectes, cosa que serà la clau del desenvolupament d’un nou model de vida en el planeta, dependent d’Internet. Chris Anderson anomena «la nova revolució industrial» el moviment de makers arreu del món, el qual apareix com una disrupció en la manera en què produïm, aprenem i innovem. Tanmateix, el fenomen de fabricació distribuït no substituirà la indústria tal com la coneixem, però sí que la complementarà, si més no fins que no fem servir màquines per construir coses, i com Neil Gershenfeld (creador del concepte de Fab Labs) explica com la capacitat de programar matèria, és a dir, els materials contenen el codi que pot ser reprogramat d’una manera similar a com ho fan els ribosomes per a la producció de proteïnes de l’ADN. Fins aquell moment, les màquines connectades a ordinadors, dipositant, tallant o gravant material, seran un complement per a gairebé tots els aspectes de les nostres vides, des de l’educació amb la introducció de Fab Labs a les escoles o el pla del congrés dels Estats Units per desenvolupar 400 Fab Labs en els pròxims anys fins al món de la medicina, l’alimentació, i totes les esferes de les nostres vides. El repte principal serà canviar el nostre rol de consumidors en un món que ha estat creat per fer-ho durant més de cent anys; al mateix temps necessitarem una nova alfabetització i un gran canvi de model educatiu massiu, per poder aprendre a aprendre i per incloure noves eines com el modelat 3d o la programació en diferents llenguatges i codis d’ordinador per desenvolupar les nostres pròpies aplicacions, programar els nostres propis microcontroladors en circuits prèviament dissenyats igualment per nosaltres mateixos. Així com la fotografia, el periodisme o l’edició de vídeo s’han fet personals i assequibles per a qualsevol persona, l’enginyeria mecànica, electrònica o el disseny 3d hauran de formar part del currículum escolar durant els propers anys, per convertir-se en disciplines que puguin ser apreses (d’una manera diferent a la d’ara) per qualsevol persona en qualsevol indret del món. Avui ja existeixen els recursos d’aprenentatge en línia en els quals no es necessita un professor o una aula amb unes hores obligatòries. Plataformes com Khan Academy, EdX, Fab Academy o Code Academy permeten que qualsevol persona amb accés a Internet i a un cert nombre d’eines de prototipat i experimentació puguin cursar seminaris de neurociència, programació, disseny de circuits, lluita contra la pobresa, entre altres cursos amb materials pedagògics d’universitats com Harvard, MIT o Stanford, part d’una llista que creix dia rere dia. L’aprenentatge individual té un gran potencial en el desenvolupament de noves habilitats, les quals no es troben en el sistema educatiu tradicional, que té una important actualització pendent. Tanmateix, aprendre en comunitat i d’altres que no són necessàriament professors potencia la capacitat de treballar en equip i desenvolupa l’empatia dels individus per la seva comunitat i per d’altres. Necessitem espais col·laboratius, llocs segurs per a gent rara amb idees, que permetin l’accés a eines de producció i que estimulin el treball en col·laboració i obert. El fenomen DIY adquireix altres dimensions si en comptes de fer-ho tu mateix, ho fas amb d’altres, Do It With Others (DIWO). Avui dia hi ha un gran nombre d’espais per a la col·laboració oberta, alguns anomenats Fab Labs, d’altres HackerSpaces o MakerSpaces; aquests llocs funcionen de diferents maneres arreu del món, però tenen una cosa en comú: oferir els mitjans per a la fabricació de (gairebé) qualsevol cosa per qualsevol persona, sense necessitat de coneixements avançats en enginyeria o disseny. Hi ha uns 150 Fab Labs en més de 35 països del món, i és possible trobar com a mínim un HackerSpace o un MakerSpace en qualsevol gran ciutat del planeta avui dia. Aquests laboratoris apareixen com a llocs col·laboratius, oberts, i la seva finalitat no és el lucre o l’excel·lència acadèmica, sinó resoldre problemes locals amb les eines disponibles, alimentant-se d’una xarxa mundial de coneixement. Com afecta els models econòmic i productiu actuals el fet que qualsevol persona es pugui fabricar qualsevol cosa en qualsevol lloc del món? Com podem imaginar les ciutats que fabriquen el que necessiten dins dels seus límits? Els ciutadans poden produir la seva pròpia ciutat?

Taller de fabricació de llums solars. Fab Lab Lima.

Taller de fabricació de llums solars. Fab Lab Lima.

Fab City

Vivim en ciutats de consum, grans importadores de béns des de les diferents fàbriques del món: televisors muntats a la Xina, rentadores coreanes, enllaunats americans o cotxes fabricats en països de l’Europa de l’est. Aquests productes, i milions més, es consumeixen a les ciutats, s’utilitzen, vencen, passen de moda o es fan malbé per convertir-se en rebuigs o escombraries.

Les ciutats són grans centres de producció de brossa i els éssers humans, els peons d’aquestes megafàbriques de deixalles. No reciclem ni la quarta part de la brossa que produïm, i cada dia accelerem el nostre ritme de consum. Aquest model el podem anomenar PITO, per Product In, Trash Out (V. Guallart, A. Vives, N. Gershenfeld), és a dir: a les ciutats entren productes i en surt porqueria. Aquest model és la conseqüència de la industrialització i estandardització extremes, que han deslocalitzat la producció, allunyant-se del consum, i alhora allunyant el coneixement productiu de les ciutats. La ciutat és l’espai d’intercanvi humà per excel·lència, i les infraestructures i els mitjans productius per fer-la possible. L’espai urbà avui dia no són només places, voreres o parcs, l’espai urbà és també Internet, i cada vegada més l’un es converteix en l’extensió de l’altre, a molta diferència de les prediccions apocalíptiques sobre Internet i les xarxes socials en les quals es predeia que no sortiríem de casa i faríem vida social en «salons de xat». Curiosament ha passat tot el contrari: Internet i les xarxes es converteixen en eines per interactuar d’una manera més eficient amb la ciutat, amb l’entorn i amb les comunitats, a través de diferents mitjans i aplicacions per fer-ho.

El món de les aplicacions mòbils ha demostrat que és possible tenir un ecosistema d’innovació a part del món de les empreses, sovint superades per petits grups de persones treballant en xarxa, oferint solucions locals a problemes globals, i viceversa. L’aposta al fenomen «silicon valleys» exportables i replicables ha funcionat en certs entorns i ciutats, i també ha fracassat en d’altres. Tanmateix, ja sembla un model esgotat. L’aposta següent ha de ser molt més compromesa amb la productivitat i l’autosuficiència a les ciutats, en la recuperació de l’esperit medieval de producció local, però al mateix temps estant connectat amb una xarxa de coneixement entre ciutats a escala global (V.Guallart, La Ciudad Autosuficiente). Aquest model ha estat batejat com a DIDO, Data In, Data Out, per Guallart, Vives i Gershenfeld, com una alternativa a les ciutats productores de residus, per canviar-les per ciutats productores de béns a escala local, amb cicles de matèria i energia interns, i amb intercanvi de coneixement d’alta velocitat a escala global.

A Barcelona hi ha projectats dos nous Ateneus de Fabricació (Fab Labs) per al 2013, una aposta arriscada i futurista en un moment de crisi, i amb totes les dificultats que això comporta. Els dos primers Ateneus de Fabricació barcelonins (s’espera tenir-ne almenys un per districte en els propers anys) estaran localitzats en barris força diferenciats. El barri de les Corts es pot considerar d’alt nivell educatiu i social. Allà el laboratori (Ateneu) estarà localitzat dins del projecte de Biblioteca de les Corts, certament una visió futurista sobre el rol de les biblioteques veïnals, no ja com a contenidores d’informació a través de llibres i ordinadors, sinó amb les eines disponibles per a la transformació d’aquesta informació des dels bits fins als àtoms a través d’impressores 3d, talladores làser, termoformadores o fresadores controlades per ordinador. A Ciutat Meridiana, l’Ateneu de Fabricació estarà localitzat dins de l’Escola d’Educació Especial Sant Joan de la Creu, una aposta arriscada en un context d’alt abandonament escolar i desocupació juvenil, però, sens dubte, un espai d’oportunitats per a la formació de noves professions i nous oficis, d’acord amb els reptes dels nostres temps, i no responent a models obsolets.

Fab Lab Barcelona en el IAAC.

Fab Lab Barcelona en el IAAC.

La xarxa de Fab Labs en Barcelona no pretén ser totalment municipal, sinó una xarxa mixta d’iniciatives privades, públiques i mixtes, que permeten dotar la ciutadania de nous espais per a la invenció i per a la innovació, estant connectats alhora amb una xarxa global de coneixement de primer nivell. Avui existeix el Fab Lab Barcelona, el primer Fab Lab a Europa (només després de Noruega) i que opera dins de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC). El IAAC impulsa el Green Fab Lab dins del projecte Valldaura Self-Sufficient Labs, i que pretén ser un centre per a la recerca sobre l’autosuficiència al voltant de l’energia, la matèria i els aliments. A més d’aquestes iniciatives, n’hi ha d’altres dins d’organitzacions com Makers of Barcelona (MOB), Betahaus, Hangar, i altres centres de co-working i de producció local, que formen part d’un ecosistema de ciutat productiva en formació, i que unit a iniciatives com Consum Col·laboratiu i Compartit, o a les plataformes de coneixement obert com la fundada recentment Open Knowledge Foundation Spain, formen els ingredients perfectes per pensar en una ciutat productiva a diferents nivells.

És indubtable que l’aposta per un model en el qual el ciutadà ja no és un client o node de consum, sinó que en comptes d’això es converteix en agent actiu i de canvi en l’entorn urbà, serà una de les claus per a les ciutats del futur. L’urbanisme tradicional s’ha concentrat en l’espai físic com a àmbit de la vida de la ciutat, però, com hem vist, més enllà de l’espacialitat, l’estètica o el disseny, la dinàmica urbana és motoritzada pels agents productius dins d’ella, i pensar-la sense aquests agents seria un exercici de ceguesa induïda. Els fenòmens tecnològics que hem viscut durant les últimes dècades ens acosten a una nova definició de la producció de la ciutat, que es pot interpretar molt més enllà de la participació ciutadana tradicional, com una redefinició del seu model operatiu, no sols des del punt de vista polític, sinó també econòmic, social, cultural, ecològic, geogràfic i tota la resta d’àmbits que la conformen.

El rol del ciutadà productiu, o maker, o do-er, va molt més enllà de l’àmbit del hobby o frikisme envoltat de màquines, cables i ordinadors fent invents sense sentit. En un nou context com aquell al qual ens acostem, el coneixement s’ha de posar al servei de la ciutat, i aquest coneixement avui dia ha deixat de ser propietat de centres avançats, institucions o organismes públics com ho era en el passat. La cultura oberta posa la responsabilitat en tothom i disminueix les excuses per no fer, per no aprendre i per no actuar. El repte següent radica en els acords, a diferents nivells, entre ciutadans, empreses, governs i altres actors que produeixen la ciutat cada dia, i de com es poden generar visions compartides, o compartibles, amb grans dots d’empatia i individualitat col·lectiva.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

El nou ecosistema productiu: fabricació personal, distribuïda i oberta