El nom de la cosa

En un món amarat d’eufemismes, convidem tres escriptores i un poeta a compartir la seva metàfora rebregada.

Visitants a una exposició de la Conferència sobre Biblioteconomia i Serveis d’informació de la Casa Blanca. Washington D.C., 1979

Visitants a una exposició de la Conferència sobre Biblioteconomia i Serveis d’informació de la Casa Blanca. Washington D.C., 1979 | U.S. News & World Report Magazine Photograph Collection. Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Les paraules consoliden la mirada sobre la realitat que vivim, una realitat que de vegades disfressem amb noms que no fan la cosa: el núvol, l’emprenedoria, la mare natura, l’empoderament, etc. són algunes de les més erosionades. Ens acostem a algunes d’aquestes metàfores a manera d’exercici creatiu i com a excusa per repensar les ulleres amb què mirem el món.

  1. Sobre la bellesa de les metàfores, un poema de Josep Pedrals
  2. Reinventa’t, un text d’Inés Macpherson
  3. Pàgina 85, exercici 2, un text de Cris Zhang Yu – 张婷婷
  4. Eufemismes, simpatia i literalitat, un text d’Irene Pujadas

Sobre la bellesa de les metàfores

Un poema de Josep Pedrals

Sovint la metàfora és un accident:
la manca d’un mot que serveixi per dir-hi
la pròpia manera de veure el moment
(o la percepció d’un fenomen concret,
o bé la impressió que provoca un deliri…)
fa que, no podent parlar literalment,
s’expressi la cosa amb un terme suplent,
sigui el que sigui.

Amb analogies, hom fa un paral·lel
entre allò que diu i el que voldria dir-hi
i aquesta semblança que hi ha entre la lent
amb què es mostra el món i la cosa en si, hi
genera un lligam eventual i coherent.

Les noves paraules per al referent
depenen del camp que la lent els instil·li
i així l’estructura crea un lligament
molt útil i alhora novíssim.

Però en realitat, allò que és sorprenent
són les relacions entre els dos elements,
la gran novetat és aquest condomini.
Vull dir que la gràcia de l’experiment
és que els mots ja hi eren des de bon principi.

Per tant, el que importa del procediment
és que és econòmic perquè en l’artifici
ja tira de veta de mots existents,
és pràctic perquè no cal pas que precisi
i en la vaguetat ja hi ha un enteniment,
i és molt creatiu perquè és el naixement
d’alguna sinapsi que crea un idil·li
entre realitats totalment divergents.

No obstant, si la part creativa no hi és,
llavors la metàfora és solament vici,
és convencional, no està feta al moment.

La gràcia del joc és que sigui
mig provisional, que se’l pugui endur el vent,
que rutlli dins l’ordre allà on ell s’origini
o que, realment,
aporti un concepte tan nou, sorprenent,
que quedi per sempre tal com se’ns susciti.

Així, la metàfora és pur moviment,
vol alliberar-se d’allò que la fixi,
i és com ens agrada, ben fresca i recent,
com un mer caprici.

Reinventa’t

Un text d’Inés Macpherson

«Reinventa’t», llegeixo a la llibreta que m’han regalat perquè aprofiti aquesta crisi per descobrir què puc oferir al món, quin és el meu espai. És una llibreta plena de colors, de requadres, de frases motivadores que em donen la benvinguda des de les cantonades de les pàgines i m’animen a pensar que les meves idees seran meravelloses i seré una emprenedora extraordinària. També tinc uns quants llibres, passos, llistes i una tassa que em recorda que soc genial.

Em miro la frase. És una frase molt curta. Un verb, un pronom, res més. Una consigna que s’ha repetit fins a convertir-se en una veritat absoluta, una obligació per la qual hem de passar tots en algun moment, perquè tal com som, no som prou. Ens hem d’inventar. Perquè, al final, què vol dir, reinventar-se, sinó tornar-se a inventar? Però, ara que ho penso, en quin moment em vaig inventar a mi mateixa? M’he creat? M’he construït? No n’era conscient.

Passo pàgina. «Tu pots fer-ho possible», em diu un requadre que em convida a pensar quina és la meva feina ideal. Realment es tracta d’això? O el que hauria de fer és adaptar-me al sistema, a les feines que hi ha o a les que imagino que hi haurà? A més d’inventar-me a mi mateixa, hauria de ser vident? No ho veig clar. La meva feina ideal ha quedat obsoleta. L’hauria d’adaptar a aquesta nova realitat en constant moviment, que ens deixa de banda com si no en forméssim part. Una societat formada per persones que, en realitat, no existeixen, perquè són números. «Pensa en positiu», em dic a mi mateixa. Ja no necessito llegir-ho enlloc. M’ho han repetit tants cops que forma part del meu vocabulari. Però no soc capaç de pensar així.

Vaig a fer cafè. Això sí que ho puc fer possible.

Pàgina 85, exercici 2

Un text de Cris Zhang Yu – 张婷婷

A cinquè de primària vaig escriure a la llibreta: «P. 85, ex. 2. Explica el significat de les expressions següents.» Tot seguit vaig copiar la primera frase feta, «passar la nit en blanc». Ja ens deixaven fer servir el bolígraf per als enunciats, així que vaig triar-ne un de blau. Després vaig agafar el llapis i vaig fullejar les pàgines anteriors dels llibre, per veure en quina part del text apareixia la frase en qüestió i entendre quin sentit tenia. Vaig buscar-la una bona estona entre quadres i il·lustracions, però no la vaig trobar escrita enlloc. Ni aquella primera frase ni totes les altres que s’esmentaven a l’exercici. Finalment vaig desistir: no entenia per què ens demanaven una cosa que no apareixia al llarg del tema.

Potser era un error d’impremta?

L’endemà vaig dir a la meva millor amiga que l’exercici 2 de la pàgina 85 era molt difícil, perquè les respostes no sortien al llibre. Era allò, o que s’havien equivocat i la pregunta no havia de sortir en aquell tema. «Però si era la més fàcil!», va contestar-me, sorpresa. I, sense més ni més, va començar a explicar-me què significaven les frases fetes. «I on has trobat les respostes?», vaig demanar-li, entre admirada i frustrada. «No ho sé! Me les han explicades la mare i la iaia, a casa, quan les fan servir…»

Doncs no, no era un error d’impremta.

A casa meva m’explicaven els 成语 (chéngyǔ), frases fetes de quatre caràcters en mandarí. També em parlaven de la complexitat de la seva estructura, i més quan els utilitzaven en poesia. La veritat és que palpava aquesta complexitat quan el pare o la mare dedicaven una bona estona a explicar-me què volien dir aquells quatre monosíl·labs que acabaven de pronunciar. Però aquelles frases fetes, les de la pàgina 85, exercici 2, no les havia sentides mai.

Eufemismes, simpatia i literalitat

Un text d’Irene Pujadas

Flaubert, és sabut, tenia una obsessió amb la paraula exacta. Però Flaubert també llegia les seves obres en veu alta i, com a bon mestre de la ironia, segur que sabia que el significat de les paraules no depèn només de les paraules en si sinó també del context, l’entonació, el ritme i els gestos que les acompanyen: en definitiva, de l’ésser humà que hi ha al darrere. Prenguem per exemple un adjectiu amable: «simpàtic». Tot allò que genera simpatia genera una certa atracció natural: ens imaginem gent fàcil i poc torturada, que beu directament de l’ampolla i que fa preguntes, i que en marxar de la festa s’ofereix a baixar el plàstic. Pensem en aquest amic simpàtic i pensem ara en l’amic al qual ens referirem, si ens pregunten amb interès, com a «simpàtic»: una persona que no congenia amb el cànon de bellesa hegemònica i que a més ho deu ser molt, de simpàtica. Si no l’acompanyem amb cap altre adjectiu, aquest últim «simpàtic» l’acompanyarem de gestualitat: un moment de silenci abans de pronunciar l’adjectiu, arquejos d’espatlles i celles i altres senyals de disculpa –al cap i a la fi és el nostre amic, li tenim estima, l’objectivació ens fa sentir culpables i creiem, realment creiem en la bellesa del carisma. En el primer cas descrivim la naturalesa de l’amic, en el segon donem informació implícita sobre aquest amic. En el primer cas funcionem a través del que diem, en el segon a través del que no diem. En el primer cas és la paraula exacta, en el segon és i no és la paraula exacta. L’és perquè diu exactament el que volem dir i no l’és perquè el significat de la paraula no té res a veure amb el que volem dir. Ara, com podem diferenciar-ho? Com podem saber que l’emissor parla d’un amic simpàtic en sentit literal o eufemístic? Estem a mercè de la intenció i les capacitats hermenèutiques de l’emissor i el receptor i, en definitiva, de la seva complicitat? Cal fer preguntes més compromeses? Cal fer respostes més literals? No ens estan dient, sigui com sigui, que som davant d’una persona que beu directament de l’ampolla i que és de conversa amable? Així és com es parla de gent estimada sense voler-los mal, així és com la gent amb complicitat s’entén, així és com els toscos i els intrèpids acaben en situacions inesperades i com la gent, ençà i enllà, se’n torna a casa sense tenir gaire clar què ha passat. Així és, en definitiva, com la paraula exacta és una i alhora són unes quantes.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari