El llenguatge i el que és real

Les paraules no només expliquen i ordenen la realitat en la seva dimensió material; també construeixen el món.

Una obra teatral al carrer. Budapest, 1977

Una obra teatral al carrer. Budapest, 1977 | Fortepan | Domini públic

Vivim en els temps de la postveritat. Però si alguna cosa ens ha ensenyat la dificultat, cada cop més gran, que tenim d’accedir als fets, ha estat el poder de les paraules i els relats per elaborar la realitat. A través de les idees de diferents autors, Berta Gómez Santo Tomás teixeix un recorregut per la dimensió material del llenguatge

Una classe de segon de Periodisme de la Universitat Complutense de Madrid. La professora escriu a la pissarra «periodisme vs. fake news» i demana quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra. Ella mateixa respon, davant del sopor general que plana sobre els alumnes del torn de tarda de la classe –jo inclosa. Ens explica que el periodisme és explicar el que es correspon amb la realitat, mentre que les fake news, en una mena de joc d’oposats, és tot el que no s’hi correspon. No recordo que en el moment allò em produís un impacte especial, però sí que vaig apuntar els termes en majúscules al quadern. Després, estudiant l’assignatura, vaig pensar molt –o com a mínim segur que molt més del que aquella professora pretenia– en la idea mateixa de «realitat», que és el primer que a una li caldria conèixer per poder confrontar aquells dos conceptes. Perquè, fins i tot en el cas que no qüestionem el nostre accés epistemològic a la realitat, ¿quines paraules o quin llenguatge són els adequats per traslladar als altres aquesta realitat de manera veraç? ¿La realitat canvia si canvia el discurs amb què ens hi referim? ¿On queden, llavors, les novel·les o els relats de fantasia? ¿Que poden participar del regne del que és real i el que és veritable?

Soc conscient d’haver enredat una afirmació la comesa de la qual era, precisament, simplificar l’explicació i, amb esperit de pragmatisme professional, no fer-nos pensar gaire. Però les anècdotes, els records, fins i tot si són difusos, poden ser l’inici de preguntes que fan rumiar, d’idees clarividents. Salvador Oliva exposa que Gabriel Ferrater, amb qui va coincidir impartint classes a la Universitat Autònoma de Barcelona, solia advertir als seus alumnes: «No hi ha pensament sense llenguatge. I qui no hi estigui d’acord, que ho digui.» Com postil·la Oliva, si la frase resulta tan contundent, tan rotunda, és perquè és impossible no donar la raó a Ferrater.

La relació entre realitat i llenguatge, explorada des de diferents disciplines intel·lectuals i artístiques, ens conforma en tant que subjectes narratius (¿què és, sinó, el que designem com a identitat?) i ordena el que hem convingut a denominar  realitat: anomena el que veiem, les relacions i les sensacions i els sentiments que aquestes provoquen, i sens dubte també ens habilita per pensar en el mitjà pel qual pensem: conceptes, categories, paraules.

En la història de la filosofia ha estat habitual pensar en el llenguatge i els significats lingüístics com en una realitat abstracta situada fora del món. N’hi ha prou que ens n’anem a Plató i el seu món de les idees: la idea de cadira, la seva mateixa essència, se situaria més enllà del nostre univers, lluny de les cadires reals en les quals seiem i amb les quals ensopeguem. Des de fa anys, aquesta visió, en totes les formes que pugui prendre, i per més o menys difuminades que siguin, ha entrat en crisi enfront d’una altra manera d’afrontar el llenguatge, que assumeix la dimensió social que té i, per tant, el caràcter contingent del significat. Enfront de l’essencialisme apareix una visió construccionista, que entén que el llenguatge no difereix sensiblement d’una acció, i que depèn més del nostre mode de vida que d’una essència immutable i universal. Dit d’una altra manera: ara sabem que són les paraules les que poden fer-nos ensopegar, seure o aixecar per explicar què pensem, què som i què intuïm.

Potser qui ho explica més bé és Ursula K. Le Guin, que diu que «les paraules fan coses, canvien coses». També, per descomptat, a través de la ficció, de la novel·la. En un dels seus textos més icònics, com recorden Ian Watson i Laura Huerga en una xerrada del 2019, l’escriptora explicava de manera irònica la por que els estatunidencs tenen dels dracs, malgrat la seva furibunda desaprovació moral de la fantasia. Una desaprovació que, tanmateix, s’oblida que la imaginació i la fantasia són reals, encara que no siguin factuals; s’oblida, per tant, que els dracs existeixen.

En una línia semblant, en un curs sobre Romanticisme de l’Institut d’Humanitats Andreu Jaume explica que l’aparició de la novel·la moderna, que es pot fixar en El Quixot de Cervantes, democratitza la imaginació, en el sentit que ofereix una riquesa enorme d’emocions amb les quals ens podem explicar i construir-nos una interioritat humana (tan real o irreal com els dracs). Amb El Quixot la gent va començar a llegir-se a si mateixa, explica Jaume. És a dir, a tenir un relat que pouava en els llibres, ja fossin llegits, ja fossin sentits oralment. Per això, amb la novel·la es produeix una escissió del mite, de la religió: la literatura deixa de servir només per explicar la vida de reis, herois o aristòcrates i passa a fixar-se en les persones i els seus problemes morals. O el que seria el mateix: en les seves eleccions.

Com escriu Iris Murdoch a La salvació per les paraules: «No hem d’afigurar-nos el món com si fos un ens exempt separat dels signes amb què el designem, el caracteritzem o l’informem.» El llenguatge ordena la realitat i ens ordena a nosaltres en aquest ordre. «Relatar», diu Murdoch, «és una manera de pensar, un mode fonamental de donar-se consciència. Som tots narradors d’històries; les històries que ens expliquem són sobre la gent i és a la gent que les expliquem, però també a nosaltres mateixos. I això, alhora, ens retorna un sentit de la pròpia identitat». Des d’aquest punt de vista, i reprenent la idea inicial, la distinció entre explicar el que es correspon amb la realitat i el que no s’hi correspon no funcionaria com dues idees que es contraposen, sinó com una elecció conscient.

Per a Walter Benjamin, tot document de cultura era també un document de barbàrie, però podríem invertir-ho i dir que tot document de barbàrie és també un document de cultura: la barbàrie també té, i en molts casos de manera imminent, una dimensió lingüística, genera uns imaginaris, unes expectatives, un horitzó de possibilitats que ens habilita com a agents capaços d’actuar o com a nihilistes impotents.

Per això, avui dia, de la mateixa manera que les realitats que anomenem no són les mateixes que les de Cervantes, el llenguatge també evoluciona i es transforma. Com explica Martha Palacio Avendaño parlant de Gloria Anzaldúa, hem de trobar paraules per designar experiències sobre les quals encara no hem sentit a parlar, per a les quals, fins i tot per als que les pateixen, encara no tenim paraules. Aquesta tasca ha estat fonamental per als feminismes, des de Judith Butler i el seu concepte de performativitat fins a Rebecca Solnit, que va fer-nos notar la quotidianitat del mansplainning. Fenòmens lingüístics que, per descomptat, conviuen amb la resposta reaccionària corresponent. El 2017 Alice Marwick ja advertia que l’extrema dreta —amb un discurs que barreja racisme, misogínia, ironia sensacionalista i teories conspiratives— se sent molt còmoda amb les noves tecnologies, les xarxes socials i els algoritmes: li han permès guanyar minuts, hores, dies d’atenció, repetint mantres, inventant un llenguatge per a una nova veritat «contra els woke».

En el meu cap sorgeix, llavors, una nova pregunta que també podria haver estat a l’inici del text: ¿qui ens ofereix aquest llenguatge? ¿De qui aprenem les paraules? D’aquí vaig a parar a Vanessa Springora i la seva experiència, a bastament coneguda: quan tenia només tretze anys, Springora coneix el prestigiós i carismàtic escriptor Gabriel Matzneff, trenta-sis anys més gran que ella. La relació que estableixen pot definir-se de moltes maneres. Per a ell i el seu entorn allò era amor, passió i entrega. Vista amb ulls d’avui i de la mateixa Springora, que trenta anys més tard descriu la relació al llibre El consentiment, el que van viure va ser una història de perversió i abusos. Un abús que es reflecteix en la manera en què ell va intervenir en la seva mirada sobre el món, en el llenguatge que ella tot just adquiria per designar-se a si mateixa i als seus sentiments. Totes o gairebé totes les paraules per definir l’amor les hi va ensenyar ell: va ensenyar-li la forma que tenien i després què significaven. ¿Eren mentida? Springora, que va haver de trobar un altre llenguatge per ella mateixa, creu que sí.

En definitiva, si atenem a la dimensió material, transformadora i eminentment moral del llenguatge, les paraules ens podran condemnar però també, com diu Iris Murdoch, ens podran salvar.

Aquest article recull diverses conferències i cursos que formen part dels arxius del CCCB i l’Institut d’Humanitats. Podeu trobar la llista de reproducció a Spotify i a Youtube.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

El llenguatge i el que és real