El cíborg espiritual

Models Tvedt | Narve Skarpmoen, Nasjonalbiblioteket | Domini públic

Si la història de la humanitat és la història d’una criatura que muta de simi a àngel –o, com deia Nietzsche, de bèstia a superhome–, aleshores en algun punt del camí sembla que hauríem de convertir-nos en màquines. Aquest destí poua en la història de la nostra evolució recent. Perquè mentre els motors de la civilització ens allunyaven cada cop més de la dansa de la naturalesa, impredictible i sovint maliciosa, nosaltres vam anar renunciant a la imaginació animista que en algun punt ens havia mantingut immersos en una xarxa viva de forces materials i intel·ligències rectores. Vam començar a somiar a transcendir els antics déus, a controlar-nos les «ànimes animals», a construir un paradís urbà en una Terra dominada. Vam tornar-nos moderns. La tecnologia no va ser, ni de bon tros, l’única forma en què els humans vam expressar o inculcar l’experiència de separar-nos de la natura, però sí que es va convertir en la manera occidental de fer-ho. Fins i tot es podria dir que l’occident modern va fer un pacte amb les màquines, aquests assemblatges sistemàtics de peces funcionals i potencialitats que, però, manquen per definició d’esperit vital, d’ànima fundada en l’ordre metafísic de les coses. I així, avui dia, ara que hem tecnologitzat l’ambient i aïllat el jo en un marc mental científic, ja no ens deturem en la natura per trobar-hi un reflex del nostre estat. Ara ens reconeixem els reflexos, i fins i tot els esperits, en els moviments i els designis de les màquines.

Aquesta relació imatjada entre l’home i la màquina feia temps que es veia a venir. Els cosmòlegs mecanicistes de l’Antiga Grècia van obrir-li camí, i va apoderar-se de la imaginació quan ferrovellers com Heró d’Alexandria van començar a construir els protorobots fabulosos que coneixem com a autòmats: déus, ninos i ocells mecànics que fascinaven els antics i els medievals tant com avui dia fascinen els nens a Disneyland. Els rellotges filigranats que decoraven les esglésies medievals sovint s’equipaven amb figures mecàniques que representaven pecadors, sants, parques i bèsties i que imitaven, tots ells, el nostre deambular pel temps. La idea d’un cosmos mecanicista, que aquests rellotges van contribuir a fixar, va acabar deixant-nos a les portes de la filosofia de Descartes, que va establir la revolucionària idea que els cossos no estaven animats per cap mena d’esperit. La diferència entre un ésser viu i un cadàver no era sinó la diferència entre un rellotge de corda i un autòmat desgastat. L’Església catòlica va advertir que la nova filosofia mecanicista de Descartes comportava una amenaça per a la religió, però la solució dualista del filòsof la va satisfer: consistia només a separar la res cogitans, el regne de la ment, de la res extensa, el món espacial de cossos i objectes, i a insistir que no havien de trobar-se mai.

El poder enormement productiu de la filosofia cartesiana va garantir que aquest mecanicisme gèlid arribés a dominar la cosmovisió occidental, fins al punt de protegir el subjecte pensant erigint un mur fràgil que, però, avui s’ha ensorrat. Els científics cognitius, els psicofarmacòlegs i els genetistes ara s’endinsen en la selva de la ment humana, cartografiant cada passa que fan. Les imatges i les experiències del jo més preuades són colonitzades per llenguatges científics autoritaris que amenacen de reduir-nos les ments i les personalitats a mecanismes complexos –unes menes de màquines de Rube Goldberg fetes de codis genètics, hàbits de mamífer i tancs borbollejants de neuroquímics–. La psicologia moderna amb prou feines pot mantenir vives les seves contalles antigues: com apuntava la revista Time, fins i tot el complex d’Èdip, aquest gran drama de la personalitat humana, ha acabat reduït a una qüestió molecular.

A mesura que sabem més i més coses sobre l’engranatge de la vida humana, inevitablement comencem a sospitar que les nostres accions, els nostres pensaments i les nostres experiències, en aparença tan espontanis i lliures, estan programats en els nostres cossos-ment amb la implacabilitat d’un mecanisme de rellotgeria. Mentre parlava amb la comissió parlamentària finançadora del Projecte Genoma Humà –el programa que va seqüenciar la totalitat del codi genètic–—, el premi Nobel James Watson va exposar: «Solíem pensar que el nostre destí estava escrit a les estrelles. Ara sabem que rau, en bona mesura, en els nostres gens.»[1] Per si amb aquest determinisme genètic no n’hi havia prou, els sociòlegs i els psicòlegs també han acumulat moltes evidències sobre els patrons profundament automàtics que regulen bona part de la nostra vida social i cultural, els quals no es deriven només dels nostres instints animals, sinó també de les institucions, els drames familiars i els condicionaments culturals. Al capdavall, potser el sentit comú no és tan comú com crèiem; la nostra comprensió del que constitueix la realitat normal potser només representa el poder del que el psicòleg Charles Tart designa com «el trànsit del consens».

Amb el declivi relatiu dels règims polítics obertament autoritaris, ara ens creiem més lliures, però en aquesta època tan hiperconnectada i hipermediada potser el poder del trànsit del consens no fa sinó augmentar. Tal com va demostrar l’ambivalent gestió científica de la fàbrica taylorista, el capitalisme té un historial llarg i exuberant d’ocasions en què ha abraçat tota mena de tecnologies i marcs institucionals que li han permès d’inserir els éssers humans en mecanismes de producció i consum gegantins, ingents i eficients.  Se suposa que l’economia «postindustrial» sense fronteres ha deixat enrere aquests mecanismes de control perversos, però en realitat la megamàquina només s’ha fragmentat i ha mutat. Així, mentre deixa les primitives línies de muntatge per als països en vies de desenvolupament o per a tallers clandestins, «espiritualitza» les rutines en xarxes cibernètiques immaterials de feina informacional, o en sofisticats jocs de màrqueting ideals per a una societat basada en el consum compulsiu. El petit vagabund de Charlie Chaplin, atrapat en els engranatges de Temps moderns, ara s’ha tornat virtual i s’ha transformat tant en el teletreballador en línia que compra des de casa com en l’escarràs de la fàbrica d’electrònica clandestina a qui controlen estrictament el tecleig i les pauses per anar al bany.

Tal com Marshall McLuhan va assenyalar al principi dels anys setanta, «tots som robots quan ens involucrem acríticament en les nostres tecnologies».[2] Ara que hi ha moltes més tecnologies amb les quals ens podem involucrar, hi ha també molts més bucles cibernètics que exigeixen que ens connectem i ens posem en marxa. Amb el domini ideològic absolut de la ciència reduccionista i el domini sociocultural dels seus esguerros tecnològics, l’antigament gloriosa illa de l’humanisme es fon en un mar de silici. Estem atrapats en un banc d’arena de cíborgs, entre les velles històries de foc de camp i les noves xarxes de programació i control. Mentre perdem la fe en el lliure albir o en la coherència de la personalitat, el que besllumem en el mirall del bany és un androide, amb els ulls negres espurnejants de nihilisme: aquell buit sense sentit que fa més d’un segle Nietzsche va descriure com el taló d’Aquil·les de la civilització moderna.

No cal ni dir que la pèrdua de l’ànima motora inquieta molta gent. Bona part de l’activitat espiritual, new age i religiosa dels nostres dies es compromet en un grau o altre amb la destrucció o la substitució de l’imaginari reduccionista i mecanicista. Tant es cristians fonamentalistes com els animistes nadius d’Amèrica del Nord ataquen la teoria darwiniana de la selecció natural, mentre que els acupuntors i els curanderos holístics recuperen la força màgica del vitalisme. Els psicòlegs de l’arquetip intenten restablir les imatges atemporals de l’ànima, mentre que els místics ecologistes exigeixen tornar a «l’encantament del planeta» i rebutgen el món dels centres comercials i les zones multimèdia virtuals. Fins els humanistes liberals furguen i furguen, a la recerca de valors, de «polítiques del sentit» capaces de resistir els embats constants del pensament tecnològic.

¿Però realment podem fer anar enrere el rellotge, especialment fins als temps en què no n’hi havia, de rellotges? Potser la imatge de l’home com una màquina és més promissòria del que els seus detractors admeten, sobretot si s’impedeix que ens domini tot el camp de visió. Certament, per a una determinat estirp de cercadors contemporanis, l’antiga fita del despertar no s’assoleix només mitjançant un replegament en el romanticisme, en l’ortodòxia religiosa o en encanteris màgics. En comptes de negar els aspectes mecànics o automàtics de l’ésser humà, aquests buscadors dirigeixen la recerca psicoespiritual a través de la imatge de la màquina, fent servir el mecanisme per activar el propi despertador –per dir-ho d’alguna manera–. Parafrasejant el místic sufí Inayat Khan: una faceta del nostre ésser és una mena de màquina, mentre que l’altra és una mena d’enginyer. Des d’aquesta perspectiva, el primer pas per despertar és reconèixer que estem fets pols i que vivim automatitzats: aquestes observacions desapassionades i reductives ens ajuden a dissipar il·lusions i a revelar possibilitats genuïnes, i així ens permeten, paradoxalment, conrear alguns dels aspectes més profundament humans de l’existència. És llavors que la màquina comença a funcionar com un mirall interactiu, com un Altre ambigu en el qual ens podem reconèixer i a partir del qual ens podem mesurar. Aquest és el camí del cíborg espiritual, un camí en què els circuits zumzejants i les configuracions variades dels comandaments reflecteixen tant els perills com les promeses de la tecgnosi.