Dos Grecs autogestionats

Manifestació de l’Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona per les Rambles, 1976 | © Pilar Aymerich | Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre.

“Els professionals del teatre es veuen obligats a fer tasques d’intendència en aquesta empresa hel·lènica que, per sobre de tot, té un sentit teatral i democràtic. Més aviat caldria dir que, enganxant cartells i venent cerveses, els actors i directors demostren un alt grau de professionalitat. Vendre cerveses pot ser, a vegades, un acte tan artístic com necessari.”

Aquesta era una escena del primer Grec, en paraules del crític i dramaturg Jaume Melendres a Tele/eXpres. D’aquesta manera es va fundar el festival d’estiu barceloní per antonomàsia: autogestionat, igualitari i transgressor.

Va ser a l’any 1976 quan la necessitat i una força cultural transformadora van portar els actors i directors de Barcelona a crear el Festival Grec. Amb la mort recent de Franco, Barcelona era una olla a pressió des del punt de vista humà, polític i cultural. Cultura col·lectiva gestionada pels professionals de l’espectacle i sense cap suport de l’ajuntament franquista de Joaquim Viola. Aquest article vol explicar dos anys de Grec autogestionat i tota l’erupció política i cultural del moment.

Erupció contracultural

La mort de Franco va obrir portes, malgrat que el règim volia morir matant. Moments incerts i ambigus en què la repressió acumulada en la vida privada i publica empenyia la joventut a prendre el carrer. Pau Malvido, poeta contracultural, testimoni i protagonista de l’època, ens explica que eren una barreja de fills de la classe treballadora, de la petita burgesia, immigrants, nois de barriada, estudiants esquerranistes, hippies sui generis, esnobs de classe alta buscant emocions fortes i tota mena de fauna descarrilada de la ciutat. Joventut obrera, hippie, freak i inclassificable, que no era gaire flower power i que no podia oblidar «la mala llet acumulada i els orígens esquerranosos i de classe baixa de l’assumpte». Malvido ens parla d’una borratxera moderna. «Tenir barra» passa a ser una arma política quotidiana:

La pel·lícula política actual sobretot va d’apuntar-se a alguna cosa, de piular, el que sigui, de continuar dient «volem això, volem allò altre». Hi ha gent a qui tira més dir «jo faig això, o allò altre, i què passa, eh?» La borratxera moderna és aquest desvergonyiment que comença a notar-se, aquest missatge que és el moment de fer les coses com ens doni la gana.

Com explica Malvido, l’autogestió i la fi d’una política profètica emergien en aquell moment.

Evidentment, no tota la política es movia per aquests circuits contraculturals. Allà hi havia «el Partit», el PSUC i l’Assemblea de Catalunya, intentant sumar tota manifestació contra el règim al seu espai. En contra seva, els partits trotskistes i maoistes. Per altra banda, hi havia també grups i moviments antiautoritaris, amb vincles amb la CNT, en què contracultura, autogestió i anarquisme feien camí, no sense tensions.

A la valuosa obra Culpables por la literatura, l’historiador Germán Labrador ens parla de la sensació que es tenia en aquell moment de voler «tenir moltes vides». Més enllà de la feina, de la faceta productiva, la penombra del moment polític posava llum sobre altres maneres de viure. En aquest sentit, la creativitat (la literatura, l’art, el teatre…) era una eina natural per lluitar i experimentar.

Teatre, llibertat i síndries

La primavera del 1976 es va crear l’Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona (AAD) amb els objectius de dotar els treballadors d’un sindicat horitzontal, dinamitzar el teatre i divulgar la idea que aquest servei era públic. L’Assemblea venia d’un any de lluita sindical, amb una vaga estatal d’actors, el 1975, contra la precarietat endèmica del sector. El director i actor Mario Gas, membre de la mesa de l’Assemblea, ens ho explica: «Es van negociar convenis col·lectius, es va fer un intent de teatre municipal, i finalment va sorgir d’alguns la proposta d’agrupar la professió no de manera teòrica, sinó des de la praxi de la nostra feina, que era el teatre.» Aquest grup va ser el responsable de tirar endavant les dues primeres edicions del festival Grec, els anys 1976 i 1977. Un festival que va recuperar un equipament municipal, el teatre grec de Montjuïc, que en aquell moment feia dos anys que era tancat.

Espectacle “Plou i fa sol” de Comediants. Teatre Grec, 1976 | © Arxiu Comediants

Mario Gas ens explica en què va consistir l’autogestió:

En aquell moment pensàvem que hi havia un sector empresarial obsolet i caigut i que encara no hi havia un sector públic fort, i vam tirar endavant amb l’autogestió. En què va consistir? A l’AAD els delegats sindicals i els membres de la mesa vam aconseguir diners del ministeri de Madrid i de gent afí de l’Ajuntament de Barcelona. Amb tot això vam assolir sous igualitaris per a tothom.

La primera edició va ser un èxit total. Va començar l’1 de juliol amb una manifestació per les Rambles amb el lema «Teatre Grec 76, Temporada popular, Per un teatre al servei del poble, Teatre i llibertat, Per un teatre imaginatiu». El text del programa era de Manuel de Pedrolo i al festival s’hi va veure tota mena de teatre, gairebé el 100% del gremi hi va treballar durant aquells dies i també durant les mítiques set hores de rock, amb actuacions de Sisa, Pau Riba o Oriol Tramvia. També hi van actuar cantautors com Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, o el portuguès Zeca Afonso, autor de «Grândola, Vila Morena». Finalment, i entre moltes altres coses, va haver-hi espai per a la dansa amb el Ballet Nacional de Cuba.

Cartell del Teatre Grec 1976. Assemblea d’actors i directors. Temporada popular | Autor desconegut | © Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre.

A la crònica del Grec feta per Carlos González hi trobem una crítica d’Altirriba al Dominical del Brusi. En un text titulat «La síndria va derrotar el coixí» ens explica com en aquell Grec es produeix un canvi en el teatre:

L’èxit de la síndria el primer dia –se’n van repartir vint-i-vuit– i el fracàs dels coixinets –amb prou feines se’n van llogar cinc– suposa, per a alguns, la posada en marxa d’una nova política cultural, i és, per als més escèptics, un canvi qualitatiu de públic, un esnobisme.

Al primer Grec no hi van faltar detencions ni policia. La «social» va aparèixer per segrestar números censurats de la revista Ajoblanco i va detenir quatre dels organitzadors, que van ser alliberats l’endemà.

Escissió

El festival havia estat un èxit rotund, tant des del punt de vista teatral com des del punt de vista polític. Però les tensions internes entre diferents sectors van engegar a rodar aquella expressió d’autogestió i llibertat. Les paraules de Gas ho il·lustren:

Després del Grec, es va proposar una adhesió a la Assemblea de Catalunya, la qual un any després fou dissolta pels mateixos integrants. Un sector, molt esquerrà, va dir que, davant d’això, marxava i uns quants vam intentar que no es produís una separació. Volíem que fóssim una força progressista consolidada però sense signar coses que portessin a dissoldre l’Assemblea. (…) Per molt poc marge no va poder ser, i d’aquí va néixer l’escissió entre l’assemblea, que es va quedar amb el nom i que tenia un caràcter més institucionalista, i l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ADTE), de caràcter més llibertari i anarcosindicalista.

Gas, que va integrar-se a l’ADTE, ens parla sobre aquesta nova organització:

Érem de diferents tendències ideològiques, però el que compartíem era la voluntat de trencar-ho tot, i la idea de buscar noves vies associatives, ideològiques i artístiques. Des d’aquí vam organitzar el Tenorio del Born, el Cap d’Any del Poble Espanyol, vam col·laborar amb les jornades llibertàries del 1977 al Park Güell i vam tenir divuit mesos obert el Saló Diana al carrer Sant Pau.

L’ADTE va seguir un camí d’experimentació, transgressió i autogestió exitós, però també amb dificultats de tota mena, i va deixar com a referents la representació d’un eclèctic Don Juan Tenorio en un Mercat del Born ocupat o l’activitat del Saló Diana.

Escena de “Don Juan” al Mercat del Born, novembre 1976 | © Colita | Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre.

Segons la crítica, l’edició del Grec del 1977, organitzada pel que quedava de l’AAD, no va tenir la força de la primera edició. Malgrat això, el Grec 77 va rebre la companyia nord-americana Bread and Puppet Theatre, va recuperar obres de Miguel Hernández i Salvador Espriu, i va gaudir de l’actuació d’Ovidi Montllor. A la revista Treball, del PSUC, l’equip de crítica «Cul d’olla 2» va valorar així el fracàs de l’edició:

Es palpava en els ànims de bona part del públic destinatari el fet que la gestió actual no tenia el sentit unitari o autogestionat que havia tingut la campanya anterior. A més, en el transcurs de l’activitat del Grec 77, la desunió va aflorar en diverses ocasions entre la mateixa professió que liderava la comissió responsable. (…) Un saldo negatiu, no només en el sentit econòmic, sinó també en el terreny de l’experiència, la feina, la gestió i l’acostament del poble al teatre. I és això el que és greu.

L’Assemblea es va dissoldre definitivament, i l’estiu del 1978 no hi va haver Grec a Barcelona. El 1979, amb l’ajuntament democràtic, el Grec va tornar, aquell cop amb gestió pública de l’alcaldia socialista. L’autogestió va desaparèixer del mapa i el sector cultural es va adaptar més o menys bé a la nova política institucionalitzada. Cal recordar també que moltes de les persones que van participar en aquella explosió cultural i contracultural frenètica no van aguantar el canvi: n’hi va haver alguns que van ser marginats, d’altres que van claudicar, d’altres que van desaparèixer i, malauradament, també n’hi va haver alguns que van morir.

Autogestió avui

Però com ens pot ajudar, avui dia, aquesta experiència? Actualment Barcelona està saturada d’espectacles, de cultura. Abordar-ho és impossible i la quantitat esborra moltes vegades el valor de la qualitat. Quan parlo de qualitat, més enllà de l’excel·lència, em refereixo sobretot al sentit d’aquell espectacle, dels afectes que genera a l’entorn, de les xarxes que activa, de l’impacte que té en la ciutat i les persones, més enllà del volum de negoci. Repassar els orígens del festival Grec i la Barcelona dels setanta no vol ser un exercici de nostàlgia, sinó un mirall històric per pensar en el present.

Seria possible un festival com aquest a la Barcelona d’avui? Segurament una experiència igual no seria possible. El 1976 es vivia un moment polític explosiu, amb riscos i possibilitats. Els treballadors culturals eren capaços d’organitzar-se sindicalment. Per altra banda, actualment vivim temps estranys –s’ha revifat la censura– en els quals calen més que mai artefactes culturals d’aquesta mena: apoderadors, subversius i radicals. Però vivim un context antagònic del de 1976: el projecte democràtic partia amb fortes debilitats, i arribades les crisis estructurals, l’estat ha mostrat la cara més punitiva i arbitrària. La cultura també ha canviat: l’espectacle i el capital ho envaeixen tot, fins l’última de les nostres facetes vitals. Les noves tecnologies han transformat la cultura i ens han inundat la vida d’experiències per consumir sense parar, però al mateix temps han precaritzat els treballadors que s’hi dediquen.

I, malgrat aquest retrat pessimista, la contracultura, l’autogestió i l’autoorganització persisteixen al marge dels grans negocis de l’espectacle de la ciutat. Fins i tot potser revifen, malgrat que són realitats poc conegudes i encara aïllades: experiències com la del sindicat de músics SMAC! són un exemple d’autoorganització. També les fires autogestionades de fanzíns FLIA, Gutter Fest i Graf, o les irreductibles sales independents com Freedonia o Hi Jauh USB. O els veterans Ateneu de 9 Barris i El Lokal del Raval, entre molts altres.

El perquè d’aquesta persistència és difícil de explicar. Són les ganes de rebel·lar-se i d’expressar-se les que aconsegueixen tirar endavant aquests corrents subterranis, a contrapèl amb la vida quotidiana i l’establishment. No hi ha cap camí que s’hagi de seguir, només hi ha un cartell d’Espai en Blanc al mur que barra el pas, i que ens anima a saltar: «La millor lluita és la que es fa sense esperança».