Dissenyar amb l’ancestralitat

Línia telefònica. Pennsylvania, 1940 | C. W. Mattison, National Archives | Domini públic

À minha família brasileira, especialmente à minha tia Marlucia.
E também ao Flávio, o Pai de Santo, e ao terreiro que ele cuida.

La mutilació positivista de l’espiritualitat a la fi d’un món

El segle XX va arrencar amb la consolidació de les ciències socials. En aquest període fundacional, el sociòleg i economista Max Weber explicava que el nou ordre social estava articulat per la racionalització, un procés que organitza la vida partint de la lògica i l’eficiència. Això anava de bracet amb la burocratització, que, juntament amb el positivisme, erosionava el sentit màgic, religiós i transcendental de l’experiència del món. Aquest (suposat) desencantament comportava una pèrdua del sentit existencial que aplanava i feia més àrida la comprensió de la realitat en la societat industrial.

Cent anys després, les tensions de l’emergència climàtica, la crisi de la democràcia liberal, les visions delirants del líders de la indústria tecnològica i la transmutació de la vida en un conjunt d’actius financers demostren que, a Occident, la limitada capacitat de sentir és incapaç d’autoregular un metabolisme productiu que està fora de si i que ha esdevingut tòxic per a la vida. De fet, en el pròleg de l’edició brasilera de La chute du ciel (‘La caiguda del cel’), del líder indígena ianomami Davi Kopenawa, l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro escriu que «la civilització occidental té unes característiques monstruoses que fan preveure un futur funest per al planeta».

L’estructura mítica del capitalisme tecnofinancer

Som els protagonistes de la fi d’un estat civilitzador (i un model productiu) que sembla que vol morir matant. En aquesta agonia, el teixit de la modernitat s’estira i mostra les tossudes costures mitològiques, per on s’esmunyen desesperadament uns futurs tecnocientífics cada cop més exsangües. Un exemple il·lustra meridianament l’escapisme contemporani: l’ecomodernisme veu en la tecnologia i el lliure mercat els motors d’un futur brillant, mentre defensa la creença que és possible «desacoblar» el creixement econòmic del seu impacte ambiental (que ens ha dut a la disrupció de l’equilibri planetari).

Aquestes visions, cada cop més carregades de ficció, s’exciten amb la incertesa, una condició que avui s’intensifica per les promeses trencades del neoliberalisme, la incapacitat política per respondre a l’ecocidi i la precarització, i la volatilitat tecnofinancera. Tot plegat fa que s’esquerdin els dics que sostenien la il·lusió de seguretat, i això ens força a retrobar-nos amb una incertesa que el progrés suposadament havia esvaït. El que és radicalment desconegut se’ns presenta ara amb familiaritat, fa trontollar les bases racionalistes que analitzava Weber i «reencanta» l’experiència social. En conseqüència, sembla que Occident reconnecta amb la inèrcia humana de buscar el que és sagrat i inefable.

Coses que existeixen en altres mons

Dins d’aquesta confrontació forçada amb l’absolut desconegut, la capacitat que el poble ianomami té per parar una curosa atenció a la naturalesa mítica de les coses pot fer-nos de guia. Com explica el filòsof Federico Campagna, els nostres paràmetres del que és real (els nostres principis metafísics) generen un cosmos on algunes coses existeixen i d’altres, no. Així, diferents entitats (esperits, fantasmes, ànimes, actius financers, èxit individual, partícules subatòmiques) permeten l’existència de certs mons en detriment d’altres. Això determina el que és possible i raonable i emmarca el que som capaços de fer socialment. També articula certes experiències socials del temps (per exemple, en relació amb els fluxos globals de capital per sobre dels tempos de la terra, atrafegats per l’agricultura industrial), i conseqüentment emmarca formes de gestionar els recursos i els cossos.

En la ufanosa riquesa del Brasil existeixen (en el sentit que les persones en reconeixen l’existència) els esperits. En l’Umbanda, la religió sincrètica brasilera, els ancestres són centrals. Aquestes entitats representen persones que van viure segles enrere i van ser víctimes de diferents tipus de violència. Els terreiros són les comunitats i els espais sagrats que es configuren al seu voltant. En aquests espais, els esperits ancestrals es manifesten en el nostre pla de la realitat a través de persones capaces d’incorporar-los i que en transmeten la saviesa. Tot plegat se sosté gràcies a una estructura de la realitat que els dona cabuda, i també a la xarxa de vincles comunitaris, tradicions espirituals, complexos sistemes cosmogònics transmesos oralment i un coneixement encarnat que només es pot obtenir a través de l’experiència.

Espiritualitat il·lustrada

Per fortuna, la nostra cosmovisió també compta amb intèrprets de l’inefable que ens poden acompanyar en la recuperació d’un teixit sensible capaç d’obrir-se, amb humilitat i atenció, vers al que se’ns ha catalogat com a irracional. Precisament, el que és racional o irracional es defineix per la (in)capacitat de deixar existir o no certes coses en la nostra societat. En aquest sentit, Campagna ens convida a transformar les bases (metafísiques) amb les quals constituïm el que és real per permetre que neixi una cosmogonia (en relació amb el naixement d’un univers) diferent.

Seguint aquesta proposta, la filòsofa María Zambrano ens anima a apropar-nos al que és diví com un canal cap a la transcendència –és a dir, a anar més enllà, precisament, del que creiem limitadament que constitueix el nostre món. La raó poètica, explica, és útil per sobrepassar els límits del que és representable i escrutar els misteris de l’experiència en relació amb el que és etern i sagrat. Això, com sabem, als que estem instal·lats en l’aridesa de l’existència moderna no ens és fàcil.

En un moment històric en què el malestar s’estén de maneres tan perverses, la filosofia de Simone Weil ens apropa al misticisme com una forma d’atenció al patiment i una via de connexió amb el bé suprem i l’ absolut –una escala que desborda la consciència individual i la temporalitat d’una vida humana. La manera de posar en pràctica aquest misticisme, assenyala Weil, és a través d’una observació atenta, cautelosa i pacient, d’una manera similar a la forma en què el budisme ens convida a romandre «desperts» o cercar «la veritat del patiment».

Les coses que fan els ancestres

Parlant en l’idioma dels moderns que ens és propi, i tot reconeixent que existim en una cosmovisió limitada i limitadora, podem dir que els esperits ancestrals són, en alguns mons, coses que fan coses. En primer lloc, obren dimensions de l’experiència que, al seu torn, transcendeixen la materialitat de l’aquí i l’ara.  Acompanyen, doncs, l’entrada del que és aliè (temporal, metafísic) en l’experiència del que és real i esdevenen dispositius cronopolítics, en la mesura que invoquen la temporalitat passada en el present i tenen un paper central en la preservació de la memòria.

De la mateixa manera que creen aquests contínuums, els esperits ancestrals relacionen la dimensió conscient i inconscient quan es manifesten a través dels somnis i, alhora, ajuden a sincronitzar les persones amb els ritmes dels mons naturals en els quals s’inscriuen. Això encadena la saviesa, transmesa de generació en generació, i dona pas a la imaginació –i les trajectòries d’acció consegüents– cap a formes de ser i estar en les quals als moderns ens incomoda trobar-nos.

Per consegüent, reconèixer-ne l’existència pot ajudar a «reencantar» responsablement l’experiència, a assajar altres formes de fe més enllà de les pròpies de les religions hegemòniques, el  progrés i les tecnociències, i a activar pràctiques rituals alternatives que van més enllà de la família nuclear i el consum. A Catalunya hi ha marcs similars en les festes populars i el misticisme de Montserrat, ja que ens connecten amb coses més grans que nosaltres i organitzen creences, espais i comunitats en contextos situats. De fet, els ancestres no existeixen mai en un pla general, sinó que sempre resten lligats a un territori que protegeixen, desencadenant forces tant individuals com col·lectives.

Ancestralitat per al desmantellament de la metafísica tecnofinancera

El reconeixement de l’existència de certes entitats i no d’altres també organitza i prioritza certs marcs narratius que incorporen normes, valors, hàbits i inèrcies relacionals que participen en la disputa per definir els principis fonamentals d’una cosmovisió –i per tant, del que és bo, útil i desitjable. Avançar cap al bon viure, com proposa l’antropòleg Arturo Escobar, implicaria un obertura del que considerem real que ens faciliti fer entrar altres mons dins del nostre. Aquí, una espiritualitat autoconscient i crítica ens pot ajudar a resignificar el que ens passa, i encara més important, el que se’ns presenta com a incert. Avui, la volatilitat tecnofinancera emmarca algunes de les pors en relació amb l’avenir, especialment d’unes per damunt d’altres. L’anomenat risc existencial, a tall d’exemple, troba en la intel·ligència artificial un perill per a la humanitat, encara més imperiós que el desmantellament de les nostres ja raquítiques democràcies en pro del lliure mercat.

Reivindicar la capacitat i el dret d’una sobirania metafísica capaç de decidir què és real i què no, lliure de les misèries de l’èxit, la competició i les cabòries tecnofinanceres, ens pot ajudar a fer que l’ecomodernisme no ens desacobli de la defensa de la vida. Reconèixer l’agència de l’ancestralitat en el món pot imbricar-nos amb el present d’una manera més profunda –en lloc d’estar en fuga constant cap a l’avenir, alhora que ens facilita la sincronia amb altres temporalitats planetàries.

L’ancestralitat en el disseny de transicions ecosocials

Davant de l’actual presa de consciència que el nostre ordre social s’està esgotant (i la incapacitat social de construir relats de futur que no siguin esfereïdors), Federico Campagna es pregunta quines traces volem deixar col·lectivament perquè les generacions venidores puguin construir una memòria que les orienti a bastir un nou món. Els ancestres, com hem vist, teixeixen continuïtats entre diferents temps i diferents mons: poden, doncs, acompanyar-nos en la transició ecosocial profunda de la qual formem part avui. Perquè involucrar-se en aquestes transicions implica, també, construir noves categories existencials per deixar que una nova manera de sentir articuli un esdevenidor emergent.

Dissenyar amb l’ancestralitat, doncs, demana transformar l’accés a la consciència en un sentit similar al de la meditació –amplificant l’atenció i la percepció, però també reelaborant les nostres estètiques, és a dir, els patrons perceptius i les formes de sentir. Crear una estructura del sentir (que té una naturalesa preracional i que precedeix l’acció), que ens ajudi a fer el dol del que s’esgota, fent ús de la saviesa col·lectiva capaç d’identificar a quines formes de vida, subjectivitats, desitjos, institucions i formes productives hem de dir adeu. Fer-ho, atès que no fan bé al que és viu, i perquè ens han dut a l’atzucac en què ens trobem abocats.

És cabdal entendre que aquesta transformació metafísica, animada pel reconeixement dels ancestres, implica una feina espiritual. Aquesta reivindicació no s’hauria de llegir com una frivolitat new age, sinó com un punt d’entrada racional a desfer-nos de les limitacions metafísiques i practicar aquesta disciplina de la mateixa manera que fem exercici físic, intel·lectual i psicològic. I, tot connectant amb el llinatge més-que-humà, recollir la invitació de l’ecologia profunda a intentar ser, també nosaltres, bons ancestres.

De l’Umbanda, n’aprenem que una pràctica espiritual comunitària pot ser autogestionada. En aquesta religió, qualsevol persona que vol construir un terreiro pot fer-ho per si sola. A Europa, el ric teixit d’infraestructures públiques es podria obrir a explorar l’ancestralitat occidental. De fet, avui les biblioteques són temples vius de la il·lustració, espais segurs on es poden exercitar certs intel·lectes i sensibilitats. Només cal eixamplar més el focus per acollir nous rituals que ens permetin, socialment, incorporar l’ancestralitat, deixant enrere inèrcies que no ens fan bé i desempallegant-nos de l’optimisme modern que ens fa creure que les tecnociències ho poden tot. I en aquest camí, «reencantar» afirmativament el desencantament del qual parlava Weber, per clausurar el món que descrivia mentre donem llum a un univers nou.

Aquest text és el resultat d’un seguit d’experiències i converses que s’han estès al llarg dels anys. Vull agrair a totes les persones que han compartit amb mi la seva curiositat, la seva saviesa i la seva generositat.