Defensar els límits no és malthusià

Senyors canviant senyals de límit de velocitat. Washington, D.C., 1942 | Albert Freeman, Library of Congress | Domini públic

L’ecologia política «ha proposat arguments sòlids contra els límits naturals» i entra en fricció amb «la urgència de reduir del decreixement», escriu Paul Robbins. És més: el camp de les polítiques ecologistes s’ha desenvolupat com a resposta al neomathusianisme de la dècada dels setanta. Nancy Peluso, Lyla Mehta o Betsy Hartmann han posat a la llum el fonament racista, classista i patriarcal del discurs neomalthusià sobre la degradació ambiental, la superpoblació i l’escassetat. Soc un polític ecologista. M’encanten aquests llibres. ¿Com els puc fer encaixar, aleshores, amb la meva defensa dels límits i el decreixement?

Em va costar setze anys, després de doctorar-me, de treure’n l’entrellat. Sempre he pensat que havíem de distingir entre la concepció reaccionària dels límits, com la de «l’anarquia que ve», de catastrofistes com Robert Kaplan o Garett Hardin, i límits com els que defensen activistes en llocs com ara Standing Rock. Ficar totes les defenses dels límits al mateix sac malthusià és analíticament maldestre i políticament equivocat.

Ho vaig viure en la pròpia pell quan, com a tuitaire intel·lectual i noctàmbul, uns quants col·legues del gremi van acusar-me de mata-nens i de malthusià (¡¿jo, un malthusià?!). Però el que realment em va treure de polleguera va ser descobrir, gràcies a un assaig de Gareth Dale, que Malthus de fet estava a favor del creixement, i no pas dels límits.

An Essay on the Principle of Population (‘Assaig sobre el principi de la població’, disponible en castellà: Ensayo sobre el principio de la población, Madrid: Lucas González y Compañía, 1846, traducció de José María Noguera i Joaquín Miquel) és una d’aquelles obres clàssiques que als acadèmics els agrada de citar sense prendre’s la molèstia de llegir. Seguint Gareth, vaig seure a rellegir-lo, pàgina a pàgina. Heus aquí el que us en puc dir. En primer lloc, Malthus no era malthusià: era un economista. En segon lloc, l’ecologisme radical sempre ha estat romàntic, i els romàntics eren els seus crítics més furibunds.

Al meu nou llibre, Limits: Why Malthus Was Wrong and Why Environmentalists Should Care (Límits. Ecologia i llibertat, Barcelona: Arcàdia, 2021, traducció d’Anna Llisterri), explico que Malthus no predeia, ni molt menys defensava, els límits. I que, en nom del creixement, rebutjava la redistribució i defensava la societat de classes enfront dels revolucionaris. «Sense desequilibri, el pobre es tornaria mandrós», apuntava Malthus. I, si s’hi tornava, no produiria prou.

A Malthus l’amoïnava el fet que, sense treballar dur per produir més menjar, la població no creixeria. Per a ell, igual que per al seu mentor a Cambridge William Paley, el creixement poblacional era el bé últim. Tots dos eren clergues, i per al clergat Déu vol que ens multipliquem i poblem la Terra. Assumint el dictat diví pel qual calia tenir tants fills com fos possible, Malthus va concloure que al món sempre hi hauria escassetat. I, davant això, l’única cosa que podem fer, si no volem caure en la tirania, és ser disciplinats, treure’ns del cap les falòrnies revolucionàries i produir més.

Els acadèmics que han estudiat Malthus a fons, com Robert Mayhew o Frank Elwell, també afirmen que Malthus no era malthusià. A l’Essay apunta que no hi ha límits quant als recursos i el menjar, i deixa absolutament clar que estava en contra del control de la natalitat —no pas per raons morals sinó perquè, com ell mateix deia, posar límits a la població seria un fre per a la indústria!

Malthus no només era clergue, sinó també economista; el primer amb càtedra universitària. Els economistes posteriors n’han heretat l’assumpció teològica que cal expandir-se sense límits. Si les mancances són il·limitades, com ells assumeixen que són, llavors el món és escàs per definició, i aquesta escassetat només pot combatre’s amb més feina i més creixement. El creixement promet més per a tothom en el dia de demà; al mateix temps, però, «no n’hi ha mai prou per a tots perquè puguem compartir amb decència», com ell mateix apunta.

Engels, i els socialistes que van seguir-lo, desafiaven Malthus apuntant que el socialisme desenvoluparia la tecnologia i produiria prou per abastir tothom —però tot això passaria l’endemà, sempre l’endemà. Això donava peixet als supòsits de Malthus sobre l’escassetat i el progrés, perquè s’assumia com a bona la premissa que no hi ha prou recursos avui.

Els romàntics, en canvi, parodiaven Malthus perquè pensava que la gent no vol sinó tenir més i més fills. Ells, però, advocaven per l’amor lliure. Podem posar-nos límits i gaudir de nosaltres mateixos —tenir relacions sexuals sense tenir fills, gosaven dir els més radicals. Malthus no podria haver acceptat mai de la vida una cosa així: no només perquè era clergue, sinó també perquè assumir-ho volia dir obrir la porta a la possibilitat que tothom tingués prou de tot. I que una societat sense classes fos possible.

Al meu llibre, exposo que les idees romàntiques (i les socialistes, feministes i anarquistes que s’hi relacionen) articulen una noció de límit com a font de llibertat i abundància. Semblantment, els que avui defensem el decreixement no exigim que s’imposin límits perquè el món s’estigui quedant sense coses. No ens preocupa que s’acabi el creixement, al contrari: volem que s’acabi i, amb ell, el camí catastròfic i mancat de sentit que ha obert, que saqueja l’abundància d’un planeta que hauríem de poder gaudir tots.

En altres paraules, els ambientalistes no advertim que hi ha límits: els volem, aquests límits. Volem límits per aturar la destrucció ecològica i social. Volem límits per aturar un sistema capitalista il·limitat, explotador i lleig. Volem límits per deixar espai als altres, tant humans com no humans. Els límits ens fan lliures. Un pianista pot fer música infinitament amb un teclat limitat; si n’hi donéssim un d’infinit, però, de ben segur que quedaria paralitzat. La infinitud d’opcions ens fa més dèbils. La infinitud del capital i la seva absurda persecució de més i més béns no ens fan lliures, sinó més esclaus.

La crida a l’«autolimitació» és diferent de de la visió (neo)malthusiana dels límits com una propietat natural del món. L’atmosfera no és una aigüera limitada (quina manera més terrible de pensar en el cel); som nosaltres que hauríem de posar fre a les emissions per no carregar-nos el clima. El límit el tenim nosaltres, no el cel. No hi ha «límits naturals» que ens puguin forçar a fer o deixar de fer una cosa. Hi ha, en canvi, un imperatiu ètic i polític que ens diu que no: que no es pot fer tot, que no hem de desposseir-nos de la bellesa que hem heretat.

Tal com ho veig jo, l’autolimitació no implica constrènyer, sinó definir col·lectivament els nostres límits com a societat. L’autolimitació col·lectiva és l’essència de la democràcia; és per això que el capitalisme tolera tan poc l’autèntica democràcia. Certament, el capitalisme limita el pobre. Una narrativa dels límits s’encara, avui, com ja feia en temps de Malthus, a una batalla costeruda per inspirar els que viuen amb menys del que els cal. Els que tenen poc desitgen els que els cal i prou; en canvi, són els que creuen que potser tenen menys que els altres els que volen sempre més i més —i, en una societat capitalista, tothom té sempre menys que algú altre.

La política del més és el que el capitalisme ha venut sempre a la gent, tant als desposseïts com als propietaris. Des de Malthus, posar límits a uns quants s’ha justificat perquè tothom pugui tenir més. L’austeritat no s’ha implementat mai en pro dels límits ecològics o de la solidaritat internacional, sinó que es persegueix en nom del creixement. Enrico Berlinguer, líder històric del Partit Comunista Italià, ho va veure clar ben aviat. El 1977, en ple creixement de l’austeritat neoliberal, ell propugnava, en canvi, l’austeritat de la solidaritat, l’austeritat de viure amb senzillesa perquè els altres puguin, senzillament, viure. Una austeritat en el consum privat, no pas públic.

Vaig créixer als anys setanta, i recordo que el meu avi comunista vivia amb més frugalitat que els ecologistes més frugals d’avui dia —no pas per estalviar diners, sinó per solidaritat i respecte amb els necessitats. Si encara fos viu, es trencaria les banyes intentant entendre els «comunistes del luxe» d’avui, que somien en piscines infinites per a tothom.

La saviesa de l’autolimitació s’ha manifestat en les civilitzacions orientals i occidentals al llarg dels anys. ¿És possible arribar a una política poderosa que es basteixi a l’entorn de del «prou» que ens dicta el sentit comú?