Cronopolítica, o les polítiques del temps entre les finances i la computació

Com els progressos tecnològics i les infraestructures financeres de la nostra societat actuen de mitjanceres de l’experiència social del temps.

Rellotgers, c. 1900

Rellotgers, c. 1900 | Municipal Archives of Trondheim | Domini públic

El temps és un fenomen físic que, tranmateix, es representa, es mesura i es gestiona culturalment. La idea de la cronopolítica apunta cap a les polítiques del quan: de quina forma i en funció de què el temps es divideix en unitats; quines maneres d’experimentar el temps i de fer-lo servir són considerades normals i desitjables (i quines no), i quines formes de vida, de feina i de cures –d’existència, al capdavall– fan possibles o no.

A Alícia al país de les meravelles, la protagonista segueix un conill de color blanc –que va sempre apressat, amb por d’arribar tard, i consulta tota l’estona el rellotge de butxaca– fins que cau en una lloriguera que la duu a una dimensió on la realitat es regeix per normes diferents. Aquesta figura també apareix a la primera pel·lícula de la trilogia Matrix, en la qual el conill blanc adopta la forma d’un tatuatge que en Neo persegueix fins a arribar una festa i topar amb la Trinity, que li farà d’enllaç amb un col·lectiu capaç de saltar del pla virtual al real.

En el primer cas, el llindar entre els dos plans és un forat excavat per una bestiola. En el segon és d’una altra naturalesa, infraestructural i distribuïda. A Matrix, la virtualitat i la realitat es connecten per mitjà de línies telefòniques que certes persones pirategen operant en els sistemes informàtics.

El 2009 es va publicar un article científic que descrivia les característiques d’un prototip desenvolupat al CERN i que s’havia batejat com White Rabbit. Aquest projecte, que d’aleshores ençà ha continuat evolucionant, té una funció doble: d’una banda, transferir dades ràpidament, i de l’altra, generar un estàndard de sincronització ultraprecisa que es mesura en sub-nanosegons. Aquesta xarxa-rellotge va néixer amb propòsits merament científics i va compartir-se amb codi obert. Poc després, altres indústries de gran inversió tecnològica com ara l’espacial, la militar i la financera van començar a usar-lo.

Estandardització, temps i poder

Les tecnologies que utilitzem contribueixen a fer que el món en què vivim tingui sentit, i d’aquesta manera controlen, per darrere, el món que ens ajuden a crear. Els calendaris i els rellotges constitueixen paràmetres que ens diuen quan som, en quin moment. Semblantment, hi ha molts altres artefactes que ens situen. Al segle XIX, el telègraf va servir per sincronitzar l’extracció de recursos naturals de les colònies europees i coordinar-ne el transport, la manufactura i el comerç. Des de la metròpoli, aquestes línies de comunicació imposaven una manera d’entendre el temps i la naturalesa a altres cultures i cosmovisions. En paral·lel, amb l’arribada del tren a noves latituds, també hi arribava la puntualitat mitjançada per la màquina i l’organització industrial de la vida.

En relació amb això, la sociòloga Barbara Adam (Time and social theory. John Wiley & Sons, 2013) explica com ens cal la mesura racional i sintètica del temps modern per convertir dies, estones i moments  en unitats susceptibles de ser comprades i venudes al mercat laboral, una qüestió fonamental per a l’economia capitalista. Aquest temps maquinístic aliena l’ésser humà dels temps naturals i es converteix en un estàndard aplicable en qualsevol moment i en qualsevol lloc. És una unitat intercanviable que té la facultat de separar el que és «desenvolupat» (és a dir, el que se situa més endavant en una hipotètica línia recta del temps que connecta el passat amb el futur) del que no ho és.

Aquesta estandardització estructura també una forma de discriminació de gènere profundament arrelada. Com explica la sociòloga Judy Wajcman (Pressed for Time. University of Chicago Press, 2014), el valor del temps es distribueix de manera desigual. «El temps és or» en les activitats productives, generalment associades als homes en contextos laborals, mentre que el valor d’aquest temps s’invisibilitza en les tasques reproductives i de cures, que encara avui solen dur a terme, en bona mesura, les dones.

Rellotgers, c. 1930

Rellotgers, c. 1930 | Public Record Office Victoria | CC BY-NC

Globalització, xarxes i dades en la cronopolítica industrial

Les dinàmiques imperialistes dels segles XIX i XX posen els fonaments sobre els quals s’erigeix la globalització. A les infraestructures telefòniques, les xarxes de carreteres i les rutes marítimes s’hi sumen els canals informacionals, que multipliquen la intensitat i la velocitat de moviment de persones, dades i mercaderies. Els progressos tecnològics que es deriven de les guerres mundials permeten desenvolupar una nova escala de temps més precisa, que el 1972 esdevé un estàndard global: el Temps Atòmic Internacional (TAI). En aquesta mateixa època, la indústria de la computació dona els primers fruits, es consoliden els fons d’inversió inicials que finançaran Silicon Valley i comença a fer-se servir ARPANet –una primera versió d’Internet, desenvolupada per a la investigació universitària i la defensa als Estats Units. Aquesta triangulació, en un context en què el pressupost militar, animat per la paranoia de la Guerra Freda, omplia de recursos tota mena de laboratoris d’I+D, va fixar les coordenades per a una nova era cronopolítica que enfonyava les arrels en la temporalitat de la Revolució Industrial.

El tecnocapitalisme contemporani seria inconcebible sense la concepció lineal, seqüencial i causal del temps pròpia del temps industrial, que posa els fonaments de les tecnologies actuals de control predictiu. Els sistemes de datificació requereixen processos de marcatge (timestamps) per establir quan s’han produït aquestes dades, cosa que, al seu torn, és fonamental per a l’aprenentatge automàtic i la coordinació de diferents funcions en una xarxa.

Exemple de timestamp

Exemple de timestamp

Computació, finances i velocitat

També des de la dècada dels setanta, la indústria de la computació i el sector financer han evolucionat retroalimentant-se. Això es pot explicar per dues raons. En primer lloc, per la ingent quantitat i diversitat de dades que el sector financer gestiona a l’hora de prendre decisions d’inversió, cosa que l’ha convertit, des dels anys vuitanta, en un dels principals usuaris de sistemes d’intel·ligència artificial. I, en segon lloc, per la necessitat de reduir el temps entre la presa de la decisió i l’execució de l’operació financera corresponent. En la mesura que ser més veloç i tenir més capacitat de processament marca diferències bilionàries, el sector financer injecta grans fluxos de capital a la indústria tecnològica.

És en aquest marc que té lloc la cursa de la negociació d’alta freqüència (High Frequency Trading, en anglès), que ha provocat que, avui dia, més del 50 % de les operacions dels mercats financers les executin algoritmes. El sociòleg del coneixement i les finances Donald MacKenzie (Trading at the Speed of Light. Princeton University Press, 2021) exposa que la rendibilitat en la compra-venda de valors en aquest mercat algorítmic depèn, sobretot, de la velocitat de les operacions. Per aconseguir-ho, cal construir un teixit infraestructural que permeti aquesta hipervelocitat, cosa que, alhora, demana una inversió en el desenvolupament de noves tecnologies, com ara antenes per a la transmissió de dades per microones, o l’adaptació de nous protocols de sincronització –com el projecte White Rabbit, que permet millorar l’exactitud i la precisió dins i entre els llocs on s’executen les operacions.

Les conseqüències d’aquesta cursa tecnològica que premia els que són capaços d’especular més de pressa desborden el mateix sector financer. El sociòleg Max Haiven (Cultures of financialization: Fictitious capital in popular culture and everyday life. ‎Palgrave Macmillan, 2014) explica com les mesures, les idees, les metàfores, les narratives i els valors típics del món de les finances transformen altres àrees de la societat, com ara la gestió del que és públic, l’educació o les relacions interpersonals. Especular financerament implica gestionar incertesa, en una lògica segons la qual com més risc hi hagi, més gran és el benefici potencial.

En el context actual d’incertesa creixent i d’escassetat temporal, espacial i de recursos, la lògica de les finances es filtra en el teixit cultural i fa que l’especulació, com a orientació instrumental cap al futur, sigui el mode generalitzat de gestió de l’experiència social del temps. La cronopolítica de la urgència (per exemple, en els temps minvants per mitigar les conseqüències encara més catastròfiques del canvi climàtic) se suma a la cronopolítica financera-computacional en la gestió de l’economia.

En aquesta intersecció apareixen interferències maquinístiques estranyes. Com explica la filòsofa Amy Ireland (Filosofía-ficción. Holobionte, 2020), el temps computacional funciona en una escala temporal alienígena que desborda les nostres coordenades interpretatives. Per exemple, els assistents virtuals han de dilatar el temps de resposta perquè la seva intervenció sembli més humana. En relació amb això, Ireland apunta que qualsevol esdeveniment que duri menys d’una dècima de segon es torna invisible. D’aquesta manera, ens veiem obligats a desenvolupar màquines per comprendre les coordenades temporals amb què funcionen les màquines que creem. I, així, afegim un altre agent que actua de mitjancer entre el món que fem i el que existia prèviament, cosa que ens allunya encara més de la capacitat sobirana d’administrar la temporalitat humana.

Taller de reparació de rellotges, 1942

Taller de reparació de rellotges, 1942 | US National Archives | Domini públic

Dissenyar la cronodiversitat

La cronopolítica moderna (racional, instrumental, lineal, causal i creixentment accelerada) s’ha estès pel planeta al mateix temps que les xarxes logístiques i informacionals. Més recentment, aquestes mateixes infraestructures han disseminat la cultura del finançament i la ideologia de la innovació de Silicon Valley. Aquestes visions, materialitzades en formes tecnològiques molt específiques però que es presenten com a universals, reprodueixen les visions d’una elit que ha aconseguit colonitzar una part enorme de l’organització cronològica, productiva i afectiva de la societat global.

Veus com la del filòsof Yuk Hui (Fragmentar el futuro: ensayos sobre tecnodiversidad. Caja Negra, 2020) fan una crida a incorporar la diversitat cultural en el desenvolupament tecnològic per evitar que els futurs que produïm amb les nostres màquines continuïn avançant cap a l’homogeneïtzació en què actualment ens trobem immersos. D’una manera similar, el pensament descolonial reclama no només el dret, sinó també la necessitat de reconèixer el valor d’altres cosmogonies (que comporten implícitament unes altres cronopolítiques, també) per fer front a l’antropocè. En una línia similar, la teoria decreixentista reivindica, des de l’economia ecològica, la necessitat d’altres estàndards econòmics (per exemple, més enllà del PIB) que donin visibilitat a altres activitats productives. Assumint la immensa complexitat dels sistemes de què formem part, el decreixement pretén crear espai perquè emergeixin uns altres ritmes que duran a altres formes de trobada. Al centre del seu argumentari, aquesta postura invoca una cronopolítica més pausada i atenta.

A cavall entre el segle XIX i el XX, l’escriptor Oscar Wilde i l’economista John Maynard Keynes assumien que l’automatització alliberaria temps de treball. En aquest somni cronopolític, van veure en les màquines un llindar que, tanmateix, ens va dur a un lloc de característiques oposades. Els objectes tècnics i intel·lectuals, ja siguin línies telefòniques, estàndards temporals, antenes de microones o indicadors econòmics, (re)produeixen mons i obren portals cap a noves dimensions. I, tanmateix, i d’acord amb Wajcman, la cultura de la immediatesa no ens permet generar nous imaginaris sobre el que és la bona vida.

Dissenyar coses, maneres de fer i d’entendre, és també dissenyar maneres de representar i experimentar el temps. Aquestes coses sovint funcionen com White Rabbit, com entitats que ens menen a altres espais regits per altres normes. En un moment en què sembla que el temps s’acabi, la cronopolítica obre un punt de sortida (o de fuga) útil per entendre com la nostra organització sociotècnica ha creat el món en què vivim. En un sentit més propositiu, pensar en un disseny cronodivers potser ens ajudarà a resistir l’homogeneïtzació temporal obsessiva i apressada de les tecnologies corporatives i a experimentar altres ritmes que obrin noves formes de ser i d’estar.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Cronopolítica, o les polítiques del temps entre les finances i la computació