Cristina Rivera Garza: «Escriure és buidar»

Llegir Cristina Rivera Garza és una experiència completa. La seva feina arriba als racons més diversos dels nostres cossos i cors. Té un poder de convocatòria i de reunió meravellosos. I ens uneix. Sí, en certa manera, llegir Cristina Rivera Garza ens uneix. Ens convoca, ens commou, ens acull. La seva literatura és el regal d’una terra eixorca en què sols creix el que som capaços de construir gràcies a ella. I és meticulosa, selectiva, rigorosa. La seva creativitat genera fins i tot el pensament que li permet escriure.

Sí, llegir-la és una experiència completa.

El 2023 he tingut la sort d’entrevistar-la per al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Tenia preguntes a punt i converses pendents des de feia molt de temps. N’he après sempre, d’ella, i al Campus Lolita d’investigació de la literatura aplicada, que dirigeixo, els seus llibres són un referent. En té molts. I tot que hi trobem sempre una veu identificable, és una escriptora valenta que intenta continuar buscant què més pot passar quan la literatura la travessa.

Sempre ha buscat el marge per explicar-se la perifèria.

I, en aquest marge, ens ha ensenyat a trobar-hi arrels podrides de flors que podrien haver estat precioses. Arrels sollades, humiliades i oblidades que ella fa brostar de nou i retorna a la vida. I no només amb el seu poder de creació. Cristina Rivera Garza ha seguit sempre al peu de la lletra aquell consell de Cortázar que suggereix tractar sempre la lectora com si fos la persona més intel·ligent del món. Ho és. I Cristina Rivera Garza és una escriptora que no només entén el consell, sinó que també hi ret honor. La seva veu és la de la nostra comunitat lectora, però també la d’una comunitat social.

He passat bona part de la vida a Mèxic, un país on em sento a casa, i recordo que, quan hi vivia, vaig descobrir els seus llibres. No és gaire més gran que jo, ens portem amb prou feines sis anys. Però sis anys, quan estudies, és força temps. I tot que no estigui gaire allunyada de la meva generació, sempre l’he considerada una mestra. Recordo l’impacte i el poder enlluernador de la primera lectura que en vaig fer. Es tractava del llibre Nadie me verá llorar, i era l’any 1999. El vaig comprar en una llibreria del barri de Coyoacán, a Ciutat de Mèxic. I llegir-lo em va dur a un d’aquells moments que condensen el camí recorregut i t’empenyen cap a algun lloc nou. Un descobriment. Després vaig continuar-la llegint: Lo anterior, La muerte me da i, més recentment, Autobiografía del algodón i la carta d’amor i lluita que és El invencible verano de Liliana.

Però anem enrere. Entre la primera lectura de la seva obra narrativa i l’última, vaig descobrir una veu socialment responsable que es va convertir en una referència quasi ètica. Dolerse, Los muertos indóciles i Condolerse són llibres que he fet servir no només per a mi i per al campus d’investigació. Són gairebé maons per intervenir la societat. Gairebé certeses, Però és que Cristina Rivera Garza ens acompanya sempre. En la preocupació social i en la lluita de gènere; en una dignitat històrica que és la seva empremta. Llegiu, si no, el fabulós llibre La Castañeda, que tracta d’un manicomi de principi de segle a Ciutat de Mèxic. Llegiu-ne els estudis sobre la veu literària, la manera com es crea i l’impacte que té. És una escriptora global, forta, profundament íntima i social.

Recordo haver-la llegida en molts moments de la vida.

I recordo la sensació que sempre m’ha fet companyia.

És una d’aquelles escriptores de capçalera. Una escriptora que investiga sense por d’equivocar-se, una artista que ens empara en els mons que crea i una llanterna que il·lumina el món que trepitgem. I vet aquí un exemple: la seva última obra publicada, El invencible verano de Liliana, s’ha convertit gairebé en un nou gènere. A Mèxic ha provocat canvis necessaris i trobades meravelloses. La veu que empra per parlar del feminicidi de la seva germana és la nostra, igualment dolguda, desesperada, incòmoda i impotent. Però ella aconsegueix que se’ns senti més que no pas als agressors; davant la derrota aconsegueix imposar, no pas la seva veu, sinó la nostra; aconsegueix, diria, que guanyem. Ho fa per nosaltres, per la literatura i per ella. Ho fa pel país d’on ve i per tots els països que habita. I ho fa, sobretot, per la seva germana. Una dona valenta, forta i intel·ligent que va morir assassinada per la seva parella: un altre home impune.

Cristina Rivera Garza s’ha esperat a tenir una carrera que li ha servit de suport per escriure el que diria que emocionalment és el seu primer llibre. La literatura l’ha acompanyada de bracet fins al moment terrible en què ha decidit explicar-se a si mateixa la veritat, reconstruir-la i demanar-nos que l’acompanyem en aquest tràngol. «Liliana, no t’oblidem» és un emblema que avui dia es pot llegir en pancartes i pintades a les manifestacions de Mèxic. La seva mort ja ens interpel·la a totes, perquè parla de totes nosaltres. Però, per aconseguir-ho, amb l’elegància natural amb què escriu, Cristina Rivera Garza no s’ha servit de l’emoció sinó de l’espaordiment. Esclar que ens commou, esclar que ens sacseja, però és que, a més, també ens centra. Aconsegueix situar la seva germana en el lloc exacte en què la societat hauria d’haver-la col·locada. I aconsegueix que el seu crit sigui el nostre. Amb tu, germana.