Contra la complexitat

Les solucions tecnològiques sovint obvien la complexitat dels problemes sistèmics amb els quals s’enfronten.

Dues dones utilitzant un commutador. Halmstad, 1962

Dues dones utilitzant un commutador. Halmstad, 1962 | Järnvägsmuseet | Domini públic

La creença que es poden resoldre el problemes complexes de la societat de manera simple a través de la tecnologia ha arrelat amb força. Tot i que aquesta tendència tecnosolucionista es mostra ineficaç per oferir solucions, sí que modela la nostra visió del món. Així doncs, el disseny de les tecnologies digitals també suprimeix la nostra capacitat per imaginar altres realitats. 

La crisi de la Covid-19 ha posat de manifest un fracàs sistèmic massiu, social, ecològic, polític i econòmic. Encara que les causes i les conseqüències d’aquesta crisi siguin molt complexes i profundes, no parem de sentir que pot resoldre’s, una vegada més, a través d’una aplicació. Aquesta mirada tècnica a l’hora de resoldre problemes sol rebre el nom de tecnosolucionisme. El tecnosolucionisme té la tendència a simplificar i a ocultar les diverses realitats simultànies que desencadenen i conformen els problemes específics que justament pretén solucionar: senzillament, no pot afrontar els problemes. Fins i tot quan s’ha demostrat que el tecnosolucionisme no funciona a l’hora de solucionar situacions summament complexes, com és el cas de la pandèmia global actual,[1] sovint s’adopta activament com a única resposta possible a una situació crítica. D’altra banda, tot i que aquesta mirada tecnolosolucionista per tractar realitats summament complexes afavoreix l’estabilitat sistèmica a curt termini, pel fet d’evitar situacions de col·lapse immediates, en cap moment té en compte el complex conjunt d’esdeveniments que són l’origen del problema, i això comporta el risc d’empitjorar-ho encara més. Penso que l’exemple que exposo a continuació il·lustra clarament aquesta idea.

Igloo White va ser una operació militar de les forces aèries nord-americanes que va intentar automatitzar les activitats bèl·liques durant la guerra del Vietnam. Aquesta operació es va iniciar el 1967 i va durar fins al 1972, amb un cost d’entre 6.000 i 6.700 milions de dòlars.[2] L’Infiltration Surveillance Center (ISC), que estava situat a Nakhon Phanom (Tailàndia) i era l’edifici més gran del sud-est asiàtic l’any 1968, va actuar com a centre de gestió de l’alta tecnologia més avançada d’Igloo White. L’ISC va interceptar i analitzar milers de sensors repartits al llarg de la Ruta Ho Chi Minh, que era la via principal d’aprovisionament de les forces militars nord-vietnamites. Aquests sensors amagats s’havien dissenyat per tal de detectar la presència de persones i de vehicles que circulaven per la ruta, a través de la captura de temperatura corporal, moviment, so i fins i tot l’olor de l’orina. Pel simple fet de registrar activitat humana, l’ISC en calculava les coordenades i les enviava a les patrulles dels avions caça de la força aèria, i aquests els redirigien automàticament a l’objectiu per detonar les bombes. Oficialment, es va reconèixer que Igloo White havia estat una operació militar d’èxit notable, ja que havia destruït el 90% de l’aprovisionament enemic i deixat uns 13.000 refugiats civils[3] durant els més de quatre anys que va exercir el control de la guerra per mitjans electrònics. Tot i així, la realitat al camp de batalla contradeia aquests arguments: rarament es van localitzar equips destruïts i els soldats nord-vietnamites van crear contratàctiques per confondre els sensors nord-americans, i d’això en va resultar una considerable descàrrega de grans quantitats de material explosiu en territoris deshabitats.[4] En molts sentits, Igloo White no va reconèixer (o s’hi va negar) ni integrar el complex conjunt de particularitats que formaven part de la realitat de la guerra que volia guanyar, i el resultat d’això va ser no només una de les derrotes més doloroses de la història militar dels Estats Units, sinó que també va deixar un gran nombre de víctimes i va destruir enormes extensions de paisatges naturals. Penso que Igloo White és un molt bon exemple històric de com les estratègies tecnosolucionistes, tal com argumenta Paul N. Edwards en referència a la guerra del Vietnam, «es justifiquen estadísticament», tot i que «generen un abisme entre els discursos oficials sobre l’èxit aclaparador i les pessimistes valoracions dels observadors independents».[5]

Esquema de funcionament de l'operació Igloo White

Esquema de funcionament de l’operació Igloo White | CC BY-NC-ND 4.0

La influència del tecnolosucionisme va més enllà de la reducció de l’activitat social i política i, de fet, erosiona la nostra capacitat d’imaginar-nos com a part d’un ecosistema més extens. Els nostres aparells d’ús quotidià són a anys llum de ser entitats neutrals: porten intrínsecament i condueixen cap a una visió del món particular que, inevitablement, produeix i reprodueix certes realitats i n’exclou d’altres. D’acord amb el llibre The Social Construction of Reality, publicat l’any 1966, la realitat és un procés sofisticat i subjectiu que es veu afectat per múltiples esdeveniments contextualitzats, com ara l’experiència, la interacció, el llenguatge i l’herència personal i social.[6] La majoria de les nostres transaccions quotidianes s’executen amb dispositius electrònics integrats en sistemes massius de màquines interconnectades. Però en canvi, aquest ecosistema expansiu en xarxa només és accessible a través d’interfícies tangibles i «intangibles», com les pantalles, els teclats i les interfícies gràfiques que permeten interaccionar, com ara botons clicables o elements desplaçables. A llarg termini, aquesta amalgama d’interfícies i de possibilitats interactives, així com de limitacions, intervé en (i dicta) la nostra relació amb el món i influeix profundament en la construcció de la nostra realitat. Segons un estudi publicat recentment, l’any 2020 cada ciutadà passa una mitjana diària de 3,1 hores utilitzant aplicacions instal·lades al seu mòbil intel·ligent[7] i al voltant d’unes 7 hores davant d’una pantalla.[8] El disseny d’un objecte qualsevol porta inscrits els valors socials i interessos que responen a una ideologia específica: la del grup humà que l’ha creat dins del seu context socioeconòmic concret.[9] La majoria de les nostres tecnologies digitals quotidianes han estat dissenyades i desenvolupades per un petit grup de gent (encara que afectin un gran grup de gent) al cor de Silicon Valley, bressol del capitalisme tecnopatriarcal. Un sistema es dissenya amb la intenció de controlar tots els processos que l’afecten per tal d’obtenir els resultats desitjats (encara que el sistema pot transformar aquests processos externs, i a vegades ho fa de maneres inesperades). En aquest sentit, la majoria de dispositius, plataformes digitals i apps que fem servir diàriament ofereixen una possibilitat de negociació ínfima o inexistent i, per tant, anul·len la capacitat de modificar els seus sistemes perquè ignoren la diversitat de sensibilitats que les conformen (és a dir, els usuaris, la natura). Això dissol dràsticament el potencial d’imaginar maneres alternatives de ser al món. Personalment, crec que aquesta reducció d’experiències i de visions del món generada per les nostres tecnologies comporta unes conseqüències dramàtiques: com més es distancia la nostra concepció de la realitat del seu context físic (i condició), més s’homogeneïtza la nostra imaginació i més s’esgota la nostra capacitat de reaccionar (habitar) amb coherència en els nostres fèrtils ecosistemes.

Quines són les actuals empreses i discursos que defineixen, dissenyen, desenvolupen, produeixen, implementen i activen la ideologia tecnoreduccionista a escala global?

«Grans dades. Grans tecnologies. Grans resultats» (Alliant); «Tecnologia fragmentada» (Lotame); «Quan l’experiència compta: per a marques, per a persones, per sempre» (Acxiom); «Personalitza la trajectòria de cada client amb transparència» (Epsilon); «Personalització de les escales de segmentació simfònica» (AnalyticsIQ); «MESURAR ÉS ATRESORAR.» (4Info); «Convertim la conducta del client en oportunitats financeres» (Cignifi); «El poder de predir» (Rocket Fuel); «Les nostres dades et permeten conèixer el teu client tan bé com als teus amics» (Woveon); «DADES REALS. RESULTATS FIABLES.» (Merkle Inc.); «ENGINYERIA DE LA PRIVACITAT I LLIBERTATS CIVILS» (Palantir); «Fem que mesurar tingui raó de ser» (Comscore); «Entri a la ment del seu client» (GFK); «Una empresa de fusió de dades globals que utilitza la ingenuïtat per aconseguir el benestar de les ciutats, els ciutadans i les corporacions» (Sensen networks); «L’EXPERIÈNCIA HO ÉS TOT» (Ansira).

Aquesta selecció d’argot incomprensible pertany a Ultimate solvers,[10] obra que vaig estrenar el juliol de 2020, a tall de recopilació d’una sèrie d’eslògans, identitats de marca i material gràfic de suport que s’utilitza en algunes de les principals corporacions que recepten remeis tecnològics per a anunciar els seus serveis. Curiosament, es tracta d’empreses que acostumen a recórrer a un llenguatge força precís per definir allò que en realitat fan de manera molt ambigua. Malgrat tot, aquestes grans empreses saben perfectament com beneficiar-se de les realitats que les seves tecnologies crearan i extrauran. Finalment, és inevitable preguntar-se quines són les implicacions a llarg termini del fet de resoldre els problemes sistèmics d’alta complexitat amb tecnosolucions reduccionistes. El futur no s’augura brillant.

Text inclòs originàriament a SYSTEMS, una publicació de la Science Gallery del Trinity College de Dublín.


[1] Morozov, Evgeny: «The tech ‘solutions’ for coronavirus take the surveillance state to the next level» (2020), The Guardian, 15/04/2020.

[2] Wikipedia. 2020. «Operation Igloo White», modificació 1 de juny de 2020.

[3] Edwards, Paul N. (1996) The Closed World Computers and the Politics of Discourse in Cold War America. Cambridge, MA: The MIT Press

[4] Edwards, Paul N. (1996). op. cit.

[5] Edwards, Paul N. (1996). op. cit.

[6] Berger, Peter L., Luckmann, Thomas (2020). The Social Construction of Reality. Nueva York, NY: Doubleday. 1966.

[7] 2020 Mobile App Evolution Report Overview. App Annie, San Francisco, CA.

[8] Screen Time: UK vs US vs The Rest Of The World Compared. Business Fibre, UK: 2019.

[9] Feenberg, Adam (2002). Transforming Technology: A Critical Theory Revisited. Nova York, NY: Oxford University Press.

[10] Moll, Joana (2020). «Ultimate Solvers». 7 de juliol de 2020.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari