The Newton Machine és el projecte guanyador del II Premi Internacional a la Innovació Cultural. Es tracta d’una intervenció artística que inclou la presentació d’un prototip d’emmagatzematge d’energia mitjançant l’ús de la força de la gravetat i un manual d’aplicacions, fet amb una comunitat local, a partir de les seves eines, els seus recanvis i la seva experiència. Després de treballar a l’illa de Madeira per desenvolupar els prototips, el Reconstrained Design Group viatja a l’illa d’Eday per construir una bateria per gravetat. Fruit d’aquesta experiència publiquem el diari del procés, que també planteja una reflexió sobre el futur de l’energia.
El futur energètic viu a les Òrcades, unes illes remotes a la costa del nord d’Escòcia. No són perifèriques, però tenen unes condicions energètiques extremes. Els illencs s’han hagut d’adaptar a la precarietat de la vida moderna i això ha convertit el lloc en un laboratori vivent per a un futur alterat pel clima. El Reconstrained Design Group es va desplaçar fins a l’illa d’Eday per col·laborar en el projecte de la Newton Machine, una bateria energètica pensada per ser fabricada amb la gent autòctona in situ: els illencs amb les seves eines, treballant amb les deixalles locals, utilitzant l’energia que tenen a l’abast. Vam entendre per què el futur energètic viu aquí, en aquests confins.
«Em diuen, mig en broma, que quan arribi l’Apocalipsi, aquest és el lloc on hem de ser, per sobreviure i prosperar, en el futur» (fragment del Manual d’instruccions de la Newton Machine d’Eday).
Jo visc al futur energètic, si més no quan soc a les Òrcades, que és un lloc on he vingut cada any durant 10 anys, desenvolupant la meva tasca com a etnògrafa de l’energia. Quan em vaig posar a rumiar quin seria un bon lloc per construir-hi un nou sistema d’emmagatzematge d’energia, aquest va ser el lloc que em va venir al cap. Hi vindria amb el Reconstrained Design Group. Miraré d’explicar-vos-ho, tot i que, quan vius al futur, és difícil de descriure’l als que viuen al present… A veure si me’n surto.
D’on prové la vostra energia? A les Òrcades, més del 100% de l’electricitat la genera el vent, que bufa incansablement des de la gèlida costa canadenca, s’arremolina i forma tempestes que fan ballar els fanals. Els aerogeneradors comunitaris, escampats pel terreny com pàl·lides flors de dent de lleó, són una font d’ingressos per a les illes, ja que venen energia a la xarxa elèctrica nacional, i al costat de les granges hi podem veure girar aerogeneradors a petita escala. Quan poses a escalfar la tetera, saps que estàs aportant ingressos a la teva comunitat local.
Per al nostre projecte d’emmagatzematge d’energia, vam col·laborar amb l’empresa que gestiona l’aerogenerador comunitari de l’illa d’Eday, que té 130 habitants, que viuen en cases escampades sota el cel immens al cor de les Òrcades.
Eday no només s’alimenta del vent, també ho fa del mar. Contemplo les onades que van i venen eternament, i veig, en la distància, el rastre groc del generador de Scotrenewables, que aprofita l’energia de la marea i és el més gran del món. L’estan posant a prova, juntament amb altres prototips de sistemes d’energia marina, al European Marine Energy Centre (Centre Europeu d’Energia Marina), que s’hi va instal·lar l’any 2003. Tal com es fa amb l’aerogenerador comunitari, l’energia de la marea es transforma en hidrogen a la modesta subestació de maó vist que tinc al costat, a la vora del mar.
Cada cop és més important emmagatzemar l’energia en forma d’hidrogen, perquè les illes generen massa electricitat i la xarxa elèctrica intel·ligent pateix perquè se sobrecarrega. A banda dels cables elèctrics que gairebé es fonen per les puntes, hi ha el problema que els aerogeneradors de la comunitat s’apaguen (hi ha «restriccions»), cosa que fa minvar els ingressos de l’illa. És un futur electrificat, perquè els illencs generen massa energies renovables locals i l’han d’emmagatzemar per quan faci falta.
Des de la platja de sorra i algues d’Eday, amb un mar verd que escup rabiosament l’escuma cap al cel, m’adono del poder que té aquest indret. Aquí, l’energia no és invisible, no és una força misteriosa que surt dels endolls de les parets. En aquest futur energètic, saps d’on ve l’electricitat que consumeixes. Els paisatges terrestre i marítim són a tocar de la mà. Hi vius immers, interconnectat. Quan vam visitar l’escola primària, els alumnes van dibuixar les seves màquines d’emmagatzematge d’energia alimentades per un generador accionat per la marea, molt representatiu i que coneixien tan bé com el Sol. Aquí, al futur, quan endolles una cosa, saps a què et connectes, coneixes la infraestructura que hi ha a l’altra banda de la paret, t’és familiar.
I per això els del Reconstrained Design Group érem aquí. Volíem col·laborar amb aquests illencs experts en energia, que entenien perfectament la necessitat d’emmagatzemar energia i que, a través del seu projecte amb hidrogen, ja ho estaven portant a terme. I encara volien anar més enllà. No hi havia ningú millor amb qui construir un nou sistema d’emmagatzematge d’energia capaç d’inspirar els altres a fer el mateix.
Hi vam estar una setmana. Vam aprendre què representa viure el dia a dia del seu futur energètic. I ens vam convertir en part d’aquell futur.
Arribar a Eday va ser el primer entrebanc. El laboratori d’energia marina està situat allà perquè tenen un mar «molt energètic», i no és que ho digui una base de dades d’un full de càlcul, és una experiència que es pot palpar amb tots els sentits i que fa que es cancel·lin ferris. Ens vam posar de cara al vent, al port, i des d’allà vam contemplar el mar de color blanc, i vam constatar que els humans som capaços de plantejar-nos viatjar fins a Mart, però en canvi no podem navegar uns quants quilòmetres si fa mal temps. Vam agafar el primer ferri de l’endemà i vam arribar al crepuscle, sota un cel estrellat.
El nostre primer contacte amb la infraestructura energètica de l’illa va ser el microaerogenerador que hi havia a l’entrada del nostre hostal, i que en feia funcionar la calefacció. Sabies que tindries l’habitació escalfada, mentre veies per la finestra com el vent bufava amb força i aquella herba tan llarga s’aplanava.
Havíem arribat «amb les mans a les butxaques», com qui diu. Havíem dissenyat una màquina d’emmagatzematge d’energia local, i volíem construir-la amb la gent i els recursos del terreny, que els illencs fessin servir les seves eines, treballessin amb deixalles locals i utilitzessin la força del seu entorn. En aquest cas, vam decidir utilitzar la força de la gravetat, perquè ens havia funcionat molt bé a la vertiginosa Madeira, on havíem desenvolupat la Newton Machine. Però hi ha moltes maneres d’acumular l’energia potencial aprofitant el paisatge, no només l’altura. Ara el que havíem de fer era trobar deixalles locals.
A les Òrcades, les deixalles són per si mateixes una força i un recurs. Fins i tot tenen una paraula pròpia per anomenar-les: bruck, que fa referència tant a les restes que es poden trobar a la platja com als objectes oblidats per sempre en un armari. El bruck no és una deixalla inservible, sinó que encara se li pot trobar una segona vida útil en el futur. A les Òrcades, com passa en moltes illes, se segueix el principi de «lligar-ho tot amb un cordill (o qualsevol cosa que es trobi)». A Eday, ens vam aventurar per esglésies antigues, entre màquines d’escriure i excrements de colom, vam obrir un armari vell i hi va aparèixer una campana de bronze d’un vaixell, vam desballestar cotxes abandonats, vam descobrir peces d’un submarí i altres meravelles en magatzems de gent. El bruck va afegir valor al nostre projecte. Vam aprendre que, quan necessitàvem alguna cosa, només ens calia fer unes quantes trucades i sempre hi havia algú que ho tenia i era a prop.
I això em fa pensar en una altra energia important a les illes: la generositat. La benevolència era un dels pilars que sostenien aquell lloc. Va envair el nostre projecte com un núvol càlid d‘electrons. La gent va anar apareixent amb les seves eines i es van passar hores construint la màquina; n’hi havia que portaven te i galetes perquè no defallíssim, altres van portar un tractor o una furgoneta, i la imprescindible moto, que vam acabar desballestant, ens la van donar amb un somriure a la boca. Algú va trobar un teclat electrònic i el va donar a la causa. Estàvem connectats a aquesta xarxa i de seguida vam aprendre que quan et connectes a una xarxa, passes a ser-ne una part inseparable i et transformes per sempre. El nostre projecte havia deixat de ser una Newton Machine. Ara era la Newton Machine d’Eday, fet amb Eday: feta a Eday.
Nosaltres, i em refereixo al nostre equip i als habitants de l’illa, vam construir i fer funcionar la Newton Machine d’Eday en una setmana. I l’èxit aconseguit demostra que el futur energètic és ben viu, aquí, als confins d’Europa.
Els illencs no esperen que ningú de fora els solucioni els problemes energètics que tenen o que els abasteixin d’una electricitat més sostenible. Són, per força, autosuficients. Han reconfigurat la seva infraestructura elèctrica mitjançant els materials que tenien a l’abast i una dosi important de bona voluntat. Potser les illes no tenen molts recursos econòmics (per exemple la manca de combustible és un problema greu), però en tenen d’altres, com el vent, les onades i el bruck. I ens demostren tot el que la «integració creativa» de materials locals usats, del paisatge, de les relacions socials pot fer per a crear un futur energètic. La seva infraestructura energètica inclou la gent i l’entorn: és social, tècnica, ambiental i perdurable.
Aquí no es parla de la fi del món. En canvi, fan broma dient que, si vingués l’Apocalipsi, Eday, amb tota la seva energia, seria un lloc ideal per viure-hi. Aquest racó del món ple d’energia no és només un lloc on sobreviure al futur, sinó un lloc per prosperar. Espero veureu-us-hi un dia!
Agraïments
Els nostres socis del projecte són Andy Stennett i Clive Brookes d’Eday Renewable Energy, i Mark Hull de Community Energy Scotland. Ens sentim en deute amb tota la gent d’Eday que van col·laborar amb la Newton Machine d’Eday, i que són massa per poder-ne citar tots els noms. El nostre agraïment sincer a totes les persones que van ajudar a fer-ho possible.
Deixa un comentari