Comunicació, cultura lliure i societat xarxa

zemos98

A partir del taller impartit a I+C+i, Zemos98 reflexiona sobre la relació amb els mitjans, la producció i el context 2.0. S’ofereix aquí un interessant anàlisi sobre quin és el paper que exerceix l’activisme cultural-entès com a col.lectiu, individu o institució-front o al costat dels mitjans de comunicació i allò participatiu com a mètode per desenvolupar noves estratègies d’innovació cultural. El paper de les eines digitals és crucial, així com el tractament dels conceptes d’intel ligència col lectiva, identitat digital i procomú, tan presents als projectes culturals actuals. Zemos98 proposa assumir una sèrie de punts clau: els perills de la desinformació, la necessitat del pensament crític i la responsabilitat col.lectiva davant la informació.

Amb motiu d’un microtaller impartit al CCCB Lab, ens plantegem alliberar el nostre codi font en quant a comunicació es refereix. En aquest article, bolquem la nostra idea de com un agent cultural ha d’operar a la xarxa, i també incloem part de les reflexions emergides al transcurs del mateix microtaller.

Nosaltres, probablement com molts projectes petits i dedicats a continguts molt específics dins el context cultural, hem patit els processos de producció dels mitjans generalistes. No aparèixer un dia a la premsa perquè just aquell dia coincideix amb que un famós del cinema ha decidit fer una pixadeta a Triana; aglutinar l’assistència de mitjans en una roda de premsa en funció del rang del polític que assisteixi a la mateixa i haver de veure com es desvia el tema de conversa a qüestions que no tenen a veure amb l’activitat presentada; haver de respondre a preguntes que denoten al teu interlocutor periodístic; desinformació, presses i falta de rigor; assistir atònits al fet que una TV decideixi enviar a un operador de càmera a l’única activitat a la qual no té sentit que assisteixi: una projecció…

El cas és que intentant no representar una postura rondinaire, l’any passat vam decidir abordar la qüestió des d’un altre punt de vista. Just fa un any, vam decidir dur a terme el que anomenem una roda de premsa 2.0. La premissa era clara: no dependre del context institucional, fer que qualsevol assistent pogués exercir la tasca de periodista i integrar assistents no presencials a través de la retransmissió en vídeo i per twitter de l’assumpte. El resultat va ser la millor i més exigent roda de premsa que hem fet, a més de propiciar una reflexió que vam titular Comunicació en beta.

Avui estem convençuts que pensar en comunicació no és una cosa que depengui d’un departament. És transversal i potser la pregunta a respondre sigui la que planteja la revista Edge:

Com està canviant Internet la nostra manera de sentir, pensar, treballar i crear?

Context sociocultural

  • D’àtoms a bits. La metàfora descrita per Negroponte a Being digital segueix vigent. Allò digital ha transformat i segueix transformant nocions que afecten transversalment a qüestions relacionades amb el pensament, els sentiments, la feina, etc. Quan es va popularitzar el VHS, vam poder veure una pel lícula repetides vegades. Ara que s’ha popularitzat Internet, la gent no només veu les pel lícules, les descàrrega, les remescla i torna a incloure-les en el gran flux multimediàtic.
  • Convergència cultural. Un nen anomenat Dino Ignacio va crear i va pujar a Internet l’any 2001 una sèrie de muntatges visuals titulats “Blas es malo“, on apareix el personatge de Barri Sèsam amb Bin Laden, amb el Ku-Klux-Klan, etc. Les imatges van ser utilitzades per un editor oriental després de l’11-S a un collage pro-Bin Laden. Aquest editor desconeixia el personatge de Blas. Aquest collage va ser imprès i usat en manifestacions massives. Aquella infernal imatge va arribar fins a la CNN i els propietaris de Barri Sèsam, sense que poguessin ni tan sols imaginar el innocent origen de les mateixes. Aquesta curiosa anècdota que explica Henry Jenkins a Convergence Culture, defineix la seva tesi que els vells mitjans no desapareixeran, sino que tot convergeix en un flux caòtic de mitjans que s’aniran transformant.
  • Identitat múltiple. Paul D. Miller aka DJ Spooky, al seu llibre “Rythmn Science” explica aquest concepte. “El gran del jazz Charles Mingus va anar més enllà de les dualitats de Du Bois al principi de la seva autobiografia (Beneath the Underdog) fins arribar a una varietat de triple consciència: ‘En altres paraules, sóc tres. Un home està sempre en el medi, aliè, impertèrrit, observant, esperant que els altres dos el deixin expressar el que veu. (…) On Du Bois veia una dualitat i Mingus una trinitat, jo diria que el segle XXI està tan inundat i definit per les dades que els envolten que estem entrant en una època de “consciència múltiplex”. (…) Hi ha tanta informació sobre qui hauries de ser o què hauries ser que no et queda una altra opció que intentar crear una barreja del teu propi jo. “I això és el que estem fent al seqüenciar el nostre Jo en relats asincrònics a través de xarxes socials : construir identidadades múltiples.
  • Intel ligència col.lectiva. Per Pierre Levy, “la intel ligència col lectiva es refereix a aquesta capacitat de les comunitats virtuals d’estimular la perícia combinada dels seus membres”. I tal i com defineix Peter Walsh en un precís text on desgrana el paradigma de l’expert: “els nostres supòsits tradicionals sobre la perícia i el coneixement s’estan ensorrant, o almenys transformant, en virtut de processos més oberts de comunicació al ciberespai. el paradigma de l’expert requereix un cos definit de coneixements que pot dominar un individu. Les classes de qüestions que prosperen en una intel ligència col lectiva, però, són obertes i profundament interdisciplinars; llisquen depassant límits i fan ús dels coneixements combinats d’una comunitat més diversa “(…) el paradigma de l’expert crea un exterior i un interior. Uns saben coses i altres no. Una intel.ligència col.lectiva, d’altra banda, suposa que cada persona pot contribuir en alguna cosa, fins i tot si només es recorre a ella ad hoc. “. Tots som productors al mateix temps que consumidors, tots podem acudir al Do It Yourself (o el Do It Togheter), tots som semiprofessionals amb ajuda d’altres en alguna matèria … la clau és la intel·ligència col·lectiva.
  • Teoria de la llarga cua. Aquest concepte de Chris Anderson demostra que a Internet, factors com la reducció en el cost d’emmagatzematge permeten que no sigui necessari focalitzar els esforços en uns pocs productes perquè el model de negoci sigui rendible. Hi ha per tant dos mercats, un centrat en l’alt rendiment de pocs productes (on encaixarien els mass media) i un altre basat en la suma o acumulació de totes les petites vendes de molts productes, que pot igualar o superar al primer. La rellevància, en termes de comunicació, ja no es troba en uns pocs, en els missatges i les comunicacions impersonals, sinó que es troba en la suma de converses produïdes en entorns en què es troben els usuaris.
  • Procomú. El nou joc social de la comunicació i la cultura per redefinir el concepte de domini públic. Aquest espai de pertinença compartida i socialitzada és el procomú. Un lloc del qual recollim idees i al qual hem de tornar d’una manera o altre. L’obsessió proteccionista de les entitats de gestió, de les indústries culturals obsoletes i dels lobbys internacionals de propietat intel lectual, estan impedint realitzar un canvi que es produirà de tota manera: reconèixer que és possible unir un model cultural que protegeix la remuneració d’autors al mateix temps que no es criminalitzen pràctiques ciutadanes com la remescla, l’apropiació, etc.

Aquest vídeo realitzat pels alumnes de Henry Jenkins explica i resumeix una mica el context que hem esmentat. En termes socials, les competències en comunicació audiovisual i en cultura digital no són exclusives d’uns pocs: són competències per al futur de la ciutadania.

Comunicació i filosofia 2.0

Ara fem un breu llistat dels que considerem són conceptes clau en la comunicació de projectes culturals en el context de la societat en xarxa.

  • Utopia crítica. El famós vídeo del “nen alemany boig” ens demostra que Internet no és cap panacea (llegeix la veritable història; potser els bojos som els que crèiem que estava boig). La desinformació, com a exemple de problema atàvic associat a la comunicació, segueix i seguirà existint sempre. Per això la nostra posició és la de utopistes crítics. És a dir: creiem que Internet pot desenvolupar una societat millor, però també creiem que cal ser crítics, que “l’entusiasme 2.0” és enganyós, que no podem generar la sensació de desactualització constant, que s’ha de ser didàctics amb els sectors i les persones que romanen “fora” d’aquest canvi …
  • Actitud, més que tecnologia. El major canvi que s’està produint no és tecnològic, és d’actitud. El 2.0 no ve donat per instal·lar un programari tecnològic, sinó un programari mental. La tecnologia pot ajudar-nos a comprendre i elaborar processos més oberts de comunicació. Però de vegades les solucions les tenim davant dels nassos i són tan senzilles com seure i parlar. Cal aprofitar aquest context per veure els nostres preceptes sobre la comunicació i que la tecnologia sigui un aliat dels nostres interessos. No totes les organitzacions necessiten el mateix.
  • En beta. En beta va ser una expressió que es va popularitzar per definir les versions no definitives de molts social media online quan van començar a proliferar. Era una manera de compartir el procés creatiu, enfrontar-lo a la intel ligència col lectiva i aprofitar aquesta sinèrgia per assolir la tan desitjada versió “alfa”. Va succeir que molts van començar a comprendre que mai arribaria aquesta versió. Que si la vida és com un esborrany constant en el que hem de assajar i errar contínuament, per què havia de ser diferent en un mitjà nou i canviant? Gairebé ningú no té fórmules magnífiques en qüestions digitals perquè tots estem jugant a arribar a ser professionals en beta. Perquè tots hauríem de reconèixer que el gran repte no és no arribar a la versió definitiva de la nostra idea, obra, servei o similar; el nostre gran repte és aprendre a conviure amb una identitat qüestionada, remesclada, múltiple i en beta.
  • Transparència. Aquest context està començant a donar molta més importància als processos i relativitzant els resultats. La honestedat es converteix en un valor clau i implica un major coneixement del que s’és, el lloc que s’ocupa en la xarxa d’agents que operen al nostre voltant, etc. Però també comporta grans contradiccions, com ara respondre a preguntes com: què es comparteix en un procés de producció? En què afecta aquest concepte de transparència pel que fa a la comunicació interna d’un equip de treball? Com exposar públicament un error?
  • Comunitat. A la xarxa, no es tracta ‘”d’estar per estar”, es tracta de “ser”. Formem part de comunitats d’interessos compartits i cuidar aquesta comunitat repercutirà positivament en nosaltres. Cal esforçar-se per integrar i fer partícips als nostres usuaris més fidels, perquè ells solen ser els que ens ajuden a millorar, els que estan atents als errors, als canvis, a les omissions. I perquè sense ells, no seríem res.
  • Comunicació és contingut. A les xarxes socials en línia tothom es ven. Però també tothom intercanvia coneixements. Cal trobar l’equilibri per ser capaços de complir els nostres objectius de comunicació al mateix temps que enriquim el procomú amb els nostres coneixements. De la mateixa manera hem d’entendre (i enllaçant amb el punt anterior) que si comuniquem alguna activitat que ens resulti interessant pels seus continguts d’algun dels nostres agents afins pertanyents a la nostra comunitat, estarem enfortint les nostres relacions i la capacitat de difusió de les dues parts.
  • Producomunicació. Els processos de producció han d’estar íntimament lligats als processos de comunicació. D’aquesta manera hi haurà una major coherència en la projecció del que som pel que fa al que fem. Comunicar i compartir els processos de producció pot enfortir molt un projecte. No es tracta que tothom comuniqui tot el que fa i que tothom estigui obligat a llegir-ho. Com hem dit anteriorment, la clau passa per trobar un equilibri.
  • Educació expandida. Des de dos punts de vista hem de considerar que comunicació i educació són processos indissolubles en qualsevol de les nostres facetes professionals: internament, perquè en un context amb tantes incerteses i canvis com aquest, hem de recolzar-nos en els altres per millorar i aprendre en l’ús d’eines tecnològiques , per ser autocrítics, per trobar solucions coherents … res millor que aquesta comunitat que formem amb qui treballem i els processos d’aprenentatge mutu que sempre s’han donat de manera informal. Però ara cal donar-los més importància; externament, hem de considerar que la nostra comunicació no només és contingut: també pot ser educació. Els projectes, com les persones, són organismes vius. Organismes que aprenen, que s’equivoquen, que milloren … que eduquen i són educats, en qualsevol moment i en qualsevol lloc. (Ampliar sobre educació expandida).
  • Nosaltres, el mitjà. Com ja digués Dan Gillmor en el seu cèlebre “We, the media” (versió espanyola), no hem de deixar que siguin altres els que expliquin la nostra pròpia història. Si alguna cosa ha possibilitat aquest canvi de paradigma és que ens convertim en el nostre propi mitjà de comunicació. Que escollim què explicar, de quina manera, etc.

Esperem que us hagi resultat suggerent. Fins una altra!

Text originalment publicat a We Web el 18.02.2010.

Vegeu comentaris1

  • Liliana | 16 juny 2014

Deixa un comentari

Comunicació, cultura lliure i societat xarxa