Compte amb el porter. Tecnologia i vigilància veïnal

Com es desenvolupen les noves eines digitals de vigilància en l’actual cultura del control i la seguretat.

Sala de seguretat de la presó de Brisbane, c. 1988

Sala de seguretat de la presó de Brisbane, c. 1988 | Queensland State Archives | CC BY-NC

En un món ple d’incerteses, molta gent busca un lloc segur per viure-hi en pau. Conscient d’aquesta necessitat, la indústria de la seguretat ha impulsat plataformes i dispositius destinats a la protecció de cases i veïnats que, tanmateix, promouen la cultura de la desconfiança i el control social.

El 2019, la fotògrafa Blanca Munt va descobrir que al seu barri hi havia un xat veïnal per avisar de possibles robatoris en domicilis. Vivia a Mira-sol, un nucli de xalets unifamiliars de Sant Cugat del Vallès, un dels municipis més rics de l’Estat. Quan va aconseguir que els seus pares li donessin accés al grup, Munt va ser testimoni de com el que semblava una eina útil per prevenir la delinqüència i conèixer més bé els veïns es convertia en un canal ple de tensions i enganxades fruit d’una combinació de por, recel i indignació davant del que es percebia com una amenaça constant a la seva seguretat. Part d’aquelles converses es recullen al fotollibre Alerta Mira-sol, inclòs a l’exposició «Subúrbia. La construcció del somni americà».

A mig camí entre la tragèdia i la farsa, Alerta Mira-sol reflecteix el concepte de distúrbia, que fa referència a l’ansietat de les persones que viuen als suburbis de les grans ciutats. Encunyat el 1960 per la parella de psicòlegs Richard i Katherine Gordon, catalitza la por de la invasió del domicili que tant s’ha explorat en la ficció estatunidenca, ja sigui amb la irrupció de vàndals, de lladres o d’assassins en sèrie. Un temor que, d’altra banda, és implícit a l’estil de vida suburbà, que promou les cases idèntiques habitades per famílies homogènies en edat, ingressos i estil de vida, i en el qual la noció de l’«altre» està clarament delimitada.

Aquesta fugida dels nuclis urbans, tanmateix, no soluciona el problema. Tal com assenyala el periodista Jorge Dioni López a La España de las piscinas: «Els murs no creen tranquil·litat, sinó ansietat. Com més intens és el desig d’ordre i tranquil·litat, més coses semblen ambigües i, per tant, potencialment perilloses. No hi ha mai prou dosi de mur.»

De veïns a vigilants

Els grups de WhatsApp, un mal necessari que abraça els àmbits més variats, són útils per solucionar els problemes quotidians de la comunitat. En el cas concret de la seguretat, però, poden donar lloc a converses de rumb incert. «¿Poden ser violents els meus veïns?», es demana, amoïnada, Blanca Munt en llegir uns quants missatges que animen a escometre contra els intrusos de Mira-sol. I és que aquesta mena de xats que descriu en el seu llibre canalitzen preocupacions atàviques molt difícils de gestionar, que fàcilment desemboquen en la intolerància i l’exaltació.

El fenomen de l’organització veïnal contra la inseguretat no és nou. Podria emmarcar-se en una sèrie de pràctiques que van néixer als Estats Units durant la dècada dels seixanta, i que van anomenar-se neighbourhood watch (‘vigilància veïnal’): una estratègia de prevenció del delicte en què la mateixa comunitat adopta un paper actiu per protegir el veïnat i avisa la policia de la presència de qualsevol persona o activitat sospitosa. Tot i que el caràcter d’aquestes experiències depèn molt del context específic en què sorgeixen, són de naturalesa problemàtica per definició, perquè en certa manera s’apropien d’una funció coercitiva pròpia de les forces de l’Estat.

Des d’un punt de vista ideològic, aquesta pràctica es fonamenta en el convenciment ultraliberal que l’individu no només no es beneficia de l’Estat, sinó que, en certa mesura, s’hi sotmet i hi viu coartat. Els seus defensors més acèrrims argumenten que cal «recuperar» certs poders i responsabilitats que els han estat arrabassats, entre els quals hi ha el dret a garantir la pròpia seguretat. Aquesta filosofia pot dur-se a la pràctica de les maneres més diverses, que van des de les comissions de veïns que comparteixen informació i recomanacions fins a la contractació de seguretat privada, passant per l’organització de patrulles veïnals. Aquestes últimes són especialment controvertides, perquè fan visible d’una manera molt tangible l’hostilitat cap al que és diferent i desconegut, cosa que sovint atrau grups xenòfobs i d’extrema dreta.

La seguretat de l’anell

La tradició de vigilància comunitària als Estats Units ha evolucionat tecnològicament més enllà dels grups de WhatsApp, i actualment diverses plataformes permeten als residents de qualsevol veïnat compartir informació i donar compte d’activitats sospitoses. És el cas d’aplicacions com Citizen, abans coneguda com «Vigilant», la missió de la qual és «fer que el teu món sigui més segur». El servei genera alarmes en temps real sobre les trucades que reben els telèfons d’emergència, geolocalitza les dades en un mapa i anima els usuaris a gravar vídeos del que està passant per informar la resta de la comunitat. Fins i tot Nextdoor, que va néixer com una eina per fomentar l’ajuda mútua i que va viure un repunt de popularitat durant el coronavirus, ha estat qüestionada com una eina que pot fomentar el racisme i una cultura de la paranoia.

La plataforma Neighbors, però, destaca per sobre de totes. No tant per les funcionalitats, perquè en comparteix moltes amb els serveis de la competència, sinó perquè ha teixit una xarxa de relacions publicoprivades que ha desembocat en un dels episodis més inquietants de vigilància dels últims temps.

Aprofundim-hi. Neighbors és una aplicació que connecta usuaris perquè comparteixin temes relacionats amb la seguretat. La plataforma és propietat de Ring, un fabricant de dispositius domèstics intel·ligents per a la llar, conegut especialment pel seu videotimbre, que permet veure les persones que s’acosten a la porta a través d’un telèfon intel·ligent i parlar-hi, tant si els propietaris són a casa com si no hi són. L’artefacte és tan popular que domina el mercat; tant, de fet, que el seu nom s’ha convertit en la denominació genèrica per a tota la categoria. Un últim detall: Ring és propietat d’Amazon, que el 2018 va comprar la companyia i va encaixar el producte, en una ofensiva per disputar-se el mercat de l’Internet de les Coses, fent servir el seu marketplace com a plataforma de venda i distribució.

Com deien a La Haine, «fins aquí tot va bé». La cosa s’embolica una mica (més), perquè Neighbors inclou una funcionalitat que permet no només alertar d’incidents, sinó també compartir imatges capturades amb els productes Ring. Això vol dir gravacions en alta resolució de tot el que es veu des de la porta d’una casa, ja siguin cotxes o transeünts, i incloent-hi menors d’edat. I, per si no n’hi hagués prou, del 2018 al 2024 Ring va establir acords amb més de 2.000 forces i cossos de seguretat dels Estats Units per facilitar-los imatges sota demanda si en sol·licitaven per a cap investigació.

A la pràctica, milers d’agents de la policia van tenir accés a un portal a través del qual podien escollir una data, una hora i una ubicació exacta en un mapa, i els usuaris de Neighbors amb càmeres que hi eren a prop rebien una notificació per autoritzar-los a l’accés al contingut. En els models de videotimbre més avançats, aquestes gravacions eren en alta definició, amb visió nocturna en color i fins i tot reproduccions del recorregut que les visites duien a terme al voltant de les cases, gràcies a la detecció de moviment en 3D.

Ring sempre va defensar que les imatges es lliuraven als cossos de seguretat amb el consentiment dels usuaris, però el 2022 va confessar, a petició d’un senador dels Estats Units, que havia facilitat gravacions sense consentiment davant de situacions que els responsables de l’empresa havien considerat que eren «emergències». La companyia també va argumentar que la policia no va saber mai quins propietaris específics rebien les sol·licituds, però una investigació de Gizmodo va revelar les ubicacions de desenes de milers de càmeres en 15 ciutats, estudiant les metadades de més de 65.000 entrades corresponents a 500 dies d’activitat en l’aplicació.

Per si no n’hi hagués prou, l’empresa també ha protagonitzat diversos accidents de seguretat que inclouen no només atacs de hackers, sinó també la revelació que els seus treballadors tenien accés a les imatges en directe i en diferit de totes les càmeres, i que l’emmagatzematge de les gravacions es feia sense encriptar. Probablement és per tot plegat que el gener del 2024 Ring va anunciar que aturava la col·laboració amb les forces de seguretat, cosa que posava fi a sis anys d’accés a les gravacions.

La finestra indiscreta

Tot i que poden contribuir a augmentar la seguretat, o com a mínim a fer que els propietaris se sentin més tranquils, eines de vigilància com Ring també incrementen la sensació d’amenaça i la sospita permanent, fonamentals per a una cultura del control. Tot i que estigui molt gastada, la referència a Foucault és inevitable, perquè el 1975 el filòsof francès ja va assenyalar que la simple consciència que hom pot ser observat en qualsevol moment (el panòptic: en aquest cas, la xarxa de càmeres de Ring) exerceix poder sobre un mateix de manera automàtica, amb independència de si se’l vigila de debò o no.

A Alerta Mira-sol, Blanca Munt explica que un dels aspectes més desassossegadors del grup de xat en el qual va participar és que, lluny de fomentar el sentiment de comunitat, en reflectia la disgregació més absoluta, impulsada per una por que feia que tothom sospités de tot i de tothom; un preludi del que només uns quants mesos després significaria el coronavirus. El somni de la vida suburbana, de carrers tranquils i parcel·les delimitades, es convertia en un desterrament en el qual era vital desconfiar de tot el que és desconegut.

La paradoxa de la seguretat en les zones residencials és que, si bé els seus habitants fugen de les grans ciutats a la recerca de pau i tranquil·litat, també deixen enrere espais de socialització i trobada que poden ser essencials per viure d’una manera més segura. Aquesta era una de les conviccions de la teòrica i activista de l’urbanisme Jane Jacobs, que al clàssic The Death and Live of Great American Cities (disponible en castellà: Vida y muerte de las grandes ciudades americanas, Capitán Swing, Madrid, 2011) defensava que com més poblats i diversos són els carrers, més segurs són, perquè l’observació es reparteix entre els ulls de desenes de veïns, botiguers, transeünts, cambrers… «Que la seguretat als carrers depengui d’una vigilància i inspecció mútues sona terrible», reconeixia, «però a la vida real no és així. La seguretat del carrer és major, més relaxada i amb menys aire d’hostilitat o de sospita justament allà on la gent se serveix i gaudeix voluntàriament dels carrers de la ciutat i on són menys conscients, en general, que estan vigilant».

Així doncs, potser el secret no és minimitzar la inseguretat o fer servir la tecnologia per millorar la vigilància, sinó entendre que les cures mútues són un element que sorgeix als veïnats i a les comunitats que creixen en condicions sanes, en els quals la protecció del que és propi s’entreteixeix amb els interessos compartits de la comunitat.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Compte amb el porter. Tecnologia i vigilància veïnal