Començament i final del tros

Veremadors. Zikh’ron Ya’aqov, 1939 | Library of Congress | Sense restriccions d’ús conegudes

¿Quin és el començament? ¿Hi ha començament?

Fer un clot a terra i plantar. Posar la planta d’arrels incipients a la terra i que arreli. El gest és repetitiu, sense gaire misteri. Les consideracions que l’acompanyen són bàsiques i lògiques, amb variacions segons el tipus de conreu, però cal tenir-les en compte i respectar-les.

El meu començament més repetit i conegut és el de plantar vinya. Té un punt de misticisme simbòlic perquè el forat el fem amb el parpal que té forma de creu. Cada cep és una creu clavada a terra; cada cop de creu és un espai estret i suficient per encabir-hi la petita estaca.

En aquest moment el cep no fa més de trenta centímetres i és un bastó recobert gairebé tot de cera verda que uneix l’empelt. A la part de dalt s’entreveu el borró d’on brotarà si la sort l’acompanya. Per la part de baix recupera la textura llenyosa i en surten les arrels.

Per posar el cep a terra s’han de tallar les arrels ben curtes. És un gest que facilita que la planta càpigui al forat, i no deixa de ser curiós que per arrelar calgui tallar les arrels.

El següent moviment és posar-hi terra, un grapat que vagi fins al fons i atacar-la, que vol dir atapir-la contra les arrels perquè no hi quedi cap cambra d’aire. S’ha de vigilar que no hi caiguin pedres, que per molt petites que siguin ja passen a ser un obstacle.

L’acció acaba amb uns quants cops d’aixadella per trencar les parets del forat del parpal i cobrir el que queda al descobert amb més terra. Al costat, s’hi posa una canya petita per fer visible el cep, que no aixeca dos pams, i a l’aire un pensament entre la fe i el desig perquè el futur li sigui pròsper. I així l’un darrere l’altre.

Plantar és un començament i replantar una continuació, i no és fàcil discernir què és què. Un cep que es planta sempre serà un punt de partida, un inici d’una vida. Si es replanta, si es posa en els espais buits d’altres que van morir en vinyes ja plantades, és un punt de partida i un punt i seguit.

Que plantar sigui un començament no deixa de ser també una ficció. És imaginar els anys que vindran, els raïms, les formes que agafaran els rabassons i la visió de la uniformitat de la vinya, però també una mitja mentida.

¿Quin és el començament, doncs?

Preparar la terra. Treure’n el bosc, reconvertir l’erm o eliminar el conreu que pogués haver estat ocupant aquell espai. Amb la superfície neta, desfondar, subsolar i llaurar; moure bé la terra. A vegades cal fer-ho tot, a vegades amb la meitat es passa. Si l’espai no és definit, modificar-lo: trampejar desnivells i abancalar, fer marges i ribassos. I dissenyar, sempre dissenyar.

Pensar on aniran els camins o respectar-los si ja hi són. Calcular l’espai necessari perquè hi creixi la planta i el que caldrà per passar-hi amb tractor i maniobrar, i a partir d’aquestes premisses aprofitar de la millor manera possible l’espai perquè hi càpigui el nombre més gran de plantes possible.

Aquest disseny implica seguir un ordre meticulós que traça un entramat de línies perfectes. La funcionalitat, que neix de la necessitat i de l’orografia inevitable, dona lloc a una harmonia entre el conreu i l’entorn en què s’ubica. La mirada i l’obra del pagès configuren el paisatge.

El començament, però, ve de més lluny.

La terra conreada és herència d’una civilització antiga de la qual encara formem part. Hi va haver un seguit d’homes i dones que dècades i segles enrere, ves a saber quants, van posar els peus, les mans, l’esforç i el temps al mateix lloc que ara nosaltres trepitgem i on feinegem. Uns van ser els primers que van començar a transformar la terra salvatge en terra treballada i uns altres, molts, els van seguir. Tots ells van ser els que van marcar el començament, els que van fer les primeres feixes i els primers bancals, els que van treure les pedres per fer els primers marges, els que amb la terra preparada van aprendre a cultivar a còpia de proves i encerts.

D’ells en queda aquest món construït i uns coneixements que de generació en generació i amb el temps s’han anat transmetent i rebent, modificant i adaptant.

***

¿Quin és el final? Sempre hi ha un final, encara que mentre el món segueixi girant mai s’acabarà del tot. La natura és tossuda i forta i té la sort i la capacitat de fer la seva sense necessitat de la mà humana, però sense les persones no hi hauria conreus, ni agricultura, ni pagesia, ni els paisatges que es generen de la col·laboració i l’adaptació, de la necessitat i la cura, de l’acció i la mirada.

És impossible —i força inútil— predir el final del món, és complicat preveure el final de l’agricultura però és latent el de la pagesia i és inevitable pensar en el propi dins d’aquest sector. ¿Com acabarà tot? ¿Quan? ¿I per què?

Com a individu hi ha el gran final, la certesa inapel·lable de la mort, que si bé és ineludible només queda demanar que la salut acompanyi fins a les acaballes, que l’atzar no la porti abans d’hora, que deixi que el cos envelleixi i digui prou i que la raó ho accepti.

Deixant a banda l’escala personal i apropant-se a la terra conreada, el final és llei de vida, constant i sempre present; els cicles comencen i acaben, tot el que viu mor, el lloc que uns deixen torna a ser ocupat per uns altres, i la roda gira i no deixa de fer-ho.

Però a voltes el final és una catàstrofe impossible d’esquivar i és difícil de recuperar-se’n. Gelades, freds aguts i sostinguts en el temps, aiguats, pedregades, focs descontrolats i plagues arrasen sense miraments tot el que troben i abasten, i encara que no acabin amb la capacitat de regeneració de la vida salvatge fereixen de mort els qui depenen de la natura domesticada.

A la memòria, a l’escrita però sobretot a l’oral fixada als llocs on va passar, hi ha gravats els episodis d’èpoques passades recents que ho recorden: a casa nostra la fil·loxera, la pedregada de l’agost del cinquanta-cinc, la gelada de l’any següent, o el període indefinit cronològicament —devia ser cap als anys vint— que va acumular uns quants anys de sequera continuada. I avui dia la buidor als pobles i al camp és, en part, la conseqüència d’aquelles èpoques. Dedicar-se a la terra és tenir present que en qualsevol moment un fenomen imprevist de tal magnitud pot aparèixer.

Si ara encara som aquí és que el final absolut ni dels cultius ni de la pagesia no es va imposar malgrat aquelles penúries amuntegades, però a cada cop entomat l’obstinació i la capacitat de resistir han estat una suma en negatiu; si a cada bugada es perd un llençol amb cada crisi es perd gent.

De resultes de la història propera la situació actual és ben fràgil i de poc serveix tenir-la a la ment si no és per mantenir un intent de serenor que, si arriba el moment, rebaixi la resignació. ¿Què ens farà plegar als pocs pagesos que anem quedant al poble, o en termes més generals a la comarca o al país? O, sense voler generalitzar, ¿què serà el que a mi m’obligarà o em farà desdir de seguir al tros?

¿Serà la impotència de patir un clima cada cop més salvatge i imprevisible que farà que l’emergència i l’excepció siguin la norma, que només es regirà per un batibull meteorològic trastocat i imprevisible que trencarà amb tots els ritmes, que impossibilitarà cap desenvolupament mínimament normal i segur? ¿O potser la claudicació arribarà després de veure que col·lectivament no haurem estat capaços d’adaptar-nos al canvi del temps, que tant des de dins com des de fora la pagesia s’haurà enrocat en models poc adaptats als nous contextos, més orientats a trobar solucions a curt termini que seran pedaços, promeses i miratges quan el que caldria és bastir una xarxa sòlida i resistent?

Potser més enllà del temps arribarà un dia en què el prou final serà un cop a la taula i un foc que cremarà els papers d’una burocràcia obstinada a voler controlar-ho tot a través de registres, quaderns, fórmules i càlculs que haurien de garantir una vida millor per al pagès i per al consumidor però que a la pràctica només són la carronya que alimenta un sistema malalt que viu i es fa gran per justificar —sense dir-ho ni reconèixer-ho— la seva existència i supervivència, que afavoreix qui té la capacitat de fer-hi front a cop de bitllet i abandona els qui a peu de canó volen simplement treballar amb amor i dedicació sota unes mateixes lleis i regulacions sempre que siguin justes i s’adaptin a la quotidianitat real.

Hi ha la possibilitat que la gota que farà vessar el got sigui un simple «fins aquí hem arribat», una última alenada que naixerà d’un cansament transparent, de l’acceptació dels límits propis i de la predisposició finita de continuar defensant a contracorrent —a costa de dedicar hores, suors, recursos, renúncies i il·lusions— una manera de viure i d’entendre el món.