Com és que encara parlem dels NFT

Alex John Ettl treballant en el bust de Cecile Alexia Hart. 1920-1925 | Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

El diccionari Collins ha anunciat recentment que ha escollit com a paraula de l’any 2021 les sigles NFT. Fidel a la seva funció, el Collins aporta una definició concisa del terme, que en els últims mesos ha impactat molt en el mercat de l’art contemporani: «token no fungible: un certificat digital únic, inscrit en una cadena de blocs privada, que s’empra per registrar la propietat de béns tals com obres d’art o col·leccionables». Entre les moltes maneres de descriure els NFT, la definició del Collins té el valor d’aclarir un fet que sovint ha creat confusió: un NFT és un certificat, no és un tipus d’obra d’art, ni una tècnica de creació, ni un moviment artístic. El fet que una cosa s’encunyi en una cadena de blocs privada (o blockchain), com un token no fungible, no la converteix en una obra d’art, ni tan sols en una obra d’art digital. Els NFT no comporten realment una transformació en la manera de crear obres d’art, ni tampoc incorporen una premissa conceptual o estètica particular. No és una tecnologia que, per si sola, faciliti nous mitjans d’expressió als artistes ni que defineixi un estil visual. Els tokens no fungibles permeten certificar, entre altres coses, l’autenticitat i la propietat d’una obra d’art en format digital, que per naturalesa és infinitament reproduïble, i aquesta és la seva gran aportació als canals de distribució, comercialització i col·lecció d’una part de l’art contemporani d’avui dia.

Un cop aclarit en què consisteix un NFT, hem de preguntar-nos com és que un simple certificat digital ha aixecat tanta expectació mediàtica, ha trastocat el mercat de l’art i ha potenciat una bombolla financera en poc més de vuit mesos. És una història complexa, amb moltes capes i matisos, que no es presta a una explicació senzilla ni completa. Des del meu punt de vista, i fins on arriben els meus coneixements com a historiador de l’art, comissari i investigador dedicat a observar, en les dues últimes dècades, l’evolució del mercat de l’art digital, a continuació proposo unes claus generals per entendre com es produeix el boom dels NFT en el mercat de l’art contemporani i què auguren per a l’art digital.

Captura de pantalla de Possession, col·lecció en línia d’Auriea Harvey i Michael Samyn que allotja l’obra If You Want To Clean Your Screen (1998), d’Olia Lialina.

Els NFT resolen un problema que s’origina als inicis del net art

Quan, a mitjan anys noranta, un grup reduït d’artistes va començar a experimentar amb els recursos que els oferia la World Wide Web i el codi html, van veure-hi la possibilitat de difondre gratuïtament les seves obres, sense dependre de comissaris i galeristes. El 1988, l’artista Oliana Lialina va tenir la idea de convertir el seu web en una galeria d’art i va vendre una de les seves obres als artistes Michael Samyn i Auriea Harvey, que van rebre’n els arxius i van penjar-los al seu propi web, en una secció titulada «Possession». L’obra continuava sent accessible públicament, però havia passat a tenir uns altres propietaris. Tanmateix, no tot l’art digital pot vendre’s així, cosa que ha menat molts artistes a plantejar-se com podrien comercialitzar les seves obres a Internet. Entre aquests artistes hi ha Mark Napier [1], Carlo Zanni [2] i Rafael Rozendaal [3]. El problema principal sempre ha estat com es podia assegurar al col·leccionista que posseiria una peça la naturalesa de la qual és ser distribuïda i accessible per a tothom. La creació de Bitcoin, el 2009, va donar lloc a la tecnologia de les cadenes de blocs privades com a registres distribuïts i immutables, un recurs que resulta especialment interessant per al mercat de l’art, perquè, per crear valor, se centra en l’autenticitat i l’escassetat de les obres. A partir del 2014 es creen les primeres plataformes que ofereixen a artistes i creadors el registre de propietat intel·lectual en una cadena de blocs privada. La plataforma Monegraph, fundada per l’artista Kevin McCoy i l’empresari Anil Dash, introdueix la possibilitat de transferir la propietat d’una obra digital a un comprador, garantint-ne l’autenticitat i la transacció amb un registre en una cadena de blocs privada. De fet, la primera venda, duta a terme durant la presentació de la plataforma –una animació titulada Quantum, que McCoy va transferir a Dash–, avui dia es considera «el primer NFT». Aquell mateix any, l’artista Paolo Cirio va crear Art Commodities, un projecte d’art conceptual que l’autor plantejava com una crítica al mercat de l’art contemporani però que ja prefigurava l’estructura de mercat actual dels NFT, si bé amb ambicions més culturals que especulatives.

La febre especulativa ve dels jocs, els criptoinversors i les cases de subhastes

Durant anys molts artistes han venut les seves obres digitals amb certificats d’autenticitat en cadenes de blocs privades, sense que això generés cap mena de revolució. Això no obstant, quan el 2017 es creen els tokens no fungibles per mitjà de l’estàndard ERC-721 a la cadena de blocs privada d’Ethereum, els primers projectes que n’aprofiten les funcionalitats causen sensació precisament per la possibilitat de posseir i intercanviar una cosa única. CryptoPunks, una sèrie de 10.000 retrats de personatges generats per un algoritme, i CryptoKitties, un joc que consisteix a adoptar i intercanviar gats virtuals, se serveixen de la combinatòria per obtenir un gran nombre de personatges amb trets individualitzats, que es tornen únics perquè queden registrats com a tokens no fungibles. L’interès creixent per aquests i altres projectes, particularment entre els inversors en criptomonedes, és captat per les cases de subhastes Christie’s i Sotherby’s, que se sumen a la tendència amb les vendes de Robert Alice [5], Beeple [6] i Murat Pak [7], i s’aprofiten de la seva posició privilegiada en el mercat de l’art per obtenir-ne beneficis copiosos. L’espectacularitat dels preus assolits amb l’obra d’uns creadors desconeguts pel mercat de l’art, i en particular amb unes peces que qualsevol persona amb coneixements de modelatge 3D pot imitar, han desencadenat la febre per crear NFT entre artistes, il·lustradors, dissenyadors, programadors i oportunistes. Alhora, un gran nombre d’inversors en criptomonedes busquen en l’art un valor refugi, sense saber exactament què és art o què els ofereix garanties de valor en el futur (potser sense preocupar-se’n gaire), i compren continguts visuals registrats en cadenes de blocs privades a preus molt per sobre dels que fins al moment tenien en el mercat.

CryptoPunks, una sèrie de 10.000 retrats de personatges generats per un algoritme.

El mercat dels NFT reprodueix les desigualtats del mercat tradicional

La primera onada de vendes milionàries va fer créixer ràpidament l’activitat als mercats de NFT creats entre 2017 i 2018, com OpenSea, SuperRare i Nifty Gateway, basats en la cadena de blocs privada d’Ethereum. El 2020 van sumar-s’hi dues plataformes molt diferents: Hic et Nunc (H=N),[7] una rara avis basada en la cadena de blocs privada de Tezos que va aconseguir establir-se com una referència per a una àmplia comunitat d’artistes, i Foundation, un mercat especialitzat en art digital que disposa d’un elenc considerable d’artistes amb trajectòria en aquest mitjà. Aviat s’estableixen dos mercats d’art en NFT: un de representat per plataformes com SuperRare o Foundation, que només accepten artistes amb invitació i que venen obres en subhastes a preus elevats a través d’Ethereum, i un altre de representat per H=N i altres plataformes a Tezos, com Objkt, obertes a tota mena d’artistes que ofereixen obres a preus més assequibles. Una altra diferència fonamental entre les cadenes de blocs privades d’Ethereum i Tezos és l’impacte mediambiental que tenen. Segons denuncien els artistes Memo Akten, Joanie Lemercier i Kyle McDonald, encunyar tokens no fungibles a la cadena de blocs privada d’Ethereum comporta un consum d’electricitat molt elevat, que alhora contribueix a incrementar les emissions de C0₂ i, per tant, a l’escalfament global. La cadena de blocs privada de Tezos fa servir un protocol diferent que suposa una despesa energètica molt menor, similar a la d’enviar una piulada a Twitter, per a cada NFT. Si bé la despesa energètica real encara és objecte de discussió, Ethereum no deixa de ser més contaminant que Tezos, però potencialment més rendible, perquè la majoria d’inversors hi operen.

Col·leccionar art (de qualitat) a NFT serà habitual

El mercat de l’art dels NFT s’ha desenvolupat a gran velocitat al llarg dels últims mesos i ha desplegat un gran ventall de possibilitats, dins del qual cristal·litzen unes quantes tendències dominants i actors influents. Una d’aquestes tendències és la substitució del mercat obert per a tothom, en el qual cada obra és una imatge més dins d’una quadrícula infinita, per una presentació comissariada d’obres d’art amb un discurs específic que es desenvolupa en el marc del projecte individual d’un artista o d’una exposició col·lectiva. Aquest és el format que fan servir plataformes com Feral File, creada per l’artista Casey Reas; Daata, del comissari David Gryn; bit.art, del galerista Steve Sacks, o AlterHEN, creat per un col·lectiu internacional d’artistes. Una altra tendència és la identificació dels NFT amb un tipus d’imatge específica, en concret un model o una animació en 3D d’estètica futurista, en la línia de l’obra de Beeple, o bé composicions geomètriques abstractes, també amb efectes tridimensionals, semblants a l’obra de Pak. Finalment, la tendència actual és l’assimilació definitiva dels NFT al mercat d’art dominant, a mesura que les grans galeries incorporen amb naturalitat aquest format entre els que ofereixen als col·leccionistes. Pace, una de les galeries més poderoses a escala global, ha llançat, fa poc, Pace Verso, una plataforma de venda de NFT que estableix els preus en dòlars, notòriament, i que accepta pagaments amb targeta de crèdit (a més de pagaments amb les principals criptomonedes), en el que es pot interpretar com un acostament al col·leccionista «tradicional», que no comparteix l’entusiasme dels criptoinversors però que tampoc no vol quedar-se enrere en l’adquisició d’art digital.

No pot dir-se que el mercat de l’art hagi assimilat una innovació fins que no són les mateixes galeries les que l’adopten. Arribats al punt en què tant Pace com un nombre creixent de galeries s’han decidit a vendre NFT, es pot considerar que els tokens no fungibles seran un format tan habitual com les serigrafies, les impressions digitals, les fotografies o els vídeos. També és possible que l’entusiasme per aquestes obres digitals no deixi de ser una bombolla especulativa a la fi de la qual encara no hem assistit (recordem, en aquest sentit, que la bombolla puntcom va durar cinc anys), i que d’aquí uns quants anys molts col·leccionistes topin amb el fet que les seves obres valen menys del que van pagar per comprar-les. En qualsevol cas, però, la capacitat de resistència del mercat i el fet que els seus actors més poderosos s’hi hagin implicat augura un futur estable per a l’art en format digital i els registres d’autenticitat i propietat en cadenes de blocs privades o en tecnologies similars. Sigui amb aquestes sigles tan repetides o sigui amb una denominació diferent, dels NFT en continuarem parlant.