Colson Whitehead: «Hi ha tota una ciutat secreta que emergeix quan la gent dorm»

Tots els escriptors tenen llocs sagrats, una zona de confort literària, un món on se senten segurs. A Pilgrim at Tinker Creek, les millors pàgines de la nord-americana Annie Dillard surten d’observar el món des d’una cabana al mig del bosc. Per a l’assagista anglès Philip Hoare, la clau de volta és nedar cada dia, i només des d’aquest contacte amb l’aigua pot néixer un text com Leviathan, or The Whale. I per a un beatnik com Jack Kerouac, aquesta Ítaca literària serà sempre la carretera, els mil i un horitzons que s’obren si tens a mà un cotxe amb el dipòsit ple. I a l’altre extrem hi ha els escriptors urbanites, els que sempre retornen al mateix escenari: la ciutat.

Vist des de fora, l’escriptor nord-americà Colson Whitehead no sembla un d’aquests últims. Els seus dos llibres més celebrats fins ara, El ferrocarril subterrani i Els nois de la Nickel, que van convertir-lo en el primer novel·lista que ha aconseguit dos premis Pulitzer consecutius, eviten el món urbà. L’un se situa als estats sudistes durant els segles de l’esclavatge, i recorre les xarxes de solidaritat i ajuda que van permetre la fugida de milers d’esclaus afroamericans fins als estats lliures i el Canadà, mentre que l’altre recrea els abusos patits pels joves afroamericans en reformatoris durant els anys de les lleis Jim Crow.

Però si ampliem la mirada i ens fixem en tot el corpus literari de Whitehead, és a dir, en els deu títols que ha publicat fins ara, n’emergeix la ciutat, i més concretament Nova York, com la cartografia, implícita o explícita, que dibuixen les seves històries. A The Intuitionist (disponible en castellà), el seu debut, dues escoles rivals d’inspectors d’ascensors competeixen pels gratacels d’una Gotham City al·legòrica. I a Zone One (disponible en castellà), el seu thriller zombi, els morts vivents es passegen per un Manhattan apocalíptic, «una utopia», segons Whitehead, «perquè tothom està mort i no has de barallar-te per aconseguir un taxi». Nova York és també la ciutat refugi per al protagonista d’Els nois de la Nickel un cop surten del reformatori, i a la vegada, el lloc d’on fugen els joves de Sag Harbor, potser el seu llibre més autobiogràfic, una novel·la d’iniciació situada en aquest exclusiu enclavament dels Hamptons, la segona residència per excel·lència dels afroamericans més rics de la metròpolis.

Llegir Colson Whitehead és saber que els gèneres literaris canviaran de llibre en llibre, perquè avui en dia hi ha pocs escriptors més juganers, versàtils i experimentals, però que hi haurà molts números que l’escenari es mantingui constant. Al cap i a la fi, Whitehead va néixer a Nova York, va créixer a l’Upper West Side, va estudiar a la Trinity School, va foguejar-se com a crític de música i televisió a la revista Village Voice i ara viu a Brooklyn: «Soc novaiorquès, i fins i tot quan passejo per Barcelona, que té una arquitectura ben diferent, o per Madrid, hi ha una energia que reconec: la de les persones, que poden odiar-se les uns a les altres, però estan atrapades les unes amb les altres. De vegades una ciutat també és això.»

A El ritme de Harlem, el seu últim títol, la ruleta del gènere literari va aturar-se en la novel·la negra i les pel·lícules de robatoris, i les històries de Ray Carney, el pinxo protagonista, transcorren al Harlem dels anys seixanta, un barri que Whitehead no va arribar a conèixer –més aviat són els anys de joventut dels seus pares– però que ha reconstruït a través d’una feina de documentació ingent: utilitzant llibres i premsa d’aleshores, però també catàlegs de mobles mid-century trobats a Pinterest o les cintes familiars en Súper-8 que algú del barri ha penjat a YouTube.

Ray Carney es considera a si mateix un respectabilíssim venedor de mobles, que despatxa sofàs de skai i cuines de fòrmica a la creixent classe mitjana afroamericana, però a la botiga hi té tant butaques noves com televisors robats, objectes que, per entendre’ns, anteriorment tenien un propietari alternatiu. De fet, de les rapinyes nocturnes de Carney i companyia, poblades de polítics corruptes, extorsions i assassinats, n’emergirà una Nova York secreta, el submon criminal que s’amaga al darrere de tants restaurants i papereries aparentment normals que oculten bordells o timbes il·legals. «Quan era jove, a les nits tenia un segon torn d’escriptura, i m’hi posava d’onze a una de la matinada per preparar la feina de l’endemà. I, quan miraves per la finestra, només veies un llum encès. Perquè a aquelles hores, les úniques persones despertes són escriptors, criminals, alcohòlics i insomnes. Hi ha tota una ciutat secreta que emergeix quan la gent dorm.»

El ritme de Harlem també serveix per constatar que una ciutat no és només una aglomeració de gent, de carrers i blocs de pisos: una ciutat també és una mirada, la de cadascú de nosaltres. Quan, per exemple, mirem l’última gelateria novíssima del barri i no hi veiem la cua de turistes que s’hi esperen, sinó el petit adroguer amant del heavy metal que abans ocupava aquell espai. «Ets de Nova York quan el que hi havia abans és més real i més viu que el que hi ha ara», escrivia Colson Whitehead a l’inici de The Colossus of New York (disponible en castellà), l’homenatge a la ciutat que va escriure després de l’11 de setembre del 2001, i aquesta idea de les ciutats superposades en la memòria l’ha conservada fins ara.

El ritme de Harlem, per exemple, arrenca a Radio Row, la barriada de tres o quatre carrers amb botigues de ràdios i components electrònics del Lower East Side que va quedar completament esborrada per construir-hi les torres bessones. I quan en Carney s’hi passeja, els lectors sabem que el World Trade Center tampoc perdurarà, i que hi haurà un nou cràter i nous gratacels. «Aquesta manera de reomplir-se constantment forma part de la ciutat, i també de les nostres vides», explica Whitehead a l’entrevista.

Hi ha una última constant, en la inclassificable obra d’aquest camaleó literari: el compromís en la denúncia del racisme i els abusos que pateix la població negra dels Estats Units. Al cap i a la fi, Colson Whitehead és l’escriptor afroamericà més celebrat des de James Baldwin i Toni Morrison. Ell sempre en fuig, d’aquestes categoritzacions: durant els seus viatges per Europa ha d’advertir-ho contínuament, perquè «com més blanc és el país, més estranyes les preguntes», sobretot quan periodista rere periodista li pregunten per Barack Obama, George Floyd i el Black Lives Matter. «No sóc el vostre Black explainer», contesta aleshores.

Però de manera directa o indirecta, tots els seus llibres contenen una lectura profunda, punyent i continuada en clau d’història negra. Que pot tenir una posició central, com a El ferrocarril subterrani, o sonar de fons, com una sirena policial que sents llunyana, però que reconeixes perfectament. A El ritme de Harlem s’hi recorda l’Hotel Theresa i la campanya «Don’t Buy Where You Can’t Work», i les trifulgues de Ray Carney coincideixen amb els aldarulls del 1964, que l’obliguen a penjar a la porta de la botiga el cartell de «Negro owned & operated» per evitar que algú li rebenti l’aparador. Aquesta i moltes altres marques d’època, cicatrius de discriminacions passades, converteixen una novel·la aparentment innòcua sobre la naturalesa del crim en un almanac sobre la lluita pels drets civils al Harlem d’aleshores. Perquè, tal com Whitehead va explicar a la revista Time, encara que siguis un dels novel·listes de més èxit del moment, «cada vegada que un cotxe de policia em passa pel costat lentament, em pregunto si avui serà el dia que la vida em canviarà per sempre».