Ciutats més que verdes

Coloms en una plaça. Amsterdam, 1984 | Nationaal Archief | Domini públic

El sociòleg Des Fitzgerald examina a The Living City les maneres en què s’ha instrumentalitzat la natura per definir alguns projectes de societat: des d’idees de la ciutat com a espai d’estrès i malaltia fins a un jardí que cal modelar per millorar la nostra vida. En aquest sentit, les idees de natura i ciutat estan íntimament lligades amb la de salut: des de la natura idealitzada, entesa com l’espai on anem per fugir de la ciutat i cuidar-nos, fins a projectes quasi transcendentals per reintegrar la natura a les ciutats i posar remei a les conseqüències d’una suposada desconnexió amb l’estat natural del món que habitem. En relació amb aquesta fugida de la ciutat, no és estrany, per exemple, que durant la pandèmia la ciutat s’associés amb les condicions ecològiques idònies per al contagi i la reproducció del virus. Això va comportar conseqüències similars a les d’altres pandèmies al llarg de la història: el desplaçament de sectors benestants de la població cap a segones residències a altres llocs del país que habitualment s’han considerat com una natura que és l’antítesi de la ciutat. Fins i tot dins la ciutat mateixa –tal com explorava l’exposició del CCCB Subúrbia del 2024– els suburbis han estat tant espais d’insalubritat sense serveis com urbanitzacions amb jardins que permetien escapar de l’estrès associat a la ciutat.

Per altra banda, des de les ciències socials s’ha generat moltíssima recerca centrada en les polítiques de reintegració de la natura a la ciutat. Entre d’altres, anàlisis crítiques sobre els beneficis i les conseqüències negatives de les polítiques de reverdiment urbà. Lluny de ser una panacea, aquestes conseqüències es distribueixen injustament, i reprodueixen i exacerben sovint les estructures de desigualtat socioeconòmica. Aquesta recerca beu d’una tradició que ha treballat per desnaturalitzar la manera en què s’organitza i es produeix la natura a la ciutat. Això abasta des de les natures tòxiques –com ara els abocadors o les indústries químiques– que el moviment contra el racisme ambiental a Estats Units va començar a assenyalar amb l’obra de Robert D. Bullard Dumping in Dixie fins a la construcció de zones verdes que prometien millorar la salut de la ciutadania i que han comportat una pujada en els preus de l’habitatge, fruit de la gentrificació.

Majoritàriament, però, els debats sobre la creació de ciutats més verdes per millorar la salut dels ciutadans s’han centrat tant en els condicionants com en els impactes d’aquestes polítiques sobre els habitants humans de la ciutat. A tots ens han informat fins a l’extenuació, per exemple, de la regulació de les temperatures que aporten els arbres a la ciutat, amb la consegüent mitigació de l’efecte illa de calor. Diversos espais urbans, com ara el parc de Joan Miró –antic escorxador de Barcelona–, s’han metamorfosat per convertir-se en zones d’esbarjo i exemples paradigmàtics de futur. En la majoria d’aquests projectes, però, sovint es privilegia no només un tipus d’humans, sinó també un tipus de verd, i un tipus de salut que s’hi associa. Tots tenen en comú que acostumen a ser minoritaris en relació amb la realitat de la ciutat, però majoritaris i «normals» en els discursos que els envolten.

Amb relació a aquests verds «minoritaris» i «majoritaris» de les ciutats, els processos hegemònics d’enverdiment se sustenten sovint en imaginaris quasi bíblics de «fer florir el desert»: transformar el formigó i l’asfalt en humus, en arrels i branques frondoses. La realitat, però, és que la metàfora de creació de natura urbana a partir del no-res no és gaire encertada. Com qualsevol altra intervenció en l’espai públic, es tracta de transformar natures considerades de poc valor en altres de noves amb un valor estètic i econòmic més alt. A més, aquests canvis no es donen en una sola escala geogràfica. Per exemple, a escala local trobem noves infraestructures verdes en àrees en desús (humà) que sovint impliquen l’expulsió d’animals que hi havien trobat refugi. A escala global, el creixement de la majoria de les ciutats es basa en grans processos d’extracció i degradació ambiental. Davant d’això, ¿quines natures es fan visibles en aquests projectes? Què i qui deixem fora? La resposta és que ens trobem immersos en un doble procés tant de desverdir i desanimalitzar com de reverdir i reanimalitzar: les ciutats s’expandeixen espacialment i alhora reconverteixen el seu interior en un territori homogeni i sovint hostil per a aquelles formes de vida que no encaixen o sobrepassen els nostres projectes urbans de vida en comú.

La ciutat, però, sempre ha estat més que humana, i històricament hi hem trobat formes de vida que s’han adaptat sense tenir gaire en compte els nostres desitjos, o fins i tot resistint els nostres intents de controlar-les. Arreu d’Europa, les ciutats han acollit sempre com a habitants gats i gossos de carrer que, com en altres llocs del món, han coexistit en ambients ben diversos. El projecte Remaking One Health − Indies, en el qual participo, explora les relacions entre ciutadans humans i canins a l’Índia: relacions complexes que defugen el binarisme amor-odi que sovint trobem cap a altres animals. Des dels sentiments de pertinença a la comunitat fins al reconeixement del dret a ocupar un espai i existir en l’espai públic, aquestes relacions escapen als paradigmes de propietat i «mascotatge». Això no vol dir que no hi hagi problemes, com ara lladrucs a la nit o, en casos més extrems, mossegades i transmissió de malalties. El cas dels gossos (i gats) de carrer, però, és un de tants que ens podrien mostrar què vol dir conviure amb animals no humans fora del nostre control absolut, i també què vol dir viure bé en companyia d’altres espècies –que no espècies de companyia– a la ciutat, lluny de miratges verds i tecnoutòpics.

Malauradament, el que hem vist històricament a les grans ciutats arreu del món, però especialment al nord global, són grans estratègies de desanimalització: controls de població i exterminis sistemàtics que, en nom de la salut pública i la higiene, han desplaçat gats, gossos i altres animals urbans o bé cap a l’espai privat de la llar o bé cap a colònies, com les que habiten els gats de carrer avui dia arreu de Catalunya. Tot això sense tenir en compte els seus interessos. Tanmateix, malgrat la violència en què es fonamenten, aquests processos rarament han produït l’espai púbic estèril que buscaven, ja que uns altres animals han omplert de seguida aquests nínxols ecològics, com ara coloms, gavines o senglars. Fa unes setmanes, el diari Ara publicava un reportatge sobre com l’assentament de gavines és «una mena de gentrificació animal que ha suposat un maldecap per als coloms –les seves víctimes preferides– però també per a les persones». Segons el reportatge, les gavines «van arribar» a Barcelona fa uns cinquanta anys i s’han tornat «més agressives». A altres llocs d’Europa, com el Regne Unit, s’ha especulat sobre l’arribada de les gavines relacionant-ho amb els sistemes urbans de reciclatge i gestió del material orgànic, així com amb la degradació sistèmica dels seus hàbitats fora de la ciutat. I s’han emprat arguments comparables pel que fa a altres animals que també han estat protagonistes de reportatges semblants, com els senglars. Això assenyala contradiccions importants: encara que s’hagi explicat que enverdir la ciutat és una acció clau per adaptar-nos a la crisi climàtica, sovint ens oposem a les natures que –davant d’aquesta mateixa crisi– s’adapten a nosaltres i a la ciutat.

Així, el que sembla que tenen en comú tots aquests intents de reintegrar la natura a la ciutat és que la connexió amb la natura en què es basen sempre és parcial. Com diu Donna Haraway, és important «amb quines matèries pensem altres matèries, quines històries expliquem per explicar altres històries». Sovint, les metàfores que fem servir per parlar del verd a la ciutat deixen fora de l’equació, per exemple, els riscos associats amb la natura. I no és estrany, ja que la ciutat ha esdevingut el símbol d’un progrés, com afirma Krithika Srinivasan, entès com l’aïllament dels riscos que comporta viure amb el que és més-que-humà, com ara la meteorologia o la predació. En aquest sentit, fer les ciutats més verdes no sol implicar una reconnexió amb els límits biogeogràfics de les regions en què se situen les ciutats, ni ens fa més tolerants a les trajectòries adaptatives dels insectes, ni propicia que els espais que construïm puguin ser compartits amb animals que també els consideren atractius. De fet, tots aquests problemes se solucionen normalment a força d’excloure totes aquestes natures del verd que diem que ens cal reintegrar. El verd que ens cal és una natura antropocèntrica: previsible, mal·leable i amb un rol concret i específic.

En aquest sentit, el futur de la ciutat multiespècie –que no verda– no hauria d’implicar la producció de natures que ens són fàcils de controlar i amb les quals podem conviure sense fricció. Al contrari: ens caldrà aprendre a llegir natures imprevistes i amb interessos que difereixen dels nostres, o fins i tot que s’hi oposen. Això implicarà reorientar les idees que tenim de la ciutat com a espai en què la vulnerabilitat respecte a la natura és l’excepció. Haurem d’aprendre a entendre el risc de conviure amb els senglars que ocupen els parcs de la ciutat i a elaborar estratègies per mitigar la insistència dels ocells que també volen gaudir de patates fregides a altes hores de la matinada. Això, de fet, no sembla gran cosa si ho comparem amb els riscos a què s’exposen els qui conviuen amb natures com ara mamífers en règims de conservació, des dels pumes de l’Amèrica del Nord als grans felins de l’Índia. De la mateixa manera que els costos de viure amb aquests animals que volem protegits sovint no es reparteixen de forma equitativa, també ens caldrà entendre com es poden distribuir de manera justa tant els perills com els beneficis de cohabitar amb aquestes natures urbanes. Això serà essencial per evitar reproduir la desigualtat actual en els impactes positius i negatius del verd majoritari sobre els habitants de la ciutat, siguin o no siguin humans.