Ciència ciutadana: coneixement al poder

La ciència ciutadana, retorna a les essències de la ciència amateur del segle XIX però hi incorpora iniciatives d’innovació social i oberta.

Classe de química, Parklands High School (Austràlia).

Classe de química, Parklands High School (Austràlia). Font: Tasmanian Archive and Heritage Office.

Enmig de la revolució digital, les universitats estan deixant de ser feus exclusius del coneixement i de l’aprenentatge. Però, aleshores, on queda ubicada la ciència essencialista moguda per la pura curiositat? Què poden dir i com poden respondre les actuals estructures i dinàmiques de la recerca científica? És possible concebre una investigació més horitzontal? Té sentit plantejar-s’ho? La ciència ciutadana, encomanant la recerca a la participació ciutadana, respon totes aquestes preguntes.

L’amateurisme i la curiositat van ser el motor principal de la ciència fins ben entrat el segle XIX. L’astronomia i la botànica en són fantàstics exemples, en què la contribució desinteressada i inexperta de milers de persones va possibilitar descobrir noves estrelles o noves espècies. Durant el segle XX, la ciència es va anar professionalitzant i tecnificant a una velocitat trepidant. Van créixer el nombre de disciplines i especialitats per aconseguir un coneixement concret i precís.

Igualment, va créixer la necessitat de divulgar i transferir els resultats d’una recerca a fi que, segons diuen, la pugui entendre el ciutadà no expert o simplement aquell que està fora del seu àmbit disciplinari. Pel que fa això, s’observa una pèrdua de vocacions científiques a tot Europa. La Unió Europa posa de manifest la seva preocupació a l’informe Rocard quan demana una altra manera d’ensenyar les ciències, les enginyeries i les matemàtiques sobre la base de la Inquiry Based Science Education (educació a través de preguntes). I, mentrestant, els museus de ciència que vetllen per un patrimoni sobretot propi de les ciències naturals han anat deixant lloc als centres de ciència. S’hi proposa una interactivitat que certament ens aproxima als fenòmens estudiats per la ciència, però ho fa amb botons i artefactes que activen una vegada rere una altra el mateix procés dins un cubicle immaculat.

Cap a una ciència més «democràtica»

No deixa de ser curiós que, en un món hiperconnectat enfervorit per compartir i difondre, es mantingui una visió de la ciència tan sòlida. La democratització del coneixement, tal com és defensada per la cultura digital, pot impregnar la recerca i el mètode científic?

Algunes institucions culturals que es presenten com a espais de recerca i coneixement responen afirmativament aquesta pregunta. De manera entusiasta i sense complexos, cadascun amb les seves peculiaritats, Ars Electronica i el seu Futurelab a Linz, FutureEverything de Manchester liderat pel professor universitari Drew Hemment, Waag Society d’Amsterdam, Science Gallery del Trinity College Dublin, Medialab Prado i el seu laboratori ciutadà de Madrid o el mateix CCCB són alguns exemples de treball amb la ciència de més espontaneïtat i frescor. Són espais amb una llibertat i flexibilitat que la universitat sembla difícil que trobi.

Ciència ciutadana per i amb la societat

Des dels espais reglats, com ara les universitats i els centres de recerca, fer un pas com el dels anteriors centres és complicat. No obstant això, amb una efervescència creixent, en els darrers cinc anys, està sorgint l’anomenada ciència ciutadana, que aspira a estrènyer la relació amb i per la societat. L’etiqueta té múltiples definicions, però el projecte europeu Socientize liderat des de la Universitat de Saragossa proposa:

La ciència ciutadana es refereix a la participació del públic en general en les activitats d’investigació científica, on ciutadans contribueixen activament a la ciència, ja sigui amb el seu esforç intel·lectual, amb coneixement o amb les seves eines i els seus recursos. Els participants proporcionen dades i dispositius experimentals als investigadors, plantegen noves preguntes i co-creen una nova cultura científica. Els voluntaris adquireixen nous coneixements, noves habilitats, una comprensió més profunda […]. Com a resultat d’aquest escenari obert, en xarxa i transdisciplinari, les interaccions ciència-societat-política […] condueixen a una investigació més democràtica basada en una presa de decisions que se sustenta en la informació.

El nom de ciència ciutadana sembla ser que es va utilitzar per primer cop al Cornell’s Laboratory of Ornithology cap als anys vuitanta. Es referia al creixent i desbordant nombre de naturalistes que observaven i recollien dades de població de les més diverses espècies. Aquest origen ens remet directament a l’amateurisme del segle XIX però ara reforçat per un activisme conservacionista de la biodiversitat del nostre planeta.

No obstant això, el veritable boom de la ciència ciutadana s’esdevé ben entrat el segle XXI. S’inicia amb l’èxit de participació de Seti@home que, començat el 1999, utilitza els ordinadors d’aquells voluntaris que es connectin a la plataforma per trobar traces d’intel·ligència artificial extraterrestre. El projecte va motivar la creació d’una plataforma de computació voluntària per part de la University California Berkeley comparable a qualsevol supercomputador (al març del 2013 tenia una capacitat de 9,2 petaFLOPS, vuit vegades superior a l’actual MareNostrum del Barcelona Super Computing Center). La plataforma BOINC, creada el 2002, actualment nodreix una vuitantena de projectes científics. La computació voluntària, gràcies a Internet, ha resultat ser la punta de llança per multiplicar la participació ciutadana, passant dels centenars o pocs milers de voluntaris en els projectes naturalistes als centenars de milers de voluntaris de l’era digital.

BOINC està començant a recollir els seus fruits més valuosos. Els resultats s’estan publicant a les millors revistes científiques. Einstein@home, iniciat el 2005, utilitza els ordinadors de 250.000 voluntaris per cercar senyals de púlsars a les dades dels detectors d’ones gravitacionals LIGO i GEO600. Al març del 2009, l’ordinador d’Helen Colvin d’Iowa detecta un senyal de púlsar desconegut i tres dies després és corroborat per l’ordinador del Music Informatics Department de la Universitat de Mainz. La troballa s’acaba publicant a Science el 12 d’agost de 2010.

Fabricació col·lectiva d’un comptador d’abelles per a un rusc. Taller abelles urbanes 2.0.

Fabricació col·lectiva d’un comptador d’abelles per a un rusc. Taller abelles urbanes 2.0. Font: Open Systems.

Més enllà de la computació voluntària

Els èxits obliguen la comunitat científica a reflexionar. La infraestructura i la metodologia associada tenen poc a veure amb les maneres de fer ciència actuals. Tant en la ciència ciutadana com en la computació voluntària, cal abans que res motivar els voluntaris i fer-los partícips del conjunt del procés d’investigació. Les estratègies clàssiques unidireccionals de comunicació de la ciència cap a la societat no funcionen. La recerca científica queda contaminada des del primer moment per la comunicació científica i, inversament, si no s’aconsegueix transmetre el batec de la recerca científica, el projecte serà un fracàs de participació. La societat valida així tots i cadascun dels passos de la investigació, la fa més transparent al no expert i el voluntari combina la seva contribució a la recerca amb un procés d’aprenentatge constant.

En tot cas, hi ha alternatives a la participació passiva i no conscient de la computació voluntària. El projecte Foldit, per exemple, busca trobar els plegaments de proteïnes correctes i va un pas més enllà i evoluciona a partir dels comentaris dels participants. Aquests afirmaren que el seu ull era capaç de trobar les estructures moleculars correctes més ràpid que la màquina i els seus processos iteratius. L’any 2008 Foldit es transforma en un joc en línia amb 240.000 jugadors que acumulen punts i superen nivells. Els voluntaris competeixen i col·laboren en una iniciativa que replanteja de dalt a baix l’enginyeria dels enzims gràcies a tècniques de gamificació. El 22 de gener de 2012 es publica un article a Nature Biotechnology amb un nou enzim terapèutic generat per una intel·ligència col·lectiva. Els jugadors estan ara buscant inhibidors de proteïnes més potents per bloquejar la pandèmia de la grip H1N1 o el H1V (sida). Un altre cas similar és Galaxy Zoo, que, iniciat el 2007, classifica les galàxies del banc d’imatges del telescopi Hubble. El projecte acumula més de vint publicacions científiques i té un arxiu de més d’un milió i mig de galàxies catalogades.

Barcelona, en el mapamundi de la ciència ciutadana

A Barcelona ja existeixen diverses iniciatives, tot i que queda molt camp per recórrer. Coordinats per OpenSystems de la Universitat de Barcelona, ens hem reunit cinc equips de recerca i vuit projectes de diverses institucions per compartir recursos i experiències. La plataforma Barcelona Lab, impulsada per la Direcció de Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona, ens ha permès créixer. L’Ajuntament ha rebut un ajut de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología per a la primera Oficina de Ciència de Ciutadana de l’Estat regida per un ajuntament. El grup de ciència ciutadana del Barcelona Laboratori també acaba de rebre una ajut RecerCaixa per a dos anys a fi d’explorar la fèrtil convivència entre recerca i educació dins la ciència ciutadana. Els primers resultats científicament rellevants en àrees com la mobilitat humana i en cooperació en humans estan a punt de sortir i imaginen la ciutat com a espai per a l’experimentació col·lectiva. Es vol optimitzar i compartir els recursos en la pràctica de la ciència ciutadana, els nous mètodes científics associats, la política de dades obertes que s’hi exigeix. I a més es proposa un espai comú per a una intermediació fluida amb el ciutadà. Els objectius coincideixen plenament amb la conclusió d’un article publicat a Science: «Next Steps for Citizen Science».

Retorn al futur, la ciència com a passió compartida

La ciència ciutadana, en gran mesura, retorna a les essències de la ciència amateur del segle XIX però barrejada amb els estils contemporanis de la cultura digital. Les iniciatives de ciència ciutadana més radicals remeten a iniciatives d’innovació social i d’innovació oberta que inclouen makers, hackers, artistes i totes aquelles subcultures del món digital.

Safecast, per exemple, és una xarxa de sensors de radioactivitat que treballen sobre Arduino i neix amb l’objectiu de lliurar a la comunitat aquella informació sobre els nivells de radioactivitat del Japó després del terratrèmol del 2011 quan el govern no n’informava. El projecte sorgeix d’una necessitat ciutadana que convergeix radicalment en interessos i experteses múltiples. Una ciència ciutadana en estat pur que atorga el poder del coneixement a la ciutadania, sense cap mediació.




David Anderson, fundador de BOINC, admet que: «Hi ha la idea que, amb aquestes pràctiques, [els científics] han cedit el control i que la seva importància disminuiria». Més lluny d’això, el Citizen Cyberscience Centre de Ginebra anima i forma els científics per poder viure la ciència com una passió compartida capaç de canviar el món si és necessari. Els equips investigadors seran heterodoxos i la gestió cultural s’hibridarà amb la gestió de projectes de recerca. Els centres de recerca es confondran amb els espais culturals i els consideraran infraestructura científica tan poderosa com el mateix CERN. T’hi atreveixes? Vols participar-hi?

Vegeu comentaris2

  • Steve | 27 abril 2014

  • Equip CCCB LAB | 28 abril 2014

Deixa un comentari

Ciència ciutadana: coneixement al poder