CERN: divulgació científica sense fronteres

Reconstrucció del Sincrociclotró al CERN. Ginebra, 1975 | © 1975-2017 CERN

Tradicionalment la divulgació científica s’ha destinat al públic de les mateixes institucions que produeixen ciència o focalitzades a captar futurs científics. Fa quatre anys, era estrany que un centre científic tingués una política de difusió i obertura cap a totes les persones del món, aprofitant l’accés via Internet en temps real. És el cas del CERN, o Centre Europeu d’Investigacions Nuclears, el principal laboratori de física experimental fundat el 1954 per dotze països europeus, que des de la seva fundació va tenir una política d’obertura del coneixement científic. Situat a Ginebra, les seves recerques es caracteritzen per la col·laboració entre científics i enginyers a escala global per tal de comprendre els components més profunds de la matèria que conforma l’univers. El centre té un circuit de col·lisionadors i detectors de partícules instal·lats a uns cent metres sota terra, un espai subterrani conegut amb el nom d’ATLAS Room o «la caverna».

Les visites virtuals

El 2013, l’Anella Cultural Llatinoamèrica-Europa va organitzar una connexió amb l’ATLAS Room del CERN durant el programa de Kosmopolis. Festa de la Literatura Amplificada. Ja llavors, el node uruguaià de l’Anella hi va participar en línia i va manifestar al CCCB l’interès d’estendre aquestes visites al públic local.

La primera visita virtual titulada «L’Uruguai visita el CERN» va tenir un desplegament per xarxes d’arreu del país i van participar-hi 670 persones entre nens, joves i adults. A partir d’aquesta visita es van iniciar nexes i desenvolupaments posteriors. Per exemple, el 2015 es va dissenyar el cicle en línia sobre els neutrins. Juntament amb el CERN hi van participar en directe observatoris com IceCube des de l’Antàrtida, Auger a Mendoza o Angra Neutrino Project al Brasil, entre d’altres. Els qui s’hi van connectar van poder establir una connexió de primer ordre amb els continguts científics, com va passar entre una localitat del nord de l’Uruguai, el CERN i IceCube, on tots van poder dialogar en primera persona sobre els últims avenços científics.

El 2016 vam convidar Monica Bello a presentar el programa de residències artístiques conegut com a Arts at CERN, dins del 3r Congrés en línia d’Educació i Nous Mitjans, amb 1.200 participants d’universitats iberoamericanes. Bello va compartir la seva metodologia de treball, que genera diàleg entre artistes i científics que hi col·laboren explorant llenguatges artístics i recerca fonamental per estimular creacions i descobriments. Va ser un missatge inspirador per als assistents en línia, els quals estan habituats a les seves acadèmies a treballar en àrees específiques sense atrevir-se a traspassar les fronteres entre diferents disciplines.

Un altre desafiament interessant va ser col·laborar amb TEDxCERN 2016, ja que se’ns va proposar oferir l’esdeveniment en línia d’una manera més global. Per això vam plantejar involucrar-hi part de la regió llatinoamericana amb la interpretació simultània a l’espanyol. L’obertura ha marcat sempre les accions d’extensió del CERN. Amb gran satisfacció, des de Montevideo va coordinar diversos actors locals i regionals que hi van participar activament.

Per obrir nous espais en la difusió de la física de partícules, vam crear la «Xarxa Amics del CERN a Llatinoamèrica», inaugurada per Rolf Landua, director d’Extensió del CERN. El 2017, hi va haver una altra visita virtual en diferents regions llatinoamericanes amb una assistència massiva.

Aquestes sinergies culturals constitueixen una invitació a sumar-se a altres activitats futures, obertes a tots aquells curiosos que vulguin conèixer i imaginar com funcionen les partícules elementals del nostre planeta i l’Univers.

Visita presencial al CERN

Després de l’anunci del CERN sobre el Bosó de Higgs, durant el 2014 el col·lisionador va estar aturat per a refacció i ajustament. Aquell any es van intensificar les visites presencials al CERN, especialment a l’Experiment o Col·laboració ATLAS, que, amb 25 anys des de la seva conformació dins del laboratori, és el principal detector de partícules.

A la recepció de Secretaria del CERN, esperava iniciar la meva visita i baixar a la «caverna» de l’ATLAS. Un jove estudiant de doctorat ens va anunciar que seria el nostre guia. Vam començar la visita en un grup integrat per estudiants alemanys de física i qui subscriu, un uruguaiana no científica. Vam sortir a l’exterior, vam travessar la línia del tramvia que connecta amb Ginebra i vam vorejar The Globe, que té una mostra permanent amb els principals descobriments del CERN. Vam deixar enrere el paisatge d’estiu dels Alps.

Dins de l’Experiment ATLAS, el guia va fer la síntesi bàsica sobre física de partícules i vam veure la sala de controls. Ens va explicar que totes les coses estan formades per matèria, aquesta per àtoms, els àtoms estan formats per electrons que orbiten al voltant d’un nucli, el qual està constituït per partícules subatòmiques anomenades protons i neutrons, també formats per partícules més petites anomenades quarks. Fins ara es coneixen sis tipus de quarks (up, down, top, bottom, strange i charm). Aquests, juntament amb els leptons (electrons, muons, tauons, neutrins) i els bosons (Higgs, fotó, gluó, W, Z) constitueixen les anomenades partícules fonamentals de la matèria visible i són les més petites que s’han identificat mai.

Aquest espai ja era conegut per mi, per dues visites en línia passades. I ara hi era presencialment. Vaig tenir una sensació estranya, entre el que coneixia del CERN i l’ansietat de ser-hi in situ.

Gran Col·lisionador d’Hadrons. Ginebra, 2017 | © 2017 CERN

Ens vam col·locar cascos de seguretat i vam baixar cap a la caverna. Als passadissos d’accés, hi havia pòsters sobre els anells interconnectats que formen el col·lisionador, circuits on acceleren partícules que xoquen i els detectors les reben. L’anell més gran s’anomena LHC, que significa Large Hadron Collider o Gran Col·lisionador d’Hadrons, i fa 27 km de circumferència. Està planificada la construcció d’un anell més gran, amb 100 km de circumferència, per sota del llac de Ginebra.

En recórrer les enormes sales que allotgen els servidors del CERN, les nostres veus van disminuir de volum. Vam seguir amb l’adrenalina molt alta per passadissos articulats. Una porta es va obrir i vam arribar a l’espai que alberga el detector. Un espontani silenci grupal va substituir la presència d’aquesta magnífica peça tecnològica.

Des d’un balcó mirant al centre del detector vaig treure el cap i en vaig veure tota l’estructura, probablement la major concentració de cables del món era allà. Vaig comparar la meva alçada amb la mida d’aquella mola cilíndrica i vaig estimar que podia repetir el meu cos unes vint vegades; en realitat són trenta vegades. En pocs segons la meva memòria va passar pels anells que havia vist abans en els pòsters. Mentalment vaig viatjar i vaig tornar al mateix lloc: al balcó mirant el detector. Aclaparada, vaig pensar en el coneixement acumulat per produir i mantenir aquella maquinària.

De retorn a la superfície de l’ATLAS, el nostre guia va explicar com funciona el calibratge d’imants perquè els feixos puguin xocar exactament. Vam entendre la transferència que fa el detector des de processos analògics fins a imatges digitals per ser estudiades. També va esmentar una publicació, de la revista Nature, que pondera la cultura científica del CERN comparant les sigles LHC en clau de Large Human Collision o Gran Col·lisió Humana, on persones de diferents nacionalitats i cultures interactuen amb un objectiu científic. Voldria afegir una altra possibilitat per a les sigles LHC, com Large Human Construction o una Gran Construcció Humana, en la història de la ciència i la humanitat.

Finalitzada la visita, no esperava trobar aquesta sacietat mental i emotiva del fet d’haver-hi estat.

Un any després, a Montevideo, preparant una videoconferència amb l’artista Ignacio Iturria, ell esmentava situacions que van marcar la seva percepció. Un record va ser la seva visita al zoològic on va veure tancat un elefant en una gàbia. Això va provocar en ell exploracions artístiques en relació amb l’escala. De seguida vaig connectar aquest exemple de la mida de les coses i la seva percepció al record vívid de la caverna. Una espècie de metàfora visual: «un elefant en un anell» emulant el circuit de col·lisió i el seu detector.

La visita a la caverna va ser una antològica experiència estètica i, juntament amb ella, un recursiu gaudi d’haver-hi estat. Aquesta assimilació conceptual i emocional constitueix una serendipitat múltiple. Sense cap dubte, la fortuna trobada va ser un fet signat per ser compartit amb altres.