Cap a un «gir bacterial» en l’art, l’arquitectura i el disseny

Últim fanal a querosè a Buenos Aires, 1931 | Archivo General de la Nación (Argentina) | Domini públic

En comptes de contribuir a la contaminació lumínica urbana, tan estesa, l’artista Samira Benini Allaouat i el seu resolutiu equip interdisciplinari han decidit instal·lar Geo-Llum en una zona de rehabilitació urbana comunitària, amb la intenció de conscienciar i posar llum sobre la capacitat catalítica de bacteris terrestres com les espècies Geobacter, descobertes el 1987, que són capaces de renovar biològicament sòls contaminats i convertir l’energia química de les substàncies orgàniques en corrent elèctric. El projecte, promogut pel CCCB com a centre local S+T+ARTS, se centra en la investigació contemporània sobre les cel·les de combustible microbianes (MFC, en anglès) i en la recerca de fonts energètiques renovables alternatives que posin fre a la dependència dels combustibles fòssils. A més, emfasitza el fet que els humans estan profundament vinculats a les ecologies microbianes i posa sobre la taula la pregunta «com hem d’integrar els microorganismes en el disseny de ciutats més sostenibles?» enriquint el microbioma urbà urbana, promovent interaccions ecològiques que augmentin la biodiversitat –entesa comunament com les plantes i els animals– i millorant la salut de totes les espècies vives que habiten la ciutat. Les escultures de llum, les formes orgàniques de les quals es fan amb biomaterials i serveixen també com a dipòsits pluvials, pretenen empoderar la població local, però també volen cridar l’atenció sobre el fet que els microorganismes, després de crear els principals gasos de l’atmosfera terrestre (el nitrogen, l’oxigen i el diòxid de carboni), ens continuen influenciant i dominen per igual els nostres entorns tant externs (en-vironments) com interns (in-vironments), de manera que constitueixen, en paraules de Ted Krueger, «dos sistemes ecològics […] l’entorn que habitem [i] el microbioma: que és l’entorn que ens habita. Tots dos són fonamentals per a la nostra supervivència».[1]

En les àrees científiques es va passar del projecte del genoma humà (1990-2003) al projecte del microbioma humà (2016-2017); en paral·lel a aquest canvi, el 2021 va arrencar una iniciativa europea de recerca sobre el microbioma (International Human Microbiome Coordination and Support Action – IHMCSA) que pretenia millorar la salut humana i potenciar el benestar. D’altra banda, l’art basat en la recerca ha contribuït enormement al canvi en la percepció cultural tractant els organismes procariòtics com a agents, materials tècnics, motius, metàfores i models de la producció de coneixement. Els artistes ja no guien segons codis individuals, sinó a través de ciutats cel·lulars o microbianes; han canviat el punt de vista tradicional sobre la identitat humana i la individualitat per entendre el cos com un ecosistema o holobiont[2] en el qual hi ha una gran varietat d’espècies cel·lulars que col·laboren i competeixen entre si.

Geo-Llum, doncs, forma part d’un moviment artístic més ampli que tracta les qüestions ambientals tant externes com internes (p. e., la hipòtesi del cervell/estómac, que postula que la microbiota estomacal influeix al llarg de tota la vida en la salut mental). Posem-ne uns quants exemples. Els protagonistes de l’escultura biotecnològica titulada Pancreas (2009-2012), de Thomas Feuerstein, són bacteris dissenyats: cèl·lules de la neuròglia humana que creixen en un contenidor de cristall en forma de cervell humà i que s’alimenten de la glucosa obtinguda gràcies al bacteri GMO, que és capaç de trencar la cel·lulosa de llibres triturats. Segueixen una dieta estricta, consistent exclusivament en pàgines de la Fenomenologia de l’esperit de Hegel. Metabòlicament, «l’aliment per al cervell» esdevé «pensament per a l’aliment».[3] D’altra banda, la instal·lació The Great Work of the Metal Lover (2012), d’Adam Brown, empra bacteris extremòfils capaços de metabolitzar de manera innata metalls tòxics: en un bioreactor que simula una atmosfera reduïda sense oxigen, el bacteri Cupriavidus metallidurans produeix partícules d’or de 24 quirats que l’artista aplega per crear petites llavors; sembla, doncs, que aquest comportament que expliqui l’antiga creença alquimista per la qual els metalls comuns es poden transformar en or sintetitzant una substància alquímica anomenada la pedra filosofal o Lapis Philosophorum. Aquests bacteris extremòfils no només tenen un paper important en la nostra manera d’entendre l’origen de la vida, sinó que també serveixen per desenvolupar eines d’exploració geobiològica, com ara bioindicadors o biosensors, i són útils per filtrar metalls tòxics dels sòls industrials contaminats o de les aigües residuals. Ras i curt: netegen les deixalles humanes i poden transformar la nostra porqueria en or. En l’obra Microbial Schöppingen (2012), l’artista Mick Lorusso se serveix de bacteris productors d’electricitat per il·luminar la representació d’una vila en miniatura, instal·lada en una galeria d’art. I Gilberto Esparza fa servir bacteris Geobacter perquè els seus gastrobots (robots alimentats amb residus orgànics) produeixin corrent elèctric i llum, però no per a humans, sinó per a plantes: la seva obra Plantas autofotosintéticas (2013-2014) és un sistema simbiòtic que produeix energia a partir d’aigües residuals, les quals es converteixen en la llum que les plantes aquàtiques situades al centre de la instal·lació necessiten per a la fotosíntesi, de manera que al final els vegetals no necessiten recursos lumínics naturals per viure. Esparza desvia deliberadament el punt de vista antropocèntric pel qual aquests robots wetware han de dur a terme tasques útils només per a la nostra espècie –encara que també es potencia voluntàriament l’ambigüitat entre els «òrgans» d’aquest mecanisme, que evoquen un sistema circulatori i nerviós o un cervell rudimentari, i la xarxa de treball distribuïda i amorfa de l’obra.

Gilberto Esparza – Plantas autofotosintéticas. Vista de la instal·lació en el marc de l’exposició «OU\ /ERT: Phytophilia, Chlorophobia, Situated Knowledges», Emmetrop Bourges, 2019 (Foto d’Axel Heise)

Tot plegat ens mena a la pregunta sobre com podem aconseguir que els nostres cossos humans siguin més sensibles a les relacions amb el món microbià, en bona mesura invisible, si «hem d’entendre els microorganismes com a col·laboradors o companys potencials […]. Cal que integrem l’escala micro-lògica en l’activitat dissenyadora, i per aconseguir-ho hem de deixar de pensar que la nostra tasca és crear objectes i entendre que la nostra comesa és, en realitat, la manufacturació de sistemes que incloguin un component biològic important.»[4]

Es podria argumentar, com fa l’artista i arquitecte Philippe Rahm, que cal establir una «història natural de l’arquitectura»,[5] basada en l’assumpció que aquesta disciplina certament neix de la necessitat de mantenir el cos humà a una temperatura de 37 ^oC, fornint-li refugi i prenent en consideració l’impacte d’epidèmies, vacunes i antibiòtics, però que també ha de considerar l’accés generalitzat a les fonts d’energia fòssil (geològica, basada en plantes) que menen a la substitució de les constructores biològiques per les mecàniques, fins al desenvolupament de formes d’il·luminació i materials biològics nous lliures de CO₂. Els biòlegs es refereixen als bacteris com a «arquitectes antics», capaços de construir «habitatges molt ben dissenyats» per mitjà de « activitat sensorial i fisiològica coordinada interespecífica (“conscient” i “dissenyada”) que posen en dubte la idea preconcebuda que l’arquitectura humana conscient és excepcional.»[6]

En aquest sentit, la «co-corporeïtat» pot ser una estratègia per tractar els «nostres» hàbitats i els dels éssers-no-humans, així com les formes postantropocèntriques de l’oikos, entès com una mena de coexistència domèstica entre disciplines diferents i a escales diverses (tal com un projecte austríac homònim planteja). En efecte, combinant la recerca en arquitectura performativa, art, bio(tecno)logia, intel·ligència artificial i aprenentatge automàtic, la proposta presenta un marc materialitzat d’interacció entre espècies, materials vius i adaptables, coreografies pigmentades i moviments fototàctics de microorganismes com una prospecció de possibles arquitectures sensibles amb estructures flexibles que s’adaptin al canvi bacterià i a les futures tècniques d’autogestió dels edificis, incloent-hi els biopolímers i la impressió en 3D.[7] Val a dir, a més, que en aquest cas es fa un acostament crític i sistèmic a l’apogeu dels «materials intel·ligents»: en aquest cas la intel·ligència no s’entén només com la mimetització de la cognició humana, sinó com una intel·ligència descentralitzada en ecosistemes –és a dir, en sistemes que són capaços de posar ordre al desgavell humà en una època de crisi ecològica i atmosfèrica aguda.