¿Calvino somiava en androides literaris?

Una dona sostenint una cinta de màquina d’escriure, c. 1930s | Robert Yarnall Richie, DeGolyer Library | Domini públic

Italo Calvino va néixer a Cuba el 15 de setembre del 1923, però es considerava de la Ligúria («Sono tanto nato a Sanremo che sono nato in America). En aquella època els europeus encara emigraven a fare l’America. Calvino, doncs, va néixer a Amèrica, però es va formar i va créixer com a narrador a Torí, a les oficines d’Einaudi, la gran editorial fundada en ple feixisme i renascuda en el període de dopoguerra en la qual un escriptor novell podia intercanviar lectures amb Cesare Pavese, parlar amb Natalia Ginzburg o fer un espresso amb la seva «ànima bessona», el supervivent Primo Levi. No és casual que se’ls conegui com «la tribu Einaudi».

Com el seu coetani piemontès Umberto Eco, Calvino era un paio curiós de mena. Estava al dia de les teories estructuralistes (de Vladimir Propp a Algirdas Greimas, passant per Claude Lévi-Strauss, Roland Barthes i els seus col·legues de Communications), seguia amb atenció la producció literària europea (amb especial interès pel grup Oulipo, els francesos que experimentaven amb la combinatòria textual) i coneixia les últimes teories i troballes científiques. De manera paral·lela a l’obra de ficció, Calvino va anar teixint un entramat textual d’entrevistes i assajos que, sense abandonar la centralitat del motiu literari, abordava els grans temes culturals de l’època.

El 1955, Einaudi tradueix les Ficciones de Jorge Luis Borges i, tres anys després, Feltrinelli publica El Aleph. Els deserts laberíntics i les biblioteques infinites de Borges encara van allunyar més Calvino de les continuïtats previsibles de la narrativa tradicional. «La literatura, com les matemàtiques, és abstracció i formalització», deia en una entrevista publicada a la Gazette de Lausanne el juny del 1967. Si bé la traducció italiana del clàssic de Claude Shannon dedicat a la teoria matemàtica de la comunicació no arribaria fins al 1971, el 1963 Mondadori ja havia publicat La teoria dell’informazione. Simboli, codici, messagi, un volum escrit per John R. Pierce, col·lega de Shannon als laboratoris de la Bell. Conceptes com soroll, entropia o retroalimentació estaven a disposició de qualsevol creador que volgués bifurcar i explorar nous camins literaris.

És en aquest context que Calvino somia en l’androide literari.

***

«En la manera de veure el món de la cultura actual hi ha una tendència que aflora contemporàniament per diversos costats: el món, en les diferents facetes que presenta, es veu com si fos discret, no pas continu. Empro el terme discret en el sentit matemàtic: una quantitat és «discreta» quan es compon de parts separades. El pensament, que fins fa dos dies se’ns revelava com una cosa fluida i ens evocava imatges lineals com la d’un riu que discorre o la d’un fil que es descabdella, o bé imatges gasoses, com una mena de núvol –fins al punt que sovint se’n diu «l’esperit»–, avui tendeix veure’s com una sèrie d’estats discontinus de combinacions d’impulsos sobre un nombre finit (enorme, però finit) d’òrgans sensors i de control. Els cervells electrònics, si bé són lluny de produir totes les funcions de l’humà, sí que estan en condicions de proporcionar-nos un model teòric convincent per als processos més complexos de la nostra memòria, de les nostres associacions mentals, de la nostra imaginació, de la nostra consciència. Shannon, Wiener, Von Neumann i Turing han canviat radicalment la imatge dels nostres processos mentals.» («Cibernètica i fantasmes»)

***

Entre 1967 i 1968, Calvino emprèn un tour acadèmic per diverses ciutats (Torí, Milà, Gènova, Roma, Bari) organitzat per l’Associazione Culturale Italiana. La mateixa conferència, «Cibernètica i fantasmes (apunts sobre la narrativa com a procés combinatori)», va presentar-se més tard a Alemanya, Bèlgica, França, el Regne Unit i els Països Baixos. Junt amb Opera aperta, d’Umberto Eco (1962), i Rayuela, de Julio Cortázar (1963), aquesta conferència de Calvino forma part de la genealogia oficial de l’hipertext digital. Ara també la podem (re)llegir com un exercici paleofuturista de les intel·ligències artificials generatives.

***

Segons Calvino, «els cervells electrònics poden digerir instantàniament la complicació matemàtica». El vell somni d’una màquina pensant com la que imaginava Ramon Llull a l’Ars combinatoria ara «es troba en plena actualitat». Si Hegel i Darwin havien decretat el triomf de la continuïtat històrica i biològica, el nou model seguia «les corbes dels diagrames estadístics: la investigació històrica es matematitza cada cop més». Però no és només la història la que segueix les ondulacions del big data: mig segle després de Calvino, la creació textual també galopa les elevacions textuals cada cop que ha de predir la paraula següent. Una de les funcions més fascinants i explotades del ChatGPT és la que permet de continuar un text. N’hi ha prou d’escriure la primera frase d’un relat i afegir-hi el prompt «Continue: true».

***

Prompt: Hi havia una vegada un novel·lista interessat en la combinatòria que es deia Italo. Continue: true.

Hi havia una vegada un novel·lista interessat en la combinatòria que es deia Italo. A diferència de la majoria d’autors, l’Italo no només trobava que la combinació d’elements en les seves històries era fascinant, sinó que també creia que podia utilitzar la combinatòria per predir el futur. Això el va convertir en una figura controvertida en el món de la literatura i les matemàtiques.

L’Italo havia desenvolupat una teoria única que relacionava les combinacions de paraules en les seves novel·les amb esdeveniments de la vida real. Creia que si manipulava certes seqüències de paraules i símbols en els seus escrits podria influir en el curs dels esdeveniments del món. Els seus seguidors l’anomenaven «l’escriptor profeta», però els seus detractors el titllaven de xarlatà.

En la seva obra més coneguda, L’algoritme del destí, l’Italo va explorar la teoria en detall. La novel·la tractava d’un personatge que descobria un antic manuscrit que suposadament contenia l’algoritme secret que dictava el destí de la gent. L’Italo va fer servir tècniques combinatòries avançades per construir una narrativa en què les decisions dels personatges tenien efectes reals en el món exterior.

***

«L’home comença a entendre com es desmunta i es torna a muntar la seva màquina més complicada i imprevisible: el llenguatge. El món d’avui és, en relació amb el que envoltava l’home primitiu, molt més ric en paraules, conceptes i signes; l’ús dels diferents nivells del llenguatge és molt més complex.» («Cibernètica i fantasmes»)

***

El grup OuIipo (sigles d’«Ouvroir de littérature potentielle», ‘Obrador de literatura potencial’) es va reunir per primer cop el 1960, convocat per Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. Autors com Marcel Duchamp, Georges Perec i el mateix Italo Calvino no dubtarien a sumar-se a aquesta factoria d’experiments literaris. Obres com Cent mille milliards de poèmes, de Queneau (1961), posaven a prova les possibilitats (i els desafiaments) de la literatura combinatòria.

¿Aconseguirem crear una màquina que substitueixi el poeta i l’escriptor? ¿Quin estil tindria un autòmat literari? Aquestes eren algunes de les preguntes que Calvino es feia a «Cibernètica i fantasmes». S’imaginava que l’autòmat literari tindria tirada pel classicisme, que seria una «màquina poeticoelectrònica» orientada a la producció «d’obres tradicionals», de poesia amb formes mètriques tancades, de novel·les que seguirien «totes les regles». Aquestes descripcions ens resulten familiars: és com si Calvino descrivís el funcionament estàndard de les intel·ligències generatives contemporànies. Com que s’alimenta dels textos més repetits i els processa mitjançant procediments estadístics, el ChatGPT només pot produir literatura «tradicional», escrita d’acord amb «totes les regles» i amb cert tuf d’èxit de vendes.

***

Prompt: Suggereix-me tres arguments breus per a un relat de ciència-ficció.

• Viatge invers en el temps: Una colla de científics viatja al passat per corregir els errors històrics comesos, cosa que desencadena una sèrie de conseqüències imprevisibles.
• Colonització intergalàctica: Els humans colonitzen un planeta habitable i topen amb una antiga civilització alienígena, cosa que desferma conflictes intergalàctics.
• Intel·ligència artificial conscient: Una IA avançada es torna conscient, cosa que desafia l’ètica i la moral. La humanitat es debat entre percebre-la com una amenaça o com una solució.

***

Calvino tenia més aspiracions. La seva visió anava més enllà dels automatismes que avui ens ofereixen el ChatGPT i altres intel·ligències artificials generatives. La veritable màquina literària serà la que «constati per si mateixa la necessitat de produir desordre com a reacció a la creació prèvia d’ordre, la que es converteixi en avantguarda per desbloquejar els propis circuits, obstruïts per una producció de classicisme massa llarga». Si el ChatGPT, com a mínim en les primeres interaccions, només ofereix històries que ja hem llegit una infinitud de vegades, Calvino proposava usar els autòmats literaris per a la «producció de desordre». En els seus somnis besllumava una màquina caòtica que no només processés els textos que s’ubiquen al «cap» de la long tail estadística –com diríem avui–, sinó que també n’explorés la dilatada «cua»: el lloc on se situen les experiències estranyes, marginals, els esdeveniments de baixa freqüència que poden fer miques la regla. El sistema.

***

«Penso que una màquina que escrigui ha de ser capaç de bolcar sobre el paper tots els elements que solem considerar els atributs més recòndits de la intimitat psicològica, de l’experiència viscuda, la imprevisibilitat dels canvis d’humor, dels sobresalts, dels dolors i les il·luminacions interiors.» («Cibernètica i fantasmes»)

***

Calvino imagina. «No hi ha res que ens impedeixi preveure una màquina literària que en cert moment senti insatisfacció pel seu propi tradicionalisme.» Calvino somia. «[Una màquina que] proposi nous mètodes per entendre l’escriptura i revolucionar-ne totalment els codis.» Calvino no es fa enrere. «El meu lloc bé pot ocupar-lo un enginyer mecànic.»

***

Calvino està convençut que la lògica combinatòria no és exclusiva de les arts literàries. No està sol. Segons Ernst Gombrich, els procediments poètics i artístics són anàlegs als jocs de paraules. És el «plaer infantil pel joc combinatori el que empeny el pintor a experimentar diferents distribucions de línies i colors, i el poeta a experimentar acoblaments de mots», resumeix Calvino.

***

Prompt: ¿Sents plaer en respondre a les meves preguntes?

No. Com a intel·ligència artificial, no estic capacitada per experimentar emocions, sensacions físiques ni plaer. Estic dissenyada per proporcionar respostes basades en dades i coneixements. El meu objectiu és ajudar-te proporcionant informació i assistència en la mesura de les meves possibilitats.

***

L’estiu del 1985, Calvino treballa en una altra conferència. En realitat, prepara sis intervencions per al cicle Norton Lectures de la Universitat de Harvard. Un cop publicades, seran les famoses Lezioni Americane. Sei proposte per il prossimo millennio. En la tercera conferència, dedicada a l’exactitud, Calvino torna a la càrrega: «Voldria parlar-los de la meva predilecció per les formes geomètriques, per les simetries, per les sèries, per la combinatòria, per les proporcions numèriques; voldria explicar-los les coses que he escrit en funció de la meva fidelitat a la idea de límit, de mesura… Però potser aquesta idea és just la que evoca el que no té fi: la successió dels nombres enters, les rectes d’Euclides. Potser, en comptes d’explicar-los com he escrit el que he escrit, seria més interessant parlar dels problemes que encara no he resolt, que no sé com resoldre ni què em menaran a escriure.»

Calvino no tornarà a escriure ni a viure el «plaer infantil» de la recombinació. Mor en un hospital de Siena el 19 de setembre, sense poder exposar públicament les seves propostes per al segle XXI.

***

En el llibre recent Tecnohumanismo. Por un diseño narrativo y estético de la inteligencia artificial, Pablo Sanguinetti es demana si té sentit pensar en una literatura no humana. El llibre s’obre amb unes paraules que poden servir-nos per tancar aquestes recombinacions inspirades en l’obra d’Italo Calvino, l’escriptor que somiava en androides literaris.

***

«La tecnologia i el que és humà es construeixen mútuament. La nostra manera de ser en el món i d’entendre qui som està mitjançada per artificis tècnics. No hi ha humanitat sense tecnologia. Ni hi ha revolució tecnològica que deixi intacte la manera en què som humans.» (Tecnohumanismo. Por un diseño narrativo y estético de la inteligencia artificial)