Kosmopolis

Cafè Europa revisat – díptic amb intermezzo –

Café Europa, Kosmopolis, CCCB © Martí Pons, 2008

Somewhere at the crossroads of Time
There must be “Café Europe”…
Whom should you meet there but… everyone

Tadeusz Kantor

Fin de siècle

Hi havia una vegada… Així comencen els contes, i aquest hi havia una vegada constitueix l’arrel última de tot relat. No per casualitat el temps del verb en els gèneres narratius és pretèrit. I es pot dir que tot relat ens condueix al mite, no solament etimològicament, no solament, doncs, pel fet que mythos significa relat, sinó també per l’etimologia de l’etimologia, ja que etymon significa essència. Mentrestant –i aquest mentrestant aporta una sotragada, o un trencament en la línia del temps, de la mateixa manera que la poesia aporta, segons Octavio Paz, un trencament en la linealitat del discurs–, la poesia, o més exactament l’expressió lírica, o qualsevol barreja de l’expressió lírica en qualsevol mena de gènere, fins i tot l’escrit que apunta a l’escena teatral, encara més, sobretot en aquest tipus d’escrit, porta a un origen performatiu de la literatura, a un hic et nunc… D’aquesta doble arrel, hi havia una vegada i hic et nunc, va sorgir el Cafè Europa. Es va concebre com un espai de comunicació literària en el present, o amb presència directa, i com a evocació d’un espai que havia existit en el passat i que ja no existia. La seva idea apareix primer cap als anys noranta, una tarda humida en un cafè –literal, no literari– d’Amsterdam, durant una conversa de gent de lletres de la meva generació, és a dir, ni joves, ni vells, de diferents zones del continent. Es tractava de recrear el cafè literari de finals del segle dinou a finals del segle vint, un espai en què es difuminen els límits entre l’escenari i la platea, entre les taules on s’asseuen barrejats els que llegeixen en veu alta els seus textos i els que escolten, i qualsevol pot intervenir per opinar públicament. Una mena de teatre sense l’invisible quart mur, o en què el quart mur invisible canvia de lloc constantment, i amb un decorat que conté elements canviants, com el vi que minva a les ampolles, les espelmes que es redueixen lentament sobre les taules o la música que discorre intermitent com un intermezzo entre lectura i debat. Contràriament a alguns cafès dels nous temps que imiten el vell com una il·lusió òptica autoinduïda d’un oasi en el desert urbà dels nostres dies, el Cafè Europa havia de ser una escenificació explícita del vell, un cafè entre cometes, una presència expressament ambigua –il·lusió de la il·lusió–. A la manera antiga i molt modern alhora, com diu l’escriptor holandès Chris Keulemans, un dels contertulians d’aquella tarda humida a Amsterdam, cap a finals del segle passat. Un “cafè” al llindar del segle, el va anomenar. Un joc de miralls entre dos finals de segle, si se’m permet afegir-ho.

L’àrea cultural on es va concretar inicialment aquesta idea va ser l’Europa Central. No simplement perquè qui primer va tenir la idea durant la conversa al voltant d’aquella taula va ser un polonès, el poeta Krzysztof Czyzewski. I no solament perquè ell tenia mitjans per concretar-la, com a director de la Fundació Borderland (territori fronterer), llar petita i gran de diàleg intercultural. I tampoc no simplement pel fet que Krzysztof Czyzewski, home de teatre tant com de poesia, havia adquirit experiència en el teatre de carrer durant els anys de vigència de l’estat de guerra a Polònia. A més a més de tot això, podem dir que a l’Europa Central, amb la caiguda del comunisme, va sorgir una tendència que es podria anomenar a la recerca de l’Europa perduda, que és un intent de ressuscitar l’univers espiritual presoviètic, de la primera meitat del segle, que era el demà de la Mitteleuropa dels Habsburg. En cert sentit, el Cafè Europa va aparèixer com una Europa Central en miniatura.

La mateixa importància té que aquest “cafè” literari –aquí, potser he de dir que la presència conjunta d’aquest adjectiu i de les cometes constitueix un pleonasme– es va concebre com un “cafè” itinerant, o Flying Cafè Europa, com el va qualificar Keulemans. De la seu de la Fundació Borderland, una petita ciutat a la frontera polonesa amb Lituània i Bielorússia, es va traslladar a Ljubljana i a Bucarest, però també més enllà de l’Europa Central, a Estocolm i a Amsterdam. O també fora del continent, a Iowa, per què no, ja que Amèrica, com diu Borges, és una Europa que navega lliure, i aquesta és una de les primeres travessies d’aquest “cafè” fora dels límits del continent. Sailing Cafè Europa. Els autors participants en aquests desplaçaments eren una barreja del nucli impulsor, dels que van dialogar per crear-lo, una tarda humida de finals del segle passat en un local pròxim al port d’Amsterdam, i diversos autors del país amfitrió… El 2002, el Cafè Europa va arribar, o va desembarcar, a Barcelona…

Intermezzo

A finals de l’any 2002, al CCCB es va organitzar la primera edició d’un festival de literatura anomenat Kosmopolis. Als qui hem treballat per a aquest festival ens va semblar natural que el Cafè Europa en formés part, i les raons d’aquesta inclusió que ens va semblar natural es comprenen si tenim en compte la naturalesa mateixa del festival. I les que he escrit unes quantes línies més amunt. I les que segueixen. És més, pensem que el Cafè Europa ha de ser adoptat, ha de ser part d’aquest festival d’ara endavant. En la primera edició, el tema sobre el qual versaven les lectures públiques i el debat va ser “Ars Poetica 2002”, mentre que el format va ser el clàssic, fin de siècle. Mentrestant, i aquesta paraula apunta de nou a posar en dubte l’ordre del temps, va ser precisament aquest format la novetat més sorprenent… Però –o millor, per això–, si es repeteix, no seria una novetat i encara menys seria sorprenent. Es tornaria una rutina. L’adopció requeria adaptació, requeria un canvi constant. Fins aleshores, el Cafè Europa, pel fet de ser un “cafè” itinerant, era nou en cada lloc pel seu format. Des d’aleshores i en endavant, tindria reaparicions periòdiques en el mateix lloc. El canvi necessari s’hauria d’adaptar, a poc a poc –buscant unes vegades en una direcció i altres en una altra–, als fluxos contemporanis i a les trajectòries canviants del festival Kosmopolis, que mentrestant s’haurien d’adaptar al seu propi microcosmos.

New Millenium

Fluxos contemporanis… canvi permanent… adaptació i canvi del canvi… El Cafè Europa, almenys en tant que idealitat pretesa, té una certa similitud amb la creació literària o poètica –si no constitueix un pleonasme, atès que poiesis significa creació–, per tal com el “cafè” és gènere, o modalitat, o mòdul, de la comunicació literària. I, en aquest camp de la creativitat i la comunicació, el canvi no té el caràcter de flux del temps. D’aquesta manera, fin de siècle o New Millenium contenen càrregues semàntiques més enllà de les referències cronològiques. Es tracta d’un canvi que, massa sovint, es porta a terme mitjançant espasmes, ara amb moviments a penes perceptibles endavant-enrere, com el cargol, ara com una serp mitològica gegant i cega que devora el temps i després el vomita, llançant-se en direccions imprevisibles. Certament, el canvi en el terreny de la literatura i el fruit dels esforços encaminats al canvi són imprevisibles, ja sigui racionalment, ja sigui per mitjà dels llampecs intuïtius que coronen l’acumulació d’alguna cosa, anomenat évolution créatrice… En els esforços per aportar canvis al Cafè Europa –a aquest artifici complicat i fràgil, amb trets d’un teatre on la dramatúrgia i les dramatis personae tenen una indeterminació heisenberguiana multiplicada gràcies a la seva interacció, mentre que les seves posicions, els seus autors o coautors i el seu públic són intercanviables–, en relació amb els esforços per aportar canvis, doncs, inicialment he estat força dubitatiu. Les demandes per renovar el Cafè Europa van arribar de Juan Insua, director o principal constructor d’un artifici molt més complicat, que és el festival Kosmopolis, en el qual s’ha inclòs, adoptat i adaptat el Cafè Europa. Aquestes demandes reiterades m’arribaven durant les converses que manteníem de tant en tant i al llarg de l’intercanvi de missatges electrònics, en què les discussions sobre els problemes de caràcter pràctic s’entrellaçaven amb discussions sobre fenòmens literaris sense relació directa amb el nostre treball comú. Entrellaçaments que exercien, pel que sembla, de pausa necessària, per prendre’s un respir, o “inspirar-nos”, i he d’afegir que en aquestes digressions apareixia i reapareixia com per voluntat pròpia el fantasma de Borges… Potser això que acabo d’escriure constitueix una digressió sobre la digressió. De qualsevol manera, la repetició obsessiva en el meu cap d’un vers de Borges, del poema “Spinoza”, las tardes a las tardes son iguales –això ho escric com l’original, no ho tradueixo a l’albanès–, és potser una translació inconscient que feia de les demandes i els suggeriments de Juan Insua, en el sentit que les tardes del Cafè Europa no fossin iguals a les que van ser. En sintonia amb aquestes demandes i aquests suggeriments, hi havia les que van arribar –mentrestant– “des de dins” del nucli inicial de la creació del Cafè Europa, de Krzystof Czyzewski, el primer a concebre’l com un retrobament d’una tradició perduda de fin de siècle. I en aquesta sintonia, en aquesta convergència significativa de punts de vista per llançar-se des de la fin de siècle al New Millenium, m’és pràcticament impossible determinar l’“autoria” i el copyright de les propostes renovadores, de vegades explosives, de cadascun d’ells, i d’altres –el que no és simplement un “etc.”–; encara més, si ho fes, entraria en contradicció amb la naturalesa del Cafè Europa, que ha estat producte d’una convergència, expressió metonímica de la coautoria. De Krzystof puc esmentar, de totes maneres, la proposta que cal deixar el Cafè Europa, com més millor, als joves. Això té a veure, entre altres coses, amb el fet que el seu públic, com el del festival en el seu conjunt, el componen sobretot joves, i el Cafè Europa és de tal manera que, com s’ha dit, la posició del públic i la dels autors, o millor els coautors, són en certa manera intercanviables. Anteriorment s’havia convidat escriptors joves perquè participessin en les lectures i les tertúlies, però ara es tracta que també participin en l’elaboració del programa. És sabut, i no dic res nou, que la joventut no aporta la novetat automàticament, o biològicament com la naturalesa, però el Cafè Europa no havia de quedar com una prerrogativa de la generació que el va concebre al principi de tot, i la presència dels més joves es va entendre com una de les possibles vies del canvi… Esforços per aportar el canvi també s’han fet en altres direccions, com per exemple en l’edició de 2005, cafè@europa, en què s’ha donat un lloc central a l’expressió electrònica de la literatura i s’ha obert un bloc per a un intercanvi previ d’idees, algunes de les quals es van reprendre després per a la seva discussió durant la sessió del Cafè Europa, en què es va desenvolupar un diàleg en línia amb una escriptora que no hi era present, però que és una bona coneixedora de la problemàtica de la literatura a Internet. Mentre que en l’edició de 2008, juntament amb la poesia llibre, o que aspira a la impressió, es va posar l’accent en la poesia oral, gènere en el qual el principi hic et nunc es desplega de la manera més completa i que, per això, harmonitza amb les característiques d’un espai de comunicació com el Cafè Europa. I, d’aquesta manera, el Cafè Europa revisat ens condueix als diferents tipus de la poesia preformativa contemporània, amb un aquí i ara tant en el sentit de la presència simultània en la comunicació, com en el sentit de l’actualització màxima en relació amb els influxos dels corrents creatius del present. És a dir, tenim una coincidència del format, o de la forma del Cafè Europa, amb el seu contingut, o la forma és també contingut, la qual cosa, al cap i a la fi, constitueix un lema, escrit i no escrit, de l’avantguarda. De la d’ahir, de la del segle passat, i de la –potser entre cometes– d’avui… A banda de l’obertura als joves, el Cafè Europa revisat, transformat i transformable, també exigeix l’obertura cap als fluxos que vénen d’altres continents, com cap a l’herència de la poesia beatnik –recordem que Howl d’Allen Ginsberg constitueix un moment de gir o de retorn a la poesia oral– i també cap a les experiències recents –relativament–, com l’spoken word al “cafè” del tipus nuyorican, actualitzant-les. O, per exemple, invitant autors africans de gèneres poètics performatius. Les relacions entre l’art africà i la modernitat artística de les “metròpolis” són extraordinàriament interessants per explorar-les i reactualitzar-les. O qualsevol barreja entre àrees físicament llunyanes del planeta, cosa que respon cada vegada més al paisatge cultural europeu, paisatge canviant i, si se’m permet recordar-ho, diferent del de l’Europa identitària tautològicament idèntica a si mateixa, de l’Europa fortalesa o búnquer. Una altra via o forma d’obertura és la de l’entrellaçament del “cafè” físicament present, on stage, amb la seva prolongació virtual, on line (en la mesura que no distregui l’atenció de la dimensió “real”), que va començar a cafè@europa, i que espero que pugui continuar mitjançant la comunicació amb xarxes socials dins i fora del continent, i amb l’ampliació dels llaços interactius en general, dins del “cafè” i fora… De totes maneres, probablement hi haurà canvis importants que no estic en condicions de preveure, com tampoc no es poden preveure els moviments del monstre cec mitològic que devora el temps i després el vomita, llançant-se ara en una direcció, ara en una altra…

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Cafè Europa revisat – díptic amb intermezzo –