Solem recordar Pier Paolo Pasolini per la seva filmografia, però quan es va donar a conèixer la seva primera pel·lícula, Accattone, el 1961, ja havia publicat nombroses poesies, dues novel·les molt aclamades, havia col·laborat extensament amb diverses publicacions culturals i literàries, i s’havia consolidat com un dels escriptors més importants d’Itàlia. Com a gran artista polifacètic, la seva incursió en el món del cinema no li va impedir continuar dedicant-se a la poesia, l’escenografia, l’escriptura i la direcció teatral, amb la qual cosa es va constituir com un dels intel·lectuals més importants de la postguerra italiana, un dels referents fonamentals de la convulsa cultura europea de finals del segle XX.
«Per què crear una obra quan és tan bonic somiar-la en pau?», diu Pasolini a l’últim fotograma del Decameró, vestit amb un davantal. Als anys seixanta el visionari artista ja parlava del seu espai de treball utilitzant de manera recurrent i amb una clara significació la paraula «laboratori». Avui dia, aquest mot és sovint utilitzat per designar espais i propostes centrades en la recerca, l’experimentació i la innovació.
En una primera aproximació al terme «laboratori», el primer que ve al cap és la terminologia científica. Per què utilitzar un terme a priori científic per designar un lloc de creació artística i quin significat té l’existència aquests espais?
A la recerca dels orígens d’aquesta paraula trobem que en llatí laboratorium significa el lloc de treball i que el verb laborare significa treballar, posar en valor, cultivar. Així, el mot «laboratori», durant el segle xviii, definia el taller del pintor, escultor o gravador, però també en general qualsevol local en què s’elaborava alguna cosa amb les mans.
Avui dia, la utilització d’aquest terme s’ha eixamplat fins a àmbits molt diversos: laboratori fotogràfic, laboratori de llengües, laboratori cinematogràfic, laboratori artístic, laboratori cultural, etc. Fins i tot, més recentment trobem que hi ha hagut una proliferació de departaments i nous espais sota aquesta denominació: Medialab, Hacklab, Crealab, ArtScience Lab, etc.
Trobem cada vegada més que la creació artística i la recerca tecnològica, que constituïen abans dominis més aviat separats, són inseparables de tota innovació. El nombre creixent de projectes artístics en relació amb les tecnologies informàtiques i multimèdia posa en evidència la necessitat d’aquestes col·laboracions pluridisciplinàries. Encoratjats per institucions culturals i certs actors econòmics, aquests nous models de convergència s’acompanyen de la creació de noves estructures explícitament dedicades a l’apropament entre art, ciència i tecnologia. Es tracta, doncs, d’organitzar la relació en un sentit d’aprenentatge recíproc i d’una producció multicèntrica.
Aquest context de «recerca de creació» en art i tecnologia incita al treball col·laboratiu i interdisciplinari entre artistes i científics, on les competències es fusionen i les fronteres entre obra d’art, invenció tecnològica i innovació comercial es redueixen. Així doncs, trobem que dos criteris essencials d’aquesta recerca-creació són el treball en equips interdisciplinaris i l’imperatiu d’un programa de recerca transversal en diverses obres o projectes artístics.
Continuant amb l’anàlisi dels trets comuns d’aquests espais que anomenem laboratoris, veiem que se’n poden deduir algunes característiques comunes més (la importància i prioritat de les quals varia d’un espai a un altre): l’educació, la innovació, la utilitat social i el contacte amb el públic.
Aquests espais, en qualitat de laboratoris experimentals i col·lectius d’artistes, ofereixen espai per a la recerca, l’experimentació i la creació artística. Però no es limiten a ser un simple lloc de treball, sinó que poden ser font d’informació, o donar ajuda a la producció i a l’aprenentatge. Alguns són concebuts com a terreny d’innovació, plataformes que creen condicions favorables per a la fusió entre art i altres disciplines en la creació d’un projecte. Altres laboratoris proposen una participació al públic que esdevé d’alguna manera col·laborador en experiències diverses que proposen participació i interactivitat. De fet, la relació amb el (futur) públic és una peça essencial dins del procés artístic. D’altra banda, l’art i la ciència han estat sempre lligats a la realitat i a la problemàtica social, malgrat la seva diferent aproximació. Diferents laboratoris estudien el seu mateix impacte en la vida quotidiana i el seu paper a la societat.
De tota manera, és difícil de donar una definició precisa de l’activitat dels laboratoris per la diversitat dels seus objectius (recerca, formació, producció artística, exposició, acció social i humanitària, etc.).
Als anys seixanta, Pasolini dins del seu laboratori portava a terme l’aplicació principal d’aquesta actitud inventiva multidisciplinària a través de l’escriptura i la reescriptura, restauracions, recopilacions d’indicis, resums, notes, esbossos, llistes de títols, guions, crítiques, projectes de futures obres… Implicacions diverses que duia a terme de manera simultània i en relació constant.
Com ja feia el pluridisciplinari Pasolini, els laboratoris afavoreixen aquest context de convergència creuant arts, mitjans de comunicació, tecnologia, i fins i tot idees polítiques i econòmiques. Una recerca-creació que implica una profunda transformació de la feina d’artista i de la finalitat de la creació artística.
Des de Pasolini fins als laboratoris actuals, quines són les innovacions que continuen vigents? Quin és aquest gran potencial de canvi?
Des del CCCB Lab presentem un especial I+C+i «Pasolini al laboratori», on s’explorarà la idea d’artista al laboratori que plantejava Pasolini i es posarà sobre la taula el debat que aquest concepte suscita actualment.
Deixa un comentari