Sovint, la intuïció de l’art ha estat clau per imaginar el que després la ciència ha explorat i demostrat. Si l’Space Art va ser clau perquè ens féssim una idea del sistema solar abans que ens n’arribessin fotografies reals, l’art contemporani especula sobre aquest nou futur de colonització interplanetària que se’ns presenta.
La humanitat sempre s’ha projectat en les estrelles, i l’artista ha estat el mèdium a través del qual hem canalitzat el vertigen que ens causa el desconegut i el desig de posseir-lo. L’intermediari que, ja sigui per observació directa, ja sigui per la translació visual de dades, tradueix miratges llunyans que fixen l’imaginari col·lectiu. Els habitants de les coves de Lascaux (França) van ser els primers que van deixar constància d’aquest interès per l’univers, sense tenir-ne cap certesa científica, i gràcies a la destresa visionària dels artistes ha estat possible conèixer l’aspecte de Júpiter, la Via Làctia, Kepler-1649c o Mart molt abans de la invenció de l’astrofotografia o la fotografia digital.
Mart ha estat aquella estrella vermellosa i titil·lant, estranyament familiar i no gaire llunyana, que durant segles ha captivat tant científics com creadors. Dels gargots de Christiaan Huygens als «canals» de Schiaparelli i el primer «fenomen fan» marcià, passant per les primeres il·lustracions realistes de Léopold Trouvelot: tot d’interpretacions còsmiques d’una bellesa captivadora que han permès fer visible l’invisible.
Però, per què Mart? Doncs perquè és a prop; hi podem arribar, com ha demostrat el Perseverance, en poc més de mig any. A més, ens recorda la Terra per la mida i per la durada dels dies (amb prou feines quaranta minuts més llargs que els nostres), i també perquè som capaços de reconèixer-hi característiques que s’acosten als nostres paisatges: muntanyes, llacs (ara secs), casquets coberts de neu, cràters, valls i deserts que evoquen la bellesa salvatge dels paratges naturals de Utah o Arizona. La superfície de Mart és rocosa, i no una bomba de gas, com la de Júpiter, i encara que no té una atmosfera oxigenada com la nostra, com a mínim la que l’envolta no és verinosa i densa, com la de Venus. A mesura que el planeta Terra es deteriora pels estralls mediambientals provocats per la humanitat, Mart s’entreveu com un futur possible no gaire llunyà.
Gràcies a l’Space Art i les seves estampes retrofuturistes de finals del segle XIX i de la primera meitat del segle XX, el ciutadà mitjà va poder-se fer una idea del sistema solar i dels planetes que l’habiten. Però, a més, el també conegut com a «art astronòmic» es va convertir en una eina de propaganda excel·lent per a les missions espacials futures.
Lucien Rudaux i Chesley Bonestell van ser-ne dos dels màxims exponents. D’una banda, Rudaux, l’avi de l’art astronòmic, el 1892 va publicar Observacions sobre Mart, amb uns dibuixos que van revelar característiques del planeta, com els «mars» o els casquets polars. D’altra banda, a Bonestell se’l considera el primer artista espacial modern, gràcies als dibuixos estimulants i realistes que feia. La destresa el va portar a crear efectes especials a Hollywood, i el 1944 la revista Life va publicar una de les seves il·lustracions de Saturn, cosa que va causar un veritable impacte en l’opinió pública.
És en aquest moment que el potencial de l’Space Art es posa de manifest: és un art capaç d’estimular la imaginació d’una societat esgotada després d’una llarga guerra mundial i d’oferir-li una visió de futur estel·lar; alhora, és capaç de preparar el terreny i programar una nova mentalitat de cara a la imminent carrera espacial. La NASA entén, aleshores, les possibilitats que aquestes creacions brinden i la capacitat que tenen de crear un imaginari col·lectiu, que transcendeix allò tangible i elimina barreres acostant les innovacions i els descobriments científics a la gent normal i corrent. Il·lustradors com Luděk Pešek, David A. Hardy o Ron Miller es convertiran en intèrprets d’aquestes descobertes, i l’Space Art no només ajudarà a despertar l’interès del públic general, sinó que també serà una eina de recaptació de fons excel·lent. A partir d’aquest moment, artistes i científics treballaran braç a braç per convertir en imatges suggeridores tant les investigacions presents com les futures.
Fent un salt al present, l’art i la fotografia contemporània han seguit amb interès viu les vicissituds de l’exploració planetària, els resultats de la qual han inspirat nombroses obres i han servit, alhora, com a vehicle per visibilitzar certes problemàtiques del present. Fotògrafs com Vincent Fournier o la parella estatunidenca formada per Nicholas Kahn i Richard Selesnick han trobat en la faramalla espacial i els paisatges marcians la matèria primera per als seus mons futuristes i simulats.
Kahn i Selesnik creen una mena de contes visuals en els quals el terror i el sublim van de bracet. En el projecte Mars: Adrift on the Hourglass Sea (2010), dues dones astronautes deambulen per la superfície del planeta i van trobant-hi restes d’una civilització anterior. D’altra banda, el fotògraf francès Vincent Fournier, després d’accedir a espais altament controlats com el Centre d’Entrenament de Cosmonautes Gagarin de Moscou (Rússia) o la Mars Desert Research Station de Utah (Estats Units), recrea en fotografies escenaris asèptics d’hangars i panorames marcians en els quals la figura humana s’insereix com un viatger perdut en la immensitat.
Thomas Ruff, fotògraf alemany hereu de l’estètica conceptual que, al costat d’Andreas Gursky, Candida Höfer i Thomas Struth, va formar part de l’Escola de Fotografia de Düsseldorf, on va encunyar-se la Nova Objectivitat, fa servir els arxius públics de la NASA i els sotmet a saturacions i dessaturacions de color, els comprimeix per oferir-ne noves perspectives o els renderitza en 3D. A la sèrie ma.r.s (2010), manipula les fotografies en blanc i negre proporcionades per la nau espacial Mars Reconnaissance Orbiter i se’n reapropia. Ruff reflexiona sobre el paper de la fotografia en l’era digital i assegura que tot i que les fotografies «semblin reals, són completament fictícies». Per a l’artista, «la visió no té gaire relació amb els ulls, i més amb el cervell. És el cervell el que hi veu, no pas els ulls».
Hi ha altres creadors conceptuals que no només s’han apropiat d’arxius i imatges de Mart, sinó que directament han portat les seves obres fins al mateix planeta. Aquest és el cas de Damien Hirst, que va adjuntar un petita peça a tall de paleta de colors a la sonda espacial Beagle 2, llançada per l’Agència Espacial Europea el 2003. La nau s’havia donat per perduda i destruïda des que va aterrar, però el 2015 la Mars Reconnaissance Orbiter va detectar que encara era a la superfície de Mart, i que la peça de Hirst romania intacta, cosa que la va convertir en la primera obra d’art que ha arribat al planeta.
Com a les coves de Lascaux, els artistes s’anticipen a les qüestions fonamentals que apel·len al futur de la humanitat i a la deriva que prendrà, i prefiguren aquests aspectes en les obres que creen. Quan les agències governamentals van començar a investigar seriosament les condicions que permetrien que els humans visquessin més enllà de les fronteres terrestres, i quan empreses del sector privat com SpaceX van fer públic el projecte que tenien de colonitzar Mart, la comunitat artística es va mostrar menys interessada en l’èxit de les missions en qüestió que en l’observació d’una nova història de colonització en l’imaginari cultural. Ja feia temps que l’art especulava sobre les conseqüències devastadores del canvi climàtic i la fugida endavant d’una humanitat que es resisteix a l’extinció, i reflexionava sobre les desigualtats d’una futura colonització i del que suposaria un èxode interestel·lar.
N’és exemple l’obra de Vibha Galhotra, que oscil·la entre la tradició i la tecnologia. Galhotra explora l’impacte del comportament humà en l’Antropocè i les conseqüències devastadores que té. Aprofundeix en la lògica capitalista que veu en la migració interplanetària una manera de fugir de la inevitable catàstrofe ecològica. Les seves escultures i instal·lacions tenen una elegància formal que remet a la cultura tradicional índia. A la sèrie Life on Mars (2020), fa servir imatges de la superfície del planeta obtingudes de la NASA i les converteix en murals cosits a mà formats per ghungroos (unes campanetes metàl·liques que porten els ballarins clàssics indis i paquistanesos). Galhotra juga amb processos de construcció, deconstrucció i reconstrucció barrejant realitat i ciència-ficció.
L’obra d’artistes com Halil Altindere o Janet Biggs analitza conceptes com el de refugiat espacial, en paral·lel a les crisis migratòries al nostre planeta. L’artista turc crea una semiutopia felliniana amb el curt titulat Space Refugee (2016-2018), protagonitzat per Muhammed Ahmed Faris, el primer astronauta siri que va anar l’espai (membre de la Soyuz TM-3, que va viatjar a l’estació espacial Mir el 1987). Faris va convertir-se en un àvid opositor del president siri Bashar al-Àssad i ara viu refugiat a Istanbul. A la pel·lícula, milions de siris que han abandonat la terra natal busquen refugi als assentaments de Mart. Faris contempla la possibilitat d’un món millor en un planeta buit i exempt de les complexitats de la política nacional.
D’altra banda, la fotògrafa, performer i videoartista estatunidenca Janet Biggs és coneguda per les pel·lícules de paisatges imponents i quasi sobrenaturals en zones inhòspites o políticament compromeses. En la peça Like Walking on Mars (2018), que funciona com una minisèrie, combina imatges de la Mars Desert Research Station de Utah (centre que s’usa per simular les condicions de vida a Mart) amb escenes d’un camp de refugiats iemenites a Yibuti, d’emigrants etíops, d’observatoris de les illes Canàries i de la gravació en vídeo d’un rover a Mart. El tema és sempre el mateix: el moviment humà, la recerca, el desplaçament i el reassentament; la població etíop expulsada per la sequera, els iemenites fugint de la guerra i la fam; la destrucció de la Terra per part de la humanitat que ens empeny a colonitzar Mart.
Les dinàmiques sociopolítiques de la Terra es repetiran en les noves colònies marcianes? Els assentaments de Mart seran una mena d’arca de Noè per a gent molt rica? O, com a Desafiament total (Paul Verhoeven, 1990), derivaran en una fantasia segregativa en què només les classes més desafavorides tindran una parcel·la extraterrestre, mentre que la Terra serà per a uns pocs privilegiats? Seguint la màxima de Jameson que diu que «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme», l’essència de la qual es recull en l’anomenat «realisme capitalista» de Mark Fisher (Realismo capitalista, Caja Negra, 2018), tot sembla indicar que en aquesta nova carrera espacial liderada per empreses privades, les desigualtats socials i econòmiques s’accentuaran, en una mena de capitalisme que s’estén més enllà de la nostra atmosfera.
La candidesa dels homes i dones de les coves de Lascaux i l’optimisme dels il·lustradors de l’Space Art s’han substituït, en certa manera, per un art contemporani incapaç d’imaginar un futur que no sigui un reflex o una repetició infinita del present i de les seves condicions socioeconòmiques. L’art assenyala que el capitalisme és el veritable conquistador del món, i no pas la humanitat.
Michael W Carroll | 08 gener 2022
Deborah, you had a lot to cover, and you did a fine job! The main body of space artists (for example, in the International Association of Astronomical Artists) give a nod to their roots in the Hudson River school and related landscape movements, where humans are cast against the grandiose natural world around them. This is certainly a common theme in our space art. (BTW, I too have a painting on Mars–in digital form–aboard the Phoenix lander. Many such digital offerings are becoming the norm on robotic missions, from Huygens at Titan to various asteroid missions.) Thanks for your thoughtful exploration of this relatively new and exciting art form!
Jon | 22 febrer 2022
A number of pertinent observations here but also some that miss the mark.
For example it is not “the destruction of the Earth by humankind that drives us to colonize Mars” but the deep desire to explore, to seek new visions, new ways of doing things, gain new knowledge.
I’d also suggest that the apparent replacement of “the optimism of the Space Art illustrators” by “a contemporary art unable to imagine a future that is not a reflection or an infinite repetition of the present and its socioeconomic conditions” is more a failure of some contemporary art than a depiction of reality
Deixa un comentari