Anna Starobínets: «Els autors i els lectors de distopies som com els canaris dels miners»

Anna Starobínets ha cultivat sobretot la narrativa, particularment la de caràcter breu. És autora d’obres que se serveixen d’elements de terror i de fantasia per dibuixar uns escenaris distòpics que s’alcen amb un perfil realista molt marcat. En aquest sentit, l’autora aconsegueix arrossegar el lector a mons profundament incòmodes, mons que ens poden generar estranyesa, però que alhora reconeixem com a plausibles i fins i tot propers. Starobínets és capaç de provocar sensacions semblants també en el seu únic llibre de no-ficció.

Comparada d’una manera més o menys fonamentada amb autors clàssics del terror, la ciència-ficció, el fantàstic i la distopia, com és ara Bradbury, Dick, Jackson, Orwell, Zamiatin o King, més recentment (i potser també d’una manera més fundada) ha estat emparentada des d’un punt de vista estètic amb Samanta Schweblin, amb qui comparteix generació i una habilitat notable per imposar la lògica de la faula i del grotesc sobre la vida quotidiana, fins al punt de fer-la passar per l’única lògica possible. L’autora ha publicat fins ara tres reculls de relats, quatre novel·les i un llibre de no-ficció, a banda d’una sèrie de llibres de detectius per a infants que a Rússia ha tingut un èxit rotund.

L’any 2005, Starobínets va publicar el recull de relats L’edat de la poca-solta (aparegut el 2012 a l’editorial Nevsky Prospects amb el títol d’Una edad difícil, en traducció castellana de Raquel Marqués García). El llibre ja aglutina tots els elements que l’autora ha anat desenvolupant després en el seu corpus literari. És un compendi divers que incorpora algunes de les innovacions formals que Starobínets ha reprès en altres obres i que l’ajuden a explotar les anomalies, els destrets i les incomoditats d’unes vides quotidianes d’allò més inquietants.

A la novel·la del 2011 El vivent (publicada el 2012 per Nevsky Prospects amb el títol d’El vivo, també en traducció castellana de Raquel Marqués García), Starobínets basteix una societat distòpica de numerus clausus, un món amb un nombre limitat d’habitants (de personalitats, en realitat) que componen un tot vivent. Un ens que funciona com un sistema totalitari en què podem reconèixer elements de la repressió estalinista, però també de la societat actual, obstinada a deixar empremta del que fa a cada instant.

El 2013 va aparèixer el que potser és el recull de relats més aclamat de l’autora: Samanta Schweblin (publicat el 2023 per Mai Més, en traducció catalana de l’autor d’aquestes línies). Amb el suggeridor (i ovidià, i kafkià) subtítol de Llibre de les metamorfosis, el recull explota les transformacions com a metàfora de problemes personals i socials, com a retrat viu i magmàtic de les tensions que percebem en el nostre ordenament, en la nostra construcció pretesament estable. Els personatges de La glàndula d’Ícar es belluguen en el fràgil equilibri entre el que volem que sigui el món i el que probablement acabarà sent, un equilibri alterat i manipulat constantment per la imaginació de l’autora.

A banda dels tres llibres mencionats i de les exitoses obres de literatura infantil, el llibre que va acabar d’empènyer Starobínets al capdavant de la literatura russa contemporània va ser la seva única obra de no-ficció. Amb el llibre Mira-te’l (publicat el 2021 per Impedimenta amb el títol de Tienes que mirar, en traducció castellana de Viktoria Lefterova i Enrique Maldonado), l’autora va ser finalista al National Bestseller rus el 2017. És una peça dura i pertorbadora, una història sobre el dol perinatal que traspua sinceritat i veritat, que esgarrapa i que fa mal. Un llibre que denuncia les condicions duríssimes que han hagut i han de suportar encara a Rússia (i a molts altres llocs) les dones que es veuen en la situació d’haver d’avortar.

Mira-te’l va suposar un cataclisme a Rússia. L’autora va patir tota mena d’atacs per haver abordat un tema tabú: el control de les dones sobre el propi cos. Ella mateixa resumeix els retrets que li feien amb una frase feta: la roba bruta es renta a casa. I és que una part de la societat russa (perquè el llibre va suscitar polèmica als mitjans generalistes) li retreia que hagués fet públiques unes pràctiques perinatals aberrants amb l’argument que aquesta mena de coses no s’han d’explicar, que el patiment i el dolor s’han d’acceptar en silenci i amb resignació, especialment per part de les dones. El més greu, doncs, no era el fet terrible que denunciava el llibre, sinó que ella s’hagués atrevit a denunciar-lo. «He dubtat molt si valia la pena d’escriure aquest llibre. Perquè és massa personal. Massa real. No és literatura.» Això és el que diu Starobínets al prefaci de Mira-te’l. I, en canvi, el fet és que l’obra és precisament literatura. I de la més bona. De la que ens trastoca i ens remou les entranyes.

Malgrat la naturalesa autobiogràfica del llibre, l’autora també hi imprimeix el seu segell literari habitual. Hi trobem elements que exploten la desesperança, l’horror, el grotesc, l’absurd, l’humor i l’autodescrèdit. Elements que estan al servei d’una història pertorbadora que reconeixem com a certa i alhora excessiva. En aquest cas, però, la base de tot plegat és l’experiència de l’autora en primera persona, no pas la seva imaginació desbordant. I, tanmateix, fins i tot quan explica el drama de l’avortament i, encara més, el de la mort del seu jove marit, Aleksandr Garros, quan tot just acabava de néixer el segon fill de tots dos, Starobínets és capaç de mantenir la tensió narrativa, d’arrossegar-nos amb la cadència, de guarnir la història amb episodis d’humor (àcid, corrosiu, punyent), de construir un artefacte literari de primer ordre.

Al capdavall, el corpus sencer de l’autora aborda també un dels temes recurrents de la literatura russa. I és que, tant en la seva obra autobiogràfica com en els relats, Starobínets no defuig de tractar una de les grans tragèdies del constructe sociocultural rus: la deshumanització. Des dels Apunts de la Casa Morta, de Dostoievski, fins als Relats de Kolimà, de Varlam Xalàmov (en català a Días contados i en castellà a Minúscula), passant per Un camí escabrós, de Ievguénia Guínzburg (en castellà a Galaxia Gutenberg), i arribant fins a les microcròniques per Telegram que aquests dies funestos ofereix Ilià Iaixin des de la presó, la literatura russa ens ha deixat testimonis esgarrifosos del menyspreu continuat per la vida humana que han promogut els sistemes de poder de tendències ben diferents que han dominat el país des d’antic.

La societat russa dels primers anys 2000 havia començat un procés de rehumanització que semblava inexorable. Un procés de fons que havia arrencat amb força i que implicava una revisió dels valors socials del constructe polític rus: uns valors que s’arrosseguen des de la tèrbola edat mitjana russa, que esclaten amb els tsars més tradicionalistes del segle XIX i que arriben al paroxisme amb el gran terror estalinista. Malauradament, però, aquest gir ha quedat ja no només estroncat, sinó també capgirat del tot per la guerra. El procés, que potser obeïa més aviat als signes dels temps que no pas a un desig conscient i manifest del poble rus, i que explicitava també un trencament generacional (i d’època, i de paradigma), s’ha aturat i s’ha revertit amb una gran celeritat.

I aquest capgirament de la dinàmica social ha expel·lit i ha proscrit de Rússia els creadors, els pensadors i els divulgadors més capaços, els artistes i els periodistes més suggeridors. I els ha deixat en entorns on majoritàriament no poden desenvolupar la seva tasca creativa com voldrien, com seria just i bo que poguessin fer-ho. Starobínets viu (i malda per treballar) a Tbilisi, la capital de Geòrgia, al Caucas. L’emigració, com a tots els emigrats, li comporta incertesa, inestabilitat econòmica i una angoixa personal i familiar difícils de transformar en res de positiu, més enllà de noves obres literàries que puguin ajudar-la a sublimar tot aquest escenari de desesperança. El fet de tenir tancat el mercat literari rus, però, li complica enormement les possibilitats de continuar desenvolupant-se com a escriptora.

Els escenaris d’incertesa i inquietud i els quadres de les societats distòpiques que trobem a les obres d’Anna Starobínets han esdevingut reals en la vida de l’autora. L’únic que podem fer ara mateix és llegir-la, escoltar-la i desitjar ferventment que aquest gegant enfurit que coneixem amb el nom de Rússia, i que en l’àmbit de la ciència-ficció, el fantàstic i el noir ha donat noms tan potents com els de Bogdànov, Zamiatin, Bulgàkov, Petruixévskaia o els germans Strugatski, deixi d’una vegada de voler escanyar i esclafar els seus creadors, també (i sobretot!) els més inquiets i imaginatius. Només així podrem tornar a sentir unes veus que l’únic que han volgut sempre, com diu Starobínets a l’entrevista, és fer com els «canaris engabiats» dels miners, és a dir, alertar dels perills imminents. El que no caldria, això sí que no, és que compartissin el destí fatídic d’aquestes pobres bestioles, abnegades per força.