Alana S. Portero: «El cinisme és reaccionari»

L'escriptora madrilenya ens parla de dolor, cinisme, nostàlgia i esperança, d'històries als marges i d'etiquetes literàries.




Després de l’èxit de la seva primera novel·la, l’escriptora Alana S. Portero diu que se sent part d’un espai privilegiat. Però el camí no ha estat fàcil. La mala costumbre arriba després d’anys de feina, entre cures, poemes i columnes als mitjans de comunicació. Entre la ficció i l’activisme: així s’ha desenvolupat aquesta escriptora madrilenya.

L’escriptora madrilenya Alana S. Portero explica que quan el seu cap va posar en marxa La mala costumbre (Seix Barral, 2023) va pensar que aquesta primera novel·la tractaria de la infantesa. A mesura que avançava, el llibre li demanava de ser alguna cosa més. Al final, va acabar sent una ficció que narra el viatge de creixement d’una nena de classe obrera. El protagonisme de la novel·la és, sens dubte, compartit: no hi ha una única protagonista, perquè el personatge no pot entendre’s al marge de l’entramat social, històric i polític que es desplega al seu voltant i conforma una identitat, en el pla personal i en el comunitari. Som als anys vuitanta, al barri de San Blas, situat a l’est de Madrid. Junt amb la narradora, per l’obra hi desfilen tot de personatges –especialment femenins i fora de la norma–, espais i episodis; un joc d’equilibri entre la bellesa, la ira i la dignitat. A La mala costumbre no hi ha dilema o contradicció entre l’obrerisme i el fet trans, entre si vivíem més bé abans o ara, perquè és un exercici d’exposició directa, un desplegament de realitat col·lectiva que afecta igual totes les veïnes, i en la qual la necessitat material que travessa els personatges –l’impuls vers una vida digna, vers una vida millor– s’expressa alhora amb ràbia i amb tendresa, amb amistat i amb desacatament, amb ressentiment i amb amor.

«La mala costumbre la vaig escriure a cops d’inspiració, amb records i notes que vaig anar acumulant durant anys, quasi cinc», explica Portero en una xerrada que té lloc l’endemà del seu pas pel festival de literatura Kosmopolis, al CCCB. «Vaig anar escrivint petits fragments, fixant-ne l’estructura dins del cap, fins al 2022, que va ser quan no vaig poder parar. Hi havia donat tants tombs i tenia tant de material acumulat que allà hi havia una novel·la, claríssimament.» Tant clar, que la va escriure en un mes. «298 hores de feina intensa», aclareix l’autora, que comptava cada minut de dedicació per sentir que avançava, «igual que comptava les paraules que havia escrit; això d’alguna manera em tranquil·litzava».

Aquest mètode de construcció literària, que va sorgint a poc a poc, com un ascens fins al lloc indicat, també pot aplicar-se a la seva carrera literària. «La mala costumbre és una mica l’estrat final dels anys en què he escrit poesia i columnes periodístiques i he participat en antologies. Per a mi, aquest llibre marca un abans i un després; és una publicació que no té res a veure amb el que havia fet abans, en el sentit de repercussió mediàtica i personal.» Les dades bastarien per exemplificar aquest èxit: abans que es publiqués en castellà, ja va ser la novel·la més comentada a la Fira de Frankfurt; se n’han venut els drets de traducció a onze idiomes i, en conseqüència, ara mateix l’escriptora es troba en plena gira per Europa i Amèrica Llatina. La mala costumbre s’ha fet un lloc privilegiat entre les llistes dels més venuts, en les crítiques literàries convencionals i en les que circulen per les xarxes socials.

El prestigi de la novel·la també podria mesurar-se per les xerrades que se n’han derivat: les dones que apareixen en aquestes pàgines han aconseguit obrir temes de conversa propis. «Les dones trans que hi ha a La mala costumbre, que a més són treballadores sexuals, representen un homenatge clar a totes les dones maltractades de la nostra història recent.» Si un dia les van expulsar de tot arreu, especialment a causa de la llei de perillositat social –en vigor fins al 1995–, donar-los un espai en la ficció és dignificar-les. «Les que sobreviuen són pura lliçó de vida i de feminisme. Crec que la història de la nostra cultura és incompleta, sense elles, i em venia de gust treure’ls el focus de l’assaig i la columna per incorporar-les en una novel·la, que és com s’aprenen les coses. Penso que es mereixen ser-hi presents, més enllà de l’alleujament còmic o el fetitxe.» També s’hi havia fixat el director de cinema Pedro Almodóvar, que en un article va suggerir al president del govern que llegís el llibre d’Alana S. Portero, «perquè s’adoni del grau de patiment, dolor i risc que comporta el fet de néixer en el cos equivocat».

Virginie Despentes, Alana S. Portero and Berta Gómez Santo Tomás

Totes aquestes xifres, anècdotes i metes assolides per a Portero s’han convertit en una tranquil·litat a mig termini, «saber que puc escriure amb calma durant un temps prudencial, i que puc fer carrera. Això abans a mi se m’escapava, o pensava que no tenia prou nivell: tenir una carrera literària és un privilegi». Però el viatge de l’heroïna no és tan senzill com sembla; igual que per a la protagonista de la novel·la, aquí el guió del típic relat d’autosuperació no serveix. «Les expectatives són una cosa que, al principi, pesen molt. A mi m’ho van fer passar malament abans de la publicació del llibre», diu l’escriptora, explicant què ha comportat per a ella viure en primera persona tot el rebombori aixecat abans i durant la publicació de La mala costumbre. «Hi havia un moviment mediàtic a parer meu inabastable, un focus d’atenció molt potent que va crear-me moltíssima inseguretat. Perquè, d’entre totes les coses, soc insegura amb la meva feina, i ho seré sempre, per més que m’hi esforci i per més que la defensi –una cosa no està renyida amb l’altra.»

Tot i que admet que durant uns quants mesos va passar-s’ho fatal, ara fa front a l’escriptura de la seva nova obra amb més calma: «El que vaig fer va ser posar-m’hi de seguida; vaig començar la segona novel·la el dia que vaig presentar La mala costumbre aquí, a Barcelona. Aquella mateixa nit, quan vaig arribar a l’hotel. Vaig parlar amb l’Alba Carballal, que és companya meva a Seix Barral i una escriptora meravellosa, i em va donar un consell que, al seu torn, li havia donat l’Eduardo Mendoza: “La segona novel·la, treu-te-la de sobre al més aviat possible.”»

Mentrestant, Alana S. Portero exposa que sempre té temps per llegir, perquè només així és capaç de continuar. «Escrivint La mala costumbre tenia al cantó Focs, de Marguerite Yourcenar, que és un dels meus llibres preferits del món. També diria que és la meva escriptora preferida, per aquest equilibri entre filosofia, mitologia i literatura. També llegia Entre visillos, de Carmen Martín Gaite, que em sembla una de les novel·les més intel·ligents que es poden llegir en aquesta vida. Aquesta observació entre cortinetes que dona peu a la novel·la va ser-me molt útil com a punt de vista per veure el món des de fora. I, per últim, L’home que es va enamorar de la lluna [de Tom Spanbauer], que és una altra de les meves novel·les preferides i explica molt bé la tensió de gènere.»

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Alana S. Portero: «El cinisme és reaccionari»