Nens fent llibres de tires còmiques. San Augustine, Texas, 1939 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic
Els personatges i les històries de Chris Ware han marcat la trajectòria artística d’una pila d’autors. Gabri Molist explica com va descobrir Ware durant els seus anys de formació i com aquell estil va influir-lo en el seu rumb professional. A partir d’aquí, Molist reflexiona sobre l’experimentació en la narrativa gràfica i l’ofici de dibuixar còmics.
Seqüència 1
«Els conflictes dels personatges creen ficcions», penso, mentre començo a teclejar les primeres ratlles d’aquest text. Miro distret l’espai que conforma el meu taller: dues taules, una butaca de segona mà, un petit microones i una estanteria són els habitants d’aquest petit espai al barri de Schaarbeek, Brussel·les. Em quedo mirant l’estanteria, on destaca una còpia, ja vella i gastada, del Building Stories, el còmic en què Chris Ware va presentar, dins d’una caixa, catorze històries amb una dona com a protagonista, la qual, durant tres dècades, viu en un bloc d’apartaments al barri d’Oak Parks als afores de Chicago. La meva ment abandona Brussel·les, des d’on escric, i em transporta a Chicago. O el que jo crec que és Chicago, ja que és una ciutat que només he conegut a través dels còmics de Chris Ware. Qui hi viu allà? Com hi deu ser la vida? Quins són els desitjos dels seus habitants? Quins són els seus conflictes?
Els conflictes dels personatges creen ficcions. Això diuen. Els personatges de Chris Ware inunden el meu Chicago mental: Rusty Brown, Jimmy Corrigan, Jason Lint i la dona protagonista de Building Stories. Són gent introvertida, gent normal, però amb una personalitat complexa. Els seus arcs narratius es despleguen en la mateixa direcció: quotidians, a vegades tristos, amb tocs d’humor, fugint dels rígids arcs narratius de la ficció mainstream. En una voluntat clara d’imitar els ritmes vitals que tenim els humans, sento que els personatges de Chris Ware dibuixen vides anecdòtiques, sense esdeveniments heroics ni remarcables. Vides, però, que estan interconnectades: entre treballadors i alumnes d’un mateix institut (Rusty Brown), entre habitants d’un mateix bloc de pisos (Building Stories) o entre membres d’una mateixa família (Jimmy Corrigan).
Encara des del meu Chicago mental, em dic que potser m’hi puc estar una mica més, a Chicago, mentre reflexiono sobre com Chris Ware ha anat apareixent en la meva vida personal i com la influència de la seva obra, però també de la seva vida, ha anat modelant els meus primers anys de pràctica artística, com si fos un personatge d’una vida passada. Penso en el meu jo del passat com en un personatge més. Troballes i retrobaments. No és un exemple d’una vida quotidiana que passa, això, però que sempre apareix interconnectada?
Seqüència 2
Si ets dibuixant, il·lustrador o t’agraden els còmics, crec que hi ha una pregunta pertinent: recordes la primera vegada que Chris Ware va arribar a la teva vida? Responc jo: l’arribada de Chris Ware a la meva vida es pot definir com una explosió. Crec que en recordo el moment. Jo tenia uns vint-i-un anys i estudiava a l’Escola Massana de Barcelona. Volia ser il·lustrador: fer pòsters per a grups de música que admirava, dibuixar idees de crítics i periodistes en revistes… Ai, la vida! Durant un intercanvi a Bèlgica, l’any 2014, vaig descobrir un tipus de còmic que fins llavors desconeixia: el treball d’artistes belgues com Brecht Evens, Olivier Schrauwen, Brecht Vandenbroucke o Nina Van Denbempt em va fer trastocar els meus (fràgils) plans professionals. Si allò que es feia a Bèlgica era còmic, jo volia ser dibuixant de còmic!
Al tornar a Barcelona, afamat de més referents que poguessin seguir aquella estela belga, em van salvar de la tristesa post-Erasmus dues persones: l’Arnal Ballester i la Cristina Daura. L’un era el meu tutor del treball de final de grau i l’altra és una il·lustradora que llavors estava fent un còmic (que crec que malauradament no ha arribat mai a veure la llum) amb una disposició de les vinyetes que fins aquell moment no s’havia vist mai. Mentre li deia a l’Arnal que jo volia fer una investigació sobre l’experimentació formal en la narrativa gràfica i a la Cristina l’entrevistava per a la revista de l’escola, els dos apuntaven en la mateixa direcció: Chris Ware. Kapow!
Seqüència 3
Començo a escriure aquest text dos dies després de la inauguració de l’exposició Dibuixar és pensar que el CCCB consagra al dibuixant nord-americà. Des de Brussel·les, miro amb gelosia a través de les xarxes socials els vídeos, posts i stories sobre la inauguració i la xerrada de l’artista amb l’escriptora Laura Fernández. Un post a Instagram, però, ressalta per sobre dels altres. Chris Ware al jardí de la llibreria Finestres amb tres altres mites del còmic: Craig Thompson, Richard McGuire i Max. La meva ment viatja ràpidament: a Gant, Bèlgica, 2017. Estic dibuixant al meu taller de l’escola mentre escolto la xerrada gravada d’en Max. El dibuixant català parla per a uns estudiants de la Universidad Complutense de Madrid l’any 2010. Cap al final de l’entrevista, un estudiant li demana que expliqui la relació que té amb Chris Ware, i en Max respon amb una anècdota fantàstica. Es veu que en Max va preguntar a Chris Ware si volia publicar a Espanya (per primera vegada) unes pàgines per a la revista Nosotros Somos Los Muertos, i ell li va dir que d’acord. Tenia, però, només una pregunta: «Qui retolarà les meves històries?». En Max li respon que ho farà ell mateix, i Ware li contesta: «T’envio les plumilles que utilitzo jo, perquè ho facis igual.» Al cap d’uns dies arriba a casa d’en Max el paquet transatlàntic. Max obre el paquet i hi troba un sobre de plumilles… buit.
Seqüència 4
En una entrevista del 2001, Marnie Ware, la dona de Chris Ware, va dir: «És graciós perquè els seus personatges sovint semblen el mateix personatge disfressat de maneres diferents.»[1] I si fos veritat? I si al darrere de cada personatge emblemàtic de Chris Ware (Jimmy Corrigan, Rusty Brown, Jason Lint, etc.) hi ha el mateix hominoide? Un bebè grassonet, calb i rosat?[2] I si tots aquests personatges venen d’un hominoide encara més embrionari? Seria lògic deduir que tots els personatges de Chris Ware venen d’allà mateix. Però i si (i si!) tots aquests personatges chriswareians vinguessin de més amunt (o de més avall)? M’imagino una bola de color rosa d’on emanen personatges de còmic per a tots els dibuixants que ho sol·licitin. Funcionaria com una espècie d’oracle al qual recórrer quan un dibuixant el necessita? A quin lloc del planeta podríem trobar-lo?
Seqüència 5
Durant deu anys he estat viatjant de Barcelona a Brussel·les amb una maleta gran i vermella. Fa dues setmanes, amb molta pena, vaig decidir jubilar aquesta maleta amb la qual havia viscut tantes anades i vingudes. Building Stories ha estat el llibre més gran i pesat que la maleta vermella ha transportat mai.
Seqüència 6
«La infelicitat de l’home es basa en una sola cosa: que és incapaç de quedar-se quiet en una habitació.»[3] Fa un parell de mesos llegia aquesta frase del pensador Blaise Pascal en un llibre de Paul Auster. Penso que Chris Ware coneix aquesta frase com cap altre dibuixant. Des del seu estudi a Chicago, m’imagino Ware fent el possible per no sortir d’aquest espai interior on, setmana rere setmana, va fent pàgines i més pàgines de llibres que exploren la condició d’infelicitat crònica de l’ésser humà.
Seqüència 7
Seqüència 8
Hivern del 2024. Un Gabri Molist ja no tan jove espia a través d’un vídeo de YouTube com és l’estudi del famós dibuixant. L’estudi és en un àtic. Chris Ware treballa a l’àtic de casa seva. Mentre mira el vídeo encuriosit, el Gabri no tant jove pensa en unes paraules del mateix Ware: «Els dibuixants tendeixen a ser, especialment, o treballadors d’àtic o treballadors de soterrani. I he tingut aquesta teoria durant anys: que els que treballen al soterrani tenen problemes amb les seves mares i els que treballen als àtics, amb els seus pares.»[4]
Tornem al vídeo: Chris Ware parla mirant a càmera i diu que cada pàgina li costa quaranta hores de feina. El Gabri s’esglaia mentre mira la taula del seu taller, on acaba de dibuixar una pàgina en unes tres hores: «Anem malament, doncs», pensa mentre es pregunta si hi ha detalls, aquí i allà, que podria afegir per arribar a les trenta-set hores que separen la seva modesta pàgina de la pàgina mitjana del dibuixant americà.
En un altre moment del vídeo, mentre Chris Ware toca el piano, la càmera passa la mirada per un armari ple de joguines antigues, entre les quals destaquen action figures de Peanuts o Gasoline Alley. El no tan jove Gabri pensa: potser per aprendre alguna cosa de l’ofici de dibuixant m’hauria de convertir en una d’aquestes figuretes per espiar el mestre. Convertir-se en una espècie de càmera de vigilància amb potes és la solució a totes les meves angoixes vitals-professionals.
Seqüència 9
La qüestió sobre l’aparició i la desaparició del personatge de còmic i la seva funció en l’entramat narratiu és una de les preguntes que em faig mentre dibuixo. ¿Com funciona un còmic quan el personatge no hi és o només se l’intueix? ¿Què queda del personatge quan l’esborrem de l’escena i només en queda la bafarada? ¿És la bafarada suspesa en l’espai d’una vinyeta la confirmació que estem davant d’un fantasma? Crec que Ware és un dibuixant que s’ha fet preguntes similars. Així que, si un dia pogués fer una entrevista a Chris Ware, crec que la primera pregunta seria aquesta:
(No ho sé, la veritat. Segurament em posaria molt nerviós i diria alguna tonteria sense sentit. Em sap greu, Chris.)
Seqüència 10
En una entrevista, Ware explica a l’entrevistador[5] que durant els anys vint del segle passat hi va haver un home que es va fer famós llegint còmics a l’emissora de ràdio WGN, a Chicago. Ho feia per als nens que no els podien llegir. Walter Drew, a través de les ones, interpretava l’Uncle Walt, un dels personatges de Gasoline Alley, un còmic dibuixat per Frank King de referència en aquella època (i un referent per a Chris Ware). Resulta que Walter Drew era Uncle Walt: el senyor Drew era el cunyat de Frank King.
El còmic es troba avui en dia en explosió i expansió: els àlbums serialitzats de tota la vida conviuen des de fa anys amb les «novel·les gràfiques», a les quals ja fa uns quinze anys se’ls van afegir els webcòmics. L’explosió continua amb el boom recent dels fanzines, l’small press i l’autoedició, però també amb el desplegament del còmic en l’àmbit expositiu: les instal·lacions d’artistes com Francesc Ruiz o Stefanie Leinhos obren nous espais de mediació i exposició per al còmic, com fan també els comic readings, lectures performatives d’historietes per part de dibuixants. Ware ens recorda que, com més avancem cap al que és desconegut, més ens hem de fixar en el treball d’aquells dibuixants (Frank King, George Herriman, fins i tot Schulz) que van originar l’explosió primigènia, en un context en què el llenguatge del còmic tenia encara una història curta i estructures visuals i narratives primàries.
Seqüència 11
Gràcies, Chris Ware, per fer-me estimar (fer-nos estimar?) el còmic de la manera que crec (interpreto humilment) que te l’estimes tu: de forma profunda i honesta, però amb humor.
Seqüència 12
Em venen al cap unes altres paraules de l’entrevista a la Marnie Ware: «Entintar és una espècie d’alleujament per a ell [Chris Ware]. És al telèfon tota l’estona; parla mentre entinta. És com una noia adolescent. […] Té molts amics que no ha conegut mai en directe, i amb qui només ha parlat per telèfon.»[6] Jo me l’imagino parlant amb altres personatges de còmic, personatges creats per altres dibuixants. Si estàs llegint això i ets dibuixant, posa-hi els teus personatges preferits. Jo penso que podria parlar amb el Hey i el Hei, un parell de personatges idèntics que dibuixo en els meus còmics des de ja fa uns anys. També són rodonets i calbs. No sé si són rosats, però podrien ser-ho. M’imagino Ware al telèfon parlant amb tots dos alhora: «Estic pensant en fer un nou còmic i se m’havia acudit que vosaltres podríeu fer algun dels papers. Abans, però, haureu de passar un petit càsting. He vist que fins ara només heu actuat per un tal G. Molist, així que vull mirar si teniu el perfil adient. Us posaré en contacte amb la directora de càsting.» El Hey i el Hei, des de l’Hotel Penumbra, ja cansats del ritme lent i feixuc del resort, es miren l’un a l’altre i es diuen: «I si sí?».
Seqüència 13
Seqüència 14
Ara que acabo aquest text, encara des del meu Chicago mental, torno a la idea que Chris Ware és un dibuixant, però també un personatge de còmic. «El senyor Brown, el pallasso humà [Brown rima amb clown, ‘pallasso’ en anglès]. Així és com l’anomenen els estudiants», pensa el Chris Ware personatge de còmic, professor d’art del mateix institut on treballa W. K. Brown, mentre acosta una cigarreta al tímid i patètic personatge de l’últim còmic publicat pel dibuixant nord-americà.[7] De tornada al llibre, el Chris Ware professor d’art es torna a mirar un dels personatges de Rusty Brown i continua per dins: «I si el dibuixés, crec que el dibuixaria com un pallasso, sí».
Penso en la possibilitat que Chris Ware es torni a dibuixar a si mateix, en el futur, com un personatge més de les seves històries. Aquest cop podria ser professor de música, ell que sempre ha defensat que el còmic té una música interior que el dibuixant ha de saber detectar i potenciar. Em ve al cap una pregunta retòrica que l’escriptora Catherine Taylor fa al seu llibre Image Text Music: «Si la relació conjugal entre imatge i text produeix una espècie de música, quina música seria? No només un somni eròtic sinó una manera erotitzada de llegir i mirar?».[8] Seria fantàstic poder anar a les classes on el Chris Ware professor de música respondria aquestes preguntes.
Amb aquesta esperança torno de Chicago al meu estudi de Schaarbeek. Els personatges i les seves ficcions. Retrobaments. A veure com va.
[1] C. Brownstein (2001). «Kiss and Tell: Living with Chris, Dan, Gilbert, and Adrian», Comics Journal, núm. 234.
[2] N. Tolentino (1998): «Chris Ware of the ACME Novelty Library», Bunnyhop, núm. 9.
[3] «La infelicidad del hombre se basa en una sola cosa: que es incapaz de quedarse quieto en una habitación». Paul Auster (2024[1982]). La invención de la soledad. Barcelona: Planeta, p. 108.
[4] «Cartoonists especially tend to be either attic workers or basement workers, and I’ve had this theory for years that those who work in the basement had trouble with their moms and those who work in the attics had trouble with their dads» (Alec Marsh). J. Braithwaite [ed.] (2017). Chris Ware: Conversations. Jackson: University Press of Mississippi, p. 200.
[5] Ibíd., p. 195-196.
[6] «Inking is kind of a relief he [Chris Ware] gets. He makes a lot of phone calls; he talks while he’s inking. He’s like a teen-age girl. […] He has many friends that he’s never met, and he’s known them for years exclusively through the telephone». C. Brownstein (juny del 2001).
[7] «Mr. Brown, the human clown. This is how the kids call him. And if I was gonna draw him, I guess that’s how I’d do it» . C. Ware (2019). Rusty Brown. Nova York: Pantheon Books.
[8] «If the conjugal relationship of image and text produces a kind of music, what is it? Not just an erotic reverie but an eroticized way of reading and looking?». C. Taylor (2022). Image Text Music. Londres: SPBH Editions.
Deixa un comentari