La imaginació social en temps de pànic moral

Una dona treballant a la Companyia de Planificació i Operació Ferroviària. Budapest, 1953 | Fortepan / Nagy Gyula | Domini públic

Vivim un moment de sensacions convulses, en què hi ha una guerra de relats alineats amb el pànic moral –fins i tot podríem dir-ne una batalla de la imaginació– respecte al futur climàtic o la deriva de la humanitat amb la intel·ligència artificial, per citar-ne alguns. Una croada que s’articula, s’expandeix i es reforça des de diferents espais i dimensions, dels mitjans tradicionals a les xarxes. La proliferació d’eines per construir realitats i manipular la informació ens porta a un context de confusió i dubte perenne. Alguna cosa no està bé en el sistema, perquè no n’hi ha prou amb l’esperit crític per sobreviure en aquest magma. La capacitat de qüestionar és fonamental, però sense sortides alternatives ens aboca a la desafecció i el pessimisme.

Si hi ha res que ens pugui mantenir al cantó optimista de la pel·lícula és la capacitat de ficcionar. La imaginació és oxigen en aquest context incert, que a voltes pot resultar asfixiant. En essència, l’espècie humana està constituïda d’éssers metafòrics, i és precisament la capacitat simbòlica el que ens pot ajudar a mantenir l’optimisme. Malgrat que la llavor imaginativa és essencialment humana, el capital imaginatiu es distribueix de forma desigual. L’àmbit simbòlic és el camp de batalla principal, i per aquest motiu les jerarquies de poder insisteixen tant a imposar narratives dominants i a controlar l’imaginari col·lectiu. Com va escriure Alice Walker: «La millor manera de perdre el poder és pensar-te que no el tens.»

No es tracta de ficcionar per distreure’ns i quedar-nos còmodament instal·lats dins la cova, sinó com el primer pas per sortir-ne i modelar la realitat per construir societats on puguem viure en harmonia entre persones i espècies, cuidant el planeta que ens acull.

Imaginació i imaginari, dos conceptes diferents

Aturem-nos un moment en l’etimologia dels mots, que ens revela orígens radicalment diferents (en el sentit més pur del terme). La imaginació (imaginatio) és el resultat de figurar-nos o representar-nos alguna cosa. Es dona en el pla mental i no es concreta més enllà de la nostra ideació. No és tangible ni perceptible pels sentits, tot i que existeix de forma íntima. Com diu bell hooks a Tot sobre l’amor, «allò que no podem imaginar no pot esdevenir-se». Imaginar-ho és per tant la condició de partida perquè pugui passar. Al mateix temps, és aquesta dimensió interior i pròpia la que converteix la imaginació en un reducte personal i intransferible de llibertat, que queda absolutament deslligat de les realitats exògenes que es poden veure, tastar, olorar o tocar des de l’experiència corpòria dels sentits.

La vida social des del pla imaginatiu purament individual seria complexa, perquè necessitem experiències compartides que ens puguin relligar com a grup o comunitat. Pels volts dels anys seixanta, la sociologia va reflexionar a bastament sobre la relació entre la persona (subjecte individual) i la societat (subjecte col·lectiu). El resultat de la suma de les parts és més que l’agregat de subjectivitats individuals, en la mesura que s’eleva per sobre d’allò que tenen en comú. C. Wright Mills ho anomena «imaginació sociològica», que es configura segons l’estructura social que envolta la individualitat. Això inclou les condicions d’existència en l’àmbit geogràfic, històric i el rol o posició des del qual es participa en la societat. La imaginació sociològica incorpora també els comportaments d’acord amb asimetries, relacions de poder i desigualtats.

Per a Edgar Morin la cristal·lització de l’existència comuna és l’«imaginari col·lectiu» –terme que encunya el 1960 i que avui s’utilitza popularment–, i opera al voltant de mites, símbols i altres representacions. Morin era, a banda de sociòleg, cineasta, i va estudiar a fons les maneres com l’imaginari col·lectiu alimenta les representacions en la cultura de masses i viceversa. Els rituals, les tradicions, les llegendes, les novel·les, les dites i les supersticions ens ubiquen, recordant-nos costums, límits i expectatives.

La consciència sobre les desigualtats i la importància de néixer en un barri o un altre, amb un sexe o un altre, amb una identitat de gènere i unes pràctiques de classe determinades, és el que avui ens fa parlar de poder i privilegis. Les primeres a alçar la veu són les activistes del feminisme negre nord-americà a finals dels setanta, però no serà fins al 1989 que Kimberlé Williams Crenshaw plantejarà la interseccionalitat. En concret, en parlarà en relació amb casos legals en què les dones havien d’escollir entre presentar una denúncia per racisme o per sexisme. Els efectes combinats de la raça (afrodescendent) i el sexe (dona) els feien molt difícil triar el motiu de la denúncia aïlladament.

La imaginació és la capacitat i el potencial de crear, d’inventar de nou i vèncer les opressions de l’imaginari. L’imaginari, al seu torn, no deixa de ser una concreció específica d’actituds, normes i pràctiques esperables en la vida social, que varien en funció del lloc, el moment i el col·lectiu específic. La imaginació és inherentment dinàmica; els imaginaris –sobretot el dominant– aspiren a fixar-se i ser reproduïts ad infinitum.

Per al propòsit central d’aquest l’article adoptarem la mirada de Ruha Benjamin, investigadora transdisciplinària i autora d’un modelar la realitat. Rescata la definició de Mills: vincular els problemes individuals a processos socials més amplis. I la transcendeix eliminant la distinció entre els dos conceptes, de tal manera que el dinamisme de la capacitat d’imaginar és la forma de produir (i no només reproduir) els imaginaris socials. Parla de la imaginació com l’espai dels somnis, i dels imaginaris, amb una perspectiva crítica, com a imposicions de la imaginació dominant, que aspira a una hegemonia i universalitat que no té. La imaginació és també poesia i la poesia és radicalment política. Quan algú demana a Amanda Gorman que deixi de fer poesia sobre qüestions polítiques, ella respon  que la poesia és precisament la manera de llançar les preguntes més perilloses i atrevides en relació amb el món.

Un altre àmbit clarament lligat a la construcció d’imaginaris és el de la ciència-ficció. La virtut de Georges Orwell amb el Gran Germà de 1984 no té tant a veure amb la seva capacitat d’inventar i d’imaginar com amb la seva capacitat de dur fins a l’extrem els ingredients de l’imaginari dominant amb una capa de futurible tecnològic. Dit d’una altra manera, podríem preguntar-nos si la ciència-ficció té més de profecia autocomplerta que de predicció. Aquests tipus de relats influencien fins i tot els imaginaris sobre el potencial tecnològic actual i esdevenen fonts d’inspiració per a les innovacions tecnològiques i digitals d’avui –per exemple, els termes «ciberespai», de Neuromancer (William Gibson, 1984) i «metavers», de Snow Crash (Neal Stephenson, 1992).

Pioners com Jules Verne i H. G. Wells van establir les bases del gènere al segle XIX, i gran part de la narrativa dominant ha estat elaborada per veus masculines.  Amb el pas del temps, autores femenines i altres veus subrepresentades han començat a qüestionar aquesta hegemonia. Des de textos primerencs com The Blazing World de Margaret Cavendish (1666) fins a la narrativa contemporània, la ciència-ficció feminista ha obert espais per a la crítica social, la definició d’identitats i la visió de futurs alternatius sense les limitacions imposades per les normes socials actuals. D’Ursula K. Leguin fins a Tamsyn Muir, passant per Octavia Butler o Margaret Atwood. D’acord amb Lisa Yaszek, professora d’Estudis de Ciencia-ficció a la  School of Literature, Media, and Communication de Georgia Tech: «Les dones, adoptant personatges que anaven des de reines guerreres i astronautes heroiques fins a mestresses de casa infelices i alienígenes, van ser pioneres en el desenvolupament de la nostra capacitat de meravellar-nos pels diferents futurs que podríem habitar».

Un altre exemple de la imaginació radical i col·lectiva com a eina de transformació social és la ficció visionària. Es caracteritza per un enfocament orientat a la justícia i sovint vinculat a la descolonització de l’imaginari. A Octavia’s Brood, un compendi de relats dels moviments de justícia social editat per adrienne maree brown i Walidah Imarisha, les editores afirmen que «la descolonització de la imaginació és la forma més perillosa i subversiva, és d’on neixen les altres formes de descolonització. Quan la imaginació es desferma, la llibertat deixa de tenir límits».

Més enllà del relat: reimaginar el contracte social

El contracte social és una de les respostes possibles a la pregunta de com conviure, organitzar-nos, generar valor, distribuir la riquesa i explicar-nos a nosaltres mateixos. En una economia àmpliament basada en les dades, s’està generant una injustícia epistemològica, i diversos moviments estan impulsant esquemes de governança de les dades i la intel·ligència artificial sota perspectives feministes i decolonials. IT for Change, per exemple, assenyala que darrere de la cadena de valor de les dades es generen cadenes de patiment i precarització. A+ Alliance impulsa el projecte Self, per posar de manifest com les aplicacions de salut es basen en la mirada capacitista i en suposats cossos normatius per acabar generant l’aplicació. Val la pena recuperar la sessió del Decidim Fest per ampliar l’espectre des del Sud Global.

Per obrir la porta a la imaginació podem començar amb dues paraules: «I si…?» Tres lletres que ens catapulten a l’atreviment i ens treuen de les inèrcies. Rob Hopkins va impulsar el Ministeri de la Imaginació des del pòdcast From What If to What Next: al llarg de cent capítols va anar convocant potencials ministres de la imaginació per reinventar l’art, la cultura, la democràcia o l’acceptació del fracàs,; amb el joc com a forma de pensar des del cos, l’equitat, els mitjans o la regulació. El resultat de venerar i nodrir la imaginació en clau conversada és aquest deliciós manifest.

La imaginació també s’atreveix amb d’altres exemples, com la política prefigurativa, que juga i conjuga amb la creació de noves institucions, estructures i pràctiques amb la intenció de fer obsolet l’statu quo. Com diu Ruha Benjamin: «Recorda’t d’imaginar i crear els mons sense els quals no pots viure, de la mateixa manera que desmuntes aquells en què no pots viure.» Un bon exemple és el Center for the Advancement of Infrastructural Imagination (CAII), una evolució del projecte The Syllabus en què es creen noves infraestructures i institucions que ofereixen alternatives digitals viables a la visió estreta que predomina en l’opinió pública.

Fins i tot hi ha la xarxa de ciència-ficció econòmica Science Fiction Economics network, liderada per Kate Bee. Es dedica a experimentar amb nous paradigmes econòmics i organitzatius com Enspiral o Centrifuge (una fintech descentralitzada i basada en blockchain per a préstecs transparents entre particulars).

L’emergència climàtica ens empeny també a imaginar i capturar els xiuxiuejos gegants (Giant Whispers), en termes de Patrick Reinsborough: invitacions a concretar alternatives des de la resistència local. Un xiuxiueig pot tenir forma de pandèmia, de mem, de sèrie viral o de presidència de govern.

La imaginació ens pot ajudar també a generar nous referents allà on hi ha buits: en un món polaritzat, on la geopolítica cada vegada triangula amb menys actors i encara parlem de nord i sud, construir l’imaginari de la majoria global ens permet dibuixar relacions interdependents entre regions que se surten del petit ring dels EUA, Xina i Rússia. Són tot just tres dels 193 estats que hi ha al món: el marge per teixir una majoria és ampli. El mateix ens passa amb els referents de masculinitats que no siguin tòxiques ni hegemòniques. Hem de poder oferir inspiració i models dels quals aprendre. Uju Asika ens convida a Raising Boys Who Do Better a revisar què vol dir ser noi i home, però també a atrevir-nos a imaginar millor el món que els envolta. Asika afirma que qui aconsegueix inspirar la imaginació dels altres pot assolir qualsevol fita.

I si et diuen que és impossible, recorda les paraules de Kelly Hayes: «Moltes de les coses que es diu que no es poden fer, en realitat no s’han intentat de manera significativa en el nostre context o al llarg de les nostres vides. És fàcil mantenir els mites de la impossibilitat quan es destrueixen tots els experiments.»

En definitiva, és urgent que la imaginació s’erigeixi com un acte radical de possibilitat distribuït de forma equitativa. És el primer recordatori per contestar els poders fàctics i desafiar-los, per democratitzar el capital imaginatiu i desbancar la concentració de la capacitat de construir imaginaris col·lectius. Dibuixar altres mons ens permet concentrar les energies a somniar, crear i nodrir els mons que sí que volem habitar.