Wifi a l’Amazònia: el dilema de la connectivitat

Obrers realitzant obres de construcció d’una línia de ferrocarril. Porto Velho, 1910 | Dana Merrill, Museu Paulista da USP | Domini públic

Es diu que, al llarg de les dècades i les cultures, certes històries es repeteixen un cop i un altre. Són els anomenats arguments universals: narracions que reflecteixen idees i conflictes que connecten amb el que significa ser humà. Potser per això resulta fascinant el reportatge del New York Times que relata l’experiència del poble marubo, una comunitat indígena de la selva amazònica que, després de segles de relatiu aïllament, va aconseguir accedir a internet de manera permanent gràcies a Starlink, el servei de connexió per satèl·lit d’Elon Musk.

Els efectes d’aquest accés sobtat no sorprenen. Ara els marubo poden comunicar-se amb els seus familiars d’altres regions, coordinar-se amb comunitats distants, accedir de manera més fàcil a la salut i l’educació i a oportunitats econòmiques, i fins i tot denunciar activitats de desforestació il·legal. Tanmateix, també han sorgit noves preocupacions. Alguns membres de la comunitat s’aïllen amb els seus telèfons i ja no fan cas als veïns, i d’altres passen massa temps a les xarxes socials. Els adults tenen por de l’impacte dels videojocs violents i la pornografia en els més joves, així com del risc de les estafes en línia. En resum: creix la sensació que internet a poc a poc els desdibuixa la identitat.

La transformació d’aquesta comunitat ens interpel·la perquè ens recorda certs arguments universals: el paradís perdut, els perills del coneixement o la tensió entre el que és nou i el que és vell. Més encara, amb la figura de Musk per allà, és fàcil evocar la trama del malfactor que corromp l’equilibri o de la seducció de l’estranger que amenaça l’estabilitat. Però la situació, per sobre de tot, connecta amb un malestar molt present que inquieta societats d’arreu del món: la impressió que els beneficis i els perjudicis de la tecnologia es fan cada cop més difícils de conciliar.

El progrés com a destí

La idea del progrés com a motor de la humanitat és present en moltes cultures, si bé se’n sol atribuir l’origen a les religions que conceben la història com un procés lineal. Segons aquestes tradicions, el món neix d’un acte de creació primigeni, avança al llarg del temps i culmina amb un gran esdeveniment final. Així i tot, tal com va assenyalar Lewis Mumford a The Myth of the Machine. The Pentagon of Power (disponible en castellà: El mito de la máquina. El pentágono del poder, la creença que el desenvolupament tecnològic segueix aquesta mateixa lògica sorgeix al segle xviii,  quan una sèrie d’innovacions comencen a interpretar-se com a part d’un procés inevitable. «Si la fita de la tècnica era la millora de la condició humana», escriu, «la de l’home era limitar-se cada cop més a l’avenç tecnològic. El progrés mecànic i el progrés humà podien considerar-se un de sol, i tots dos eren, teòricament, il·limitats.»

A pesar dels exemples de tecnologies que produeixen efectes negatius –de la bomba atòmica al reconeixement facial–, la idea que el progrés tecnològic produeix benestar ha arribat fins als nostres dies. En les últimes dècades, aquest optimisme ha florit de manera especial en la indústria de la informàtica i de les comunicacions, amb Silicon Valley com a epicentre econòmic i cultural.

El dinamisme de la badia de San Francisco, amb una combinació d’universitats d’elit i ecosistema empresarial, ha alimentat corrents de pensament que projecten un futur cada cop més tecnològic. Aquestes visions no sorgeixen només de la concentració de coneixement tècnic, sinó que responen, també, a la necessitat d’atraure inversió i mantenir l’estatus de la zona com a pol d’innovació. Acceleracionisme, transhumanisme, ecomodernisme, altruisme efectiu, etc. són alguns dels credos que s’han estès per Silicon Valley en els últims anys. Tots comparteixen la mateixa premissa: la tecnologia, per si sola, pot resoldre qualsevol problema de la humanitat.

La inclinació tecnoutòpica de Silicon Valley ja va assenyalar-la fa tres dècades «The Californian Ideology» (La ideologia californiana), un assaig breu de Richard Barbrook i Andy Cameron que descriu l’expansió d’«un evangeli antiestatista de llibertarisme cibernètic: una mescla estranya d’anarquisme hippy i liberalisme econòmic reforçat amb molt determinisme tecnològic». A aquest còctel s’hi suma, segons els autors, un individualisme exacerbat, que atribueixen a la mitologia local de Califòrnia: l’«última frontera» de l’oest americà.

Les expectatives a l’entorn de la Intel·ligència Artificial (IA) mostren fins a quin punt aquesta ideologia encara és vigent. En els últims anys, algunes figures clau d’aquest sector han fet afirmacions que desborden optimisme: Sam Altman, d’OpenAI, va assegurar que la IA podria ser «el fet més important de la història fins ara», mentre que Sundar Pichai, d’Alphabet, la va situar per davant de la invenció del foc o l’electricitat. Pocs, però, han estat tan eloqüents com Marc Andreessen, fundador de Netscape, inversor i simpatitzant de Donald Trump. A «The Techno-Optimist Manifesto», un controvertit article del 2023, va escriure que som davant de la victòria de la «màquina tecnocapitalista», que definia com una espiral de creixement sense límits, i va arribar a afirmar que «la IA és la nostra alquímia, la nostra pedra filosofal», i que «estem fent que la sorra pensi».

Un equilibri fràgil

En un passatge de Cien años de soledad, Gabriel García Márquez relata com la invenció de la bombeta, el gramòfon o el telèfon alteren la vida dels seus personatges, que reben aquestes novetats «en un vaivé permanent, entre la gatzara i el desencant, el dubte i la revelació». La modernitat irromp amb tal força al Macondo de la novel·la, que ningú no sap del cert on són els límits de la realitat. De la mateixa manera, la comunitat marubo experimenta una sacsejada que té relació amb el signe dels temps i, encara que la seva història ressona amb la dels arguments universals, la seva situació és complexa i difícil de simplificar.

En realitat, els pobles indígenes de l’Amazònia no han viscut mai aliens a la tecnologia. Com detalla l’exposició Amazònies. El futur ancestral, les diferents generacions d’habitants de la regió han desenvolupat nombroses tècniques adaptades a l’entorn. Moltes van ser pioneres al continent americà, com la domesticació de plantes, la transformació de sòls àcids en terres fèrtils o el desenvolupament de la ceràmica sense influències externes.

El contacte amb tècniques modernes i contemporànies no és nou, tampoc. Des del segle xix, tribus com les dels marubo han adoptat –sovint per imposició– eines com serres elèctriques, armes de foc, bots de motor o sistemes de radiodifusió. Ara, amb l’arribada d’internet, fan front a un dilema que va més enllà de la seva comunitat: gaudir dels progressos tecnològics comporta riscos difícils d’equilibrar.

El cas dels marubo ens interpel·la perquè desperta la sensació –una mica paternalista, tot sia dit– que amb aquests canvis desapareixen els últims reductes d’un món predigital. Segurament es tracta d’un cas de nostàlgia (per a molts, nostàlgia del que no s’ha viscut) que té relació amb l’enyor d’un temps en què la connectivitat no era constant, en què no calien lleis, retirs ni rutines de desconnexió digital.

Fa una dècada, en una entrada de Facebook –si és que Facebook encara és digne de ser citat–, el teòric dels mitjans Lev Manovich reflexionava sobre la necessitat d’abandonar una visió binària de la tecnologia i deixar de veure-ho tot com una utopia o una distopia digital: «Centenars de milions de persones que utilitzen internet per trobar feina, enamorar-se, mantenir contacte amb amics, accedir a l’educació…», explicava, «tenen una comprensió no binària i no moralista de la tecnologia que és més realista que la de molts dels nostres crítics i teòrics famosos». Val la pena de recordar-ho quan parlem de la connectivitat a l’Amazònia, perquè, tal com recullen els estudis sobre la bretxa digital a la regió, el desig de les seves comunitats és fàcil d’entendre, però difícil d’aplicar: participar de la prosperitat tecnològica sense perdre la identitat cultural.