La vida a l’ombra

Dona caminant per l’ombra. Szentendre, Hongria, 1926 | Fortepan / Preisich család | Domini públic

En un moment de grans preocupacions ambientals, organismes internacionals i intergovernamentals alerten que la vida humana del planeta es concentra progressivament en assentaments urbans, i això fa que la resposta a la crisi climàtica hagi de venir de les ciutats.[1] Però la «mutació climàtica» en curs, com en deia Bruno Latour, és un moment de gran estupor: ple de temptejos i exploracions per engendrar formes plurals d’habitabilitat planetària més enllà de la nostra dependència de les energies fòssils; una cosa especialment complicada en els atapeïts paisatges infraestructurals urbans. Per això mateix, configurar noves idees de cures urbanes per protegir els que poden estar més exposats als efectes devastadors i de vegades estranys del canvi climàtic descontrolat s’ha convertit en el nostre principal repte contemporani. Això demana, però, una profunda reconceptualització de les nostres ciutats.

Al llarg dels últims anys, en algunes ciutats rabiosament modernes com Barcelona hem assistit a una revitalització urbanística de l’ombra.[2] No hi ha res més mundà que l’ombra: en tant que éssers terraqüis tots en tenim, resultat de la relació canviant que establim amb el sol al llarg del dia, a mesura que travessa els nostres hàbitats. Aquestes entitats quotidianes i aparentment ínfimes són, però, molt importants, perquè transformen les atmosferes urbanes regulant l’exposició a la radiació solar i, per tant, la calor. La modernitat urbanística, però, va construir-se d’esquena a tot això. Amb un impuls semblant al de Copèrnic i Galileu, des del segle xix la urbanització higienista va posar el Sol al centre: va reivindicar l’obertura de carrers i avingudes i va enderrocar barris medievals insalubres, de carrers sinuosos i densos, potencials focus epidèmics.

Un dels molts efectes d’aquest gir urbà heliocèntric va ser atribuir a l’estrella que presideix el nostre firmament un rol benefactor per a la salut pública. A la Teoría General de Urbanización, l’argumentació del pla urbanístic que va transformar la ciutat de Barcelona de cop i per sempre, el mateix Ildefons Cerdà expressava:

El Sol és la llum, el Sol és la salut; per això el busquen constantment tant l’home civilitzat com el salvatge [sic]. N’hi ha prou, aquí, amb aquestes lleus indicacions per entendre la importància summa que té en urbanització l’exposició de les intervies, que és el que determina que els habitatges tinguin més o menys relació amb els raigs solars, causa i origen de tantíssims avantatges.

Aquesta apreciació regularment positiva del sol a la ciutat necessita, avui, un contrapunt: ¿què hem de fer quan ens fa mal o ens posa en perill, com en les condicions atmosfèriques de calor extrema o en l’exposició que condueix al melanoma? A la peculiar «solaritat» moderna, encarnació urbana del somni il·lustrat de visibilitat total, li costa tractar sense prejudicis tot el que queda fora d’aquestes irradiacions. Per això, les ombres s’han llegit tradicionalment com a encarnació del que s’amaga, del que és patològic, arcaic, conservador, perillós o tèrbol.[3]

Però –i aquesta és la hipòtesi que voldria compartir aquí– ¿i si no hem estat mai solars? Dit d’una altra manera: ¿i si per reaprendre a viure a les ciutats d’avui haguéssim de desplaçar el poder salvatge del Sol i posar-nos a l’ombra? Una part no menor de la vida terrestre pot llegir-se com una llarga història interespecífica de com alguns éssers vius hem après a guardar-nos d’aquest astre. Aquest és un dels arguments més interessants de l’obra del paleontòleg Anthony J. Martin, que reivindica la importància evolutiva de caus, coves i refugis subterranis per a la supervivència de molts animals –inclosos els humans– sobre la faç de la terra des de temps immemorials.

En aquesta història de la protecció solar no ens podem descuidar de les plantes i, més concretament, dels arbres i del paper importantíssim que tenen a l’hora de fer habitable la Terra. Moltes de les nostres experiències primordials d’ombra i protecció del sol tenen a veure, de fet, amb els delicats entramats del fullatge de diferents arbres i plantes. Pensar arbrosament, com suggereix Shannon Mattern, ens permet aventurar una altra hipòtesi sobre l’habitabilitat del planeta: ¿què se n’hauria fet, de la vida terrestre, sense la capacitat dels arbres de transformar el sòl i l’aire, així com de produir hàbitats o microclimes ombrats perquè molts animals poguéssim començar a reptar més enllà dels mars?[4

En la seva obra sobre la vida que fan possible les plantes, el filòsof Emanuele Coccia ens proposa de prendre consciència del seu enorme poder terraformador, cosa que ens hauria de fer pensar que, més que no pas la Terra, «habitem l’atmosfera». ¿I què és l’atmosfera –amb una circulació complexa d’aire, un tapís irisat de núvols i una intricada relació amb els mars, els rius, les muntanyes i els boscos– sinó un complex sistema interespecial de maneres de capturar, regular, dissipar o bloquejar els rajos del sol, un sistema en el qual les plantes han tingut un paper central? Si bé, com sabem, no només les plantes han anat transformant l’atmosfera i no totes les transformacions atmosfèriques tenen relació amb l’habitabilitat planetària. La llarga conversa científica i pública a l’entorn de l’Antropocè ha permès atendre el fet que els éssers humans també «participem en aquest quefer»: per omissió i comissió, de manera més directa o més distant, en les nostres pràctiques quotidianes, encarnades i mitjançades per instrumentals tècnics, però també per les maneres en què consumim i construïm ciutats. Dit d’una altra manera, els éssers humans també participem en la modificació de les atmosferes a través de pràctiques col·lectives en què ens trobem immersos,[5] relatives a coses mundanes, com el nostre vestuari, els nostres edificis o els nostres aparells d’aire condicionat, i també a la nostra relació amb la producció curosa de climes ombrats.

Prototip A l’ombra del trencadís | Fotografia cedida per BIT Habitat

L’historiador de l’arquitectura i activista de la discapacitat David Gissen ha reivindicat aquesta capacitat de cura de l’ombra en una obra recent. La reclama com a part d’un urbanisme que sigui inclusiu amb els cossos apartats de la centralitat del disseny urbà – les persones amb malalties cròniques, diverses funcionalment, negres o grans, o els infants. L’ombra, o més ben dit, l’absència d’ombra, ens adverteix dels perills considerables per a la salut que el sol i la calor comporten: com el que passa a la gent gran que pateix en silenci l’«aïllament fatal» de les onades de calor, o a la infinitud de cossos racialitzats que treballen a l’aire lliure, exposats a la calor i al sol abrasador.[6] L’ombra, però, també té una potència política sense precedents. En un context que encara conviu amb la llarga cua de l’esclavisme, el pensador caribeny de la tradició radical negra Édouard Glissant va defensar a «Pour l’opacité», el dret a l’opacitat, com a condició de supervivència per a totes les vides que hi ha fora del cànon il·lustrat modern.

En aquest sentit, dir que no hem estat mai solars i prestar atenció a les ombres implica, per tant, disputar el disseny de l’espai públic amb sol abundant, repensar l’urbanisme des de l’ombra. Això, però, també implica una restauració de la violència contra moltes de les tradicions ancestrals d’habitatge que han exercit els moderns. Davant d’això, col·locar l’ombra al centre ens permet admirar amb altres ulls la mal anomenada arquitectura vernacla, buscant-hi inspiració. Perquè, ¿què és la medina mediterrània i de l’Orient Mitjà –un conglomerat format per arquitectures de tova de canó llarg i ús de tendals o teixits humidificats, patis interiors frescos amb vegetació i fonts– sinó una gran oda a l’ombra?[7]

Casba d’Alger | Ladouali, Wikimedia Commons

Tanmateix, ens caldrà anar més enllà de les solucions del passat per pensar un futur sense precedents. Això ens obligarà a estar atents als ajustaments naturoculturals que fabriquen diferents menes d’ombres, a les seves condicions desiguals d’accés i als processos de negociació de producció espacial que comporten: ¿a qui es permet produir ombra o habitar-hi, i com, i en quins contextos? En aquest present acalorat, potser hem de transformar les ombres d’un «índex de desigualtat» sobre l’habitatge urbà a un «mandat» que ens obligui a explorar diferents arranjaments d’urbanisme curós dins dels límits planetaris: espais climatitzats de repòs diürn i descans nocturn, itineraris bioclimàtics amb vegetació diversa o edificacions amb climatització passiva, per posar alguns exemples. Si anem una mica més enllà, però, posar l’ombra al centre de les nostres exploracions sobre l’habitabilitat urbana també podria voler dir ni més ni menys que repensar les cures com un assumpte atmosfèric.