Oh, amor, digues on vas

Dues dones besant-se al costat d’un arbre, c. 1930 | Wikimedia Commons | Domini públic

Tu crides «amor», avui, i et responen «Eva Illouz». És cert. Les modes ja ho tenen, això, i tampoc cal fer-s’hi mala sang, que arrepleguen tot el saber i el converteixen en una massa compacta i impermeable que deixa tantes coses fora. Aleshores es crea un lèxic ben específic i, tot d’una, veus que tothom parla el mateix idioma («el final de l’amor», «el refredament dels afectes», «el capitalisme sentimental»), que declina amb lleugeres diferències. Sempre hi ha una moda que arriba per substituir-ne una altra, i si Eva Illouz detectava que tots parlàvem de «gestionar» les emocions i de les nostres parelles com els «projectes personals», bé es devia imaginar, o no, ves a saber, que el seu vocabulari acabaria fent una mica el mateix: convertir-se en una mena de llengua franca. Així: vehicular, útil i necessària com totes les llengües franques. També avorridota, insulsa i un pèl totèmica. Després hi ha això d’haver convertit en guru dels afectes algú que ha afirmat aquelles salvatjades sobre el genocidi a Palestina, però això ja és un altre tema: tots els herois tenen ombres llargues.

Començo pel començament. Resulta que, des del 2020 fins ara, s’ha publicat arreu d’Europa i als Estats Units (a allò que en diem Occident) el mateix llibre sobre l’amor: Seyda Kurt signava Radikale Zärtlichkeit el 2021; Alva Gotby, They Call it Love el 2023; Jennifer Guerra, Il capitale amoroso el 2021. I podríem continuar posant exemples d’escriptures que insisteixen a afirmar el mateix que ja van dir Audre Lorde, bell hooks, Adrienne Rich i companyia als anys vuitanta i noranta, amb uns afegitons que no són altra cosa que reversions d’Eva Illouz amb un toc d’estil personal.

Però, per a aquells que arribeu aquí de nou, sense saber de què us parlo, ho explico: els anys vuitanta i noranta van ser els de la lectura política dels afectes, dit una mica matusserament, és a dir, aquells anys en què, si fins aleshores l’amor s’havia pensat com una deriva psicològica i emocional que tenia a veure amb no-sé-què inherent al subjecte, ara es volia dir, més o menys, que res d’allò no era cert, i que l’amor era un instrument de poder que havia castigat històricament les dones. Per primera vegada es pensaven les emocions des de l’activisme, les lluites socials i els espais de reclamació de drets. D’aquí beu Eva Illouz, que comença a publicar a principis dels 2000 i protagonitza el gir sociològic dels afectes: l’amor no és només política, sinó que cal interpretar-lo des dels marcs de la sociologia. Així, l’amor s’ha de llegir considerant les estructures socials, de l’economia i, també, de la cultura. S’inaugura, aleshores, el regnat d’Eva Illouz, en què impera l’estudi sobre la mercantilització de l’amor, la racionalització dels sentiments, el triomf de la lògica econòmica i la conversió dels afectes en un assumpte de negoci per al jo-marca. La gran sentència arriba el 2019, quan Illouz assassina l’amor: The End of Love esdevé el testimoni escrit del final de l’era de l’amor tal com ens l’havien explicat els nostres avis. Ai, amor, ¿on te n’has anat?

Aquesta pregunta no és retòrica. Tampoc irònica. Amor, ¿on ets? ¿Per què només se’t conjuga si s’enraona d’economia, cultura i societat? ¿On queda la passió que retratava Safo, el cantar pel mateix desig de cantar l’amor dels trobadors, la metzina de Tristany i Isolda, l’impossible trobada d’Àngel Guimerà, l’emoció sense concessions de Marguerite Duras? Però espereu. Un segon. Hi ha una falla en tot plegat. Un error. Un glitch que es repeteix. En un moment de Why Love Hurts, el llibre que va publicar Illouz el 2011, deixa oberta una pregunta que no resol: ¿per què en totes les persones es desperta, encara avui, un profund anhel d’amor i de passió? En alguns punts d’altres textos seus hi torna: malgrat tot, contra tot, ¿com és que la gent insisteix en la idea absurda, calculada, buida, pobra i utilitària (segons la sociologia) d’estimar? ¿Pot ser que hi hagi alguna cosa que des de l’estudi sociològic i estadístic, econòmic i racional, científic i militant, se’ns escapi? ¿Qui explica aquest desig d’amor compartit, global i transfronterer?

Vet aquí la pregunta que em preocupa. I vet aquí, també, el meu diagnòstic. Si hi ha un element que manca en els estudis sobre l’amor, avui, és la literatura. El text literari (digue’n poema, novel·la, oda o cant) no produeix pensament amorós. I és ben curiós, perquè si hi ha hagut alguna cosa que ha acompanyat l’amor des dels inicis dels inicis és la literatura: el Càntic dels Càntics o El convit de Plató, el poema de Guilgameix o la cançó al rei Shu-Sin. Tots ells demostren que l’amor no pot prescindir de l’expressió, i alhora ens captiven perquè obren un dubte: ¿l’amor va arribar abans que ells o va començar després? És a dir: ¿hi ha amor sense cant, sense escriptura? Que és el mateix que preguntar-nos: ¿hi ha amor sense promesa, sense declaració, sense grafia?

Si diem que l’amor no es pensa, avui, al costat del text, hem de ser francs: l’espai literari fa temps que ha deixat de considerar-se digne de produir cap tipus de pensament en l’acadèmia i en els espais de saber, on s’imposa el valor segur, la dada, el contrast i el mètode. La literatura no pot proveir-nos d’aquestes certeses. Tanmateix, això no vol dir que la literatura no pugui enunciar veritats. Ho certifiquen els defensors de l’amor a la llum de la literatura: Roland Barthes amb Fragments d’un discours amoureux, Anne Carson amb Eros the Bittersweet, Denis de Rougemont amb L’Amour et l’Occident… ¿Per què els hem oblidat? ¿Per què continuem citant fragments de bell hooks a les xarxes com si All About Love s’acabés de publicar? ¿Per què ens sedueix la lectura analítica d’Illouz? ¿Per què ens quedem immòbils quan sentim la condemna a mort de l’amor, i oblidem els poemes, tanquem els llibres, renunciem als versos: callem?

L’empobriment del discurs fa de mirall de l’empobriment de l’experiència. I les modes existeixen per algun motiu. Si Illouz ens engresca i la reescrivim en publicacions de llibres que en repeteixen el discurs, és perquè el nostre present ho desitja: el que més em fascina és que els assajos que exploren com el sistema s’ha menjat l’amor es converteixin en una mercaderia de masses. Moralitat: el capitalisme ha matat l’amor, però parlar de l’amor encara aviva el capitalisme. A més, res del que Illouz exposa és mentida: la crítica sociològica que ha protagonitzat posa llum a molts dels malestars contemporanis en relació amb l’amor, com la soledat, la incertesa, el rol de les aplicacions mòbils i la lògica de consum convertida en norma. Passa que la seva proposta és esbiaixada.

Aquest no deu ser el lloc per desplegar un programari, però sí el d’esbossar una proposta. Si el nou fantasma que recorre Occident és el càlcul, ¿per què no recuperem el misteri? Deixem enrere el debat sobre l’invencionisme, que es pregunta si primer és l’amor o el text literari  que el funda, i afirmem, sense por, que l’amor desarticula l’ordre del llenguatge i construeix una escriptura fragmentària que, com deia Barthes, «cessa de no escriure’s»; afirmem que la subjectivitat (i la identitat) es construeixen a través d’aquest estrany i complex dispositiu que és l’escriptura, i que si algú no hagués fixat la passió de Tristany i Isolda fa molts anys segurament ara no sentiríem l’amor com el sentim; afirmem que potser cal rellegir autors que no hem situat al cànon amorós i treure l’entrellat de les seves propostes sentimentals, com Kafka, per exemple, que és molt més que un jove turmentat que escriu sobre el costat fosc, o com Tsvetàieva, que és molt més que una exiliada d’existència tràgica; afirmem que l’amor també té moltíssima part d’il·lusió, d’imaginari i d’invenció, i que cap ciència captura l’impossible, menys la literatura; afirmem, com deia Duras, que, a part d’estudiar-lo, l’amor s’ha de sentir per poder-lo entendre, per poder entendre «les seves pulsions, el seu dolor»; afirmem que potser, només potser, si recuperem la literatura, podrem començar a reviure l’amor. ¿No?