Ballant el jitterbug a un Juke joint. Mississippi, 1939 | Marion Post Wolcott, Library of Congress | Domini públic
La música electrònica de ball i la cultura rave tenen una relació innegable amb tota mena de moviments d’alliberament. Però el seu potencial d’experimentació amb la identitat i amb el desig corre el risc de ser segrestat pel mercat i pel feixisme.
No he vist mai tants nazis junts com una nit en una macrodiscoteca de la meva ciutat. Feia pocs mesos que la música electrònica havia irromput en la meva vida amb una força alliberadora. Acostumat a un oci més comercial i normatiu, havia trobat en la rave un espai acollidor, un lloc per dissoldre’m en l’estranyesa. Amb el temps vaig començar a veure-hi coses que no m’agradaven. La mercantilització dels festivals, els mals viatges, paios fent el sieg heil enmig de la multitud com aquell qui res. Al principi em va semblar que experimentava de manera directa la potencialitat política de què parlaven els aficionats a la música electrònica de ball. Vaig trigar poc a entendre que tot plegat era més complicat.
La història que ens han explicat és aquesta: el moviment rave va començar com una explosió brillant d’amor. Després de la importació de l’acid house i l’èxtasi a Gran Bretanya, durant un any va gestar-se l’allau de macrofestes autoorganitzades que va arrasar l’illa l’estiu del 1989. El resultat va ser una dissolució mai vista de l’antagonisme social en un festival ininterromput d’amor comunitari. «Gràcies a l’èxtasi −explica Simon Reynolds en el seu llibre Energy Flash− totes les fronteres de classe, de raça i de preferències sexuals queien l’una rere l’altra; persones de tota mena que no havien intercanviat mai ni mitja paraula o que ni tan sols s’havien mirat es deixaven arrossegar per aquell remolí promiscu i caòtic».
La realitat és que la història de la música electrònica de ball havia nascut en relació directa amb diferents experiències d’alliberament. Des de la connotació de metamorfosi sexual i genèrica de la música disco, passant pels ambients negres i gais de Chicago on va néixer el house, fins als productors afroamericans de Detroit que van donar origen al techno: la música electrònica de ball va gestar-se en els espais segurs de les minories, com un vector que accelerava l’experimentació amb la identitat i el desig. Qualsevol observador o partícip casual del fenomen pot comprovar que avui dia aquesta relació amb el marge i la dissidència continua vigent.
Però les coses no han estat mai tan senzilles. La capacitat de la pista de ball per dissoldre i recompondre la identitat podia emprar-se per a altres fins. Ho explica Benjamin Noys en el seu article Baila y muere: obsolescencia y aceleración: «Lluny dels somnis comunals de certes faccions de la cultura rave i de les seves promeses de nous col·lectius dionisíacs, la combinació de la música dance amb les drogues va fer possible un antihumanisme pràctic: la desintegració de l’ego per forces i formes pròpies d’estats de dissolució induïts per les drogues i el ball». És a dir, per una descomposició del subjecte en la màquina que tenia ben poc a veure amb una comunitat mística, i molt més amb una distopia de ciència-ficció.
L’embolcall filosòfic tampoc no és necessari. Aquest costat fosc es va poder observar ben aviat en el desenvolupament de les raves i les macrofestes a principi dels noranta. Certa pulsió de mort assolava algunes escenes a les quals va traslladar-se el principi de «ballar fins a morir», com va passar amb la infame Ruta Destroy en el context estatal, apropiadament utilitzada per a l’escàndol per part dels mitjans de comunicació. L’amenaça era més concreta, i va ser l’arrelament de l’extrema dreta en moltes escenes de la música electrònica i en particular en el context estatal.
Després hi ha la qüestió de la captura i la reproducció de la rave per part del mode de producció capitalista. Al llarg dels anys, mitjançant bombolles especulatives consecutives, la festa i la música electrònica van patir l’efecte d’abstracció de la forma de la mercaderia. Una rave ha deixat de significar una festa autoorganitzada per convertir-se, avui dia, en una experiència més que pots comprar a través d’una app d’esdeveniments. Aquests aspectes i desenvolupaments no esborren el potencial singular de cap música ni de cap festa en concret, ni condemnen els participants a ser mers consumidors passius i intercanviables. Però la realitat és que actualment tota força política i econòmica incentiva aquesta posició i va perfeccionant progressivament els mitjans per fer-ho.
La rave no és un espai epifànic ni alliberador per si mateix. És un artefacte de potencial complex. Com explica Ana Gorostizu en el seu manifest, la música electrònica és una praxi: va més enllà d’una mera activitat, però és menys que una pràctica que entenguem com a estrictament política. Les raons per les quals he tingut una relació estreta amb diferents moviments d’alliberació són moltes, però també són limitades. El seu poder de transformació és conegut i predicat, però pot resultar inert i inservible si es queda tancat en si mateix. Els espais segurs d’expressió i experimentació amb la identitat i amb el grup sovint són necessaris però insuficients. La rave no és sinó un d’aquests possibles espais. En aquesta condició rau la necessitat de defensar-la com a pràctica, però també l’advertència sobre les seves suposades capacitats màgiques.
La rave és un espai liminar. Com les drogues psicodèliques, els esports de risc o la velocitat, l’experiència del límit ofereix atractiu adrenalínic i potencial d’estranyament. Renunciar a aquest component és antitètic. Exigir uns paràmetres rígids de control s’avindria amb una actitud policial contradictòria amb l’esperit de la rave.
Però el feixisme també s’alimenta dels espais de ruptura i transformació. La seva revolució és merament simbòlica, però pretesa, i per això aspira al potencial de l’estètica i necessita apropiar-se’n. Cap pràctica cultural concreta, en abstracte, és antifeixista per si sola, ni té una capacitat inherent per resistir a la captura per part de la reacció, i encara menys per part del mercat. És per això que la pràctica cultural, en general, demana el compromís d’una pràctica antifeixista en tots i cadascun dels casos en què ocorre.
De vegades es fa un ús excessivament generós del terme «antifeixisme». S’han definit com a antifeixistes simples pràctiques estètiques, per si soles, o la defensa general, sovint només retòrica, de la institucionalitat liberal. Aquí intento servir-me d’una definició més concreta del terme: la pràctica per evitar el progrés i l’arrelament de les forces paramilitars de la reacció. Això no pot ser un exercici teòric, sinó que ha de donar-se en tot moment, amb tots els mitjans i en totes les situacions concretes en què aparegui aquesta necessitat.
Una d’aquestes pràctiques concretes és la rave. Ja sabem, per experiència, que el seu potencial alliberador i transformador no és suficient ni l’eximeix de ser capturada per les forces de la reacció. Però la seva utilitat, i fins i tot la seva necessitat específica, són innegables. Per això, com qualsevol altra pràctica cultural, requereix una defensa constant i conscient. Les maneres en que es produirà aquesta lluita dependran de cada cas, i les forces que les poden dirigir per desgràcia són escasses. Però no has de lliurar la teva rave a les forces de la reacció. La defensa del potencial alliberador de l’art i de l’oci enfront de les urpes del feixisme no és un imperatiu abstracte. És el mandat polític de fer tot el que es pugui per combatre’l sempre que calgui.
Deixa un comentari