Contrarestar el colonialisme digital

Un estudiant de medicina assistint al Daily Mirror Forum a Nova York | National Archives Catalog | Domini públic

En un article previ per al CCCBLab, argumentava que internet és més que un mitjà de comunicació; és un sistema global de govern i control amb uns imperatius i una estructura lògica propis. No és un mer camp social delimitat, sinó un règim en expansió, una força que informa el món contemporani a través de l’extracció i la consolidació. Aquest canvi de perspectiva té implicacions profundes en la nostra manera d’entendre les interaccions quotidianes amb les infraestructures digitals, perquè posa en primer pla les necessitats específiques d’internet en aquest estadi del capitalisme global: acumulació incessant, vigilància i expansió.

El nucli del règim d’internet és l’extracció digital, un procés continu d’apropiació pel qual les dades i les matèries primeres es recullen, es refinen i es converteixen en poder polític i econòmic. Com en les formes prèvies del colonialisme extractivista, les implicacions que això té són d’abast ampli: dependència econòmica, agudització de les desigualtats, hegemonia cultural, devastació ambiental i erosió de l’autonomia política. Aquest model està tan arrelat a les nostres vides quotidianes que oposar-s’hi es revela com una resistència inútil i dispersa.

Quan donem un cop d’ull al panorama mundial, les opcions semblen poc amables. D’una banda, veiem els Estats Units i el seu tecnofeudalisme empresarial, que concentra el poder en mans d’unes poques companyies que el monopolitzen i s’afermen en el domini a través de règims de propietat intel·lectual. De l’altra, veiem el model xinès d’autoritarisme digital industrialitzat, un sistema que estén la influència a través de projectes com Digital Silk Road (‘Ruta de la Seda Digital’). Mentrestant, la Unió Europea oscil·la entre els intents de regulació i el servilisme als serveis americans d’emmagatzematge al núvol, incapaç de traçar una ruta independent.

I, tanmateix, comencen a haver-hi fractures. S’intensifiquen tant el colonialisme digital com els intents de combatre’l. En la línia del Moviment de Països No-alineats durant la Guerra Freda, hi ha tota una constel·lació d’agents estatals i no estatals –grups civils, iniciatives de descentralització tecnològica, moviments socials digitals– que intenten bastir alternatives. Aquests moviments intenten crear espais d’autonomia i desenvolupar estructures d’autogovern per contrarestar aquests imperis digitals.

Considerem els dos processos alhora. La secció següent exposa com opera el colonialisme digital en poblacions tradicionalment considerades perifèriques respecte del sistema global modern. Més endavant explorarem algunes de les alternatives que emergeixen a través d’aquest sistema.

El desplaçament sota el colonialisme digital

En els paisatges inhòspits de l’Àrtic canadenc, el coneixement afinat del territori és un requisit per a la supervivència. Aquí, l’arribada d’infraestructures digitals no només ha introduït noves formes de comunicació, sinó que directament ha redefinit les mateixes condicions de producció, compartició i legitimació del coneixement. En un article fascinant publicat a la revista acadèmica Environment and Planning A: Economy and Space, el geògraf Jason C. Young descriu com el Qaujimaningit Inuit (QI), un sistema de coneixement basat en l’experiència viscuda, la transmissió oral i la validació comunal, està sent desplaçat per les lògiques de les plataformes digitals. El canvi és més manifest en el trencament de la joventut amb el territori, una ruptura no pas imposada a la força, sinó propiciada per la pressió seductora que exerceixen les pantalles.

Potser l’exemple més alarmant dels que posa Young és el que descriu la pèrdua de coneixement experimental en favor de les representacions digitals. Les habilitats tradicionals, com ara orientar-se per la tundra, llegir el comportament dels animals o interpretar les tonalitats de les formacions de gel –coneixements que abans es passaven de generació en generació a través de la interacció tàctil i multisensorial–, ara se substitueixen per mapes SIG (Sistema d’Informació Geogràfica), imatges per satèl·lit i arxius de dades imposats pel govern. Aquestes eines, aparentment dissenyades per «preservar» el coneixement indígena, en realitat obliguen a reconfigurar-lo en formats que s’ajusten a les lògiques burocràtiques i capitalistes, i d’aquesta manera el despullen del context i les relacions socials que li donaven sentit. El que abans s’adquiria per mitjà d’un aprenentatge profund i encarnat amb la terra i els ancians s’ha convertit, ara, en un conjunt de dades desencarnades: en coneixement sense conèixer, en presència sense lloc. La violència no rau en l’esborrament absolut de la saviesa indígena, sinó en la seva traducció forçada en un ordre epistèmic que la fa irreconeixible i la subjuga a les lògiques colonialistes a què abans es resistia.

La violència epistèmica que Jason C. Young descriu en el desplaçament de la saviesa inuit que exerceixen les infraestructures digitals s’enfronta a una nova urgència geopolítica a la llum de les declaracions recents dels president dels Estats Units sobre la possibilitat d’annexionar el Canadà i Groenlàndia. Aquesta observació pot semblar fora de lloc en un primer moment, però revela una lògica imperial que fa temps que està en marxa: l’Àrtic ja no és una perifèria remota, sinó una frontera estratègica, cobejada pels recursos inexplotats, les rutes marítimes i la influència geopolítica. La colonització digital del coneixement inuit a través d’infraestructures TIC no és només una qüestió d’erosió cultural, sinó també una forma suau d’annexió, una reescriptura preventiva de les relacions amb la terra que transforma l’Àrtic, abans un espai indígena habitat, en un recurs explotable, en un camp de dades comprensible per a l’economia occidental i els interessos militars.

En aquest sentit, el colonialisme digital no només desplaça de manera dràstica els pobles colonitzats per mitjà de la conquesta territorial, la migració forçada o, directament, la despossessió. Més enllà d’això, opera fonamentalment a través d’un mecanisme més insidiós: soscava les condicions epistèmiques, econòmiques i infraestructurals que sostenen la sobirania indígena i subalterna, i s’assegura que el desplaçament no es dona només en l’espai físic, sinó també en el marc en el qual la població es relaciona amb la terra, la feina i el coneixement.

El sociòleg Michael Kwet estén aquesta lògica que opera en les comunitats indígenes a tot el Sud Global, on el colonialisme digital transforma poblacions senceres en subjectes productors de dades que viuen atrapats en una infraestructura que no posseeixen. Avui dia, a Sud-àfrica el colonialisme no desembarca en forma de soldats, missioners o monopolis comercials, sinó en forma de serveis d’emmagatzematge al núvol, programaris privats i govern algorítmic, sistemes que fan més profunda la dependència del país a les infraestructures tecnològiques occidentals.

Concretament, Kwet subratlla com els monopolis tecnològics estatunidencs, en particular Google, Microsoft, Amazon, Facebook (Meta) i Apple (GAFAM), s’han introduït en la societat sud-africana i han transformat les seves arquitectures digitals en eines necessàries per al progrés econòmic i educatiu. Un bon exemple d’això és l’anomenada «operació Phakisa» en l’àmbit de l’educació, una iniciativa governamental aparentment dissenyada per equipar les escoles públiques amb eines digitals que, però, en realitat és un projecte que posa la sobirania educativa del país en mans de les corporacions nord-americanes. A través d’acords no divulgats, preses de decisions opaques i influències polítiques corporativistes, l’Estat sud-africà no ha forjat les seves pròpies capacitats digitals, sinó que ha lliurat el seu futur tecnològic a Silicon Valley i ha atrapat les escoles en ecosistemes privats que extreuen les dades dels usuaris i reforcen la dependència econòmica.

La conquesta digital, però, no s’acaba amb l’educació. Kwet descriu un procés de colonització infraestructural d’abast més ampli, en què sectors clau com l’economia –de les finances al transport– són absorbits progressivament per la plataforma capitalista de les empreses estatunidenques. L’augment de la presència d’Uber a Johannesburg, per exemple, demostra com els gegants tecnològics occidentals obtenen riqueses sense fer inversions i exploten la feina dels locals revestint-la d’innovació. Els conductors sud-africans, inicialment atrets per la promesa d’una feina flexible, ben aviat s’han vist atrapats en un model econòmic en què no tenen res –ni les plataformes, ni els algoritmes que estableixen els preus, ni tan sols les seves pròpies condicions laborals. El model de negoci predador d’Uber mina el sector del taxi local, es queda un 25 % de comissió per viatge i repatria els beneficis als Estats Units, de manera que la riquesa generada a Sud-àfrica no reverteix mai en un creixement de la riquesa del país. El que se’n deriva és una nova forma de dependència en la qual les infraestructures digitals repeteixen les antigues lògiques colonials: extracció sense redistribució, ocupació sense govern directe, dominació sense responsabilització.

Tanmateix, Occident no està sol en aquesta expansió. La inesperada arribada de DeepSeek, un sistema d’IA xinès desenvolupat al marge de les constriccions imposades pels règims de propietat intel·lectual occidentals, suposa un desafiament immens per a l’hegemonia tecnològica de Silicon Valley. Molta gent es refereix a aquesta emergència com al «moment Sputnik» de la IA, referint-se a una potencial realineació que amenaça el monopoli de poder dels gegants tecnològics nord-americans. A més, l’impacte de DeepSeek evidencia una altra realitat fonamental: que la propietat intel·lectual és a primera fila en la lluita per la sobirania digital. El domini que una colla d’empreses occidentals exerceixen sobre les patents d’IA, les bases de dades i els models fundacionals ha reclòs la producció de coneixement en estructures corporatives i hi ha limitat l’accés per a bona part del món. El dubte de si DeepSeek subvertirà aquestes dinàmiques o es limitarà a reproduir-les i les durà més lluny encara s’ha de resoldre, però la decisió de servir-se del codi obert apunta cap a la disrupció.

En efecte, després del llançament de DeepSeek, influenciadors i comentaristes impacients han celebrat l’auge de la Xina com un contrincant per als monopolis digitals occidentals. La lluita per la sobirania digital, però, és inseparable de rivalitats geopolítiques més àmplies. Això es fa molt evident a Digital Silk Road, l’extensió tecnològica de la massiva «Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda» xinesa, que pretén redefinir l’ordre digital global. Digital Silk Road no només pretén estendre el cablejat de fibra òptica i llançar satèl·lits; en el fons s’ha dissenyat per crear dependència infraestructural. Empreses xineses com Huawei, Alibaba i Tencent exporten un model de desenvolupament digital que fusiona l’expansió mercantil amb el control estatal, de manera que instauren una política econòmica d’internet diferent als centres de dades, les infraestructures del núvol i les plataformes de venda en línia del Sud Global.

¿Cap a l’autogovern digital?

«Per esdevenir ingovernables per al colonialisme digital, ¿com hauríem d’aprendre a governar-nos?»

Aquest és el repte clau de la resistència al colonialisme digital, tal com exposa Nathan Schneider, estudiós i crític dels mitjans, a la revista d’accés obert TripleC: Communication, Capitalism & Critique. Les plataformes que fan de mitjanceres de les nostres interaccions quotidianes, argüeix Schneider, no fomenten l’autogovern. S’optimitzen per crear dependència, no pas debat. Fer-se viral pot provocar-nos una fugaç sensació d’empoderament, però l’arquitectura d’aquestes plataformes és extractivista i referma el control que exerceixen corporatives i entitats estatals llunyanes.

Com a resposta a aquest desafiament, Schneider proposa el concepte d’«espai governable», una infraestructura digital de components complexos de maquinari i programari que no només sigui oberta i accessible, sinó també significativament democràtica. A diferència de les plataformes dominants, que són controlades per grans corporatives i dicten els termes des de dalt, els espais governables es dissenyen per ser participatius i permetre als usuaris de definir-ne col·lectivament les polítiques, els trets i l’evolució. Això no només demana transparència, sinó també mecanismes per a una governança democràtica real, que permeti que les comunitats tinguin veu i vot en la manera d’operar de la tecnologia. Inspirant-se en moviments cooperatius i institucions democràtiques, Schneider advoca per un internet en què la gent –i no només les entitats amb ànim de lucre– pugui gestionar les plataformes de què depèn. És una visió dels ecosistemes digitals com a espais de propietat compartida i agència col·lectiva.

Per aconseguir-ho, l’espai governable ha de ser modular i de codi obert, de manera que les comunitats puguin modificar la tecnologia i adaptar-la a les seves necessitats, i no pas quedar atrapats en sistemes privats. També ha d’abraçar la federació i la descentralització, i enxarxar i distribuir el poder, més que no pas centralitzar-lo en mans d’una única autoritat. La interoperativitat és un altre tret clau, que ha d’assegurar que les plataformes i les eines funcionin juntes de manera continuada i ha de permetre que els usuaris migrin sense perdre el control de les seves dades. Més enllà de l’arquitectura tècnica, les estructures de govern han de reforçar-se amb models econòmics i legals que potenciïn una presa de decisions participativa, com ara les cooperatives, els béns comuns digitals i les infraestructures de benefici públic. En essència, un «piló governable» és un pla d’acció per exigir l’autonomia digital en el qual la tecnologia està al servei de les comunitats en comptes d’explotar-les.

Schneider assenyala de manera crucial que no n’hi ha prou amb migrar de les plataformes extractivistes, perquè tenen una influència ubiqua. Resistir-s’hi demana, a més, confrontar-les i fer-hi contrapès, accions que poden prendre formes variades. Per exemple, algunes ciutats i alguns estats han començat a orientar-se explícitament cap a la sobirania digital imposant lleis de localització de dades i infraestructures reguladores, amb l’objectiu de reduir el domini dels monopolis tecnològics estrangers. El Brasil i Mèxic han introduït polítiques que restringeixen el control estranger sobre les dades generades localment, mentre que la Unió Europea ha intentat limitar els lobbies empresarials a través d’iniciatives antimonopolistes i de béns comuns. A l’Àfrica, African Union’s Digital Transformation Strategy intenta desenvolupar infraestructures digitals regionals que no depenguin d’agents externs. A escala urbana, projectes com DECODE, a Barcelona i Amsterdam, han proposat models innovadors de govern de dades basats en la descentralització i la propietat col·lectiva. Mentrestant, arreu del món hi ha comunitats que experimenten amb les economies de cooperativisme digital, des de béns comuns basats en cadenes de blocs fins a infraestructures del núvol alternatives, i organitzacions civils que lluiten contra els anomenats «recintes digitals» (digital enclosures) fomentant les xarxes grassroots i els models d’IA de codi obert que prioritzen l’agència dels usuaris per damunt dels models de negoci extractivistes. Caldrà veure, però, si aquestes iniciatives esparses poden convergir en un moviment unitari i neutral per a la sobirania digital. Els moviments nascuts als marges –a través de la solidaritat, l’experimentació i la resistència– poden posar els fonaments per a un futur més just, en què els béns digitals comuns no només es defensin, sinó que també puguin reinterpretar-se radicalment.