Cap a un nou Atles del disseny

Classe de construcció d’aeronaus. Volusia County, 1942 | Howard R. Hollem. Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Avui en dia, parlar de disseny és tan ampli com parlar d’amor. Què és l’amor? Podem classificar els tipus d’amor que hi ha? Definir això implicaria una tasca ingent i poc precisa. Aquesta empresa exigeix una revisió constant i una capacitat additiva amb mentalitat oberta. La tipologia de l’amor s’amplia quan la societat experimenta un canvi de mentalitat que dona lloc a noves pràctiques socials. Amb el disseny ha passat el mateix. El disseny com a pràctica social incorpora, cada cop més de pressa, noves tipologies que ens parlen d’un món en transformació constant. El que entenem per disseny s’hibrida amb múltiples oficis i formes de pensament. Si s’ha incorporat l’etiqueta de «poliamor» en l’imaginari col·lectiu, podem parlar també de «polidisseny»? Permetem-nos un joc, prenguem el concepte «disseny» i apliquem-lo a la descripció de «poliamor»:

Polidisseny és un neologisme que significa tenir més d’una relació creativa, projectiva, tècnica i duradora de manera simultània amb diverses formes de disseny (gràfic, industrial, de moda, etc.), amb ple consentiment i coneixement de tots els dissenys involucrats. El dissenyador que es considera a si mateix emocionalment capaç d’aquestes relacions es defineix com a polidissenyador, terme que de vegades abreuja com a «poli».

És possible que, de forma conscient o inconscient, la pràctica professional del disseny ja s’assembli a aquesta descripció. Això no obstant, oficialment i des d’un punt de vista acadèmic i professional, les parcel·les del disseny encara estan molt separades.

D’altra banda, al final de la segona dècada del segle XXI, el que s’entén com a disseny està desbordat pels usos i, sobretot, per les pràctiques. Què és el disseny per a la gent? A l’hora de respondre se’ns pot obrir un ventall infinit de possibilitats, que oscil·len entre un producte gràfic, una cadira, un edifici, i unes postres o un programa polític.

Aquest antic debat cobra una nova ressonància avui en dia, quan el que és estètic i el que és utilitari no només es combinen, sinó que estan sotmesos al que és comercial, i sembla que tot –no només els projectes arquitectònics i les exposicions artístiques, sinó tot, dels texans als gens– es considera disseny.[1]

En la ment de les persones, el disseny navega entre una cosa summament exclusiva i una cosa altament banal i cosmètica.

De fet, l’emblemàtic dissenyador novaiorquès Milton Glaser ha desenvolupat diverses definicions per expressar què és el disseny; això ens demostra la complexitat i a vegades l’ambigüitat de l’assumpte:

El disseny és la intervenció del flux dels esdeveniments amb el propòsit de provocar un efecte desitjat; una altra definició és la que identifica el disseny amb la introducció d’un component intencional en els assumptes humans. Una tercera definició, certament elegant, és que el disseny és allò que transforma les condicions d’existència que les coses tenen de partida i les converteix en altres coses diferents, més d’acord amb les nostres preferències.[2]

Glaser clou aquestes opcions subratllant que «el disseny no ha de tenir necessàriament un component visual, i en darrer terme qualsevol acte intencional pot considerar-se un acte de disseny.»[3]

A partir d’aquí podem entendre que dúctil que és el concepte de «disseny». Alhora, la pràctica professional és capaç de generar nous fenòmens sense gaire reflexió humanística de fons, i exclusivament amb el propòsit d’alimentar el mercat de consum: «De vegades es té la impressió que un dissenyador que aspira a dos minuts de fama se sent obligat a inventar una nova etiqueta que serveixi de marca per diferenciar-se de la resta d’ofertes professionals»[4]. I és així que pren forma la hiperinflació de la pràctica del disseny.

Aquest panorama genera una bona quantitat de problemes a l’hora d’explicar a la societat en general, i especialment als estudis universitaris, què és el disseny i quines tipologies presenta. Els noms de les assignatures als espais docents s’han desbordat, i són insuficients per a la realitat actual. L’expansió del que s’entén per disseny o el que està dissenyat (com si hi haguessin coses que no estan dissenyades) es nodreix de vectors fonamentals lligats als canvis socials i productius que han tingut lloc al llarg de les darreres dècades. Necessitem parar, replantejar-nos les tipologies del disseny i rellegir-les en l’època actual. Possiblement així serem capaços de reflectir o d’explicar més bé la professió del disseny en els temps que corren.

Alguns vectors que han transformat el disseny

Velles i noves corporacions

Al llarg de la dècada dels noranta la revolució digital va canviar els àtoms per bits, cosa que va ampliar les possibilitats en el disseny d’objectes materials i els va projectar cap a nous escenaris de caràcter virtual, i fins i tot algorítmics. Aquests canvis han trastocat la idea que teníem de disseny:

La segona revolució industrial no es presenta com la primera, amb imatges espaordidores de laminadors o colades d’acer, sinó com els bits d’un flux d’informació que corre per circuits en forma d’impulsos electrònics. Les màquines de ferro encara existeixen, però obeeixen els bits sense pes.[5]

Vivim en l’era de la lleugeresa del disseny. Com sabem, aquest nou panorama ho ha canviat tot, i el disseny no n’és l’excepció. Si bona part de les matrius de publicació i divulgació del coneixement es basen en estructures controlades per un programari, caldrà que els dissenyadors sàpiguen programar?

Aquests canvis experimentats durant les dècades passades van provocar grans pèrdues, daltabaixos i desaparicions al cor de les grans indústries consolidades lligades a la imatge i el disseny. Pensem per un moment en el sector de la fotografia i el salt del sistema analògic al digital. Possiblement el cas de l’imperi Kodak serveixi per entendre que moltes parcel·les econòmiques es van desdibuixar i van donar lloc a noves indústries. Avui en dia Kodak té molt poca relació amb la idea de fer-se una autofoto, exercici que podem entendre com el model hegemònic actual de fer-se fotos instantànies. Kodak i Polaroid van configurar aquest imaginari fa dècades, i ara ja no juguen aquesta lliga. Naturalment, mentre un imperi s’ensorra n’hi ha un de nou, forjat entre Valls de Silici, que veu la llum i agafa les regnes del disseny de la nostra construcció social a partir de les imatges massives.

És el moment de desplaçar-nos al nord d’Europa. La corporació multinacional Ikea pot donar compte d’una nova manera de navegar pel capitalisme extrem; en aquest cas, es tracta d’una reconfiguració del disseny industrial.

Vinçon. Barcelona, 2012 | Tokyographer (Flickr) | CC BY

Aquesta empresa sueca ha contemplat una nova manera de mostrar, vendre, distribuir i dissenyar mobles per a la llar. Per bé o per mal, ha trastocat el sistema de botigues de mobles tal com l’enteníem fa dècades. Ikea ven mobles, però no només això: ven la idea de llibertat de configuració del moble, d’un altre tipus de distribució, i imposa un nou model de botiga que ja no és un aparador d’anhels ubicat en algun dels millors carrers del centre de la ciutat.

Ikea és una gran bodega, situada als afores de les ciutats, que genera una il·lusió capaç de fer que el consumidor tragini caixes amb peces de mobles en metro o en autobús. Ikea ha reconfigurat els diumenges. Muntar mobles en família és el nou passatemps de la classe mitjana europea. La pregunta és: qui paga aquestes hores de muntatge/mà d’obra? A la ciutat de Barcelona, l’altra cara de la moneda és el cas de Vinçon, que després de setanta-quatre anys d’activitat va tancar el local del passeig de Gràcia. L’emblemàtica botiga catalana de disseny no va poder suportar la crisi econòmica i el canvi de paradigma en la forma de consumir disseny per a la llar. Heus ací un signe dels temps: la desaparició d’aquella classe social mitjana europea, provinent de l’anomenat «estat del benestar», que consumia en aquesta mena de botigues com a mecanisme aspirador i que avui en dia ha de preocupar-se per necessitats bàsiques en perill, com l’habitatge, l’educació i la sanitat. Quina mena de dissenyador requereix aquest nou escenari?

Nous vincles socials del disseny

El que passa al carrer i el reflex que té en el disseny

En una altra zona de l’espectre, i com a vector de canvi contemporani, hi ha el reclam cristal·lí de grups socials allunyats de l’acadèmia, com els moviments cooperativistes i les comunitats de pràctica, que entenen el disseny com un espai compartit, de responsabilitat distribuïda, i que el consideren un escenari més per a l’exercici de la democràcia. És aquí que se situa el debat del rol polític del disseny. En aquests territoris se subratlla la responsabilitat social del disseny en uns temps en què el capitalisme extrem ens mostra la cara més fosca. El disseny només ha de respondre a interessos privats? O podria ser un articulador social? Històricament els dissenyadors han repetit que el disseny ha millorat el món en què vivim, però a quina part del món ens referim? Sembla que la pràctica del disseny ha estat absent dels grans debats postmoderns com el feminisme, el postcolonialisme, el canvi climàtic, etc. Avui en dia les coses es mouen lentament, i en els cercles menys oficials del disseny, i gradualment en els oficials, aquests debats es comencen a naturalitzar. Això no obstant, una cosa és clara: els cercles comercials i les formes de producció que li són pròpies són molt lluny de tot aquest debat.

Hi ha preguntes noves en la societat global, lligades als canvis de la pràctica professional. Aquests qüestionaments són oportunitats per generar noves línies de treball i d’investigació en disseny.

Entre aquestes qüestions, és fonamental posar sobre la taula el tema de l’ecologia i la sostenibilitat ambiental. En relació amb això, actualment s’exigeix una revisió de la funció d’agent social i de la responsabilitat ecològica del disseny. Només cal donar un cop d’ull a la indústria motriu, la reina fordista, que avui en dia s’examina amb lupa pels efectes directes que ha tingut en el canvi climàtic. Actualment, el disseny de la mobilitat urbana obre noves possibilitats en tots els àmbits per projectar millores en la forma de moure’ns sense dependre exclusivament del monstre insaciable dels hidrocarburs.

D’altra banda, la configuració política de les ciutats genera nous experiments que vinculen la pràctica militant amb la comunicació gràfica. En aquest escenari trobem projectes com el MLGB (Moviment d’Alliberament Gràfic de Barcelona), connectat directament amb l’anomenada «nova política municipalista» a Barcelona, Madrid i altres ciutats. El MLGB és un col·lectiu de praxi que clarament s’alinea amb el procés polític del 15-M. Aquesta manera de treballar va rebre el nom de «desbordament municipalista», i operava al marge de les campanyes de comunicació oficials dels nous partits polítics. «El desbordament ha de buscar la possibilitat de rèplica, la còpia, l’apropiació»,[6] un imaginari que podem identificar des de fa dècades amb la comunicació de guerrilla, la militància de programari lliure i l’art d’avantguarda. Podríem parlar d’un disseny desbordat? Hi ha un disseny militant comunitari? Ens referim a grafistes i creatius l’objectiu dels quals és dibuixar un canvi social al carrer: «Dissenyar és, al capdavall, la predisposició a canviar la realitat sense distanciar-se’n.»[7] És possible que aquests grafistes treballin en estudis de disseny comercials o en agències de publicitat, però el vincle amb les noves idees polítiques els mena igualment a desbordar i polititzar la professió. Comptat i debatut, amb el mateix llapis es poden dibuixar tant el logotip d’Estrella Damm com un cartell anticapitalista.

Cartell del Moviment d’Alliberament Gràfic de Barcelona

Les formes i els formats en relació amb la manera de divulgar i debatre el disseny també han canviat; n’és un bon exemple la plataforma de podcast 99% Invisible, nascuda en el si de l’American Institute of Architects de San Francisco.

A l’episodi número 264 de Mexico 68 es parla del disseny de la marca olímpica per als jocs d’aquell any. Segons el podcast, Lance Wyman es va fer càrrec de la feina. El programa no és només la típica anàlisi d’una feina de comunicació gràfica, sinó que aprofundeix en la matança d’estudiants per part del govern mexicà d’aquella mateixa època. La investigació ens parla de la mateixa manera de la contragràfica del moviment estudiantil mexicà. Amb plataformes com 99% Invisible podem tenir la il·lusió d’un relat i una crítica del disseny que no dissociïn la política, la responsabilitat social del disseny, del rol dels dissenyadors en un món cada cop més complex. Podem parlar de tipografia, de color, de forma, de funció, etc. i, alhora, estendre la nostra pràctica a altres àmbits de debat sociopolític.

Cap a unes tipologies canviants del disseny

Davant d’aquest panorama, la institució acadèmica redissenya amb ansietat els noms dels programes de grau i de les assignatures, com una manera de prendre el pols d’aquests canvis socials. Tot això passa sempre a menys velocitat respecte del que passa als laboratoris d’experimentació ciutadana, cada cop més presents al nostre ecosistema creatiu (hackerspaces, grups de codisseny, fab labs, etc.). Són espais més flexibles, experimentals i lúdics. Però principalment barregen tota mena de persones i especialitats, no tenen els prejudicis que arrossega l’acadèmia i s’actualitzen constantment.

La idea hegemònica d’entendre el disseny des de les especialitats assentades al llarg del segle XX, com són el disseny gràfic, el disseny industrial, l’arquitectura i les seves ramificacions, etc., ha estat desbordada. «No es pot continuar restringint durant més temps el concepte de disseny a les disciplines projectuals com l’arquitectura, el disseny industrial i el disseny de la comunicació visual, perquè en les disciplines científiques també es dissenya.»[8] Aquestes parcel·les van ser establertes per l’acadèmia i per la indústria de consum, que avui en dia han mutat. L’acadèmia fa tot el que pot, que ben sovint és poc. Creiem fermament que el 2018 podem dir que l’univers del disseny s’ha ampliat fins a un punt que, des de fa uns quants anys, cal una revisió constant dels nous fenòmens nascuts sota el paraigua d’aquesta pràctica professional, intel·lectual, econòmica i acadèmica.

Taller de soldadura a FIXME Hackerspace. Lausana, 2015 | Mitch Altman | CC BY-SA

I, d’altra banda, hi ha diverses tendències que ens parlen del disseny com d’un grup de sistemes o metodologies que s’integren en camps econòmics diversos, com el Design Thinking. Presenciem l’interès creixent de diverses àrees econòmiques que fa temps que miren les pràctiques i els conceptes del disseny. Es diu que aquest sistema està centrat en l’usuari. Això ens mena a preguntar-nos: abans del Design Thinking, en què se centrava el disseny?, en els alvocats?

El que és una realitat de mercat és que l’educació del disseny ja no és una tasca exclusiva de les facultats d’art, disseny i similars. Avui en dia podem barrejar la paraula disseny amb qualsevol cosa i segurament trobarem un curs sobre aquesta temàtica, tant a dins de l’acadèmia com a fora: disseny d’interiors, disseny crític, eco design, disseny ciutadà, food design, etc. És possible que aviat trobem un curs que ofereixi el disseny d’algoritmes de la felicitat, ves a saber.

Dissenyem una eina pedagògica

Partint d’aquest escenari, aquest text és el primer pas del projecte «Atles del disseny», que pretén crear un mapa de les diverses especialitats lligades al disseny, amb el propòsit d’incloure els canvis que no s’han reflectit a l’acadèmia o que es ara mateix es produeixen en l’entorn proper.

Estem pensant en un recurs pedagògic per fer servir a classe, per explicar les noves tipologies sense oblidar les antigues. La idea és elaborar una llista amb els diversos tipus de disseny que conviuen en l’actualitat i descriure en què consisteixen. Volem baixar a un nivell bàsic d’explicació que inclogui unes tipologies intel·ligibles, amb exemples clars. Creiem que per entendre què és el disseny podem començar explicant què fa i la manera de designar cada especialitat. Plantegem un exercici molt bàsic que consisteix a definir els nous rols del disseny, amb la intenció d’obrir un espai de debat entre les diferents esferes que participen en aquesta activitat.

Es pretén que aquesta eina es construeixi amb base a Internet, i que sigui tan ampliable, col·laborativa i modificable com es pugui. Prendrem els principis de la Viquipèdia, una base de coneixement col·laboratiu. L’objectiu final és tenir un recurs pedagògic que puguem utilitzar a l’aula i que faci possible que aquells que ens dediquem a la docència tractem el disseny contemporani. El propòsit és convidar veus joves, expertes i variades, per poder desenvolupar aquesta tecnologia. Es tracta de sumar opinions. Des d’un punt de vista polític, ens interessa integrar com a eix el relat de persones d’orígens que vagin més enllà dels països anglosaxons, i més enllà de les veus masculines autoritzades. Ens interessa que la llista inclogui aquelles pràctiques lligades al disseny que assumeixen una responsabilitat social i que no només constitueixen un model de prestació de serveis. Hem d’incloure-hi pràctiques que vinculin el disseny amb la política.

Hi ha exemples que ens semblen una referència rellevant en aquest tipus de classificacions, com el llibre Deployable Structures (2015), d’Esther Rivas Adrover, el qual presenta una tipologia detallada i molt il·lustrativa de les variables en el disseny d’estructures desplegables mitjançant l’anàlisi exhaustiva de les diferències materials i conceptuals de cadascuna d’aquestes. En aquesta mateixa línia de treball s’inscriu el llibre Merz to Emigre and Beyond, del director d’art, crític i editor Steven Heller. Aquesta obra fa una revisió del disseny, l’art i els moviments polítics a través de les publicacions del segle XX. Així mateix, hi ha el projecte de creació recent «Gràfica obrera i anarquista», que és una iniciativa d’investigació que aprofundeix en la riquesa visual i iconogràfica de l’anarquisme.

Fet i fet, els fenòmens culturals més complexos i estesos necessiten un exercici de síntesi per afavorir-ne la divulgació. L’«Atles del disseny» és un projecte que neix com una tasca d’actualització del que les persones vinculades d’alguna manera al disseny vivim actualment. Passem per moments de confusió, d’emergències globals i de retorn a la pregunta bàsica que ens ha menat a treballar en aquest àmbit: per a què serveix el disseny? Per encarar aquesta qüestió podríem començar enumerant què fa el disseny.