Pornografia d’interior

En l’era digital el porno vira cap a una democratització de l’exhibicionisme i hipervisibilitat de l’espai privat desproveït de glamur.

Concert de flauta, 1905

Concert de flauta, 1905 | Wilhelm von Gloeden | Domini públic

De la fetitxització de l’espai privat en el cinema pornogràfic a l’exhibicionisme democratitzat i sense edulcorants en l’era digital. Les imatges que ocupen avui les pàgines de contactes traslladen l’imaginari sexual a una versió descurada i tronada de la intimitat. El porno amateur arriba a abolir el filtre de la imatge fabricada d’abans, i abandona el glamur clàssic en favor d’una estranya lletjor que desperta fascinació i rebuig.

Quan el cineasta John Waters va visitar Madrid el 2011 convidat pel festival Rizoma, acostumava a recomanar a tot aquell que parlés amb ell una pàgina web que, en aquells dies, el tenia realment fascinat. La pàgina era «luriddigs.com» i un grup d’incisius experts en estètica hi desgranaven una sèrie d’esmolades i enginyoses crítiques sobre l’interiorisme d’una sèrie de fotos triades entre el ric corpus que ofereixen els webs de contactes per a la comunitat gai. Amb el subtítol de Horrifying Gay Amateur Interiors, Lurid Digs proposa un singular desviament de la mirada, que, davant la imatge d’un individu que es fotografia repenjat davant d’un mirall amb el cul cap amunt, s’estima més aturar-se, per exemple, en la incongruència de la sòbria profunditat de les prestatgeries de l’estança, una de les quals apareix ocupada per un tren elèctric –l’únic objecte idoni per a un mobiliari tan poc preparat per acollir una modesta biblioteca–. O fixar-se en la brutícia que la llum del flaix revela a la superfície del mirall en qüestió, «en què sembla que un goril·la hagi estat practicant les seves tècniques de petó amb el seu propi reflex». Una altra imatge en la qual un home de mitjana edat, ajagut en un sofà d’escai groc, està fent una fel·lació al seu obès company, que repenja el genoll sobre un dels extrems del moble, inspira una hilarant reflexió sobre l’adequació de les gammes cromàtiques de l’entorn en els nostres moments d’intimitat: «Com a gais, tenim el deure moral d’aconsellar-nos entre nosaltres i ensenyar a la resta del món quins colors ens afavoreixen més quan estem despullats. I aquestes parets (groc cridaner) no entren en aquesta categoria». La instantània d’un jove d’aspecte filohippy que posa, hieràtic i nu, davant d’una llar de foc motiva un elaborat comentari que, d’entrada, se centra en la col·lecció de fotos familiars col·locades sobre una lleixa: «la col·lecció de fotos familiars (que comença amb la d’un possible oncle Albert, feta a mitjan anys quaranta) resulta, sens dubte, contraproduent per satisfer les seves òbvies intencions de fotre un clau, ja que pot ser confós amb algú amb una família, una vida… un cor!». El text porta a la conclusió que, probablement, el tipus és un Balança, atesa l’obsessió per la simetria que sembla regir la disposició de dues butaques idèntiques a banda i banda de la imatge.

L’era digital no només ha obert les portes a una democratització de l’exhibicionisme, sinó també a una hipervisibilitat de l’espai privat… desproveït de tot glamur, desbordant d’incòmoda domesticitat.

En el fons de Lurid Digs hi ha una cosa més que una elaborada i enginyosa broma: és, també, exemple simptomàtic de l’emergència i consolidació d’un nou imaginari sostingut sobre el torrent d’imatges eròtiques i pornogràfiques no professionals que proporcionen avui les xarxes. Enfront de la sofisticació del cinema eròtic dels setanta, que va mitificar tot un univers de mobiliari pop que semblava emular la voluptuositat de les formes orgàniques -i que suposava una festiva impugnació del racionalisme-, i de les direccions postmodernes d’un cinema porno que, als anys vuitanta i noranta, va tendir a la hipèrbole del luxe tant a través de les gelades coreografies del desig d’un Andrew Blake com de les ampul·loses superproduccions de Private, l’era digital no només ha obert les portes a una democratització de l’exhibicionisme, sinó també a una hipervisibilitat de l’espai privat… desproveït de tot glamur, desbordant d’incòmoda domesticitat. Com revela l’exemple de Lurid Digs, sovint la relació que s’estableix entre la mirada de l’observador i el subjecte exposat marca una distància insalvable que, sovint, acostuma a ser purament estètica, però que, moltes vegades, pot ser, també, una distància de classe.

El 17 d’agost de 2004 la revista d’informació per a la comunitat LGTB The Advocate dedicava un reportatge a la publicació del llibre Obscene Interiors del fotògraf Justin Jorgensen. En el subtítol de suport al titular se subratllava que l’obra «explora el que resulta realment embafador del porno per Internet: el mobiliari de la gent». El llibre es componia d’una selecció d’imatges recollides en diverses webs de contactes gai, que Jorgensen retocava, via Photoshop, per convertir cada individu en una impersonal i anònima silueta retallada sobre un fons domèstic terrible: els irònics comentaris al peu de cada imatge –per exemple, «aquest coixí seria absolutament meravellós si estigués en flames i caient des d’un pont» o «abans de començar a decorar, és important escoltar l’espai buit… Aquesta habitació està xiuxiuejant: puc ser divertida, funky i retro. Però no estic segur que ningú estigui escoltant»– acabaven proposant un sorneguer assaig observacional sobre la incapacitat masculina per a la decoració d’interiors. Aquestes imatges d’una carn trista, oferta en diversos punts del planeta, revelaven una sèrie de constants, com les molt comunes tendències de col·locar plantes d’interior mortes en visibles pedestals o d’usar bafles com a raconeres. El joc de siluetes proporcionava un subtext inquietant que potser el fotògraf no havia considerat: hi havia una mena de suggeriment postapocalíptic, proper a l’escenari d’una Hiroshima global després d’una detonació atòmica, que podria estendre una invitació a preguntar-se si les nostres íntimes lubricitats deuen haver deixat cap mena d’empremta en els espais que les van acollir.

Quins són els espais per al sexe? Entrevista a Rosa Ferré i Adélaïde de Caters, comissàries de «1000m2 de desig»

En la línia d’aquesta última reflexió es podria situar la sèrie «Empty Porn Sets» de la fotògrafa britànica Jo Broughton, fruit dels seus anys com a ajudant del director de cinema porno Steve Colby, retirat el 2007. «Empty Porn Sets», amb els seus dormitoris amb llençols de setí rosa i la significació que, en un extrem de la imatge, podia arribar a un consolador, un pot de lubricant o un taló alt, funcionava com a elegia per un temps perdut, propi de l’era predigital, on la fetitxització de l’espai (en el cinema X) formava part essencial en la construcció d’un imaginari llibertí.

Qualsevol en té prou amb un breu recorregut per pàgines de contactes, no necessàriament gais, o de porno amateur per adonar-se que el pèssim gust en interiorisme no és exclusivament masculí: potser un exhaustiu treball de camp podria permetre establir alguna relació de causalitat entre les inclinacions estètiques de la comunitat swinger espanyola i l’abundància de massís moble castellà a les seves fotografies compartides a la web, encara que això s’escapa de l’abast d’aquest post.

El que s’ha abolit és el filtre, la imatge com a fabricació. I, per tant, com a miratge. En aquesta nova democràcia de la lubricitat, el sexe és una fogonada de llum d’hospital en una habitació solitària. I mal decorada.

La veritat és que l’era del porno digital tant permet sostenir una idea com la seva contrària. Quan algú, posem per cas, comença a flirtejar amb la idea de l’escassa compatibilitat entre el mobiliari IKEA i la imatge pornogràfica, dues propostes internàutiques li poden sorgir al pas per treure-li la raó o plantar la llavor del dubte: el difunt Tumblr Just Another Ikea Blog consistia en una col·lecció de GIFS d’imatges porno d’origen molt divers (amateur), en què havien estat identificades, amb la tipografia canònica de la companyia, tots els models del catàleg IKEA amb el seu preu corresponent. Cada imatge anava acompanyada d’enllaços tant al vídeo original com a la mateixa posició de l’objecte en el catàleg oficial d’IKEA. Va ser precisament la companyia la que va afavorir el tancament del Tumblr després de la seva amenaça d’emprendre-hi accions legals. Un avís idèntic han rebut els responsables de la pàgina «hotmalm.com», que, en el seu disseny, intenta evocar la disposició i el funcionament d’algunes destacades plataformes per a la imatge pornogràfica de l’era digital -YouPorn, PornoTube-, però que consisteix bàsicament en imatges diverses (i buides de figuració humana) d’una de les propostes més celebrades de la multinacional del moble: la línia de llits Malm. Quan l’usuari clica en cadascuna d’aquestes imatges, accedeix al catàleg d’IKEA, fet que, en un primer moment, va portar a pensar en una imaginativa campanya publicitària promoguda per la mateixa empresa. Quan IKEA es va manifestar públicament per transmetre la seva profunda incomoditat envers aquell web, els seus portaveus van deixar clar que no es tractava de cap sanció moralista motivada pel molt conceptual –i asèptic– gest de complicitat a l’imaginari pornogràfic: el que motivava la seva reacció tenia més a veure amb la confiança establerta entre corporació i client. Tot client d’IKEA ha d’estar del tot segur de si el missatge que està rebent és comunicació oficial de l’empresa o no. Potser aquí s’obre una bretxa per entendre quin és el secret de l’estranya fascinació –de vegades davant l’horror o la lletjor– que proporciona la imatge pornogràfica amateur enfront de les que venien emparades per un segell corporatiu o d’autor –Private, Thugson, Salieri, Blake–: el que s’ha abolit és el filtre, la imatge com a fabricació. I, per tant, com a miratge. En aquesta nova democràcia de la lubricitat, el sexe és una fogonada de llum d’hospital en una habitació solitària. I mal decorada.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Pornografia d’interior