Pedro Inoue: «Ja no hi ha observadors innocents»

Pedro Inoue | © Pedro Inoue

Una de les coses que demostren que el debat sobre allò digital vs. allò analògic pot arribar a ser ridícul és que hi ha certes experiències que encara ara són impossibles de traslladar d’un àmbit a l’altre. És impossible plasmar en una story d’Instagram com hem vibrat al concert del nostre grup de música preferit. És impossible traslladar un gran fil de debat de Twitter a un entorn analògic, i definitivament és impossible resumir en 1.500 paraules una conversa amb Pedro Inoue, director creatiu d’Adbusters.

És una persona amb qui, en una conversa, pots arribar a barrejar (sense ser naïf i sense rebaixar gens ni mica el grau d’anàlisi política) temes que van del suïcidi de Kurt Cobain a Stranger Things, des de Trump com a icona pop fins a l’escriptor T. J. Demos. Pedro Inoue és un llibre. Però no pas un llibre qualsevol, no: un de desbordant, ple d’hipervincles, ple de notes a peu de pàgina amb les notes de les notes corresponents. Un viatge a través de la política de les pràctiques culturals i de la cultura en la política.

Aquest mes de maig li vaig proposar de fer una entrevista de la manera següent: jo li enviaria notes de veu de Telegram i ell me les aniria responent de manera asincrònica. Sabia que per a una persona com ell, que viatja molt, així li seria més fàcil acomodar el procés al dia a dia, i alhora a mi em permetria un marc conversacional amb menys pressió que «fer un skype d’una hora». El que no m’imaginava és que intercanviaríem missatges de veu durant tres mesos, fins al punt que em vaig veure obligat a abandonar la convenció periodística que implicava adreçar-m’hi com a «Inoue» o «Pedro Inoue» i passar a dir-li, només, «Pedro». Però no hem vingut aquí a parlar de la nostra amistat incipient. Hem vingut aquí a parlar de La Realitat™.

«Ja no hi ha observadors innocents»

La conversa va prendre com a punt de partida el videoclip/cançó «This is America», de Childish Gambino. En Pedro té clar que la pregunta amb què hem de començar és: com es pot NO parlar de «This is America», de Gambino?

Fa la sensació que és igual si és bonic o és lleig. L’única cosa que importa és que genera una atracció (…). Vivim en l’economia de l’atenció, i al final el que aquesta atenció i aquesta atracció generen és la necessitat de participar, de discutir, d’intentar entendre què caram ens explica Gambino. És, doncs, molt interessant, perquè es tracta del context i no només de l’estètica. No és una cosa que tu consumeixes passivament. Està clar que els mitjans que creem estan pensats per participar, comentar, etc.

En aquest sentit, hi ha un aspecte interessant. La narrativa no és tan evident. Està pensada perquè la desxifrem, per generar participació:

El que és realment genial de «This is America», de Gambino, és que no crec que tingui trama. Es tracta més aviat d’entendre com funciona Internet i de disposar en el vídeo símbols que signifiquen coses diferents en funció de les persones. I això és interessant perquè també implica assumir que, sobre una obra d’art, no hi haurà una sola crítica, sinó que n’hi haurà milers. I que, per descomptat, les persones que participen en l’obra la continuen.

Tothom està convidat a participar-hi. I per a en Pedro, això és la prova que hi ha alguna cosa que ha canviat radicalment: «Ja no hi ha observadors innocents. Tots estem involucrats en política i en aquest món tan cardat que ens ha tocat de viure. D’aquí que ara les celebrities i les persones que tenen milions de seguidors se sentin interpel·lades, prenguin posició i diguin el que pensen sobre certes coses. De cop veus que Leonardo di Caprio llança unes proclames ecologistes que fins al moment havien estat narratives discutides només per activistes i sectors marginals de la societat.

«La ciència-ficció pot intervenir en la realitat més que la realitat mateixa»

Per a en Pedro no és difícil deixar-se emportar per qualsevol objecte de la cultura popular que pugui servir de pretext per parlar de temes polítics. Era inevitable, per tant, parar per fer referència a The Handmaid’s Tale:

Realment estem cansats dels papers acadèmics i científics amb narratives molt normatives i serioses. La ficció ens excita perquè la millor crítica que s’ha fet a l’administració de Trump fins ara ha estat The Handmaid’s Tale. Escriptors com Ursula K. Le Guin o William Gibson conreaven una ciència-ficció basada en el món en què vivien, per crear distopies o utopies a partir d’allò. Potser el que ens cal repensar és quin paper volen tenir els activistes en relació amb la ciència-ficció o fins i tot com poden ser més comercials, per fer que els missatges arribin a altres àmbits.

Un escriptor que ara mateix li interessa és T. J. Demos, un historiador i crític cultural que teoritza sobre art contemporani, cultura visual i la relació entre l’un i l’altre àmbit amb la globalització, la política, les migracions o l’ecologia. En Pedro el cita per reforçar la idea que el moviment feminista i el #metoo sí que han aconseguit conquerir espais en la societat, perquè s’han popularitzat i s’han tornat mainstream: «Ara tots esperem veure la perspectiva feminista a les pel·lícules de Hollywood, i fins i tot comença a veure’s en les empreses. El que potser em sembla interessant de subratllar, i que pot generar reflexió, és per què no ha passat el mateix amb l’anticapitalisme.»

«Les empreses que gestionen les xarxes socials no es preocupen pel futur de la humanitat, sinó per generar més benefici»

Quan la conversa vira cap a la raó per la qual els sectors progressistes de la societat (especialment els que es van involucrar en el 15M, Occupy Wall Street i altres moviments similars o van sentir que aquestes mobilitzacions els commovien) no preveien el gir que donaria la victòria a Trump, ni el Brexit, ni altres esdeveniments per l’estil, resulta inevitable parlar de xarxes i de polarització. En Pedro té una tesi clara: «Avui dia tot es fa per treure’n profit. Com més clics reps, més beneficis. Les xarxes socials són una trampa, en part, perquè les empreses que les gestionen no es preocupen pel futur de la humanitat, sinó per generar més benefici. Quan algú està enfadat o se sent abrandat fa més clics. I al final els diners que això genera els reben els de sempre.»

Vivim accelerats. D’això, en Pedro en diu un «sistema hyper-mode», i seria bo fixar-se en els que ens aconsellen de desaccelerar-nos: «En la primera intervenció de la comandanta Ramona ja es va dir que els zapatistes proposaven explorar el temps lent, recuperar allò de veure’s les cares, parlar, hackejar el sistema accelerat en què vivim immersos.» Això no obstant, aquesta utopia tecnocrítica no té una relació fàcil amb la conciliació, i recordo a en Pedro que al final la precarietat és global i que els sistemes digitals de vegades són emprats pels que no poden assistir a assemblees llargues perquè han de tenir cura d’altres persones.

Assumida la pèssima notícia que suposa la polarització i aquestes batalles narratives, en Pedro sap trobar-hi alguna cosa singular: «Crec que l’única cosa interessant de Trump i del Brexit és que aquests incidents polítics han dibuixat línies vermelles. La gent està més polititzada i hi ha persones mobilitzades contra la supremacia blanca, contra el racisme o contra la misogínia i el masclisme.» De fet, creu que això situa la ciutadania en un lloc en què es fa difícil no prendre partit: «Ja no hi ha observadors innocents. Tot és més obvi. És just per això que m’encanta la ciència-ficció: és un espai per pensar quin futur ens espera.»

Adbusters #120 | Inoue | © Coletivo

«La resistència hauria de tornar-se més pop»

Pel que fa a la lluita per generar hegemonia cultural a través de la narrativa, i pel que fa a la pugna digital entre la dreta i l’esquerra per veure qui imposa el seu relat, en Pedro creu que l’esquerra podria explorar molt més els formats i les històries que emergeixen de la cultura popular. Entenent la cultura popular, esclar, com un espai en què hi ha continguts que viatgen del mainstream als mems activistes i viceversa.

En aquesta interpretació, la indústria no és una màquina infal·lible que sempre guanya i que no es deixa afectar. El que precisament està demostrant el feminisme és que es poden ocupar espais allà on hi ha persones famoses, narratives massives, etc. Evidentment, sempre hi haurà contradiccions, usurpacions o interpretacions esbiaixades; però en Pedro considera que és més contraproduent no acceptar que ens cal fer ús d’aquestes narratives per canviar la societat: «Vivim immersos en la cultura popular. La resistència hauria de tornar-se més pop. Si pensem en Star Wars, hi ha moltes metàfores que es podrien reinterpretar per generar una narrativa activista.»

Per a en Pedro, que l’esquerra rebutgi de relacionar-se amb el mainstream i intenti mantenir una puresa discursiva ha estat quelcom molt nociu:

Vaig créixer coneixent el Che Guevara perquè apareixia en un anunci de cola. La imatge ha guanyat. Aquest sentit de la puresa i aquesta necessitat de relatar-se «al marge del sistema» em semblen absurds. Com deia Mark Fisher, l’únic moment en què podem escapar del sistema i dels intents que fa d’exprimir-nos per treure’n profit és quan morim. Sincerament crec que, si es tracta de denunciar una gran companyia perquè ha robat una idea, entesos, llavors hem de ser crítics amb el mainstream. Però quan es tracta d’una narrativa generada per activistes, penso que caldria abandonar la idea de la puresa i fer tot el que puguem amb tot el que tinguem a l’abast. No crec que tinguem cap més opció.

«La propera gran lluita potser haurà de ser la medi ambient»

Vivim en una contradicció permanent: allò digital i les tecnologies ens preocupen perquè ens espien, perquè trafiquen amb les nostres dades, perquè la polarització és cada cop és més aguda… Però també descobrim cada dia la potència dels mems com a eina política per qüestionar les normes socials, ens organitzem col·lectivament en xarxes per lluitar pel que considerem just i continuem teixint un món en comú a través de la tecnologia, i a pesar d’aquesta. «Vivim en una beta permanent, i crec que la clau perquè hi torni a haver un canvi social és estar-hi oberts. No hi ha una sola batalla, n’hi ha milers.»

O milions. Però al final som finits, vulnerables o interdependents. I sense ni haver-l’hi de preguntar, el mateix Pedro intueix que, considerant que el feminisme ja està guanyant la partida, la propera gran lluita potser ha de ser la del medi ambient: «A Adbusters ens agrada preguntar-nos constantment quina serà la propera gran lluita. Quin serà el missatge amb què podrem connectar. I jo trobo connexions entre Standing Rock i les marxes feministes del 8 de març. Potser el medi ambient és allò que ens podrà connectar a tots. Potser és la remaleïda lluita de totes les lluites. No ho sé del cert, però potser sí.»

Adbusters ja és una llegenda en el món de l’art i l’activisme. Però rere les institucions i les marques, el que hi sol haver són persones. I en Pedro és clarament un exemple de ciutadà en què es barregen un activista, un artista i un investigador; és un agent inquiet de la societat civil que ha sabut combinar exemplarment la reflexió amb l’acció, la teoria amb la pràctica. I, per sobre de tot, és una persona que té molt clar que el que convé no és generar una narrativa oposada al mainstream i a allò popular, sinó jugar i experimentar per aconseguir hackejar el sistema infiltrant missatges subversius fent servir el seu mateix llenguatge.